Ves al contingut principal

Relats de diumenge (II). L'esclau monotemàtic

Arnes
En Kunta portava tres anys vivint a Virginia. Però, per a ell, era com si haguessin passat tres-cents. Encara no era ben bé conscient de com havia pogut superar les calamitats del viatge en vaixell des de l'Àfrica. La seva complexió forta, que l'habilitava ara per a encarregar-se dels treballs més durs, tenia, sens dubte, força a veure. Molts dels seus companys i el seus germans petits havien mort en la travessa. L'escorbut, els maltractaments o directament la gana havien delmat una població abans forta només en unes poques setmanes. Això, tot i els esforços dels seus raptors que els miraven com un producte més que, arribats a port, podrien intercanviar en el puixant mercat de les antigues colònies, ara estats federats del nord d'Amèrica.

Ni un sol dia dels darrers tres anys havia deixat de pensar en la manera de fugir. Bona part dels altres esclaus de la plantació el consideraven un il·lús, partidari de l'alliberament exprés. Un monotemàtic. Qualsevol, deien, podia veure la impossibilitat d'escapar dels amos blancs. Alguns d'ells, fins i tot, s'havien atrevit en els darrers mesos a demanar un millor tracte: treballar de sol a sol, però amb un calçat més adequat i algunes hores més de descans. El capatàs no havia dubtat a denegar-los totes les seves peticions i, fins i tot, a castigar els seus portaveus, fomentant directament la seva substitució. En Kunta, però, continuava monotemàtic amb els seus plans de fugida. Estava convençut que un dia no massa llunyà intentaria escapar per sempre més no només ell, sinó la majoria dels esclaus. Perquè la situació era insostenible i no existia cap altra sortida davant la intransigència dels seus opressors. Que les dures condicions de vida a què eren sotmesos, dia a dia més exigents, més enllà de les seva insistència, acabaria per convèncer-los.

Comentaris

  1. Hola,
    Sóc Kunta. Pel que veig els meus rebesnets ara ja se senten orgullosos (satisfets, millor) de la terra que els va segrestar. No obstant això, observo que n'hi ha molts, molts, que segueixen recordant aquelles terres dels seus avant-passats. Els meus rebesavis no estaven tan bojos com els d'aqui d'ara. Les malaties les savien curar ells mateixos. L'especulació no existia, i la religió era cosa de sabis. Aqui, la religió és el diner i els temples són els bancs. S'hi tracte de fotre l'altre, en lloc de fer el bé. La solidaritat no existeix si no és per interessos morbosos.
    Vull tornar a la meva terra originària, ara, ja! A la meva Catalunya que devia en algun dia molt llunyà.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…