Ves al contingut principal

Relats de diumenge (III). Tot depèn de la perspectiva

Canònica de Cardona
El Consell municipal no hi estava d'acord. El rector, però, havia estat persuasiu. Era ple estiu de l'any del Senyor de 1589. Temps de pesta bubònica. Les notícies de Barcelona feien esborronar. Els "mals humors" havien provocat una mortaldat terrible. Bubes a les aixelles que acabaven per desfermar un quadre febril sense solució coneguda. En pocs dies la mort apareixia inexorable. Com deien els cirurgians calia escapar el primer i tornar l'últim.  Per això calia tancar totes les portes de les viles i evitar qualsevol contacte amb les zones empestiferades. Abans de començar l'aïllament, però, la majoria dels vilatans de Llanurs havien decidit invocar l'auxili del cel fent un romiatge a Santa Maria del Mont. Calia sortir aquell mateix dia, el pitjor dia del món. Els núvols de tempesta no podien ser més amenaçadors.

Les divisions a la comunitat van començar ben aviat. Alguns eren partidaris de pujar pel camí costerut que anava més directe a l'ermita. La majoria, però, preferien prendre el camí carreter de tota la vida que, de volta en volta, acabava arribant a destí. Portem dones i criatures, vells i coixos, deien. Prendreu mal, reblaven. Els grimpadors suaren de valent per arribar a Santa Maria. En un hora hi eren. Just a temps per refugiar-se de l'esclat d'aigua més extraordinari que mai havien vist. Des del més alt de la serra, a més, van tenir l'oportunitat de contemplar en la distància com el gruix dels seus, fresant el camí planer, es dirigien sense remei cap a l'esvoranc obert per l'avinguda d'aigua en un revolt amagat del camí. La distància, tot i el toc de corn, era excessiva per avisar-los. Els semblava intuir que, tot joiosos, cantaven cap a la seva fi desgraciada. Aquell any, l'aigua va matar més gent a Llanurs que la pesta negra. Vés qui hi ho havia de dir.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…