Ves al contingut principal

Després del 28-N (IV). PSC, l'emancipació imprescindible

Scala Dei


Sempre he pensat que la fractura del PSC es produirà només cinc minuts abans que la independència. Per tant, poques esperances. Però em sembla evident que el debat que ha esclatat al partit socialista arran del desastre electoral del 28-N va en la direcció correcta. En el fons i no gaire, estem parlant del tema subjacent a tota la política catalana des de fa mesos. Aquell que tots els actors saben que és el que toca afrontar, però que intenten defugir perquè els incomoda. Mentre la Tura acaba d'orientar-se (ben bé sembla perduda) Ernest Maragall ha parlat de la independència com a una opció dominant si no canvien fortament les relacions Catalunya-Espanya. I Antoni Castells ha demanat un PSC regenerat i independent del seu soci espanyol. Les dues ànimes davant per davant.

Entretant, el sector espanyolista sembla emboirat pel silenci. Montilla ja ha parlat per sempre. I Corbacho i Chacón no hi són, encara que se'ls espera. Només hem sentit Miquel Iceta. I, com sempre, encara que sigui en l'habitual direcció equivocada, hi toca. I molt. Ha afirmat que, segons com derivi la crisi, com podran explicar al seu electorat que és impossible la convivència entre PSC i PSOE, però que, alhora, no cal un divorci entre Catalunya i Espanya. I ja hem arribat al tema de fons. Al debat fonamental. Contradiccions com aquestes, però, en la política autonomista també es poden dissimular. CiU porta trenta anys parlant de la importància cabdal de ser un partit independent alhora que defensa un país dependent (ep, parlo de la federació, que l'Artur Mas, com tothom sap, és independentista). En tot cas, el missatge dels electors el 28-N sembla clar: el govern de Catalunya només es pot ocupar tenint el país com a prioritat. I dependre del PSOE comporta estampes tan patètiques com les de la banda dels 25. L'emancipació comença a semblar, finalment, imprescindible. La del partit i la del país.

Comentaris

  1. El PSC té un debat intern força interessant però crec que ho serà més el debat que s'obrirà dins de CiU en el sentit de declarar-se obertament independentista o no. Ja veurem què passa.

    ResponElimina
  2. No tenim experiència en independències al nostre país, només en dependències.
    Ara be, m'agrada comparar el procés català amb un cas de separació de parella, d'aquelles en que hi ha una part damnificada, una víctima i un botxí. D'aquestes en conec una pila, i tenen una característica comuna: les tantines.
    Ara fem les paus, tornem a començar, ara tenim un altre fill (nooooo!)però si, ni ha que si, ara fem una treba i demà marxo a casa ma mare...
    Tot això passa quan la separació, de fet ja s'ha produit. La separació, s'esdevé el dia que la víctima albira un futur sense el botxí, i aquest futur és millor i se li vellugen papallones pels budells, perquè sap que serà difícil però que serà...
    Crec que estem aquí, espero, pel be de Catalunya que no tingui un altre fill, i que les tantines siguin poques i breus.

    ResponElimina
  3. No fem volar coloms... heu vist la portada de l'Ara d'avui?? Els votants sociates s'estimen més a la Chacón-viva-españña!

    Ras i curt: fins que no mori la generació d'immigrants dels 60 i 70 no hi haurà PSC catalanista.

    ResponElimina
  4. Sobre els immigrants 60-70 alguns s'estan tornant més i més sobiranistes sense necessitat de morir-se. Per molt 'espanyolator' que siguis i per molt que trobis a faltar el teu poble a Jaén, a ningú no li agrada que li prenguin el pèl.

    Per cert, d'on treu el senyor autor que en Mas és independentista?? Ho pregunto humilment, no amb incredulitat.

    ResponElimina
  5. Benvolgut anònim: Artur Mas ha afirmat darrerament que en un hipotètic referèndum sobre la independència ell votaria sí; el problema és que no pensa fer res per convocar-lo. És allò del "Polònia": Artur Mas és independentista, tot i que...

    ResponElimina
  6. Ja he vist que hi ha que creu que és una mala noticia que la gent del psc vulgui la chacon,
    jo personalment discrepo, primer encara que siguin una majoria(petita) no deixen de ser una majoria dels qui han perdut, i precissament han perdut per ser masa espanyolistes, encara que no crec que sigui aquest el motiu, sino que el motiu crec que ha estat per ser masa anticatalans, questio de matissos
    si escullen la chacon jo estarè content doncs no deixa de ser una montilla en femení, mediocre incompetent i sobretot anticatalana que és el que mes mal els hi fà i mes encara en moments de crisis i penuries.
    la majoria dels espanyols residents encara que és considerin espanyols no volen ni sentir parlar de tornar a viure a la seva terra, és troban molt a gust aqui i ja estan farts de mantenir als seus paisans i familiars
    un dels arguments que faig servir molt és si saben qui eren els que és van independitzar d'espanya a les colonies, que no eren els indigenes sino espanyols farts de pagar la metropoli i dels privilegis dels funcionaris que venien de la peninsula marginant als fills dels colonitzadors pel sol fet d'haver nascut a colonies, mes o menys igual que ara que nomes els tracten d'espanyols el dia d'eleccions però a l'endemà ja els tracten com a qualsevol català
    bé jo faria campanya per la chacon

    ResponElimina
  7. La Chacona i el Corbacho de "líders" del PSC... no estaria pas malament. Potser seria la manera de que en Castells, la Tura i uns quants mes s'en anessin a aquest partit que sembla que s'ensuma com a nou... el PSCDV (Partit Socialista Català De Veritat).

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…