Ves al contingut principal

Relats de diumenge (III). Tot depèn de la perspectiva

Canònica de Cardona
El Consell municipal no hi estava d'acord. El rector, però, havia estat persuasiu. Era ple estiu de l'any del Senyor de 1589. Temps de pesta bubònica. Les notícies de Barcelona feien esborronar. Els "mals humors" havien provocat una mortaldat terrible. Bubes a les aixelles que acabaven per desfermar un quadre febril sense solució coneguda. En pocs dies la mort apareixia inexorable. Com deien els cirurgians calia escapar el primer i tornar l'últim.  Per això calia tancar totes les portes de les viles i evitar qualsevol contacte amb les zones empestiferades. Abans de començar l'aïllament, però, la majoria dels vilatans de Llanurs havien decidit invocar l'auxili del cel fent un romiatge a Santa Maria del Mont. Calia sortir aquell mateix dia, el pitjor dia del món. Els núvols de tempesta no podien ser més amenaçadors.

Les divisions a la comunitat van començar ben aviat. Alguns eren partidaris de pujar pel camí costerut que anava més directe a l'ermita. La majoria, però, preferien prendre el camí carreter de tota la vida que, de volta en volta, acabava arribant a destí. Portem dones i criatures, vells i coixos, deien. Prendreu mal, reblaven. Els grimpadors suaren de valent per arribar a Santa Maria. En un hora hi eren. Just a temps per refugiar-se de l'esclat d'aigua més extraordinari que mai havien vist. Des del més alt de la serra, a més, van tenir l'oportunitat de contemplar en la distància com el gruix dels seus, fresant el camí planer, es dirigien sense remei cap a l'esvoranc obert per l'avinguda d'aigua en un revolt amagat del camí. La distància, tot i el toc de corn, era excessiva per avisar-los. Els semblava intuir que, tot joiosos, cantaven cap a la seva fi desgraciada. Aquell any, l'aigua va matar més gent a Llanurs que la pesta negra. Vés qui hi ho havia de dir.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.