Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: març, 2010

Quan es perd la dignitat

Quan, a finals de gener de 2006, l'amic Zapatero i el líder de CiU Artur Mas van pactar l'Estatut de la Moncloa, van certificar la defunció de l'ambiciós text del 30 de setembre anterior. Un projecte avalat per gairebé el 90% dels escons del Parlament català va ser substituït per un altre d'irreconeixeble, on van decaure els elements clau per fer un salt endavant. La sociovergència defensà el sí amb el suport de tots els poders de l'establishment. Tot i així, no aconseguí arrossegar al vot afirmatiu més que a 1.881.765 vots (pels 2.297.042 vots a CiU, PSC i ICV a les anteriors eleccions al Parlament de Catalunya el 2003), amb un lamentable 49,42% de participació.

Però el més important és que, acceptant una rebaixa de plantejaments que frustrava les motivacions profundes que havien fet inajornable la revisió de l'Estatut de 1979 (sobretot, pel que feia al finançament, com hem pogut comprovar aquest mateix any), la sociovergència impulsà el país a renunciar a la s…

Que vénen els populistes!

Davant la possibilitat que noves forces polítiques entrin al proper Parlament de Catalunya, de fa mesos sentim la següent cantarella: aneu amb compte, que vénen els populistes! En els articles d'espanyolisme meliflu d'en Puigverd, per exemple, aquest tema ha estat una constant. Els partits que ara ocupen els escons del Parlament fan zero autocrítica i van al recurs fàcil, sense pensar que si hi ha possibilitat que els nous facin forat és perquè els vells l'han deixat ben obert amb la seva insubstancialitat permanent i la seva incoherència.

Al programa d'en Cuní d'ahir en varem tenir una mostra. El nostre gran intel·lectual Raimon Obiols va ser entrevistat a primera hora. Entre les perles que va deixar anar, que l'independentisme va contra la història (òndia, encara no ens han donat prou canya! volem més i més) i que l'Espanya plurinacional arribarà en 5, 10, 15 anys (i no semblava haver fumat res). A més, va dedicar una part de la seva prèdica també a clamar…

El Memorial Democràtic i la memòria del combat per la llibertat de Catalunya

La Llei del Memorial Democràtic estableix que la seva acció se centrarà en el període 1931-1980, tot i que la mateixa exposició de motius de la norma, en les seves primeres paraules, afirma que "la preservació de la memòria històrica d'un país és una expressió de la seva llibertat" i que "el compromís polític de la ciutadania per la conquesta de les llibertats és una manifestació de cultura democràtica". Més enllà del fet que la direcció del Memorial hagi de recaure a mans precisament d'aquells que, durant la major part del període 1931-1980, no es van distingir exactament per la defensa de la llibertat (per als quals la "democràcia soviètica" era el model a seguir), l'organisme que ha de dirigir les polítiques de memòria del Govern autonòmic del Principat ha decidit deixar de banda segles de lluita per la llibertat de les generacions i generacions de catalans que van precedir l'adveniment de la Segona República.

Sí, sí, encara que sovint a…

Brindis al sol o com continuar fent bullir l'olla

La cosa ha anat així. Des de fa un parell d'anys, a la sala de màquines de CiU són conscients que més de la meitat del seu electorat ja seria partidari del sí en un hipotètic referèndum sobre la independència de Catalunya. Aleshores van i pensen: quina carnassa caldria llançar-los per a que no se'ns escapin? I va l'Artur Mas i s'empesca la brillant idea de defensar l'anomenat dret de decidir. Però que ells, com a força moderada que són, només l'aplicaran a aquells temes que gaudeixin d'ampli consens. I així (no sé si amb la sempre brillant imaginació d'en Colomines i la Catdem) arriben a la conclusió que aquests dos àmbits exclusius on s'aplicarà aquest principi seran el del concert econòmic i el de les grans infraestructures. I en això estan. I potser els hi sortirà bé, principalment, perquè la catàstrofe del tripartit els hi ha posat en safata. Però, que quedi clar, aquesta actitud és vergonyosa ideològicament i moral.

Em pregunto per què els auton…

Compromís d'unitat per avançar

Als independentistes ens agrada fer-nos mal entre nosaltres. Dediquem una part molt important de les nostres municions a purgar les pròpies files i, clar, d'aquesta manera, no acabem d'avançar en territori enemic. Els adversaris de la llibertat xalen amb la nostra capacitat autodestructiva. És aquest, probablement, un dels resultats de tants anys de sotmetiment, capaços d'esborrar en nosaltres la capacitat de pragmatisme dels qui tenen un objectiu i instruments per fer-lo realitat i, per tant, deixen de banda les minúcies i els personalismes i es posen a treballar mirant només l'objectiu traçat.

Pensava en la nostra dissort actual mentre llegia el jurament personal de fidelitat a la província pronunciat a finals de setembre de 1640, quan l'esclat de la guerra era ja irreversible, pels bons patricis assistents a la Junta General de Braços convocada pel diputat eclesiàstic Pau Claris: "Jo, juro a Déu y als quatra sants Evangelis, per mi corporalment tocats, de qu…

Separadors que ens ajuden

Fa algunes setmanes el "El Periódico" va publicar una enquesta sobre diverses qüestions de l'actualitat política i social diferenciant les respostes en cada cas a Catalunya i Espanya. La mateixa anàlisi del diari posava l'accent en el fet que les respostes a un i altre lloc no eren coincidents ni una sola vegada. L'abisme en la diferència pel que fa a sensibilitats i posicionaments de fons entre la majoria dels catalans i dels espanyols és un dels elements que fa pensar (és cert, també n'hi d'altres en sentit contrari, per desgràcia, encara prou poderosos) que el procés cap a la independència de Catalunya es troba ja en una fase de no retorn.

El debat sobre les curses de braus a Catalunya m'ha fet pensar en això. Realment, és un tema que toca la fibra més sensible de bona part dels espanyols. I ja se sap, de vegades, la majoria, les emocions no deixen treballar el cervell a ple rendiment. En bona lògica, algú que encara cregui en la viabilitat política…

L'esquerra i les lleialtats nacionals

Encara que els sociates d'aquí no ho admetran mai (els hi va el negoci), l'experiència Zapatero (aquell home simpàtic que sempre saps que t'està enganyant) ha acabat de soca-rel amb la tradicional cantarella de molts progres catalans que amb l'esquerra espanyola ens podem entendre millor. No, no, l'esquerra espanyola continua essent molt més espanyola que esquerra. En els moments clau sempre ha estat així. Fins i tot quan, com ara durant la Guerra Civil espanyola, calia un sentit de solidaritat ibèric més fort en la lluita contra el feixisme, la realitat era la que era. Llegiu si no un fragment de la duríssima carta que el soldat badaloní al servei de la República espanyola i bon patrici Francesc Padrós escrivia al seu amic Josep Maria Riera i Milà, des d'Aranjuez, en la rereguarda immediata del front de Madrid, el 12 de febrer de 1938:

"Avui que em trobo lluny de Catalunya, que convisc amb analfabets d'altres regions que es molesten al oir la nostra pa…

Identificar l'autèntic objectiu

Dins la catosfera, un grapat de bons patricis van construir fa temps la marca "Blogs against Tripartit". Alguns, han fet gairebé un leit motiv de la seva lluita contra els dos darrers Governs de la Generalitat. Mai he compartit aquesta estratègia intel·lectual. No és que m'agradi el president ni el Govern actual (a qualsevol bon patrici li cau la cara de vergonya), però és que sempre m'acabo plantejant si no estem disparant contra una diana equivocada, errant l'objectiu. Dit d'una altra manera, veig una greu contradicció originària en el seu plantejament.

M'explico. Els bons patricis volem un estat propi per a Catalunya perquè som conscients que l'autonomia actual ens condueix a un absolut desastre pel que fa a la preservació de la nostra cultura, del nostre benestar social, de la nostra capacitat econòmica i tantes altres coses (la llista seria gairebé infinita). Aleshores, si l'autonomia actual es greument perjudicial per a la nostra salut (molt …

Un país ocupat

El doctor en drets Rafael Casanova i Bosc, fill del conseller en cap heroi de la resistència barcelonina del 1713-1714, encara adolescent, fou alferes del regiment de la Concepció que defensà el castell de Cardona. Va morir el 1768 a la seva casa de Sant Boi de Llobregat. Durant els trenta dies posteriors al seu òbit, el seu hereu, d'acord amb les disposicions encara vigents del dret civil català, es disposà a fer l'inventari post mortem dels béns mobles i immobles del difunt. El notari responsable va recórrer, com era habitual, totes i cadascuna de les estances de la casa, fins a arribar a una que la mateixa família anomenava "lo quarto del soldat".

Tal era la presència de l'exèrcit d'ocupació a la Catalunya del segle XVIII, que a les cases dels privilegiats hi havia ja reservat un espai per a allotjar els soldats. Quines penalitats haurien d'afrontar les famílies amb recursos escassos, de mera subsistència, obligades a proveir els soldats i els seus anim…

El segon impuls

Els organitzadors de la II Assemblea Nacional de Reagrupament, sota el lema "El segon impuls", celebrada ahir a Barcelona, han superat el repte amb bona nota. Els 1.352 inscrits han donat color d'unitat al Palau de Congressos de Catalunya, encara que, per motius obvis, no es respirés la mateixa alegria constituent de l'assemblea fundacional del mes d'octubre. Tot i la greu sotragada de fa algunes setmanes, amb els actuals 3.407 associats, es pot dir que l'entitat s'ha consolidat, també gràcies a l'organització durant els darrers mesos de les comissions territorials que han de difondre el seu l'ideari arreu del país.

Contemplant les fileres de butaques del Palau de Congressos, moltes cares conegudes, centenars d'anònimes, algunes d'absents, hom podia percebre el potent gruix humà de l'associació, l'immens valor de la seva gent. Fins a 653 associats han confeccionat el document "Organitzant el nostre futur lliure", veritable…

Nervis a can PSC

La desaforada reacció dels caps pensants socialistes contra la Mònica Terribas és només una mostra més dels fantasmes (en sentit figurat?) que recorren els passadissos de la seu del carrer Nicaragua. De veritat pensen que el president no s'explica bé perquè l'entrevistadora el talla? Encara que la sang no arribarà mai al riu (perquè no convé ni als uns ni als altres), el cert és que la perspectiva d'una inevitable derrota electoral i la inviabilitat (per falta de possibilitat aritmètica) d'un tercer tripartit està fent estralls en l'ànim de can PSC.

És en aquest context que cal entendre les batalles internes de les darreres setmanes. Amb la victòria de CiU en les properes eleccions de la tardor, és ben probable que el número dos del PSC per Barcelona es converteixi, de facto, en la cara visible del partit. Probablement, és aquesta (encara que no l'única) una de les claus de l'atzagaiada del conseller Maragall de no fa gaire. En 2006 Castells va ocupar aquest…

Per què el federalisme és inviable en termes històrics

Els catalans que encara es resisteixen a l'evidència que la responsabilitat més bàsica dels ciutadans que vivim aquí ens exigeix apostar per la plena sobirania i la constitució d'un estat propi, acostumen a arrepenjar-se darrerament en la idea federalista. És allò de, va vinga, no siguem tan dràstics, encara es possible una entesa. En un món happyflower, potser sí. El problema és que això, ara i aquí, és completament inviable. I de totes les causes que impedeixen que es faci realitat el projecte federal espanyol hi ha una de ben bàsica: la història de la construcció política d'Espanya ho fa impossible. Perquè, encara que molts no ho vulguin veure, la història condiciona poderosament el present.

Anem a pams. Castella va segrestar des de la baixa edat mitjana (encara abans de la unió dinàstica dels reis catòlics) la idea d'arrel romana d'una Espanya com a comunitat política oberta. Castellaidentificà l'antic tot amb la seva part i bastí des d'aleshores un proj…

Intervenir sobre el demà

L'ínclit alcalde terrassenc Pere Navarro (la darrera vegada que el vaig veure, remenava la cua per unes Jornades coorganitzades pel seu Ajuntament on havien donat instruccions que no es podien consentir intervencions en català) es va despatxar ahir contra CiU i ERC, afirmant que, en donar suport a les consultes independentistes, es preocupen pel demà i no per l'avui dels ciutadans, que és la lluita contra la crisi. Aquest senyor no sé si és conscient, però resulta difícil dir més amb tan poques paraules.

A veure si ens entenem, la crisi econòmica que ens tenalla, que els catalans patim per partida doble (arran de la desídia dels qui ens han governat les darreres dècades i a causa de l'espoli al qual ens sotmet Espanya) es deu precisament al fet que quan l'olla anava bullint però tothom ja sabia que una economia basada gairebé del tot en el totxo i la tovallola (el sector immobiliari i el turisme) no podia tenir continuïtat en el temps, ningú no va voler intervenir sobre…

Esquerra, la coherència i la dignitat

Les enquestes auguren a Esquerra un pèssim resultat a les properes eleccions autonòmiques. Encara que la fase aguda de la conflictivitat interna sembla momentàniament superada (amb les faccions de Carod i Uriel Bertran, però, olorant ja la sang del seu enemic abatut), no sembla que les expectatives electorals hagin aturat la caiguda darrerament. Més enllà de les enquestes, les convocatòries electorals realitzades amb posterioritat a la conformació del segon Tripartit (municipals, generals i europees) han estat un veritable via crucis per als republicans, amb caigudes d'entre el 40 i el 50% dels seus suports. El cert és que, des de que Artur Mas i Zapatero sortiren de la mà per la porta de la Moncloa, aquell dia del llunyà mes de gener de 2006, la direcció d'Esquerra ha anat sempre a remolc dels esdeveniments. Després de l'aposta estratègica de l'aliança d'esquerres bastida en 2003 ha mostrat una nul·la capacitat d'adaptació als esdeveniments.

I és que traïció so…

Bon dia de Sant Patrici!

Irlanda celebra avui la diada del seu patró enmig d'una greu crisi econòmica, que la situa com un dels països més castigats de la zona euro. Nació acostumada als embats més durs de la història, ben segur redreçarà el seu rumb. País admirable, no només per la seva selecció de rugbi, sinó també per la seva tenacitat en la defensa de la identitat pròpia. Agredits per les incursions dels anglonormands des del segle XII, els irlandesos han estat un dels pobles més resistents als embats externs. De fet, hi ha qui ha considerat la colonització d'Irlanda dels segles XVI i XVII com un veritable banc de proves (amb els excessos que tots coneixem contra els pobladors autòctons) de la posterior intervenció anglesa al Nou Món.

La pressió dels nouvinguts sobre les dures terres irlandeses constituí un factor de conflicte, que en temps d'Oliver Cromwell provocà la mort per fam de milers d'irlandesos, sotmesos ferotgement després de successives revoltes al llarg del segle XVI. Però, tot…

Esborrar la memòria de les nostres llibertats

Ahir vaig ser afortunat de tenir entre les mans un document emotiu. Es tracta del rebut, signat en data 7 d'abril de 1716 per Salvador de Prats i Mates (secretari de la Junta de Justícia i Govern implantada pels borbònics en ocupar Barcelona), del lliurament per part del doctor Rafael Casanova i Comes, conseller en cap de la capital catalana el 1714, del títol de ciutadà honrat de Barcelona que aquell havia rebut de mans de l'arxiduc Carles. Casanova lliurà també, segons acredita el document, un exemplar de les Constitucions de Catalunya i un altre dels Capítols del Redreç, és a dir, la legislació específica que regia el funcionament de l'antiga Diputació del General o Generalitat, dissolta pels ocupants.

En efecte, gairebé un any abans, el 15 de maig de 1715, les autoritats borbòniques havien ordenat la confiscació de tots els títols nobiliaris atorgats per l'arxiduc, ordre executiva que refermaren el març de l'any següent. Tots els documents aplegats foren cremats…

El Paral·lel 55 i el Pacte de la Moncloa

L'enquesta sobre els resultats a les properes eleccions autonòmiques de la tardor publicada ahir per "La Vanguardia" apunta a una possible majoria absoluta de CiU, una tendència que, de fa mesos, va consolidant-se de manera inaturable. A hores d'ara, davant la reculada de les expectatives de les formacions polítiques que donen suport al Tripartit, ningú dubta que l'Artur Mas serà el proper president de la Generalitat. La qüestió és, en quines condicions? En aquest sentit, la frontera dels 55 escons es presenta com a una fita clau.

Per damunt d'aquesta xifra, CiU podrà governar en solitari, bastint una estratègia triangular de pactes amb PSC, ERC i PP. Per sota, haurà d'establir acords de naturalesa estable amb els socialistes. La crisi serà una bona excusa (ja sabeu, per allò de la responsabilitat). A canvi, el PSOE obtindrà el suport de CiU als dos darrers pressupostos de la legislatura espanyola. Finalment, doncs, el Pacte de la Moncloa de gener del 2006…

Acte d'Estat: entre la il·lusió i la impotència

El passat 3 de març vaig tenir la fortuna d'assistir a l'Acte d'Estat organitzat per bons patricis al Teatre de la Faràndula de Sabadell. En van prendre part alguns dels principals referents independentistes. Ple fins a la darrera butaca (mil cent persones), es respirava un magnífic ambient. El curt de l'Àlex Fenoll va ser una excel·lent entrada per a uns discursos, breus i dinàmics, alguns més al gra, altres més circulars. En tot cas, una bona festa.

Com es tractava d'un acte que, tot i la seva estructura, s'adreçava més a l'emoció que al raonament (prou convençuts que semblàvem els mil cent, encara que potser no prou animats!), la vetllada de la Faràndula va aixecar en mi dos sentiments, no sé quin amb més força.

D'una banda, alegria per la gentada i pel compromís de persones tan diverses, procedents de totes les tendències del sobiranisme i de partits i associacions que se'n reclamen o no. Una autèntica alenada d'unitat. Però, potser precisamen…

Catalunya no era un regne: i què?

De vegades caiem de quatre grapes en les provocacions dels nostres enemics. Un amic em reenvia la pàgina web d'Histocat, on s'apleguen testimonis documentals on s'anomena el nostre país amb l'expressió Regne de Catalunya. En realitat, es tracta de simples mencions de caràcter genèric. No, el nom oficial del nostre país era el de Principat de Catalunya i Comtats de Rosselló i Cerdanya. I no passa res, perquè el que compta és que Catalunya fou un estat dotat de plena sobirania compartida entre el monarca i la terra fins a l'ocupació borbònica d'inicis del Setcents.

Catalunya mantingué una mera dependència formal dels hereus dels reis francs fins al segle XIII. A la pràctica, però, es configurà com un territori lliure dotat de plena sobirania. El seu monarca, però, en ser-ho també del Regne d'Aragó i per tant ostentar ja el títol de rei, mai no tingué la necessitat de dotar "de facto" Catalunya d'aquesta distinció. Junts formaren i desenvoluparen …

Testimoni de compromís i d'esperança en la victòria

Aquest primer post serveix per retre homenatge a tots els bons patricis que, al llarg de segles d'història, han lluitat per la llibertat del nostre país. El passat 3 de març vaig assistir a l'Acte d'Estat que va aplegar al Teatre de la Faràndula de Sabadell a alguns dels principals líders de l'independentisme. En la seva intervenció, l'Oriol Junqueras ens va recordar que els patriotes d'avui no estem disposats a sacrificar ni l'1 per cent del que han anat comprometent tants milers i milers de catalans en el passat. Recordava això mentre llegia el "Diario del Sitio y Defensa de Barcelona (1713-1714)" que acaba de publicar a Tres i Quatre Mireia Campabadal (amb prefaci d'Agustí Alcoberro i Xevi Camprubí). En la seva primera part, l'obra aplega 42 números de la "Gaceta de Barcelona" veritable full de premsa dels darrers mesos del setge sobre la capital catalana entre 1713 i 1714. La darrera gazeta es publicà el 23 d'agost i cont…