Ves al contingut principal

No se sent un alliberador (i aquest és el problema)

Sant Salvador d'Horta
El títol d'aquest apunt recull una de les afirmacions del discurs de presa de possessió d'Artur Mas com a president de la Gestoria. És ben bé així. I és ben bé aquest el problema. Artur Mas no té vocació de liderar el seu país fins a la llibertat plena. Ha decidit ser una baula més en la cadena històrica del nostre país. Cadena que des de fa tres-cents anys és desgraciadament cadena que encadena. La Vanguardia digital capia perfectament el missatge en la seva primera versió de l'acte: "Artur Mas: 'Me siento un constructor de mi país, no un liberador'". Una escenografia brillant per a un acte que podria ser, però no és. Honors militars d'un escamot amb armes de fogueig. Una immensa mostra d'impotència. Autoconsol mentre el país s'enfonsa en la pitjor crisi dels darrers segles.

Els diputats de CiU al Parlament es van ofendre molt quan algú, ara no recordo si en Joan Puigcercós o en Joan Laporta (penso que el segon) va afirmar en el debat d'investidura que al president Mas li faltava lideratge. És així, per estricta voluntat pròpia. En la seva resposta, el president va dir que si hagués concorregut a les eleccions amb el propòsit de portar el país fins a la llibertat plena, és a dir, si hagués presentat als ciutadans una oferta plenament independentista, segurament no hauria obtingut seixanta-dos diputats. Aquesta és, precisament, la millor manifestació de la seva manca de lideratge: no presenta al seu poble el camí en el que creu, sinó aquell que ha jutjat que el faria tornar a la Generalitat. Una autèntica llàstima. Per desgràcia, el seu somni era comandar la Gestoria, no pas ser president d'una Catalunya completa. Alliberada, finalment. No se sent un alliberador.

P.S. Per cert, és absolutament contradictori prometre fidelitat al rei i a la constitució espanyola i, alhora, "fidelitat al poble de Catalunya". És impossible compartir lleialtat a l'esclau i al capatàs.

Comentaris

  1. Prometeu per la vostra consciència i honor seguir fidelment la lectura d'aquest blog, en la salut i en la malaltia, ja sigui amb el coi de (des)concert o en creixent espoli fiscal i cultural, amb el cap ben fred, cor calent, puny ferm i almenys un dels dos peus a terra encara que sigui per impulsar l'altre cap a la llibertat?

    Si fos donat a prometre, Granollacs, no em faria res; però veig que senzillament és així. N'he deixat de llegir molts (i n'estic tafanejant d'altres) però em queda almenys aquest ciberespai patrici per (així com una lectora semblava prendre's el teu post matinal diari, com qui pren el primer cafè del dia) anar fent cada mitjanit la meva darrera lectura abans de tancar els ulls.

    Gràcies i que tinguem sort. El millor (o sigui, el pitjor) encara està per venir.

    ResponElimina
  2. Sentir les paraules del Mas davant del retrat del Borbó, militars espanyols a la sala, el Bono i alguns elements destacats de la metròpoli... doncs, què voleu que pensi. Cada cop estic més d'acord amb el lema de la campanya dels sociates "Artur Mas de lo mismo". Fins i tot el Sostres al seu post d'avui es mostra contrari als primers moviments d'en Mas.

    ResponElimina
  3. Escriviu de fàbula! No tinc més remei que demanar-vos excuses per les meves habituals barroeries! I, tant us dono la raó que, només esmorzant el meu pa-amb-tomàquet!, ja m'han entrat esgarrifanses, tot i havent pujat la temperatura.
    Fa una estona que acabo de sentir per la ràdio que en Mascarell finalment alliberarà la cultura de Catalunya permetent que entri l'espanyola, amb el pretext que si un escriu o canta a Catalunya, ja és català! La dita d'en Pujol de que "és català qui viu i treballa a Catalunya" ens va fer molt mal i ell en va guanyar molts vots. A aquesta frase gloriosa, li cal afagirhi "s'hi s'arrela i no s'afinca". Que, "Ostes vingueren que de casa ens tregueren"! "Des de luegu", en Mas deu voler "construir" una nova Catalunya, no refer Catalunya. Entre l'esglai de la Ferrussola dient que els "moros" se'ns menjaran les ermites romàniques, al possible increment de la castellanització de la nostra cultura per mantenir la quota de presidenciable, crec que hi ha un abisme, o un daltabaix. Ja veig a venir que tornaran a subvencionar "La Feria de Abril" i el Raphael tornarà al Palau de la Música!
    Tal com deia un comentarista, al cap i la fi, a casa de molts CiU es parla castellà.

    "Hasta luegu!"

    ResponElimina
  4. Bon dia macos!Continuo fent el cafè patrici tots els matins. També treballant amb SI, participant en la creació de la xarxa territorial que ens ha de portar a la victòria. Encara no estem prou malament, encara hem de tocar fons, una part de catalans ja hem reaccionat. Ara toca picar pedra. Haurem tocat fons el dia que no fem tants escarafalls de treballar units i ens deixem de teoritzar, des de el sofà. No és tant difícil, és igual si uns han fet els "deures" i els altres no, si uns son socialistes, de dretes de centre o de la òstia...Hem d'entendre que la independència és una tasca de tots, encara falta per això, encara hem de superar el canibalisme d'esquerra i la desorientació de Reagrupament. Ens cal madurar, i crec que ho farem quan la gent del carrer senti que això s'enfonsa. Cal molta pedagogia, dins a casa nostra. Amb el teu permis Granollacs, segueixo difonent el blog.

    ResponElimina
  5. Gràcies, Núria. Continuem lluitant amb l'objectiu clar i generositat integradora... Desmuntar l'autonomisme, més urgent que mai!

    ResponElimina
  6. Compatriota Granollacs,
    he llegit l'entrada del blog i t'he de puntualitzar, amb tota cordialitat i afecte, que va ser en Joan Laporta el que li va adreçar les paraules: "Vostè està mancat de lideratge".
    Us deixo l'enllaç del vídeo de la 2a sessió d'investidura en la dúplica de Joan Laporta.
    (Veure: http://www.youtube.com/watch?v=2Cx-0kdli74)

    Agraït
    VISCA CATALUNYA

    Octavi

    ResponElimina
  7. Què mes puc dir jo que no hagueu dit tots vosaltres?. L'ésser humà es estrany... parlo amb gent d'Esquerra Republicana o amb gent de CIU i el que em diuen em fa al·lucinar. Es increïble. Ja diuen amb encert que la realitat cada u la mirem amb ulleres de diferent color i així la veiem diferent. I caminem xino xano gaudint mono-cromàticament fins que ens fotem la ostia de morros. Lo dolent del cas es que si la trompada es massa forta, la recuperació de vegades es pràcticament impossible. I es que "la realitat" ens la pinten com volen els de la Gestoria (divisió de narcòtics). No es d'estranyar que els mitjans de la CORPO no es puguin tocar sense el previ acord entre CIU i PSOE de Catalunya. No passarà gaire temps perquè canviïn els Segadors per una bona Sevillana.
    Be. L'esperança es l'últim on ens podem agafar. Peró cada cop rellisca més.

    ResponElimina
  8. Sorprèn veure com des del sector sobiranista de CiU han callat davant el nomenament de la Consellera de Justícia. Com ens ho provaran d'argumentar, això? Aquesta dona no és que construeixi, destrueix!

    ResponElimina
  9. Això de la Bozal, no ho entenc ni del revés. Com no sigui per allò de posar-te l'enemic a casa per tenir-lo controlat, no ho entenc de cap manera. Potser és una concessió al PP? Potser, sí...
    Collons d'en Mas, que ho expliqui!
    Prefereixo llegir l'escrit de la Núria, plena d'optimisme!

    Bona nit i apaga el llum, que l'apujen també!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.