Ves al contingut principal

Estampes megalòmanes

Santiga
Són curiosos els canvis de la fortuna. Produeixen imatges patètiques. Fa tres anys, l'estampa hauria reflectit una Espanya eufòrica. Un Estat que, en paraules de José Luis Rodríguez Zapatero, era a punt de superar França com a gran potència econòmica europea. Que demanava el seu espai en el club dels escollits a nivell mundial. En poc més de vint-i-quatre mesos, però, el prisma a través de qual contemplem la mateixa escena ha canviat absolutament. Radicalment. Un gir copernicà. Dissabte passat, taula de quatre. El Borbó i la seva consort grega (aquesta vegada, sense saludar compulsivament) asseguts davant per davant de José Blanco i el gran ZP. Petant la xerrada en ple viatge Madrid-València en la nova línia de l'AVE que inauguren. Ara, a desembre de 2010, es veu, simplement, com l'estampa megalomana d'un país foll. Un exemple gràfic de com es poden errar els objectius de forma radical.

Un reflex d'un Estat que llença els diners públics a mans plenes mentre pot haver de ser rescatat en un futur proper pels països capdavanters de la zona euro. Els mateixos que havia de superar de manera imminent en la seva cursa imparable de progrés buit de contingut. D'un Estat que genera enormes incerteses de futur enmig d'una crisi de proporcions històriques. Però que, alhora, està a punt de convertir-se en el país amb més quilòmetres de tren d'alta velocitat del món mentre margina l'eix mediterrani. Un luxe inaudit que pagaran no una, sinó potser les dues properes generacions d'espanyols (esperem que ja sense l'habitual i gratuït finançament català). Amb línies deficitàries, a ciutats com ara Màlaga o Valladolid, que són d'autèntica bogeria. Situades absolutament al marge de qualsevol lògica econòmica. Vies cap al no res. Estampes de veritable megalomania.

Comentaris

  1. Es veu que encara pensen en aquell "Siglo de Oro".

    ResponElimina
  2. Potser que ja és hora de que parem d'autoenganyar-nos.
    No van tant errats. No en tenen un pèl de rucs.
    Són ben conscients de que els temps de les invasions militar dins la vella Europa ja han passat a la història, i també ha perdut poder d’hipnosi l’església nacionalcatòlica. Un país amb poc pes econòmic ho té difícil per lluitar contra el mercat global. I la globalització comporta nous mercats i noves reestructuracions econòmiques, socials i al cap i la fi territorials.
    Saben que el territori amb més potencial se’ls escaparà de les mans precisament per aquesta via. I com parar-ho? Doncs seguint una doble estratègia: debilitar econòmicament Catalunya i potenciar Espanya com unitat territorial, econòmica i cultural.
    La primera part ja la tenen resolta des de fa anys: Amb un envelliment sistemàtic de les infrastructures de carreteres, vies de tren, línies elèctriques i de comunicacions. Amb el desviament de les línies aèries fora dels nostres aeroports i amb el desviament del trànsit marítim cap els ports de València i Algesires, i reforçantl’eix Madrid – València – Mallorca.
    Per acabar-ho d’arrodonir es desvia l’eix Mediterrani des de València cap a Saragossa i l’eix del Pirineu. Però en aquest sentit han topat amb la reticència de França. Doncs bé amb una mostra de capacitat de reacció admirable han desviat l’eix per Algesires – València i Madrid. Ja està fet. Ara solament cal seguir amunt per Irun cap Europa, que França no hi posarà tant d’impediment. La regió problemàtica ja queda aïllada, i la del nord, assetjada policialment, serà fàcil de controlar mentre segueixi funcionant l’estratagema de la lluita contra el terrorisme.
    Aquesta feina ja està ben avançada, solament cal que el temps faci la seva i els catalans ens anem empobrint paulatinament i sense capacitat de invertir el procés.
    I l’altra estratègia? Però com es potencia un territori massa gran per la capacitat que té per generar riquesa? Sense recursos naturals ni turístics, sense tradició industrial ni d’innovació, amb una cultura basada en els pilars de la conquesta, el militarisme i la fe religiosa?
    Doncs bé, ja tenen un centre ric, cultural, innovador i industrial que funciona molt bé. Si els ha funcionat aquest esquema durant segles, perquè no ha de seguir sent vàlid si s’adapten convenientment els mitjans logístics i tecnològics?.
    Els trens de gran velocitat que van cap a Valladolid, València, Málaga i Sevilla no són cap novetat estratègica. Ni molt menys són radials cap enfora. Són, igual que les autopistes fetes els anys 80 i 90, radials cap endins, i les compementen. Són fetes perquè els seus fills espanyols ho tinguin fàcil per anar a estudiar i treballar on hi tenen el centre cultural, econòmic i polític, com sempre han fet. Allà hi troben bones acadèmies militars, bones universitats i bons seminaris, i, ara també, bones zones industrials i de comunicacions cap Europa i la resta del món sense haver de passar per territoris fronterers enutjosos.
    Que hi ha crisi? Si, però qui se la menja? Ells no. Espanya fa molts anys que viu de les ajudes europees i dels impostos pagats per porucs incapaços de reaccionar tot i veient que van rodolant pel pendent de la pobresa.
    I saben que el temps s’acaba, que Europa aguantarà pocs anys més subvencionant-los. Que els han de rescatar? Ho faran perqué Espanya té la força de la coacció: Si deixen caure Espanya, Europa comença el seu desmembrament. I mentrestant l’estructura centralista es va refermant amb vistes a que quan Europa es desfaci (que preveuen que al final passarà i que no trigarà molt), el centre s’haurà reconvertit i refermat tecnològicament, culturalment, internacionalemnt, econòmicament i políticament, i els territoris espoliats, empobrits, no tindran on anar a raure i hauran de tornar, capcots i avergonyits, a buscar recer a la Madre Patria, d’on no havien d’haver sortit mai.

    ResponElimina
  3. Molt bon anàlisi, Ricard! Ahir vaig mirar els traçats d'AVE per l'Espanya i vaig veure el mateix que tu, sense aprofundir-hi tant. Ells, sense dir-ne res han anat fent mentre nosaltres ens anem desgastant cridant i reclamant. Ells la van fent, Algesires-Irun directes a Paris, i arraconant-nos i arruïnant-nos. Ells diuen que aquesta línia València-Madrid no serà rendible fins tres anys endavant. Avui nosaltres hem iniciat el transport de mercaderies des del port de Barcelona dins d'Europa amb el silenci absolut de totes les autoritats, i amb rendibilitat des de l'inici. Quina manera de viure. Tot un símptoma!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.