Ves al contingut principal

Després del 28-N (II). ERC, de la rectificació al redreç

Siurana


En les primeres hores posteriors a la brutal patacada electoral del passat diumenge vaig titular un primer esbós d'aquest apunt amb el títol, en negatiu, "ERC, sense rectificació no hi ha redreç". Em semblava que la primera reacció dels republicans davant la desfeta, a diferència de la del president Montilla, continuava essent la de seguir amagant el cap sota l'ala de la irresponsabilitat. Poc després, però, va començar la catarsi. Afortunadament, encara que amb retard, dimecres a la tarda va esclatar la notícia de la renúncia al seu escó per part del número dos de les llistes, Ernest Benach, acompanyada de les primeres reflexions autocrítiques de Carles Bonet i Oriol Junqueras. Poc abans el mateix, Joan Puigcercós posava el seu càrrec a disposició del Consell Nacional del partit, que es reunirà el proper 18 de desembre. El temps dirà si es tracta d'un moviment sincer o simplement tàctic (tal i com sembla a primera vista). L'apunt al seu bloc, mitjà triat per anunciar públicament la decisió, conté una primera anàlisi del desastre breu, però prou interessant i assenyada.

Discrepo, en tot cas, en l'ordre d'exposició que en Puigcercós fa dels motius de la davallada. La divisió interna, essent un espectacle degradant, pot ser acceptada per l'electorat (el cas de Ciutadans és paradigmàtic: 15.000 vots més després d'acabar la legislatura amb només un dels tres representants que la van començar). També fer un president o un altre (encara que, és cert, una part notable dels votants d'Esquerra no ho ha paït mai). Però allò que només podia tapar els dos errors anteriors era una actitud coherent que prioritzés els ideals per davant de les cadires. Que mantingués un lligam entre el programa teòric i els fets reals. Que reforcés, en definitiva, dia a dia, la credibilitat del propi projecte polític independentista. I l'ideal independentista és incompatible amb l'exercici del poder sense altres horitzons que els d'una simple gestió autonomista.

L'evidència dels fets hauria d'haver obligat el partit (ha tingut tants casus belli per aprofitar en els darrers anys) a reaccionar i a passar a l'oposició, única sortida davant el sotmetiment del PSC al govern espanyol en matèria d'Estatut, de finançament, d'infraestructures i de tantes altres coses. Ha estat del tot suïcida l'entestament fins a nivells demencials en l'estratègia de priorització de l'anar fent de la pluja fina. És això el que ha matat, en expressió del mateix Puigcercós, l'èpica nacional que els va donar els millors resultats dels darrers trenta anys. Ara, finalment, reconèixer aquest error estratègic és condició necessària per a iniciar el redreç. I si del que es tracta es de recuperar l'èpica, prengueu nota d'aquest nom per a un nou lideratge al vell partit de Macià i Companys: el de l'eurodiputat independent Oriol Junqueras.

P.S. M'estalvio cap comentari a les declaracions estalinianes de Josep Huguet sobre la necessitat d'acabar amb la pluralitat interna a Esquerra: tot el que se m'acudeix és massa groller. Deu trobar que encara no ha marxat prou gent...

Comentaris

  1. Tothom pot errar. Tots ens equivoquem, es condició humana. Però quan les errades van una darrera l'altra i ben grosses i a sobre es pixen a sobre dels votants mentre els van dient que plou... doncs el resultat es el que es i marejar la perdiu amb determinades causes possibles es agafar la dita perdiu i voler amagar-la. Estic sincerament convençut que en Puigcercós no es sincer i que tot es un cop de teatre en pla Mourinho. Ja sabeu: aquell teatre que acaba en tragèdia perquè una cosa es fer per de "boqueta" i l'altra es proclamar i desprès saber fer-ho i fer-ho.

    ResponElimina
  2. Esquerra ha optat per l'autonomisme, i tot per aferrar-se a la poltrona. Això ho sap tothom. 7 anys al govern i en matèria de sobirania nacional, res: L'Estatut...

    Jo crec que Huguet diu el que Puigcercós realment pensa. Es van creure ves a saber què el 2003 i ara són massa senyors per fer autocrítica, sense adonar-se que la seva humilitat era un dels seus grans forts. Si a ERC hi ha un replantejament i el poder torna a les bases potser es poden reintegrar al moviment independentista. Ara per ara, van camí del sectarisme, justament allò que no eren quan els seus rivals els deien sectaris.

    ResponElimina
  3. L'independentisme:
    L'any 2003, les dues formacions obertament independentistes que van concòrrer a les eleccions (ERC i Estat Català) obtingueren 546214 vots.
    L'any 2006, les dues formacions obertament independentistes que van concòrrer a les eleccions (ERC i el Partit Republicà Català) obtingueren 422379 vots.
    L'any 2010, les quatre formacions obertament independentistes que van concòrrer a les eleccions (ERC, SI, RI i BSC) obtingueren 360352 vots.

    Les dades són les que són.

    ResponElimina
  4. Ací a la dreta hi ha una enquesta en la que detecto, i m'agradaria pensar que s'ha fet expressament, un visceralisme a l'hora de votar. He posat millor comissaria a TV3, ben convençut, però he vist que guanyava La vanguardia, que ni tant sols llegeixo. En canvi com a millor "comissari" guanya Cuní. Caram!,no treballa el millor comissari a la millor comissaria?

    ResponElimina
  5. Tinc la sospita que el tal Josep, el de la bena als ulls (hahahahaha), vol emmascarar la derrota d'ERC amb la "corresponsabilitat" dels altres (recordeu que Estat Català va obtenir 1.800 vots el 2.003) i amb una suposada de la derrota de l'independentisme de Solidaritat i de Reagrupament. Quant abans et treguis la bena abans millor et sentiràs.

    ResponElimina
  6. Aquest Anònim va errat. Jo em limite a apuntar que l'independentisme perd vots, tot i que la independència resulta cada dia més interessant a més catalans.

    ResponElimina
  7. Oriol Junqueras (persona que conec personalment) és una ment privilegiada, i una gran persona, no sé però si dóna el perfil de president del partit, en una política catalana farcida de mesquinesa i baixesa moral.

    ResponElimina
  8. La proposta d'en Jordi Portabella té molt seny i cal fer-li costat d'una vegada. Fer coalició amb els tres partits demostrarà maduresa i no cap rebaixa. En Portabella hauria de ser qui dirigís el futur d'ERC. Potser, amb en Ridao. Quan parlen, sempre l'encerten. A pesar de tot, no crec que en Jordi vulgui acceptar-ho. Als partits hi ha massa tiburons i no permeten veure net l'horitzó de Catalunya.
    Mentrestant, en Zapatero, i dígues-li PP també, s'està cruspint un deliciós dinar anomenat aeroport del Prat. I nosaltres, amb picabaralla permanent...

    ResponElimina
  9. Ramon Llull, sempre tant encertat! Crec que l'independentisme necessita un aglutinador, l'excusa: les properes municipals. Tenim pressa perquè mentrestant anem menjant gripaus: el Prat i el cementiri nuclear (que sembla que avancem cap a l' instal.lació a Ascó) al final ens deixaran un desert del que...en serem sovirans!

    ResponElimina
  10. Les declaracions del Josep Huguet són de tot irresponsables i demostren el tarannà autoritari d'aquest personatge. Tota la culpa, dels altres. Cap autocrítica. I aquest ha estat Conseller!

    ResponElimina
  11. En la mateixa línia del precís comentari anònim sobre TV3, crec que cal considerar (i si cal canviar el vot en conseqüència) que l'audiència de “la nostra” està molt per sobre que la de qualsevol altra comissaria nominada i que tots els comissaris candidat al premi s'hi deixen caure (amb major o menor assiduïtat). Jo també l'he votat ben convençut (la comissaria) i penso també que pugui haver-hi visceralitat (d'alguns membres del jurat) pel que fa als diaris. La Vanguardia, per exemple, que va camí de la glòria pel que fa a aquest concurs, és una comissaria evident, que no enganya (crec) a gairebé cap lector d'aquest blog. Tots sabem que a alguns els agrada posar-se calents de bon matí escoltant la COPE, però precisament la seva transparència descarada la fa ineficient pel que fa a l'ocultació de la realitat de la (irrevocable?) submissió catalana; just el que persegueixen reconèixer els premis BN. Quants i quins lectors (no aficionats a l'antropologia urbana) tenen (de tenir) aquests mitjans de manipulació impresos? Ja sé que forces, però val la pena contrastar la mateixa pregunta aplicada a TV3 (o CatRàdio; el pack “les nostres”, vaja). Pel que fa als comissaris, la cosa ja està més renyida. Guanya el Cuní, de carrer, tot i que personalment (visceralitat potser també) jo m'he inclinat pel Puigverd (dubtant, això si) potser per una qüestió de subtilitat (si més no aparent) que el fa força més perillós (o sigui, eficient) alhora d'intoxicar l'audiència. I no és que estigui fent campanya ni per l'un ni per l'altre, malgrat potser tocaria (fi i al cap, això no deixa de ser una deliberació pública d'un membre del jurat que conformem) però crec que val la pena pensar-hi, fer-ho bé, amb l'objectiu de premiar als millors. Si això fos un festival (posem de cinema) és provable que del prestigi (o manca de) d'aquesta primera edició en depengués que n'hi pugui haver una segona.

    ResponElimina
  12. Per cert, que consti que (tot i saber que el llibre existeix) no l'he llegit pas (encara?) i no m'ha ajudat a decantar-me contundentment per “la nostra”; és que només cal veure'ls:

    http://www.victoralexandre.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=169

    (TV3 a traïció).

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…