Ves al contingut principal

Després del 28-N (III). Independentistes de CiU, l'hora es vostra

Port de Barcelona


Ahir vaig parlar amb un vell conegut convergent de carnet i càrrec. Dels de tota la vida. Era eufòria en estat pur, no cal dir. La conversa, a banda de posar-me de mal humor, em va mostrar (des de la meva perspectiva d'optimista gairebé patològic), una vegada més, com està canviant el país. La mateixa persona que fa set i quatre anys em veia com un ingenu irredent somnia truites, ara afirmava contundent que ell és tan o més independentista que un servidor. El que has de viure, veure i escoltar. Millor això, però. Anem avançant. Com en el seu cas, és evident (encara que a mi no m'agradi) que la majoria dels independentistes d'aquest país han dipositat la confiança en CiU i el seu líder, Artur Mas. És l'hora, doncs, que els independentistes convergents demostrin la seva capacitat per dirigir el país cap a la llibertat. Tenen quatre anys per davant per progressar adequadament.

És la seva oportunitat. Intentarem ser-ne respectuosos. Dues consideracions, però. Primer, caldrà que els que no confiem en les virtuts de CiU (per demostrar en aquest àmbit després d'una experiència de govern de vint-i-tres anys) mantinguem el llistó de l'exigència a la mateixa alçada que els independentistes de la federació l'han fixat durant els darrers set anys. Ni un centímetre més avall. La tardor del 2014 avaluarem els resultats aconseguits. Amb tota exigència. Tenim, entre d'altres, tres paràmetres per fer-ho: concert econòmic, reducció a la meitat dels índexs d'atur i eliminació d'un 25% d'alts càrrecs a l'administració. Són objectius (proposats pel mateix Mas) del tot mesurables.

Els seguirem de prop per comprovar si perseverar en l'autonomisme ens porta o no al col·lapse. En segon lloc (com ja vaig fer la mateixa nit electoral), desitjar-los la millor de les sorts. El país es troba en un moment dramàtic. El seu combat promet moments d'extrema intensitat. I d'intriga. Perquè aconseguir els seus propòsits amb les eines de la miserable autonomia de la qual disposem i que ens és i ens serà retallada dia a dia, serà un repte descomunal. Una tasca hercúlia. El temps, com diria el clàssic radiofònic, acabarà essent el jutge que posarà tothom a lloc.

Comentaris

  1. Espero que en Mas tingui més màniga i mà esquerra que en Blanco amb els controladors.
    L'independència no la vull per posar estelades per tot arreu, sinó per poder viure lluny d'aquestes vergonyes aliènes, com ara mateix amb això dels controladors. Serem capaços?

    ResponElimina
  2. Molt em temo que el resultat serà ben pobre. El concert econòmic ja el donen per perdut. L'únic que poden complir és el tema de reduir l'Administració (perquè depèn d'ells) i ja està. Reduir l'atur a la meitat, ja explicaran amb quines eines ho faran.

    ResponElimina
  3. El autonomismo no os llevara al colapso, pues hay autonomías que tienen menores indices de desempleo y mejores valores económicos que Cataluña y también están en el mismo sistema y una de ellas en concreto con menores niveles de autogobierno.. Al colapso o no, os llevaran los dirigentes que habéis votado. También estar dentro de España puede dar fuerza a proyectos comunes por el bien común.
    Creo que hay muchas cosas y muchos proyectos que se pueden hacer de forma conjunta y no todos ellos serán buenos y tendrán éxito, pero tampoco todos ellos serán malos....

    ResponElimina
  4. Fa 15 anys qui era independentista a CDC era titllat d'extraterrestre. Hores d'ara el que, com a mínim, no se'n declara és considerat amb desdeny. I aquest ha estat un canvi fonamental no exterioritzat.

    ResponElimina
  5. Doncs jo crec que la cosa anirà així: Mas intentarà negociar amb el govern espanyol el pacte fiscal , el govern no en voldrà sentir ni parlar (de fet ja ho ha dit, per activa i per passiva). En Mas s'esperarà a que hi hagi el canvi del govern (cosa que desitjem no trigui gaire, pel nostre bé i el del païs veí),i esperarà que les matemàtiques ens siguin favorables i ens concedeixen una minima posiciò de força. Llavors és l'hora de demostrar quan bons negociadors son.Fins aqui tot és bastant previsible, però la gran pregunta que ens fem tots els independentistes que, com jo, hem votat convergència, és la següent: Què farà convergència si el govern espanyol s'enroca, com sempre, en les seves posicions centralistes?
    a)El que havia fet sempre, esperar un millor moment per a negociar. I esperar trenta anys més, si cal.
    b)Dir que ja n'hi ha prou i que aixì no podem avançar com a païs, i plantar cara amb la posició de força que calgui per a portar Catalunya a on hauria d'estar ja fa temps: A ésser un païs amb plena sobirania.
    La meva esperança és que l'Artur Mas serà valent per a escollir la opciò b. El meu gran dubte és si ho farà

    ResponElimina
  6. No ens enganyem, a CiU són hàbils negociadors i prou. No són pas valents, mai no farien un moviment fora de la Constitución.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…