Relats de diumenge (II). L'esclau monotemàtic

Arnes
En Kunta portava tres anys vivint a Virginia. Però, per a ell, era com si haguessin passat tres-cents. Encara no era ben bé conscient de com havia pogut superar les calamitats del viatge en vaixell des de l'Àfrica. La seva complexió forta, que l'habilitava ara per a encarregar-se dels treballs més durs, tenia, sens dubte, força a veure. Molts dels seus companys i el seus germans petits havien mort en la travessa. L'escorbut, els maltractaments o directament la gana havien delmat una població abans forta només en unes poques setmanes. Això, tot i els esforços dels seus raptors que els miraven com un producte més que, arribats a port, podrien intercanviar en el puixant mercat de les antigues colònies, ara estats federats del nord d'Amèrica.

Ni un sol dia dels darrers tres anys havia deixat de pensar en la manera de fugir. Bona part dels altres esclaus de la plantació el consideraven un il·lús, partidari de l'alliberament exprés. Un monotemàtic. Qualsevol, deien, podia veure la impossibilitat d'escapar dels amos blancs. Alguns d'ells, fins i tot, s'havien atrevit en els darrers mesos a demanar un millor tracte: treballar de sol a sol, però amb un calçat més adequat i algunes hores més de descans. El capatàs no havia dubtat a denegar-los totes les seves peticions i, fins i tot, a castigar els seus portaveus, fomentant directament la seva substitució. En Kunta, però, continuava monotemàtic amb els seus plans de fugida. Estava convençut que un dia no massa llunyà intentaria escapar per sempre més no només ell, sinó la majoria dels esclaus. Perquè la situació era insostenible i no existia cap altra sortida davant la intransigència dels seus opressors. Que les dures condicions de vida a què eren sotmesos, dia a dia més exigents, més enllà de les seva insistència, acabaria per convèncer-los.

Comentaris

  1. Hola,
    Sóc Kunta. Pel que veig els meus rebesnets ara ja se senten orgullosos (satisfets, millor) de la terra que els va segrestar. No obstant això, observo que n'hi ha molts, molts, que segueixen recordant aquelles terres dels seus avant-passats. Els meus rebesavis no estaven tan bojos com els d'aqui d'ara. Les malaties les savien curar ells mateixos. L'especulació no existia, i la religió era cosa de sabis. Aqui, la religió és el diner i els temples són els bancs. S'hi tracte de fotre l'altre, en lloc de fer el bé. La solidaritat no existeix si no és per interessos morbosos.
    Vull tornar a la meva terra originària, ara, ja! A la meva Catalunya que devia en algun dia molt llunyà.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas