Ves al contingut principal

Grafologia barata d'un president i un alcalde

Porrera


Un munt de sobres. Cartes lacòniques de condol. Datades a finals de 2006. N'obro només unes poques, però tinc l'encert de desplegar-ne dues de molt interessants. M'ofereixen l'oportunitat d'analitzar les signatures originals de polítics cridats a les més altes responsabilitats durant els propers anys. L'immediat president de la Generalitat i el futur alcalde de Barcelona. Veritable casualitat. Una companya de feina, afeccionada a la grafologia i gens sospitosa (és una veritable apologeta del vot en blanc: imagineu-vos quins debats) m'hi fa veure una mica més enllà del més evident.

El primer, l'Artur Mas. Signatura breu i contundent. Tinta blava. Línies rectes. Arestes marcades. Tendència cap a avall. Diuen que marca capacitat per a l'acció. Una mena de V (serà una premonició de la victòria tants anys anhelada). O potser de M de Mas, però incompleta. S'insinua producte d'un gest brusc. D'algú ben segur de sí mateix. Un traç tan dur que, tot girant el full, sembla haver estat a punt de travessar-lo. El segon, Xavier Trias. Un home completament diferent. Signatura amable. Línies rodones. Suaus. Una rúbrica historiada, que es diria modernista. Pròpia d'un alcalde barceloní. Amb més recorregut. La Conxi hi veu un X i una T perfectament definides. La resta és més confusa. Traç ampli. Obert. Es diria d'algú disposat a escoltar. És la grafologia barata d'un president i d'un alcalde. Una altra manera de veure'ls.

Comentaris

  1. No hi crec gaire en aquests temes, però la descripció és tal com la imatge que tots dos donen a conèixer. Dos estils diferents per dos càrrecs diferents. El Trias, sense fer gaire res, resistint i donant una imatge conciliadora, s'ha col·locat molt per davant de l'Hereu a les enquestes. La pèrdua de BCN pot suposar la segona clatellada important als socialistes. Per cert, tinc curiositat per saber la de l'Hereu!

    ResponElimina
  2. Just abans d'eleccions, no sé si l'Avui o l'Ara, algú va treure una plana sencera amb les firmes dels contrincants, juntament amb la descripció de la lectura grafològica. A criteri personal meu, la grafologia només té una fallada: Qui és esquerrà i escriu amb la dreta, quina mena de firma li surt? Errònia de tots costats!

    Passant a coses més serioses, en Laporta està sospesant si fer un salt o no a l'Ajuntament de Barcelona. Que SI es presenti per Barcelona, és natural i gairebé obligatori. Però que ho faci ell en persona (en nom de SI), ho trobaria penós. S'hi podria fer interpretacions mal intencionades, malenteses i, potser encertades, malauradament.
    El que a mi m'agradaria d'en Laporta, seria que aprofundís amb l'escó presentant qüestions serioses que facin torontollar les bases adormides del Parlament. Res de "Tardanades" del Polònia, no! Presentar un inventari de greujes d'Espanya contra Catalunya; presentar una moció de queixa formal; estudiar la situació de Bèlgica; presentar un estudi comparatiu a la UE; etc... És legal no poder exercir responsabilitat plena als nusos de comunicacions propis? Hi ha molts temes, a més dels del dia a dia d'un Parlament per fer remoure un país des del Parlament. Tot això ja dóna prou feina per no anar a figurar a l'Ajuntment de Barcelona... No cal, amic Laporta, ni convé.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…