Ves al contingut principal

Villatoro, rectificar és de savis

Castell de Cardona


Els opinadors que ocupen les tribunes dels grans mitjans diuen moltes coses. Toquen tots els temes de l'actualitat. Parlen pràcticament cada dia i, com un servidor (que s'equivoca prou sovint, sobretot en els pronòstics), no poden encertar-la sempre. Més encara si es tracta de prediccions. Allò que s'acostuma a dir dels economistes serveix també per als sociòlegs i els politòlegs (i encara més pels simples afeccionats). En la seva línia d'opinió, però, hi ha una idea reiterada que he seguit al llarg dels darrers anys. De manera constant, a cop de martell, des del mateix 2003, Vicenç Villatoro ha anat insistit una i altra vegada que l'aposta d'Esquerra pels Tripartits tindria com a efecte col·lateral, per primera vegada des de la recuperació de la Gestoria, una pèrdua de la majoria nacionalista (catalana) al Parlament de Catalunya.

Per utilitzar les seves paraules, el combat partidari entre CiU i ERC portaria a una reducció del perímetre del nacionalisme (català) en l'espai polític català. En 2007 parlava, de fet, de l'última majoria parlamentària nacionalista. Finalment, però, la realitat del 28-N l'ha desmentit de manera contundent. Si fem la sèrie de diputats assolits per CiU i ERC al llarg de les eleccions al Parlament de Catalunya trobem el següent: 57 (1980), 77 (1984), 75 (1988), 81 (1992), 73 (1995), 68 (1999), 69 (2003 i 2006). Doncs bé, en 2010, la suma de CiU, ERC i SI s'enfila fins els 76, només cinc per sota de 1992 i un de 1984. És, per tant, la més alta de les darreres quatre legislatures. Es pot dir fins i tot que trenca una línia descendent. Certament, l'aposta d'Esquerra, en particular pel segon tripartit, és criticable des de molts punts de vista. Però els efectes no han estat els previstos, perquè la societat catalana avança en direcció claríssima cap a la llibertat. Les lluites entre partits se situen molt lluny de la sensibilitat de la majoria dels votants, que acostumen a tenir una visió més àmplia. Villatoro, rectificar és de savis. Esperem la teva teorització, sempre interessant, al respecte.

Comentaris

  1. Jo també havia pensat en les "prediccions" de Villatoro. De fet els efectes colaterals dels tripartits, en varis aspectes, són positius.

    ResponElimina
  2. Hi ha comentaristes de tots els colors, per donar-ne i vendre'n. Per a mi, el difícil és arribar a destriar-los bé. El grau de convicció de cadascun, i de vegades sense encertar-la, em fan dubtar i acabo fet un galimaties. En general, els olfacto i ho sospeso amb el meu criteri, bo o dolent.
    Per altra banda, quan s'ajunta nacionalisme amb independentisme tinc la sensació que la barreja sortirà malament. I, quan es barrejen esquerranitats, també. Sóc partidari del menjar senzill i clar. El desastre culminant, per a mí, va ser posar un mestre de cerimònies que tenia de tot menys de President. La vergonya va caure sobre Catalunya, tot de la mà, segons diuen, d'en ZP i que els altres dos ho van acceptar com un repte. La barreja va sortir vomitiva... A pesar de tot això, la identitat nacional catalana s'ha refermat substancialment gràcies al TC. No podem barrejar els nostres vòmits interns amb les bales de l'enemic.

    ResponElimina
  3. No només això, sinó que el votant d'avui de CiU no és el mateix, pel que fa a ambició nacional, que el del 1992. Hi ha sempre qui aventura grans catàstrofes. Cal que confiïn més en la gent d'aquest país, que és el que crec que els hi passa.

    ResponElimina
  4. L'aposta d'ERC del 2003 i 2006 ha desgastat -i de quina manera- el partit però ha servit per a clarificar el conflicte Catalunya/Espanya gràcies a tot el procés de l'estatut.
    PSC i CiU, cal recordar-ho per enèsima vegada, s'havien negat durant més de dues dècades a la reforma estatutària.
    Villatoro deia que el pacte ERC-PSC afebliria el nacionalisme no pas per que cap raonament lògic ho sostingués sinó, únicament, per l'interès partidista en deixar ERC com els dolents de la pel·lícula i beneficiar els seus (autonomistes).
    David Roig

    ResponElimina
  5. O potser es que en Villatoro s'imaginava que un estatutet milloradet i ben endreçadet satisfaria a la majoria de catalanets i aixó ens conduiria cap a un espanyolisme "bien entendido".
    Peró el xurro que han parit els ha deixat a tots amb el cul a l'aire.

    ResponElimina
  6. Però apart de les prediccions de qui sigui continuem amb una Convergència de pacte ridícul a Madrid, una Unió declaradament no independentista, una ERC de capa-caiguda i un puntet de llum i de il·lusió en SI.
    Esperem que en Duran no vingui a tocar els nassos de vicepresident, que es quedi a Madrid i fitxi per el PP, que en Mas i ERC posin seny, que el PSC fotin fora a Chaconas i Corbachos i en Castells i la Tura es catalanitzin un xic mes i que SI els hi foti canya.
    Seria un bon regal de reis, si es compleix la meva predicció renuncio al Porche que tinc encarregat...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…