Ves al contingut principal

Villatoro, rectificar és de savis

Castell de Cardona


Els opinadors que ocupen les tribunes dels grans mitjans diuen moltes coses. Toquen tots els temes de l'actualitat. Parlen pràcticament cada dia i, com un servidor (que s'equivoca prou sovint, sobretot en els pronòstics), no poden encertar-la sempre. Més encara si es tracta de prediccions. Allò que s'acostuma a dir dels economistes serveix també per als sociòlegs i els politòlegs (i encara més pels simples afeccionats). En la seva línia d'opinió, però, hi ha una idea reiterada que he seguit al llarg dels darrers anys. De manera constant, a cop de martell, des del mateix 2003, Vicenç Villatoro ha anat insistit una i altra vegada que l'aposta d'Esquerra pels Tripartits tindria com a efecte col·lateral, per primera vegada des de la recuperació de la Gestoria, una pèrdua de la majoria nacionalista (catalana) al Parlament de Catalunya.

Per utilitzar les seves paraules, el combat partidari entre CiU i ERC portaria a una reducció del perímetre del nacionalisme (català) en l'espai polític català. En 2007 parlava, de fet, de l'última majoria parlamentària nacionalista. Finalment, però, la realitat del 28-N l'ha desmentit de manera contundent. Si fem la sèrie de diputats assolits per CiU i ERC al llarg de les eleccions al Parlament de Catalunya trobem el següent: 57 (1980), 77 (1984), 75 (1988), 81 (1992), 73 (1995), 68 (1999), 69 (2003 i 2006). Doncs bé, en 2010, la suma de CiU, ERC i SI s'enfila fins els 76, només cinc per sota de 1992 i un de 1984. És, per tant, la més alta de les darreres quatre legislatures. Es pot dir fins i tot que trenca una línia descendent. Certament, l'aposta d'Esquerra, en particular pel segon tripartit, és criticable des de molts punts de vista. Però els efectes no han estat els previstos, perquè la societat catalana avança en direcció claríssima cap a la llibertat. Les lluites entre partits se situen molt lluny de la sensibilitat de la majoria dels votants, que acostumen a tenir una visió més àmplia. Villatoro, rectificar és de savis. Esperem la teva teorització, sempre interessant, al respecte.

Comentaris

  1. Jo també havia pensat en les "prediccions" de Villatoro. De fet els efectes colaterals dels tripartits, en varis aspectes, són positius.

    ResponElimina
  2. Hi ha comentaristes de tots els colors, per donar-ne i vendre'n. Per a mi, el difícil és arribar a destriar-los bé. El grau de convicció de cadascun, i de vegades sense encertar-la, em fan dubtar i acabo fet un galimaties. En general, els olfacto i ho sospeso amb el meu criteri, bo o dolent.
    Per altra banda, quan s'ajunta nacionalisme amb independentisme tinc la sensació que la barreja sortirà malament. I, quan es barrejen esquerranitats, també. Sóc partidari del menjar senzill i clar. El desastre culminant, per a mí, va ser posar un mestre de cerimònies que tenia de tot menys de President. La vergonya va caure sobre Catalunya, tot de la mà, segons diuen, d'en ZP i que els altres dos ho van acceptar com un repte. La barreja va sortir vomitiva... A pesar de tot això, la identitat nacional catalana s'ha refermat substancialment gràcies al TC. No podem barrejar els nostres vòmits interns amb les bales de l'enemic.

    ResponElimina
  3. No només això, sinó que el votant d'avui de CiU no és el mateix, pel que fa a ambició nacional, que el del 1992. Hi ha sempre qui aventura grans catàstrofes. Cal que confiïn més en la gent d'aquest país, que és el que crec que els hi passa.

    ResponElimina
  4. L'aposta d'ERC del 2003 i 2006 ha desgastat -i de quina manera- el partit però ha servit per a clarificar el conflicte Catalunya/Espanya gràcies a tot el procés de l'estatut.
    PSC i CiU, cal recordar-ho per enèsima vegada, s'havien negat durant més de dues dècades a la reforma estatutària.
    Villatoro deia que el pacte ERC-PSC afebliria el nacionalisme no pas per que cap raonament lògic ho sostingués sinó, únicament, per l'interès partidista en deixar ERC com els dolents de la pel·lícula i beneficiar els seus (autonomistes).
    David Roig

    ResponElimina
  5. O potser es que en Villatoro s'imaginava que un estatutet milloradet i ben endreçadet satisfaria a la majoria de catalanets i aixó ens conduiria cap a un espanyolisme "bien entendido".
    Peró el xurro que han parit els ha deixat a tots amb el cul a l'aire.

    ResponElimina
  6. Però apart de les prediccions de qui sigui continuem amb una Convergència de pacte ridícul a Madrid, una Unió declaradament no independentista, una ERC de capa-caiguda i un puntet de llum i de il·lusió en SI.
    Esperem que en Duran no vingui a tocar els nassos de vicepresident, que es quedi a Madrid i fitxi per el PP, que en Mas i ERC posin seny, que el PSC fotin fora a Chaconas i Corbachos i en Castells i la Tura es catalanitzin un xic mes i que SI els hi foti canya.
    Seria un bon regal de reis, si es compleix la meva predicció renuncio al Porche que tinc encarregat...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.