Ves al contingut principal

Relats de diumenge (I). Ah, però hi ha un front?

Santa Perpètua de Mogoda


En John dirigeix el comboi. El seu camió, ple a vessar de ferits, avança feixugament pel camí enfangat que porta a la rereguarda, mentre els xiulets angoixants que precedeixen cada explosió d'obús van quedant enrere, esmorteïts per la distància. És un vell vehicle atrotinat, ple de valents que tornen del front que s'enfonsa. Coses de la guerra, alguns d'ells ferits per foc amic. Molts dels seus companys porten un any sense treva, contenint l'enorme superioritat de l'enemic, lluitant pam a pam per evitar que avanci encara més depressa. Tot i la pobresa de mitjans materials i humans. I de la pròpia manca d'organització. Amb una sabata i una espardenya. L'hospital de campanya, desplaçat el front, és a només deu quilòmetres, a Autonomisèria. Després de deixar els companys ferits en bones mans (sap que una part d'ells no tornaran mai més al front), en John encara té temps de menjar alguna cosa abans de tornar a la primera línia. Ho farà tan aviat com hagi recuperat forces.

Caminant pel poble considera la volatilitat de les coses: com poden existir dos mons tan diferents separats només per mitja hora de distància. Abans d'entrar a la cantina procura desprendre el fang de les seves botes desfetes. Al carrer fa un fred polar. Quan travessa la porta, el sorprèn el clima festiu de l'oficialitat. Els de l'acadèmia estan contents. L'alegria de qui no sap la que li ve a sobre. Van polits i ben afaitats. Conserven la ratlla ben marcada als pantalons. Ni una taca. Un bon whisky i un cigar havà a cada boca. Bona calefacció. Fumera intensa. És com si en el darrer any no haguessin sortit ni un dia de la residència d'oficials, si no és per donar algun copet displicent a l'esquena d'un soldadet perdut com en John.

Són del parer que cal esperar per a l'ofensiva final. Que fins que l'enemic no es rendeixi aclaparat per la nostra superioritat numèrica i d'armament, és millor no posar-s'hi. Alguns pensen, fins i tot, com el comandant de les ulleres de pasta cridaneres, que no cal ni lluitar-hi. La gent d'aquí fora ens estima. Els assegurem un plat calent a taula cada dia. Ells no aspiren a més. Entretant, és evident, als oficials no els va pas malament. En John aconsegueix només l'atenció breu d'un dels pocs que aixequen la vista de la taula on celebren la seva timba de pòquer. Vol parlar-los de l'esforç dels soldats que combaten al front. De la força amb la qual l'enemic martelleja les nostres posicions. Del fet que, encara que no vulguin veure-ho, l'avançada enemiga es troba a només quinze quilòmetres de distància. La resposta, lacònica i contundent, entre un núvol de fum, el deixa espaordit: ah, però hi ha un front?

Comentaris

  1. I en John té un moment de dubte... Realment no es podia haver fet més per consolidar i eixamplar les pròpies files abans d'aquesta important batalla?
    Quin d'aquests oficials ben guarnits ha sortit de la cantina i ha procurat debilitar, amb tenacitat, les meves columnes?

    ResponElimina
  2. Magnífic escrit sobre la realitat d'un soldat enfront de la jerarquia militaresca, responsables del drama. Batalla de l'Ebre, Terol, etc.
    Sense guerres enmig, però sí amb les dues revoltes de la ETA i amb mi dins de l'exèrcit, ho vaig viure gairebé amb el mateix drama. Mentre els soldats havíem d'anar armats amb granades, metralladores i tancs preparats a les portes, els oficials, acollonits molts d'ells, preparaven la seva fugida pel Pirineu. Un d'ells em va intentar comprar per guiar-lo pels camins que ell sabia que jo coneixia. Un altre, potser borratxo, potser amb una depresió brutal, va entrar a la cantina, va treure el revòlver, va fer-lo girar sobre del taulell, i li va dirigir una bala al pobre que va quedar encanonat; després es va suïcidar. Vaig veure moltes més bogeries i covardies... Dos morts que no van sortir mai reconeguts: "Fallecidos accidentalmente en acto de servicio".
    Repeteixo i seguiré repetint: TOTS els militars són assassins en potència o actius. I, si algú ho vol negar, que ho provi. Que un militar deixi les armes i provi de fer una vida civil. A veure com es comporta. Quantes dones de militar són víctimes de la violència reprimida del seu marit? Infinitat i sempre silenciats!

    Pobre John, què se'n deuria fer d'ell?!

    ResponElimina
  3. Un plaer llegir l'escrit i el missatge que hi ha implícit. Discrepo d'en Ramon Llull en alguns aspectes, com moltes persones de la generació dels que ara tenim al voltant de quaranta anys vaig passar pel tràngol del servei militar i de conèixer els personatges sinistres que hi havia a les casernes. Tot i això recordo les converses que vaig mantenir amb un capità -de la nova fornada "democràtica"- amb el que vaig establir una bona relació i a qui vaig manifestar amb tota la llibertat del món la meva condició d'independentista així em vaig guanyar el seu respecte. Penso que generalitzar i criminalitzar tot un col·lectiu no és una bona idea.

    ResponElimina
  4. Doncs, Ricard, te'n dic una altra.
    En una nit de borratxera total -molta gent no sap beure o veure quin és el seu límit-, els pocs que erem catalans i bascos ens vàrem refugiar al fons d'un barracó perquè allò podia acabar amb una batalla campal. Ni els d'una graduació van aconseguir posar-hi ordre. Literalment, deixaven anar totes les pixerades que tenien a la bufeta als que gosaven entrar. En lloc de decidir desallotjar el barracó i dispersar en celdes els més incontenibles, el capità de torn va decidir tancar-nos tots dins. A les 6h. del matí d'un 13 de febrer a -10ºC del 69 i bufant un vent del Moncayo a 110Km/h., el capità, borratxo perdut, va treure a cop de fuet tots els nanos a fora. La majoria estaven mig despullats i molt bruts. Ens va fer formar sobre d'una gran placa de gel pistola en mà. Gairebé immediatament van començar a caure rodons un darrere l'altre. Quan uns pocs comentavem què fer, es van presentar uns soldats de menor graduació del capità i li van dir que amb el seu permís anaven a despertar el Comandant en Cap. Van sortir fent esses de dispersió. Llavores, el capità va reaccionar i va demanar que els portessim al barracó els que estaven a terra. Els varem recollir i un va anar disparat al botiquí a despertar el tinent Macià que va venir volant i vestint-se. Va haver d'habilitar camions perquè no hi havia prou ambulàncies. A l'hospital de Militar de Saragossa van morir tres companys dels 300 ingressats. Altres van quedar molt greus. Jo ja no vaig poder fer mai més alpinisme. Vaig ser convidat a declarar en un tribunal militar contra el capità. No va caldre perquè un tinent-coronel, un comandant i no sé què més ho van fer per mi.
    Això se segueix repetint arreu del món. Vietnam, Irak, Afganistan, i arreu....
    Sort que dius que són bona gent, redéu!!!!!
    També n'he conegut algun que sembla bona persona: Són els incapassos, oportunistes d'un sou fàcil!!

    ResponElimina
  5. Mira, Ricard,
    Que et trobessis amb un oportunista, vividor d'un sou fàcil, d'acord. Jo també en vaig trobar, i em dèien que eren militars per tradició familiar i que no se'n podien sortir. Covards tots plegats!!
    Valent és aquell que es troba davant d'un capità borratxo, que envia més 300 soldats congelats a l'hospital i li planta cara denunciant-lo i enviant-lo a la presó.
    Això ha passat, està passant i seguirà passant perquè són.... Ha passat aquí, al Vietnam, ha passat a l'Irak, passa a l'Afganistan (en vaig coneixer un que va deixar l'exèrcit per les bogeries que s'hi feien), i seguirà passant a tot arreu.
    Desenganya't, Ricard, un militar ho és per matar, sofisticadament si vols. Si no, no ténen sentit de ser! A l'Espanya caloia del Franco era una barbàrie cada dia; ara també és més refinada. Però desenganya't, el carnet de matar el tenen molt legalitzat, amb estudis i tot.
    Fa ben poc, un fill d'un amic meu es va trobar contractat per l'exèrcit com a informàtic sense ni saber-ho que allò que feia era per l'exèrcit. La feina va ser seva per poder-ne sortir.
    Desenganya't, desenganyeu-vos tots el qui estigueu en aquest error. Podria seguir aportant més cafrades, Israel-Palestina, per exemple.........

    ResponElimina
  6. No hi conegut cap militar que valgui un ral. Racistes, prepotents, borratxos, lladres i d'encefalograma pla. Ho dic per experiència directa.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…