Ves al contingut principal

Com qui només passava per allà

Aquàrium de Barcelona


Vaig trobar força interessant l'entrevista a Josep Lluís Carod-Rovira, divendres passat, a can Basté. D'aquelles que va modulant diversos estats d'ànim en l'oïdor. De l'assentiment puntual a la perplexitat més absoluta. Estampes de vida salvatge de l'animal polític. Cal destacar-ne la seva insistència a convidar els elements catalanistes del socialisme nostrat a formar un bloc electoral de centre-esquerra, mixtura de federals i independentistes, que pugui competir algun dia amb el bloc de centre-dreta que encarna CiU, mixtura de liberals i democristians, de confederals, independentistes i de no se sap encara què. Naturalment, sense cap rèmora de dependència de cap partit espanyol. Em sembla una bona idea francament irrealitzable a hores d'ara. En general, va reiterar les idees dels darrers temps sobre la necessitat de fer govern autonomista des de l'independentisme que han deixat el seu partit en el desert on és en aquests moments. Dins un sot del qual costarà sortir.

El més impressionant, però, sens dubte, va ser la seva capacitat per desmarcar-se de qualsevol responsabilitat, carregant amb tota la munició a l'abast contra l'actual direcció d'Esquerra. Com si ell no en tingues cap mena de paper en allò que s'ha esdevingut els darrers set anys. Senzillament espectacular. Quina barra. Quines penques. Clar que, en el fons, això és possible només per la manca de visió política que lamentablement ha demostrat el seu successor, Joan Puigcercós. La primavera de 2008, el de Ripoll va decidir prendre el comandament d'una nau a la deriva. Mancat potser dels suports suficients dins una militància dividida, no ho va fer fins a les darreres conseqüències. Canviant l'estratègia embogida. I aquesta ha estat la seva perdició. Perquè, o bé aleshores ordenava la sortida immediata d'ERC del govern tripartit, redreçant l'estratègia carodiana d'empassar-s'ho tot, o bé esperava a prendre el comandament a després de la celebració de les eleccions autonòmiques. Si així hagués estat, el cambrilenc seria qui hauria de justificar ara el desastre i tot el partit estaria demanant a Puigcercós que prengués les regnes. Per aclamació.

Comentaris

  1. En aquest país sembla que l'únic que rutlla és el Barça, i si dura gaire aquest Sandrusco, aviat també farà aigües. No m'agrada gaire la Pilar Rahola, però crec que ha tingut tota la raó del món amb el que ha dit avui a la RAC-1. Qatar, país enlluernador on a sota de l'alfombra només hi veus brutícia. Els pragmàtics diuen que a tot arreu hi ha brutícia i que per tant, tan hi fa.
    Això em recorda el "magnífic" Bono, dels Disputats de Madriz dient allò de "qui no tuvo nunca un falangista en su casa?!" Doncs, afortunadament i que duri, a casa meva mai n'hi ha hagut cap i l'alfombra sempre ha estat també neta.
    Què li passa al nostre país, a nosaltres, que espatllem tot el que va bé? Sandrusco, Carod, Puigcercós, Palau, Laporta-Carretero, etc.
    Per què??

    ResponElimina
  2. La seva presència al govern ha estat molt pobre. D'una persona que va saber transmetre un discurs tan bo, que va tenir la valentia dels fets de Perpinyà se n'esperava molt més.´
    Evidentment, ell és corresponsable de la caiguda electoral però l'aïllament al qual han sotmès Puigercós i companyia els darrers mesos li ha deixat a ou el poder carregar totes les responsabilitats cap a ells. No ha estat gaire intel·ligent el Puigcercós.

    ResponElimina
  3. la cançó de l'esquerra nacional de Carod no és nova: quan ell militava a Nacionalistes d'Esquerra (1980) ja ho deien. L'eslògan era altament mobilitzador: "trenquem la bipolarizació" (!).
    Hi ha un corrent del que participen alguns independentistes que viu amb acomplexament el seu independentisme enfront de l'esquerra autonomista oficial i que malda per acostar-s'hi. El "clan de l'avellana" n'és el més alt exemple. Veient els resultats electorals per a ERC que han tingut els 7 anys d'aliança a mb l'esquerra sucursalista no sé com s'atreveixen a insistir en aquest plantejament.
    David Roig

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…