Ves al contingut principal

Com qui només passava per allà

Aquàrium de Barcelona


Vaig trobar força interessant l'entrevista a Josep Lluís Carod-Rovira, divendres passat, a can Basté. D'aquelles que va modulant diversos estats d'ànim en l'oïdor. De l'assentiment puntual a la perplexitat més absoluta. Estampes de vida salvatge de l'animal polític. Cal destacar-ne la seva insistència a convidar els elements catalanistes del socialisme nostrat a formar un bloc electoral de centre-esquerra, mixtura de federals i independentistes, que pugui competir algun dia amb el bloc de centre-dreta que encarna CiU, mixtura de liberals i democristians, de confederals, independentistes i de no se sap encara què. Naturalment, sense cap rèmora de dependència de cap partit espanyol. Em sembla una bona idea francament irrealitzable a hores d'ara. En general, va reiterar les idees dels darrers temps sobre la necessitat de fer govern autonomista des de l'independentisme que han deixat el seu partit en el desert on és en aquests moments. Dins un sot del qual costarà sortir.

El més impressionant, però, sens dubte, va ser la seva capacitat per desmarcar-se de qualsevol responsabilitat, carregant amb tota la munició a l'abast contra l'actual direcció d'Esquerra. Com si ell no en tingues cap mena de paper en allò que s'ha esdevingut els darrers set anys. Senzillament espectacular. Quina barra. Quines penques. Clar que, en el fons, això és possible només per la manca de visió política que lamentablement ha demostrat el seu successor, Joan Puigcercós. La primavera de 2008, el de Ripoll va decidir prendre el comandament d'una nau a la deriva. Mancat potser dels suports suficients dins una militància dividida, no ho va fer fins a les darreres conseqüències. Canviant l'estratègia embogida. I aquesta ha estat la seva perdició. Perquè, o bé aleshores ordenava la sortida immediata d'ERC del govern tripartit, redreçant l'estratègia carodiana d'empassar-s'ho tot, o bé esperava a prendre el comandament a després de la celebració de les eleccions autonòmiques. Si així hagués estat, el cambrilenc seria qui hauria de justificar ara el desastre i tot el partit estaria demanant a Puigcercós que prengués les regnes. Per aclamació.

Comentaris

  1. En aquest país sembla que l'únic que rutlla és el Barça, i si dura gaire aquest Sandrusco, aviat també farà aigües. No m'agrada gaire la Pilar Rahola, però crec que ha tingut tota la raó del món amb el que ha dit avui a la RAC-1. Qatar, país enlluernador on a sota de l'alfombra només hi veus brutícia. Els pragmàtics diuen que a tot arreu hi ha brutícia i que per tant, tan hi fa.
    Això em recorda el "magnífic" Bono, dels Disputats de Madriz dient allò de "qui no tuvo nunca un falangista en su casa?!" Doncs, afortunadament i que duri, a casa meva mai n'hi ha hagut cap i l'alfombra sempre ha estat també neta.
    Què li passa al nostre país, a nosaltres, que espatllem tot el que va bé? Sandrusco, Carod, Puigcercós, Palau, Laporta-Carretero, etc.
    Per què??

    ResponElimina
  2. La seva presència al govern ha estat molt pobre. D'una persona que va saber transmetre un discurs tan bo, que va tenir la valentia dels fets de Perpinyà se n'esperava molt més.´
    Evidentment, ell és corresponsable de la caiguda electoral però l'aïllament al qual han sotmès Puigercós i companyia els darrers mesos li ha deixat a ou el poder carregar totes les responsabilitats cap a ells. No ha estat gaire intel·ligent el Puigcercós.

    ResponElimina
  3. la cançó de l'esquerra nacional de Carod no és nova: quan ell militava a Nacionalistes d'Esquerra (1980) ja ho deien. L'eslògan era altament mobilitzador: "trenquem la bipolarizació" (!).
    Hi ha un corrent del que participen alguns independentistes que viu amb acomplexament el seu independentisme enfront de l'esquerra autonomista oficial i que malda per acostar-s'hi. El "clan de l'avellana" n'és el més alt exemple. Veient els resultats electorals per a ERC que han tingut els 7 anys d'aliança a mb l'esquerra sucursalista no sé com s'atreveixen a insistir en aquest plantejament.
    David Roig

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…