Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: abril, 2010

Qui no plora no mama

Sé que em direu ploramiques, però és que és així. Ja sé que la plantilla és curta. Que l'equip va just de forces, que l'Ibra no s'ha adaptat, que l'Iniesta no ha pogut i que l'Henry ha desaparegut. Tot això és cert. Però hi ha una altra realitat per a mi incontestable: les dues eliminacions del Barça d'aquest any (primer a la Copa, després a la Champions) han tingut com a causa número u dues incomprensibles actuacions arbitrals.
Fem memòria. El dia del Sevilla al Camp Nou, amb 1-1 al marcador, l'àrbitre anul·la a Zlatan un gol encara no sabem ben bé per què i acte seguit ens xiula un penal en contra per una agafada de samarreta que havia començat metre i mig fora de l'àrea. Del 2-1 passem en un minut a l'1-2, gràcies a dos errors arbitrals clamorosos. Fa una setmana, tornem-hi. Gol en fora de joc de Milito i poc després penal a Alves de llibre. I del possible 2-2 ens quedem en 3-1. Un resultat massa advers de remuntar per a un equip que va just de b…

I ara va la consellera Tura

En onades successives, durant els dies posteriors a la seva celebració, els sociates s'han llançat contra les Consultes sobre la Independència de Catalunya. No parlo ja del menyspreu habitual que mostra, per exemple, en Bolaño, que considera més representativa la Fira d'Abril. Sinó fins i tot d'anàlisis fetes des de l'anomenat sector catalanista del PSC. Ahir la consellera Tura va deixar anar que la convocatòria de les plataformes locals no havia sabut concitar més adhesions perquè no planteja totes les possibles preguntes sobre el futur polític de Catalunya.
Resulta, però, que la societat civil o, si més no, la part d'aquella que s'ha implicat en l'organització de les Consultes actua amb la responsabilitat dels bons patricis. És una diferència important respecte al que fan la majoria (per no dir tots) els partits polítics al nostre país. A hores d'ara, la consellera Tura sap perfectament que, després de més de trenta anys de democràcia (encara que a la…

Agafar el rave per les fulles

Els de la brigada de narcòtics (com bé sabeu, em refereixo a la coalició operativa entre els totpoderosos mitjans i els partits polítics de l'establishment), després dels focs d'artifici de l'editorial conjunt de fa uns mesos (ja s'ha vist de què va servir), s'han empescat ara la idea d'impulsar una llei de reforma del funcionament del Tribunal Constitucional, a fi d'aconseguir la seva renovació forçosa. Com si, depenent de quins siguin els jutges que el conformen, la sentència fos més o menys benigna per a Catalunya. Una vegada més, es tracta de confondre el personal, de no agafar el toro per les banyes, de posar tiretes, d'aplicar remeis superficials a una gangrena que supura per tots costats.
Que no, que no. Que el problema no és quins jutges interpreten la Constitució, sinó la mateixa Constitució. Que els temps de la il·lusió sobre una visió acceptable de la "carta magna", capaç d'encabir-nos en pau han passat a la història. Que l'…

Les expectatives del conseller Nadal

M'explicaven l'altre dia que, quan el conseller Joaquim Nadal i Farreres, fill d'una de les famílies social i econòmicament més poderoses de Girona, desembarcà a l'Autònoma per llançar la seva carrera com a docent universitari (arribaria a guanyar càtedra d'història), anuncià a bombo i plateret que ell només tornaria a Girona per la porta gran. Qüestió d'expectatives. La possibilitat de tornar a la seva ciutat com a alcalde era la més atractiva: per això, abandonà la seva original militància al PSUC per passar a una opció (no m'ho invento, alguna vegada ho ha explicat ell mateix amb aquestes mateixes desvergonyides paraules) amb la qual les possibilitats de triomf augmentaven considerablement. No es tractava, doncs, de portar un projecte a l'alcaldia, sinó d'arribar-hi ell, encara que fos amb una nova jaqueta. Qüestió d'expectatives.
El conseller Nadal, doncs, en sap molt i molt, de gestionar expectatives personals. El que no tinc gens clar és q…

Voleu dir que són més?

Els ciutadans d'aquest país (inclosos alguns bons patricis ensarronats) que van votar en 2006 a favor de l'Estatutet de la Moncloa no arribaren als dos milions, en concret, un total de 1.882.650. Segons el Centre d'Estudis d'Opinió (dades de novembre de 2009) i prenent com a base el mateix cens electoral d'aquella oportunitat, el nombre de catalans amb dret a vot que es defineixen avui com a independentistes és d'1.123.695. Aquesta xifra, però, és lògic pensar que no engloba els milers de catalans que, encara que no es veuen a sí mateixos estrictament com a independentistes, posats a triar, no ho dubto, posarien a l'urna la papereta correcta. No és gens clar, doncs, que tal i com repeteix cada dia l'establishment, existeixi encara una majoria social autonomista. Les desercions d'aquell camp són massives. Per mantenir-s'hi cal un notable gust pel masoquisme.
Al contrari, les Consultes sobre la Independència de Catalunya han posat la gran qüestió d…

Els autonomistes i l'urbà de Piazza Venezia

Fa alguns anys, a Roma, vaig tenir l'oportunitat de contemplar encuriosit les gesticulacions mecàniques, gairebé ridícules, de l'urbà de la Piazza Venezia. Un policia tot de blanc, ben empolainat, sembla de gala, amb un barret tipus colonial anglès, amb aquella passió pels uniformes que sempre que tenen ocasió manifesten els italians. Constituïa aleshores (em penso que encara avui) un autèntic pol d'atenció per als turistes; els romans, però, a força de costum, suposo que ni el veuen.
En aquella figura, a l'espera de la sentència del Tribunal Constitucional que esbudellarà l'Estatutet de la Moncloa, hi trobo reflectits els partits polítics catalans de l'establishment autonomista. Com l'urbà de la ciutat eterna se situen al bell mig de l'escenari, sempre a la recerca de la centralitat, però alhora, pujats a sobre d'un pedestal ben alt que els separa de la realitat. Gesticulen i gesticulen. Res més. En realitat, com tothom sap, els conductors italians…

Els padrins de Juan Antonio

Ahir, un diari digital, l'e-notícies, publicava la fotografia que encapçala aquest post. Correspon molt probablement a l'any 1955. Tots els protagonistes hi apareixen uniformats amb els símbols propis de Falange. Sostenen la immensa corona de llorer (probablement dedicada als "héroes de l'alzamiento") dos homes: un jove Juan Antonio Samaranch i, quinze anys més gran, un dels seus padrins a la Barcelona del ple franquisme, José Solano Latorre. Després d'anys d'esportista indolent de bona família, aquell any 1955, Samaranch iniciava la seva carrera política, estrenant-se com a regidor d'esports a l'Ajuntament de Barcelona. Solano Latorre l'acompanyava en el consistori com a tinent d'alcalde de patrimoni, en representació del terç familiar.
Solano Latorre, home de rictus propi de les seves funcions dins el règim, era un militar barceloní que presentava les millors credencials: havia participat en la repressió dels Fets d'Octubre de 1934 i …

Donar la cara també per Samaranch

La casualitat ha volgut que poc després de conèixer la notícia de la mort de JuanAntonioSamaranch, tingués una reunió al Parlament de Catalunya. Qüestions d'edició de textos històrics, no penseu malament. Mentre esperava l'arribada de tots els citats, pensava en la realitat, més que previsible, que cap ni un dels 135 diputats acreditats a l'hemicicle parlin dels veritables "mèrits" del Samarach falangista. Curiosament, qui va sortir del Palau de la Generalitat com a president de la Diputació provincial franquista, ha tornat per rebre el darrer adéu de la classe política autonomista (els seus companys d'establishment) sense haver renegat mai, mai, mai del seu passat polític. És una altra de les estafes de l'autonomisme: haver assumit l'herència del franquisme en tants àmbits i persones sense la més mínima acritud.
Als autonomistes ja els coneixem prou. Es retraten cada dia. El més difícil d'acceptar és que tampoc ni un sol dels diputats independenti…

Els que sí mereixen homenatge

Amb només tres anys de diferència van néixer a Barcelona dos nens cridats a jugar un paper absolutament confrontat en la dramàtica història del nostre país. El 1917, veia la llum Wenceslau Trepat i Riba; el 1920, JuanAntonioSamaranch Torelló. A un el coneixeu, de l'altre, ben segur, no n'heu sentit a parlar mai. Trepat fou un noi de l'Eixample, fill d'un funcionari de l'Ajuntament de Barcelona, aficionat a l'excursionisme i al futbol, amant dels banys a la Barceloneta. De ben jove entrà a treballar als despatxos de l'empresa Fabra & Coats de Sant Andreu. L'esclat de la guerra civil el portà a ser mobilitzat però, en ser curt de vista, fou enquadrat en tasques de rereguarda.

El maig del 1939, fruit d'una acusació d'antics "companys" de feina, fou objecte d'un Consell de Guerra sumaríssim que acabà amb la seva condemna a mort. L'esforç de la seva família per fer comprendre l'error, l'absurditat total, de considerar un …

Segueixo creient

Gir copernicà, prou significatiu, en la imatge socialista amb l'entrada en escena de la nova factoria Collboni. El pragmatisme mundà del duet Iceta-Zaragoza (el darrer producte, "la Catalunya que sap on va" era absolutament brutal com a crítica a l'avui blanc-avui negre nacional de CiU, tot i que la direcció del viatge a mi em sembli catastròfica) ha estat substituït abruptament pel to sobrenatural. Certament, caldrà un miracle per a que el PSC no s'estavelli (i de quina manera) en les properes eleccions autonòmiques de la tardor. La nova posada en escena l'hem vist aquest cap de setmana passat a Girona, amb la presentació de José Montilla com a candidat, per segona vegada, a la presidència de la Generalitat. I és que, en qüestions de fe, els espanyols diuen "a Dios rogando y con el mazo dando", és a dir que cal creure, però també posar-hi alguna cosa d'acció personal.

I clar, quan, tot i la faramalla habitual d'aquests actes, veus l'alça…

Tot esberlant el mur (coi, que és dur)

Ahir vaig anar als Serveis Territorials armat no pas amb un, ni amb dos, sinó amb tres escrits. La funcionària que atén el registre a la tarda em comença a mirar amb la mateixa estimació que dispensa a la planta mústia de l'entrada. Atesa l'hora i la tronada (semblava ben bé d'estiu), no he trobat gairebé ningú davant. Una darrera repassada a la meva obra: tres fulls ben bons per cadascun, almenys que llegeixin això. Li he donat el primer recurs. Aquest pel nou Director dels Serveis... i clac clac, registrat. Després el segon: aquest per a la Directora General... i clac clac. Finalment, el tercer: aquest també per al Director dels Serveis. Cara d'angoixa en la funcionària; resposta immediata: ep, és per un altre tema diferent del primer. Aaahh..., clac, clac. Feina feta i salutació a la planta abans de sortir.
I així portem un any: jo demano i ells no contesten al que demano sinó una altra cosa diferent que no demano, però així van marejant la perdiu. Fan veure que no …

Els desastres de la Guerra contra Catalunya (III)

Totes les guerres viuen excessos militars. No cal ni dir-ho. Criden l'atenció, però, aquells episodis en els quals la iniciativa dels crims no corre de part de soldats enfollits fora del control dels seus comandaments, sinó que parteix d'autoritats que planifiquen els crims i els ordenen als seus subordinats. Al nostre país en tenim experiència, encara que la memòria flaquegi enmig del bonrotllisme oficial.

El 3 d'abril de 1713, l'escenari internacional, amb la retirada anglesa i l'armistici de fet entre les tropes imperials i borbòniques, deixava les mans lliures a Felip V per ordenar l'avanç definitiu sobre Catalunya. Paga la pena recordar ni que sigui un fragment de les minucioses instruccions lliurades pel mateix monarca al comandant en cap de l'exercit ocupant, el duc de Pòpuli. Avui servirien per portar-lo, sota l'acusació de genocidi, davant els tribunals internacionals:

"Si algunosmiqueletes u otragentetubiere el bárbaroarrojo y osadía de que…

Més sobre el Constitucional (que dóna per a molt)

En valorar els fets de divendres, un company de feina em va fer veure la llum: els grans partits espanyols no renoven la composició del Tribunal Constitucional perquè estan pendents de la sentència de l'Estatut i no volen que es trenqui l'equilibri de forces existent. El novembre de 2010, quan encara no s'haurà publicat, ja només quedaran dos jutges sense el mandat caducat. La sospita és clara, per què renunciar a xofer, dinars de treball de tres hores i sou de primera autoritat de l'Estat? És molt senzill d'entendre: si no acorden la sentència mai, podran arribar ocupant el càrrec fins a la jubilació.
Continuant en la línia surrealista. Ara es constata que el nou ponent de la sentència pertany al sector conservador del tribunal. És a dir, que aquesta serà encara més restrictiva que la prevista fins ara. Això obligarà als partits del nostre establishment a afinar la seva capacitat transformista. De pensar-hi m'ha vingut al cap aquella família que, fa uns dies, v…

S'allarga l'agonia: oxigen per a l'autonomisme

Tot i que toca dissimular, estan contents. La derrota d'ahir, dins del Tribunal Constitucional espanyol, del sector partidari d'una retallada substancial però no definitiva de l'Estatut de Catalunya suposa una excel·lent notícia per a l'autonomisme que impulsa l'stablishment. No tant per l'aparent canvi de tendència en l'equilibri de forces intern dins el tribunal, sinó sobretot perquè suposa demorar fins després de les eleccions l'esperada sentència i, per tant, endarrerir el debat al si de la societat catalana sobre la qüestió clau per resoldre els problemes creixents del país: que l'enfonsament definitiu de la via estatutària fa ara inajornable l'assoliment d'un estat propi, capaç de vetllar pels nostres interessos i de començar a lluitar amb eficiència contra la crisi, de tot ordre, que ens afecta.
Una sentència ahir, a més d'impulsar la participació a les consultes del 25 d'abril i el 30 de juny, hauria situat el dret a decidir e…

L'administració com a mur

Des de fa un any mantinc un litigi amb el Departament d'Educació. Els meus fills no van a l'escola o escoles (fins a sis) que vaig proposar, sinó a la que l'administració ha decidit que cal omplir. Amb l'experiència acumulada a través d'una dotzena de recursos, escrits i contestacions, un parell de coses em criden especialment l'atenció. En primer lloc, la desídia amb que actuen. Més enllà que el termini habitual de contestació es mogui entre els dos i els quatre mesos, mai ho fan respectant la forma jurídica i administrativa que estableix la llei: es despatxen amb una simple i lacònica carta i adéu. Fins i tot, abans d'ahir una Inspectora em va dir, gairebé es va vantar, que ella de dret administratiu no hi entenia gens: doncs, torna a fer classe, xata!

Encara sobta més, però, el seu menysteniment absolut pel ciutadà-súbdit. Les seves comunicacions traspuen aquell esperit de: estem molt ocupats organitzant el país i no necessitem que vingui ningú a posar-no…

Parlar dels Borbons

Algun lector d'aquest bloc és pot plantejar el perquè de tanta insistència en aportar testimonis de la repressió borbònica sobre aquest país. La resposta és molt senzilla: cal que almenys alguns ho fem, encara que sigui amb mitjans esquifits, de sabata i espardenya, com les d'aquells catalans que fa gairebé tres-cents anys van plantar-los cara fins a morir o marxar a l'exili. Cal fer-ho perquè els mitjans potents, els que paguem tots, censuren qualsevol referència negativa a la dinastia reial espanyola. No cal recordar l'expulsió de Miquel Calçada de TV3 arran d'un comentari de les corprenedores llàgrimes de l'elefanta Elena. El darrer exemple és el de la retirada de la nostra televisió d'un reportatge ja editat i fins i tot anunciat de Montserrat Armengou i Ricard Belis, periodistes prou reconeguts, sobre la disjuntiva (?) entre monarquia i República.

Certament, el poder dels Borbons, encara que ja no absolut, és enorme. El seu blindatge constitucional actu…

El 30 de maig, Sabadell decidirà

Poc a poc, amb pas ferm, camina endavant l'organització de la Consulta sobre la Independència de Catalunya a Sabadell. El passat dijous, una vuitantena de bons patricis ens reunirem al Centre Cívic de la Creu Alta per assistir a la presentació de la Plataforma per l'Autodeterminació a Sabadell al meu barri. Durant els darrers mesos, els dubtes hi han estat presents. L'alçada del repte és molt considerable: Sabadell serà la ciutat més poblada que haurà convocat la consulta quan se celebri el proper 30 de maig. El temor a un percentatge fluix de participació ha fet refredar l'ànim d'alguns.
Penso, però, que l'esforç paga i molt la pena. D'entre tots els arguments que he sentit hi ha un que he viscut i crec irrebatible. La meva vinculació personal em va portar a participar el passat 13-D a l'organització de la consulta a Sant Cugat del Vallès. Al centre de votació de Valldoreix hi van dipositar la seva papereta fins a 2.100 persones. La satisfacció a les c…

Encara no toca

L'entrevista a Artur Mas d'ahir a TV3 confirma les pitjors expectatives per al futur del nostre país. Amb la famosa metàfora del transatlàntic (aquella que diu, no podem girar de cop, que podríem acabar contra les roques), el president de CiU ha tornat a diferir sine die la lluita per la consecució d'un Estat propi per al nostre país. Com és que les enquestes situen Mas com el proper president de la Generalitat, està clar que tindrem quatre anys més d'immobilisme nacional.

I el pitjor no és que insisteixi a parlar de demanar el concert econòmic a Madrid (però, bon home, si ens acaben de donar com a màxim un finançament de riure!). Allò que resulta realment sorprenent és que, per negar-se a donar suport a la convocatòria d'una consulta als catalans (referèndum, per cert, la legalitat del qual el seu company de partit Alfons López Tena ha certificat fa poc amb la seva brillantor habitual) el candidat Artur Mas utilitzi exactament el mateix argument que els Ciudadanos …

Si no ens volen, per què insistir-hi?

L'altre dia tornava en tren de Barcelona amb un alt càrrec del nostre Govern. Ell, "inasequible al desaliento", continuava amb la màxima del sector flowerpower del nostre establishmentpolític: hem de continuar intentant-ho amb els pocs espanyols oberts que queden. Em pregunto, fins quan consideren que caldrà que estavellem el país contra el mur una i altra vegada. Si, almenys, acceptessin fixar una data, més enllà de la qual, finalment, reconeguessin que continuar insistint fora un lamentable engany...
Portem tants i tants anys mirant, equivocadament, de fer-nos entendre. Equivocadament, perquè ells, al contrari del que molts autonomistes diuen aquí, ens entenen perfectament, el que passa és que volen una altra cosa! M'ha vingut al record una carta en castellà d'un viatjant, catalanista moderat, comentant la seva experiència a Saragossa durant el debat de l'Estatut de Núria als anys trenta:
"Al llegar se nota seguidamente un ambiente desagradable en contr…

Els desastres de la guerra contra Catalunya (II)

Tal i com ens explica el professor Josep Maria Torras i Ribé ("La guerra de Successió i els setges de Barcelona (1697-1714), Dalmau, 1999), la tardor del 1707 les tropes franco-espanyolesiniciaren la primera gran operació de la darrera fase de la guerra d'ocupació de Catalunya: la conquesta de Lleida. A la devastadora preparació dels encontorns i al setge, seguí una repressió acarnissada de molts dels habitants de la capital de ponent i les poblacions properes. Després de les capitulacions se succeïren execucions sumàries al carrer dels més significats austriacistes.
La ciutat de Lleida fou lliurada al "saqueig indiscriminat de la soldadesca, sense respectar els temples i els edificis religiosos, on s'havien refugiat molts habitants per fugir dels combats, molts dels quals foren passats per les armes com a represàlia". Les mateixes tècniques de terrorisme militar foren aplicades poc després a la ciutat de Tortosa i els seus voltants. Testimonis borbònics afirmar…

Lliga europea, horitzons oberts

Avui és el gran dia del clàssic futbolístic entre Barça i Madrid. Aquest any la trajectòria dels dos clubs és del tot espectacular. A falta de vuit partits per a l'acabament del campionat, ja sumen els punts que habitualment són suficients per proclamar-se campió de lliga. Quina és la raó? Més enllà del moment extraordinari dels culés (el millor de la seva història) i de les inversions multimilionàries dels madridistes, cal creure que la crisi impossibilita a la immensa majoria de clubs que militen a la lliga espanyola el manteniment de plantilles competitives, si més no, al nivell d'allò que havien assolit fins ara.
Ara que s'apropen les eleccions a can Barça, una de les propostes de futur que podrien plantejar els candidats hauria de ser la de consolidar definitivament una gran lliga europea, aplicant el model del gegant del bàsquet NBA al continent europeu futbolístic. Algú pensa que, com a espectacle i com a negoci, al Barça l'interessa jugar cada setmana amb l'…

Crides a la responsabilitat

Entre els saberuts opinadors de l'establishmenti els líders polítics a la recerca de la centralitat, més encara ara en aquests moments de crisi, s'aixeca sempre que es pot la bandera de la responsabilitat. Crides a la seriositat i a la responsabilitat. Sempre, per desqualificar qualsevol proposta sobiranista i als mateixos sobiranistes (Cuní, per exemple, ens diu que no tenim prou preparació). Aquests responsables són els que han construït al llarg de trenta anys, des dels mitjans de comunicació i des dels partits polítics, l'autonomisme eixorc que patim, incapaç de prendre, per manca sobretot de sobirania, de poder real sobre les coses, una sola mesura eficient contra la crisi. Aquests responsables són els que permeten que els recursos que hauríem d'aplicar a solucionar els problemes dels nostres conciutadans siguin espoliats camí del centre peninsular, mentre el deute de la Generalitat creix exponencialment i alguns Departaments comencen a pagar les factures que se&#…

Elogi del patrici optimista

Vivim molt a prop i alguns dies, quan entro més tard a treballar, em trobo amb el Ramon. Vaig atrafegat en direcció als Catalans i ell, jubilat, torna tranquil·lament de comprar el pa. És un plaer fet petar la xerrada, ni qui sigui un moment. D'entrada, la seva expressió traspua bonhomia, però alhora una sana inquietud. Cos petit, ulls vius, parlar ràpid, és pur nervi. Amb mil batalles a l'esquena, va militar en els anys més foscos al Front Nacional de Catalunya. Ara continua a Esquerra: diu que espera temps millors (que, crec, trigaran a venir).

L'experiència dels anys li ha donat el punt de repòs necessari per fer gairebé sempre el judici encertat. Ha viscut les divisions caïnites de l'independentisme, però manté la il·lusió enmig del desencís i la permanent cremor d'estòmac de tants dels nostres. És constructiu i contagia optimisme: som més que mai i tothom ja sap que el nostre és l'únic projecte viable per portar a la plenitud aquest país i servir la seva ge…

La batalla de les paraules (II)

De la mateixa manera que alguns conceptes i etiquetes es deixen a mans dels adversaris (com fan els nacionalistes espanyols amb el terme nacionalista), altres, que no vénen marcats per prejudicis, sinó que incorporen un prestigi innat, són immediatament confiscats pel nacionalisme espanyol. Un exemple històric és el de constitucionalisme i constitucionalistes. Es tracta d’un concepte, associat a la idea d’estat de dret, que el nacionalisme espanyol ha fet seu amb increïble intensitat durant els darrers anys, fins a presentar-lo com a antònim del concepte de nacionalisme, especialment a Euskadi.Més enllà de les connexions amb la filosofia política contemporània (en concret, amb teories que defensen enquadraments no de tipus nacional-identitari, sinó cent per cent polític en base a un marc democràtic comunament acceptat), quan nosaltres els catalans parlem de constitucionalistes, si no ignoréssim (com fem tant sovint) absolutament la nostra història, hauríem de comptar en primer lloc am…

La batalla de les paraules (I)

Imposar en el debat públic uns conceptes, una terminologia, en definitiva, un llenguatge, és una manera efectiva de fer prevaldre una identitat nacional. Durant la celebració de l’AberriEguna d’aquest any l’encarregat i portaveu del PSOE al País Basc, el tal JuanAntonio Pastor, ha defensat el govern basc dient que és un govern per a tots i no només per als nacionalistes, com l’anterior del PNB, EuskoAlkartasuna i Esquerra Unida. L’ús del llenguatge que el nacionalisme espanyol fa a Euskadi i que, per exemple, els mitjans de comunicació catalans (de TV3 a “La Vanguardia”) reprodueixen tal qual, demostra el seu èxit en la batalla pel control de les paraules.

M’explico. Essent, com és, que el concepte de nacionalisme pateix d’una càrrega pejorativa prou forta, els espanyols han aconseguit transferir-lo completament als seus enemics nacionals, fins al punt que els ciutadans de les nacions perifèriques han assumit aquest joc de mans amb total naturalitat. D’aquesta manera, un govern, com el…

Donar la cara per ells

L'aplicació de la Llei de la Dependència constitueix un dels millors exemples de la contradicció que suposa que els independentistes dediquin les seves energies i esforços a gestionar l'autonomisme des del Govern de la Generalitat. A banda de l'acceptació d'una invasió competencial innegable (ERC va decidir mirar cap a una altra banda per fer prevaldre el seu esperit d'esquerra), la gestió del desplegament de la llei des de la conselleria d'Acció Social que dirigeix la Carme Capdevila ha estat criticada per la manca de mitjans i la lentitud dels seus procediments. El Govern espanyol ha boicotejat reiteradament l'aplicació de les noves ajudes a les persones dependents, obligant la Generalitat a posar damunt la taula bona part dels diners que, segons els compromisos inicials, corresponia aportar a l'administració central.
Tot plegat ha difós a l'opinió pública una idea molt deficient de tot el procés. I davant d'això, un es pregunta: no seria més …

Només ens té a nosaltres

Joan-DanielBezsonoff ha novel·lat ("La guerra dels cornuts", Empúries, 2004) la història dels bons patricis que, durant la Primera Guerra Mundial, van considerar que lluitar per França podria afavorir la llibertat de Catalunya. El Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans, iniciativa del doctor Joan Solé i Pla, va aplegar recursos per a la causa i l'atenció dels ferits i va fer d'enllaç entre els mobilitzats i les seves famílies. Un miler de catalans del sud s'allistaren com a voluntaris i formaren el Regiment de Marxa de la Legió estrangera-Legió catalana. Alguns moriren com a tropa de xoc als camps de batalla europeus, amb l'esperança que el Principi de les nacionalitats (aquell que diu que totes les nacions tenen dret a constituir-se en Estat) s'aplicaria a Catalunya amb la victòria dels aliats.
La història d'aquells voluntaris tenia sentit en un context de canvi internacional en que calia visibilitzar la causa catalana. L'Espanya d'ale…

Temps d'incerteses, mirada endavant

Deixar la ciutat i tornar al poble on hi ha una part de les arrels familiars. Reviure el color de les muntanyes i el rerefons del riu. Retrobar no només sons, llums, olors (aulors, en diuen aquí) i paisatges fixats en la memòria dels sentits, sinó també el record de persones que ja no hi són i que sempre hi restaran associades. Tornar en temps d’arrencada de la primavera, en època de canvi. Les restes de la poda es confonen amb els primers brots verds (els de veritat, no els de Zapatero). Tornar quan el bon temps ja permet fer una capcinada al sol del migdia però encara ve de gust la vora del foc al capvespre.

Retrobar amics que no veus prou perquè els compromisos de la vida urbanita no ho permeten, però que saps que hi són i hi seran per sempre, senzills i autèntics. Sempre és bo tornar als punts de referència. Aquest país en té i de molt sòlids. Per això, tot i la violència desfermada durant segles per tal d’esborrar-lo del mapa continua ben viu. Ells no han pogut amb nosaltres. Han …

El Grup Godó, enfollit a l'atac

El febrer de 1960, algunes de les organitzacions catalanes a l'exili, com ara el Front Nacional de Catalunya, l'Estat Català o el Consell Nacional a Mèxic, s'afegiren a la campanya interior contra el director del diari "La Vanguardia" Luis de Galinsoga, qui finalment hagué de plegar. Sota el títol "Todos los catalanes son una mierda", fulls volanders encapçalats amb aquella divisa circularen per Londres en senyal de reprovació d'una actitud fatxenda, pròpia del funcionari colonial, que, per desgràcia, gent com l'actual subdirectorAlfredoAbián continua compartint cinquanta anys més tard.

"La Vanguardia" ha canviat des d'aleshores: ara només és espanyola d'estil i convicció, no cal que ho digui al subtítol de la seva portada. Durant dècades ha estat el diari del poder, fos quin fos. Sempre a la centralitat, sempre amb la majoria, que el senyor Comte no és tonto i cal fer negoci. Darrerament ha emprés una campanya per terra, mar i …

Els desastres de la guerra contra Catalunya (I)

La tardor de 1640, una vegada el diàlegamb la monarquialliscavadefinitivamentpelpendent del conflicte, l'exèrcitreial del marquès de los Vélezinicià (en paraules de l'època, "a sanch y foch") la campanya d'ocupació del país des de les fronteresdelsregnesgermans d'Aragó i València. El comandat era convençut que calia aplicar greusescarmentsper facilitar l'avanç de les tropes. El 13 de desembre l'exèrcitespanyolocupàCambrils. Obligàelscivils i miliciansrendits a abandonar les muralles de la vila i acteseguit la cavalleria del contingent s'abraonàsabre en mà sobre ells, fent-ne 600 morts. El militar portugués Francisco Manuel de Melo, al servei de l'exèrcit espanyol, aporta el següentesgarrifóstestimoni: "no se oían sino quejas, voces y llantos de los que sin razón se veían despedazar; no se miraban sino cabezas partidas, brazos rotos, entrañas palpitantes, todo el suelo era sangre, todo el aire clamores".

Un mes després les tropesespany…