Ves al contingut principal

Història i present: el cas de les infraestructures

Arnes
La casualitat ha volgut que el caos provocat pel Govern amic i els controladors i la notícia del canvi de composició en la titularitat de l'aeroport del Prat (com s'ha dit aquests dies, abans privat que català), hagi coincidit en el temps, en el meu cas, amb la lectura d'un llibre absolutament recomanable que porta per títol España, capital París. Origen y apoteosis del Estado radial: del Madrid sede cortesana a la "capital total", de l'economista i exdiputat socialista al Congrés espanyol Germà Bel (les Cases d'Alcanar, 1962). Particularment, m'ha produït una doble satisfacció: en primer lloc, perquè explica científicament el procés i la realitat actual de centralització en l'àmbit de les infraestructures. La construcció triomfant i plenament assolida avui d'un estat radial, a partir del mateix moment de la creació dels fonaments de l'Espanya actual per part dels borbons com a resultat de la destrucció de les sobiranies polítiques preexistents a la península (tret de Portugal i no per falta de ganes).

En segon lloc, com a historiador, per la insistència de l'obra en el fet que la situació actual no es pas producte de l'atzar o del fet que els catalans no ens expliquem bé. No, no. Respon a un projecte històric de construcció d'un estat aliè que es proposa destruir-nos. És un cas gairebé únic al món d'utilització de les infraestructures al servei de la construcció de la nació espanyola (i de destrucció de la nació catalana). Només una cita: "el español es un caso extremo de uso de la política de infraestructuras al servicio de la jerarquización territorial y de la ordenación del poder en España. Este objetivo ha tenido en España mucha más importancia que el servicio a las necesidades prioritarias de transporte, tanto del sistema productivo como de la movilidad interurbana cotidiana, que es la orientación primordial de la política de infraestructuras y de transporte en los países de nuestro entorno. [...] Ha estado al servicio de un objetivo que, formulado en el transcurso del siglo XVIII, está desde entonces en el transfondo de la política española: conseguir un país como Francia, con una capital como París".

Comentaris

  1. Correcte, és una descripció de la realitat. El problema és que Madrid no és París, perquè Catalunya tampoc no és Occitània. A París als monarques els hi van tallar el cap fa segles i aquí encara cuegen. Als espanyols en canvi fa segles que se'ls està empetitint aquest imperi radial que malden per construir. Ben aviat tan sols els en quedarà el melic, al centre: un Madrit enorme

    ResponElimina
  2. El que és interessant és veure els habitants de les comunitats autònomes espanyoles tots ben orgullosos de tenir un tren i una autovia que els connecta amb Madrid. Això es palesa quan es viatja a qualsevol lloc d'Espanya i es parla amb els autòctons, et mostren la dita autovia o l'estació de l'AVE i et diuen "mira, a Madrid en media hora". El que és penós és el paper de molts catalans que també s'emocionen en reservar un bitllet de l'AVE i no es queixen en no disposar d'alta velocitat per anar a València o París.

    ResponElimina
  3. Efectivament, he llegit el llibre, em sorprèn que se'n parli tant, s'ha convertit en un llibre interessant, per a gent que no sóm economistes, vol dir que NEMBÉ (expresió afortunada del solidaris del Delta.
    La manca d'infraestructures produeix a Catalunya un patiment diari, jo viatjo en rodalíes, o pago el peatge del garraf, treballo a BCN i visc a Tarragona, província especialment castigada per les dificultats de mobilitat. L'Estació de Camp de Tarragona, la N-340, la variant de l'Ampolla? mes val no parlar-ne, que avui és divendres, no me'l vull amargar.
    Tanmateix, em sorprèn la ceguesa de les altres CCAA, és clar que aquests ja estan assimilats, com els andalusos, subsidiats i condemnats a ser "alegría i pandereta" de castella o altres capitals que reclament l'AVE sense compendre que aquest serveix per anar a Madrid a portar-hi riqueses, no pas per aportar o repartir les riqueses des de Madrid a les perifèries. És molt curiosa aquesta suposada solidaritat interterritorial que empobreix tothom en favor de Madrid i que al mateix temps es aplaudida per tots els espanyols, aquesta és una de les mentides més ben urdides, teixida durant els últims 300 anys...Bona feina Grenollacs, es hora d'anar destapant el femer!

    ResponElimina
  4. Fantàstic l'article d'avui i les aportacions dels altres patricis.
    L'origen del centralisme rau en un egoïsme a l'enèssima potència del qui mana a cada torn? L'egoïsme neix de la por de ser menys, no?
    O, potser el centralisme és conseqüència de voler ofegar el rival?, per no ser menys, es clar! Paris contra les grans capitals franceses, amb les seves universitats? Massa dispersió del coneixement?
    Aquest llibre toca aquests possibles orígens del centralisme?
    Sempre pregunto el per què amb totes les coses, perquè no em cap al cap que ningú pugui tenir ganes de fotre per fotre gratuïtament.
    Sovint hem sentit l'expressió del "lo teneis todo". Però, bé Paris també té de tot i més! O, potser, en el seu orígen no?

    Si el Conseller Baltasar va demanar aigua a la Moreneta, nosaltres li hem de demanar independència amb la mateixa urgència...

    ResponElimina
  5. Madrid 2018, es el centre d'Espanya i te de ser un referent nacional.
    S'hi tenen de agrupar el poder polític, el econòmic, el jurídic i el borbònic, es lògic, es bo per a tothom i quan dic tothom vull dir per tota Espanya.
    Perquè necessitem un AVE per anar a València?, anar a València no es mai urgent, no se'n hi ha perdut res, no cal ni anar-hi i si de cas tenim un fabulós AVE BCN-Madrid-València, que voleu mes?.
    Perquè un corredor mediterrani si podem anar des-de l'Andalus, des-de València cap a Madrid i per un corredor cap a Valladolid, Pamplona i França?, així es pot recollir tot en un sol magatzem i enviar-ho cap a Europa.
    La industria i la seu de les grans empreses?, que voldríeu que estiguessin repartidetes per les espanyes?, quina bogeria, mes despeses de tota mena, posem-los allà, tots juntets, que es facin companyia i si cal poden treballar i tot !!.
    Lògicament alguna cosa posarem per a repartir a les perifèries, centrals nuclears, cementiris radioactius, presses hidroelèctriques, indústries polucionants, camps d'oliveres i de blat, porqueres i vaquerisses... això si, amb les oficines a los madriles, que no s'escapi cap impost.
    El aeroport de Valladolid que n'és una meravella el tenim de potenciar, es diu que te la pista tan llarga que servirà en un futur per anar a altres planetes... per colonitzar-los, es-clar.
    Tot controlat, els moros conversos de l'Andalus contents per poder anar de “ferias” i copes... a mes de lloar les gràcies dels “señoritos” amos de la seva terra per ordre d'un o altra rei en servei a fer-los esclaus.
    A la Extremadura que criïn porcs per fen pernils, que a Madrid ja se'ls menjaran.
    A la ribera del Mediterrani que hi facin mes hivernacles o si mes no ja comprarem les verdures al Marroc que algun borbó hi te comissió.
    Al nord els tindrem ben contents que no sia que la ETA s'enfadi, a Astúries ja se'n cuida en Botin i a Galícia en Fraga.
    Crec que es una magnífica planificació per un futur a mig termini.

    No, no em descuido Catalunya... que aquí no cal planificar res, amb la independència del 2014 ja ens en ho varem planificar nosaltres solets... ho tenim tot centralitzat tot a Barcelona, a Lleida que criïn boira, al Ebre arros, a Girona porcs... Barcelona te de ser el “Catalunya capital Paris” del proper llibre del Germà Bel.

    ResponElimina
  6. No JoaQuim, no no fotis, hem de saber-ho fer millor. Arreu de Catalunya la gent es queixa del centralisme de Barcelona, és cert, però no serem tant babaus de fer un gran melic al mig del desert, no ho crec. Us proposo una visita a Tarragona, la gran oblidada del turisme, una ciutat preciosa i Reus, encantadora, molt coquetona i Valls i Montblanc meravelloses i Ripoll i Girona i Vic... Estimem massa la terra per fer un Barcelona com París...

    ResponElimina
  7. Ja ho he dit altres vegades: es la por, amigues i amics. Es la por i un greu complexe d'inferioritat el que tenen els nacionalistes espanyols. Analitzant èpoques passades ho veiem ben clar: només hom reacciona violentament quan conflueixen la por, el complex d'inferioritat i la manca d'un intel·lecte enriquit per la relació respectuosa amb altres cultures al llarg del segles. Els xoriços espanyols encara no han descobert que les riqueses es creen treballant i no robant les dels altres pobles. Son com nens maleducats: "jo vull la teva joguina i si no me la dones et foto un castanyot". No tenen remei.

    ResponElimina
  8. Nuria, no se pas si en sabrem, del milió que érem a la manifestació quants han votat a ERC, SI o RCAT... i cridàvem "Independènciaaaa"... han votat a CIU que vol un "Concert de violins" tocant a la Lluna Plena i un pacte amb el PP mes caspós i anti-català.
    Il·lusos o botiflers?.
    Un milió de vots a SI, RCAT i ERC ens hauria donat majoria absoluta i independència... però es allò que deia l'avia "noi no et facis veure gaire que vindran els civils". Dons no cal que vinguin, els tenim aquí, amb cara de catalans, parlant català i governant Catalunya.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…