Els desastres de la guerra contra Catalunya (VI)

Si bé el comandant de l'exèrcit ocupant de la ciutat de Barcelona el setembre de 1714, el mariscal duc de Berwick, pactà amb les autoritats municipals un compromís de respecte a les vides i hisendes dels defensors, el cert és que les noves autoritats borbòniques, obviaren qualsevol limitació i aplicaren una repressió sense contemplacions, adreçada especialment als caps militars de la resistència. Una vegada desmantellat el sistema constitucional català, calia assegurar que les previsibles revoltes dels bons patricis no gaudissin d'una direcció experta i de prou coordinació. Les fortificacions reials d'Hondarríbia, la Corunya, Segòvia i Pamplona foren el destí dels caps militars detinguts.

Sobre les condicions d'empresonament d'Antoni de Villarroel, després d'un intent de fugida, el capità general de Galícia afirmava el següent el 1717: "los he hecho poner en los calaboços o encierros que estaban, con dos cerrojos en las puertas y sus cerraduras fuertes, y en la ventanilla que tenían, echar la puerta fuerte que la tapa toda, por lo que ni ven luz ni tienen otra comunicación que la vez que se abre la ventana por donde se les da la comida". Per a alguns dels bons patricis, les condicions de reclusió seran letals, com ara en el cas de Joan Bordes: "que de los dies anyos que ha que está preso [diu ell mateix] los tres primeros estubo en una bodega que chorraba l'agua por no tener texado, y quando lo ixieron, el suplicante estaba tullido".

Quan la pau definitiva de 1725 entre els borbons i l'imperi permeti l'alliberament definitiu dels presoners, molts d'ells seran ja autèntiques desferres humanes, després de tants anys de captiveri. El mateix Villarroel morirà el febrer de 1726 a la Corunya, sense haver-se pogut moure del llit des del seu alliberament. Encara que al Memorial Democràtic no en vulgui saber res, aquests bons patricis empresonats i torturats també mereixen memòria.

Canviar les cartes, sortir del joc

El comentari anònim d'un lector d'aquest bloc m'anima a contestar-lo amb un nou apunt sobre la submissió econòmica del nostre país. Em critica que parli de 20.000 milions de dèficit fiscal: vaig fer una mitjana entre els 17.000 que admet el mateix Estat espanyol i els 23.000 de què parlen alguns economistes catalans. Trobo que vaig ser prou equilibrat. En tot cas, no sembla existir comparació possible entre el dèficit fiscal que suporten els tres territoris dels Països Catalans i el de qualsevol altre europeu. Sobre les altres prospeccions de futur del comentari relatives a l'evolució hipotètica d'actius i passius, de les exportacions i del deute públic suposo que es poden llançar teories de tota mena i que només la realitat ens acabarà demostrant el resultat.

D'economia no hi entenc gaire. Per això prefereixo analitzar la qüestió amb una perspectiva històrica. En resum, veig les coses així. El projecte històric espanyol impulsat per Castella, poc interessat a la construcció d'una economia productiva, va posar en primer terme la construcció d'un Estat capaç d'obtenir la subjecció política de tot el territori peninsular. La imposició militar (basada en la superioritat demogràfica) va acabar amb les sobiranies perifèriques. A Catalunya, una vegada confirmada la inevitable submissió política, les classes dirigents van optar per l'acceptació d'aquest fet a canvi d'una expansió econòmica basada en l'assegurament del mercat peninsular.

Aquesta fou la base de la industrialització catalana i del repartiment de cartes entre centre i perifèria peninsular durant bona part de l'època contemporània. Des de fa uns anys, però, el projecte històric espanyol ha canviat els naips: se sent fort, modern i democràtic (encara que no ho sigui prou) i ara vol no només la submissió política, sinó també l'econòmica. El projecte de l'Espanya radial, compartit per la dreta i l'esquerra n'és la seva principal manifestació. I des de 1986, amb l'entrada a la Comunitat Econòmica Europea, Catalunya ja no disposa de cap mercat captiu: competeix en igualtat de condicions als aparadors amb la resta dels productes europeus. Ven si és competitiva i si no, no. I quan algú canvia les cartes, el més raonable és abandonar el joc.

30-M, minories que construeixen futur

Ahir vaig anar a la darrera reunió de formació de voluntaris i a l'acte de tancament de la campanya de la Plataforma per l'Autodeterminació a Sabadell. Diumenge, jornada emociant amb la Consulta sobre la Independència de Catalunya a Sabadell. Logística impressionant: 41 llocs de votació, prop de 800 voluntaris i una feina impressionant feta fins ara en la recollida del vot anticipat: més de 8.000 vots, apropant-nos al 5% del cens augmentat amb les persones immigrades i els menors de setze anys. A molts dels carrers es viu la Consulta: senyeres i cartells a finestres i balcons, als aparadors de les botigues, propaganda arreu. Els organitzadors han fet una feina espectacular, que es veurà recompensada diumenge amb uns excel·lents resultats.

La mobilització de la gent en aquests temps de desencís no és fàcil. Hi ha qui pensa, aclaparat per la crisi econòmica i de moral social i política, que no servirà de res. Prefereixen quedar-se a casa maleint el destí. No és el cas de tots. M'he trobat el veí al replà de l'escala i no s'ha contingut a manifestar-me que ell i la seva dona ja havien votat anticipadament. Com la seva parella, va néixer fora de Catalunya. S'ha animat en veure que tinc un parell de cartells penjats de la meva façana convidant al vot. Ell, m'ha dit, creu en el paper de les minories socials actives. Laboralment jubilat, veterà de la lluita pels drets socials, sap que les grans accions acostumen a resultar de la mobilització d'uns pocs. I nosaltres ja no som tan pocs. Anem fent camí i dissipant els núvol de confusió de l'establishment autonomista. Guanyarem.

2.571,24 vegades gràcies

Ahir va tocar dia d'ensurt. És allò que ho saps, però que fins que no veus els números negre sobre blanc no t'acabes de fer a la idea. Els de Comissions Obreres ens van enviar a tots els de la feina un document Excel en el qual, introduint la teva categoria, l'antiguitat i els complements podies calcular exactament la magnitud de la catàstrofe, és a dir, la quantitat exacta de la retallada del salari dels treballadors públics aprovada ahir pel Congrés espanyol i mimèticament traslladada aquí pel nostre govern autònom (he dit autònom!?).

A mi, treballador públic mitjanet, em correspon deixar de cobrar el 2011 la interessant xifra de 2.571,24 €. I no és que no vulgui col·laborar, no (tot i que amb el dèficit fiscal ja ho faig prou cada any), però és que tinc la percepció que si tots els treballadors en actiu contribuïssin igual que un servidor, nosaltres sols arreglaríem no només el dèficit espanyol, sinó el de mitja Unió Europea (a raó de 23 milions de treballadors, una xifra total de 59.138, 5 milions d'euros), així que, tendeixo a creure que els de dalt, com de costum, se'n lliuraran de la retallada i els de sempre (les classes mitjanes que penquem) l'acabarem pagant.

Fetes les xifres, el personal del meu entorn va reaccionar amb humor càustic i lògica indignació. A mi, passat el primer ensurt, m'envaí un sentiment de profundíssim agraïment envers el president del govern, l'ínclit i mai prou ponderat José Luis Rodríguez Zapatero. Perquè, us imagineu que en comptes de negar la crisi durant tot el període preelectoral i d'haver passat del seu ministre d'economia fins a fer-lo fora, hagués admès, per exemple, un any abans l'existència del daltabaix econòmic que patim. Si així hagués estat, hauria deixat de guanyar també aquest 2010 altres 2.571,24 €! Així que, gràcies, moltes gràcies, president. 2571,24 vegades gràcies. Si podré marxar aquest any de vacances amb la família serà gràcies a vostè. I l'any vinent Déu dirà. Tocarà aprimar-se.

Contemplar com ens destrueixen

Boluda Corporación Marítima, empresa d'aquell famós expresident del Real Madrid del "chorreo", ha decidit traslladar les històriques drassanes de la Unión Naval Barcelona del Moll Catalunya del port de la capital catalana al Port de València. Es tracta de l'empresa hereva dels mítics Talleres Nuevo Vulcano creats el 1836 (constructors del segon submarí experimental de Narcís Monturiol), nascuts quan emergia amb tota la seva força l'economia industrial al nostre país.

Era la darrera drassana de reparació de grans bucs mercants que quedava al Port de Barcelona. Ara, segons sembla, es tracta de projectar per al futur un port dedicat sobretot a l'oci, on només hi tindran cabuda les drassanes dedicades a la reparació de iots. És la proposta del nostre establishment: veure com ens dessagnem lentament.

Entretant fa via el Port de València, concebut no pas com a una part important de l'eix mediterrani, sinó com a veritable port de la capital espanyola. Madrid, amb la decadència catalana, el nou gran centre econòmic peninsular que ajudem a consolidar i a créixer any rere any amb el nostre salvatge espoli fiscal, concentrant-hi l'activitat de més pes econòmic i industrial també d'aquesta riba de la Mediterrània. De la mateixa manera que el Prat no pot competir amb Barajas, el Port de Barcelona tampoc no farà competència al dels amics valencians. Nosaltres hem de deixar fer. Deu ser la nova fase de cooperació de que parla el nostre flamant president Zapatero.

Tot esberlant el mur (III): polítiques d'aparador

Els dies 13 i 14 de maig de 2010 el Síndic de Greuges de Catalunya va organitzar unes interessants jornades sota el títol: "L'accés a la informació pública: l'avenç en transparència". Principal conclusió: cal que el nostre país disposi urgentment d'una Llei d'accés, en el marc d'una administració moderna i respectuosa amb els drets dels ciutadans. El tríptic informatiu sobre la trobada contenia belles afirmacions que no puc deixar de reproduir encara a risc de cansar al lector: "Les persones han de tenir garantit l’accés als documents públics i a la informació relativa als assumptes que poden afectar els seus drets. S’han de prendre les mesures necessàries per fer pública la màxima informació possible, per promoure la transparència i procurar la participació informada de les persones en qüestions d’interès públic. L’accés a la informació és imprescindible per a una democràcia de qualitat".

Fins aquí la teoria. Ara anem a la pràctica. La pràctica no d'un altre òrgan de l'administració, sinó de la mateixa oficina del Síndic de Greuges. Quan les cadires de la sala d'actes encara eren calentes, és a dir, el 18 de maig de 2010, el senyor Rafael Ribó m'adreça una carta en la qual, en resposta a la nostra petició familiar d'accés a l'expedient sobre la preinscripció escolar dels meus fills, que fa deu mesos reclamo al Departament d'Educació (amb l'objectiu d'obtenir el nom dels pares sol·licitants per descobrir als qui van fer frau al padró), afirma literalment: "he estudiat aquest assumpte i he considerat que l'administració educativa no us ha de facilitar a aquestes alçades la informació". L'afegit "a aquestes alçades" és particularment ofensiu per a qui porta quinze escrits reclamant-ne l'accés sense ser atès. Però el més lamentable és la contradicció que suposa organitzar de cara a la galeria jornades tècniques d'obertura a l'accés i de transparència i actuar alhora en suport de les pràctiques més obscurantistes de l'administració, protegint els tramposos i evitant que puguin ser descoberts. I després ens parlen de desafecció. Ni amb un informe dels d'en Saura podria entendre-ho.

Superioritat moral

José Mourinho ha fitxat per Real Madrid. El flamant entrenador guanyador de la Lliga de Campions 2010 aterra al club blanc. Tot quadra, com quan en una pel·lícula es revela finalment un dolent inesperat i es posa de part de qui han d’estar les forces del mal. Com va succeir l’any passat amb Cristiano Ronaldo a qui tots veiem amb la samarreta de l'enemic tradicional. Un doble perfil: el d’un estil de joc on l’efectivitat és la primera referència (no, la conseqüència d’una aposta estètica) i unes maneres de fer on l’insult, el menyspreu i el combat dialèctic permanent se situen sempre per davant de la correcció i l’esportivitat.

Tot quadra. Mourinho entrenant el Real Madrid. Guardiola el Barça. Dos perfils. Dos models. Dues maneres de fer diametralment oposades. Afortunadament, l’estiu del 2008 el president Laporta, arriscant i guanyant, va optar pel segon. El totpoderós Florentino, dos anys més tard, tirant al més fàcil, ha optat per la primera. Tot quadra. Els nostres països també representen divergències morals gairebé totals. Un representa la seducció, la integració, la tolerància, el consens i la democràcia. L’altre, la imposició, la mort, la sang, l’exili, la intolerància, el sectarisme i la dictadura. Dos models, dues maneres de fer. Una sola superioritat moral. I, com en gairebé totes les pel·lícules, tant en la lluita nacional com en l’esportiva, estic convençut que al final acabaran guanyant els bons.

Passeig de diumenge

És un privilegi que aquesta tardor de pluges gairebé diàries s’hagi trencat finalment amb dies esclatants de sol. Massa i tot. Les muntanyes dels Ports queden fins i tot emboirades. Un esmorzar de poble, de porc i fregit. I a caminar, abans que el sol acabi de pujar. En dies així passejar pels contorns del poble és un plaer per als sentits. Els cereals ja han pujat i el verd no és tan intens com el de fa un mes. A diferència només potser dels tarongers, els tarongers són verds d’un verd intensíssim, que crida l’atenció a primer cop d’ull.

Als qui venim de ciutat, tothom ens ofereix enciams. Es veu que és el moment de l’enciam. A l’hora de dinar, fugida a la natura a la recerca d’un lloc fresc i agradable per trobar-se i petar la xerrada. En el nostre passeig hem anat a veure els amics de sempre. Felipe m’ha tornat a parlar del seu neguit: és un pagès a la vora dels setanta anys i, a casa, ningú li prendrà el relleu. Fa poc va caure aparatosament i (amb operació i ferros pel mig) ha quedat mig coix.

El destí ha volgut que el seu tractor (peça bàsica, fonamental per treballar, sobretot l’olivera) hagi fet figa precisament ara, després de tants anys d’anar-hi. Comprar-ne un altre i continuar lluitant o baixar definitivament els braços i abandonar. A Catalunya, a les terres de l’Ebre, és cada dia més dur viure del camp i les expectatives no conviden a l’optimisme. Comparar els preus del mercat amb els de venda dels productes els produeix un efecte (tot i les explicacions del Govern) completament incomprensible. De ràbia. Felipe m’ho ha confessat al final de la conversa: abans votava en blanc, ara no hi penso anar, que s'ho facin....

Transformisme reial

Fa uns dies vaig visitar al Museo del Prado l'exposició "El arte del poder", una intel·ligent anàlisi de la força visual de les armadures en la representació pictòrica dels reis hispànics de l'edat moderna. Durant dos segles, l'Armería Real creada per Felip II de Castella fou font d'inspiració per als grans pintors de la cort (Velázquez, el més famós) en el seu propòsit de presentar un model reial de poder basat en la idea de força militar, del rei guerrer. Al cap i a la fi, fou a espasa que es delimitaren la major part de les fronteres del seu temps.

Un dels retrats (potser dels pitjors tècnicament de l'exposició, però prou interessant com a testimoni històric) representa un Felip V amb aspecte infantil, tot i que en el moment d'accedir al tron hispànic el 1700 ja tenia disset anys, portant una de les armadures més conegudes i representades de Felip II de Castella. L'objectiu del retrat era clar: es tractava de representar visualment la perfecta continuïtat entre la dinastia dels Àustria i la nova que se'n reclamava successora. El primer Borbó, vestit amb un dels símbols clàssics del poder de la reialesa hispànica.

Mentre contemplava la pintura, a la darrera sala de l'exposició, pensava en les ironies del destí. Ara, la perfecta continuïtat envers el règim anterior es gaudeix, però els reis són molt curosos d'evitar qualsevol insinuació pública de la seva connexió amb el Franquisme. Per això cal insistir en blocs com aquest, perquè els mitjans de l'establishment (com ara la pàgina web del diari dels Godó) ni tan sols permeten als seus lectors comentar les notícies relatives al monarca. És, encara avui, un veritable exercici de reial transformisme.

Votar en blanc: qüestió de prioritats

Els darrers estudis del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat de Catalunya han enfilat el vot en blanc fins a un màxim del 10,2% de les preferències (novembre de 2009), quan no fa ni cinc anys no arribava al 3% (juny de 2005). Si es tractés d’una candidatura seria la tercera en unes eleccions al Parlament de Catalunya, a només cinc punts del PSC. Encara que la realitat electoral el situarà notablement per sota, ens aporta indicis molt clars. El rebuig dels partits actuals creix, doncs, exponencialment, a mesura que es destapen casos de corrupció i les seves encarcarades estructures es fan cada vegada més impermeables a les pulsions de la ciutadania. La crítica per aquesta via al sistema de poder concentrat en els partits, però, presenta resultats molt incerts. Fins ara, del tot ineficaços: el fet que els mateixos interessats hagin de promoure les reformes ens porta a una situació de bloqueig permanent.

Més enllà de la necessitat d’una veritable regeneració democràtica (ep, del tot imprescindible), tots sabem que al nostre país li cal urgentment disposar d’un Estat propi per fer front a les necessitats dels seus ciutadans, perquè el projecte històric espanyol és incompatible amb el nostre benestar. Es com si ens poséssim a organitzar la cua del pa, sense procurar abans, que la mercaderia hagi arribat realment al punt de venda. El vot en blanc està de moda, però de moment no sembla que pugui apropar-nos a una reforma en profunditat del sistema de partits. El vot a les candidatures que proposen, de veritat, sense enganys ni subterfugis, la llibertat per al nostre poble, ha de ser ara mateix prioritari per als bons patricis. Per pragmatisme, encara que ens decebin de vegades. Perquè és qüestió de prioritats.

Retallada i espoli fiscal

Avui, encara esgarrifant pel fabulós darrer post del Dies de fúria, parlant amb els companys de feina de l'estat de coses actual, he observat que una part del personal assumeix la retallada com un fet ineluctable, com el fat dels deus, el destí, que ha caigut sobtadament i amb violència semi sobrenatural sobre nosaltres. Poca anàlisi sobre les actituds i les incompetències que, més enllà del context internacional, ens han ajudat a caure tan baix. És el fruit de la tasca habitual d'escapisme que incansablement fomenta la brigada de narcòtics. Però, més enllà dels errors d'estratègia, hi ha qüestions fonamentals que s'amaguen, fins i tot en aquests moments. Algú recorda que el fantàstic sistema de finançament que ens va vendre el conseller Castells (les promeses de millora del qual se les ha endut la crisi a la primera ventada) no servirà per tallar la sagnia descomunal del dèficit fiscal català?

Perquè molts poden pensar que està bé practicar la solidaritat amb els qui ho necessiten (que no és el cas de la immensa majoria dels espanyols), però, quan veiem el nostre propi lloc de treball perdut o els salaris rebaixats, quan es retallen les prestacions bàsiques de l'estat del benestar i encara fins i tot la inversió en infraestructures per fer més competitiva la nostra economia. Quan passa tot això, ningú recorda que necessitem urgentment els 20.000 milions d'euros (fent curt) que cada any marxen cap a Madrid per a no tornar mai més? Que, amb aquests diners a la butxaca, no caldria adoptar cap d'aquestes mesures excepcionals... I el conseller Castells, en comptes de plantar cara, d'anar a l'arrel i d'admetre el seu error de fa uns mesos, va i s'apunta al rigor en el retall que marquen els espanyols. Autonomia zero. Seguidisme total. Ara també.

Esquerdes a l'ensarronada federal

El diari dels Godó, membre capdavanter de la brigada de narcòtics, en la línia de la seva darrera política de crides d'auxili a Madrid i d'advertència dels perills que vénen (el famós editorial en seria exemple i l'Antoni Puigverd, l'espanyolista meliflu, una constant piconadora) va publicar ahir una enquesta certament espectacular sobre les actuals expectatives dels independentistes. Si el novembre del 2008 la diferència entre els vots favorables i contraris a la plena sobirania de Catalunya era de 14 punts, l'octubre del 2009 havia baixat a 11 i en aquest maig de 2010 s'ha reduït a 4, en concret, 37 a 41%. Si aquesta és la versió d'aquest mitjà és que la majoria social a favor de la independència comença a ser prou clara.

Però, encara, el millor de tot, és que aquesta evolució ve cimentada especialment sobre el canvi d'actitud de l'electorat del PSC (i aquí és on en Xavier Vendrell defensa el tripartit). En aquest sentit, l'enquesta coincideix fil per randa amb la publicada el novembre de 2009 per El Periódico, on la diferència entre el sí i el no es reduïa a un sol punt i on l'evolució de l'electorat socialista era espectacular. Totes dues enquestes situen la proporció dels electors socialistes partidaris de votar sí en un referèndum sobre la independència en el 35%.

I això amb tot els líders del partit remant en la direcció (cap al no res) federal. Imagineu quin pas endavant farem cap a la llibertat quan significatives personalitats socialistes (no només velles glòries com en Jaume Sobrequés, Joan Blanch, Xavier Rubert de Ventós o Oriol Bohigas, gairebé, aproximant-se a velocitat de creuer, Ferran Mascarell) comencin a sortir de l'armari. L'engany, potser en alguns honest autoengany federal, ja no s'aguanta. El canvi cap a la llibertat és inexorable. Quan trigaran a assabentar-se'n?

Fer la renda

Aquests dies m'he posat a fer la declaració de renda. Tenia una certa mala consciència per no haver-la pogut lliurar la primera setmana d'obertura del procés. La meva dona, però, assenyada com sempre, em va recordar que no calia córrer, que l'any passat havíem cobrat els dos la devolució al mes de novembre. Ja no ho recordava. Acostumat a aquelles agressives campanyes d'eficiència administrativa, en les quals a principis de juny es donaven xifres i percentatges elevadíssims de devolucions, encara mantinc la tendència a córrer.

Però la veritat és que sí, que ja no cal. Com em recordava una companya de feina amb la sagacitat que normalment acompanya les dones, fins que l'Estat no cobri la segona part del lliurament dels contribuents que paguen, no retornarà els diners als qui mereixen devolució. Tant entra, tant surt. Això vol dir que, posem per cas, els diners que t'han retingut innecessàriament el gener d'un any, no te'ls retornen fins el novembre de l'any següent, és a dir, 23 mesos més tard. Jugada mestra, que demostra que la caixa està molt i molt escurada.

Aquest any, a més, fer-la resulta encara més engrescador, amb les expectatives vigents de retallades de salari i prestacions. Signar fulls i més fulls. Baixar a la caixa, lliurar-los i esperar el part. L'any passat, se'm va acudir protestar perquè era juliol i encara no havia cobrat i l'administració d'hisenda em van contestar amablement amb un bonic ofici en què, educadament, em contestaven que em posés tranquil, que tenien sis mesos per fer-ho. I efectivament, just abans que legalment haguessin de compensar-me amb interessos, la devolució va entrar, plàcidament, al meu compte corrent. Aquest any, no les tinc totes.

Un incapaç mogut pel vent

Pocs podien imaginar que el president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero arribaria a uns nivells d'incompetència tan extraordinaris. Després del malson Aznar, aquí, molts, masses, es van fer il·lusions, captivats pel seu tarannà i per aquell ja mític "Aprobaré..." que els socialistes catalans predicaven a tort i a dret. En realitat, però, a la pètria i malhumorada fixació d'Aznar ha succeït la volatilitat absoluta, la inconsistència total, de Zapatero.

La seva capacitat de virar en els principis ha superat qualsevol experiència coneguda (en la línia marxista, però de Grouxo). Ara, ni sap de què li parlen quan algú esmenta l'Estatutet de la Moncloa. I de la seva fermesa absoluta en defensa dels drets socials ha passat en una setmana (si és que arriba) a deixar els salaris dels treballadors públics als nivells de 1994 i a llançar sobre els pensionistes i les persones dependents l'atac més virulent des de la mort del dictador.

I el que fa més ràbia no és que uns i altres (Aznar i el seu successor), no ataquessin quan calia el problema de fons del monocultiu del totxo i la tovallola. No. És que Zapatero, després de negar l'evidència de la crisi durant mesos i mesos, va passar, primer, a una política d'endeutament incomprensible i gratuïta (xecs i voreres per a tothom), i ara, a atacar els pilars del sistema de benestar social i el foment del consum per un excés d'endeutament. Era possible un canvi de sentit més radical? És un incapaç. Solbes tenia raó: era millor arribar quan abans a la categoria d'exministre de Zapatero.

El país no pot esperar més

Avui és presenta a Barcelona el manifest signat per un bon nombre de personalitats de diversos orígens intel·lectuals i polítics, de diferents tendències, que proposa la celebració d'una Conferència Nacional del Sobiranisme. Hi conflueixen vells lluitadors independentistes amb homes i dones honests i de mentalitat oberta que, tot i procedir d'altres projectes d'articulació del país, han arribat a l'assenyada conclusió (a base de castanyes, de les castanyes que ha anat rebent Catalunya), que no existeix cap sortida responsable que no passi per la consecució d'un Estat per a aquest racó de la Mediterrània.

Els seus noms em renoven l'esperança. Seguir l'estela de les grans manifestacions de 2006 i 2007, en el temps d'iniciatives com les de Brusel·les i Ginebra dels DeuMil.cat, esperonat amb l'ambient combatiu de les Consultes sobre la Independència. Els successius intents, durant l'últim any, d'articular una oferta electoral per als bons patricis que no confien en els partits tradicionals (perquè fins ara, més enllà de la teoria, han tendit a una pràctica política d'obediència autonomista), han suposat un avenç, però no han aconseguit quallar plenament.

Reagrupament, tot i les sacsejades provocades per un exercici del lideratge com a mínim discutible, ha estat fins ara l'intent que ha aplegat més forces. No ha assolit, però, arribar a tothom. Tant de bo, les noves forces aplegades a l'entorn de la proposta d'una Conferència Nacional del Sobiranisme aconsegueixin l'objectiu. Presentant una candidatura amb noms potents (no només un, ens calen molts lideratges per arribar a totes les sensibilitats), capaços d'arrossegar el país cap a la llibertat. No podem deixar passar altres quatre anys. Hem tocat fons amb una crisi que ha enviat a l'abisme el país i l'esquerra "amiga". L'autonomisme ha fet fallida. La dreta espanyola és a punt de recuperar el poder. Ara és l'hora, segadors.

Els desastres de la guerra contra Catalunya (V)

El juny de 1925, alguns joves d'Estat Català planejaren atemptar contra el borbó Alfons XIII, tot fent esclatar una bomba al túnel entre Garraf i Sitges, a l'inici del viatge del monarca de retorn a Madrid. En localitzar l'explosiu la policia espanyola detingué unes dues-centes persones. Fetes les investigacions pertinents sobre la seva identitat, un grup d'acusats fou portat a la "Jefatura" de Policia de Barcelona. Un pamflet clandestí d'Estat Català d'aquell moment ens parla cruament de la situació dels presoners. Avui, he volgut recordar-los, en "homenatge" al jutge Garzón:

"S'havia sentit a parlar sovint de tortures infligides a detinguts que queien en mans de la policia espanyola, però molta gent es resistia a creure-s'ho. Ara, per medi d'una persona d'absoluta confiança que ha estat detinguda varis dies, posada en llibertat, i que actualment està en lloc segur, tenim dades precises i fidedignes sobre les tortures i maltractes de què han estat objecte els 25 presoners catalans que actualment estan en mans de les autoritats espanyoles. Aquestes tortures revelen un grau de barbàrie en llurs autors que supera la de les descripcions conegudes de Rússia o dels paissos Balcànics, i que han de revoltar totes les persones honrades".

A més de les bufetades i cops de puny durant les declaracions, el text destaca que "cal citar especialment les tortures de que ha estat objecte un d'ells, que revelen la més refinada crueltat. En el curs dels seus varis interrogatoris sofrís sis grans pallisses per negar-se a parlar espanyol i a declarar davant del retrat del rei d'Espanya. El solien treure del calaboç lligat amb unes manilles que agafen els dos dits grossos de les mans, les quals s'estrenyen per medi d'un clau amb rosca, produint un dolor terrible que's comunica fins al cervell. Una d'aquestes manilles fou aplicada al mencionat presoner durant sis dies sense interrupció, restant-li els dos dits grossos insensibilitzats. La policia, veient que el detingut conservava la fermesa durant els interrogatoris, en moments de ràbia i de despit, donava una volta més a la clau per a veure si així li arrencava alguna declaració". Encara que al Memorial Democràtic no en vulgui saber res, aquests bons patricis torturats també mereixen memòria.

Irresponsables, deixeu pas

Els seus opinadors els adoben constantment el terreny per terra, mar i aire. Dia a dia, com més s'aprofundeix la crisi, més insisteixen en la seva cantarella: ara no toca, hem d'aparcar el tema, primer la crisi. Algun ínclit gurú, de cognom Cuní, fins i tot escriu un article afirmant, simplement, que els independentistes som gent poc preparada. Els he sentit tantes vegades, impotent, dedicar-se a acusar els bons patricis de portar el país a un futur incert. Són els mateixos polítics autonomistes que ens han dut (per acció i per omissió) al sorral actual, a l'enfonsament total. Tots darrera l'il·luminat d'en Zapatero. Uns incompetents, uns incapaços, uns cecs guiant el poble. El seu concepte de responsabilitat és molt curiós. Consisteix a mantenir el país dins la ratera al preu que sigui i, alhora, aparèixer com aquells en quin confiar a les palpentes. I així ens han deixat.

Però encara que de vegades no ho sembli (perquè la situació actual voreja la catàstrofe), continuo optimista sobre el futur del país. Tot i la nostra endèmica (i tantes vegades patètica i incomprensible) divisió. La brigada de narcòtics té cada dia més dificultats per difondre el seu missatge. De fet, li costa cada vegada més convèncer fins i tot als més proclius. Ahir, una companya de feina em deia que, tot i que ella mai de la vida no ha estat nacionalista, la independència comença a semblar-li l'única sortida col·lectiva raonable. És temps d'afirmar que l'establishment autonomista ens ha portat a un cul de sac del qual necessitem sortir per respirar. Se'ls acaba el temps. Sortim de la ratera.

Reis malalts

De reis bojos n'hi ha hagut uns quants a la història d'Europa. El 1994 va triomfar la pel·lícula, La bogeria del rei Jordi, basada en la crisi de regència del monarca anglès el 1788. Segons la rumorologia, el títol de l'adaptació al cinema de l'obra teatral original (The Madness of George III) fou The Madness of King George, perquè els productors del film temien que el públic nordamericà pensés que es tractava de la tercera part i continuació d'una pel·lícula anterior.

Els catalans varem tenir el "privilegi" de ser massacrats per un altre rei boig. Un historiador, biògraf de Felip V de Castella, tan poc sospitós de simpaties amb els bons patricis com ara Henry Kamen, explica acuradament com el monarca que ens aplicà el dret de conquesta i ens prengué la sobirania que mai no hem recuperat patia un trastorn bipolar profund. Travessava periòdicament fases d'eufòria i de depressió maníaca, durant les quals els comportaments autodestructius li reportaven un sentiment de benestar i alleujament. L'entrada en combat n'era dels més plaents.

Es tractava d'un desordre neurològic greu de caràcter hereditari, que va transmetre als seus fills, i que a ell se li despertà durant l'adolescència. El 1728, no només passava dies sencers al llit enmig de la depressió, sinó que començà a invertir l'ordre del dia i la nit, convocant reunions ministerials de matinada. Les fases violentes arribaven a l'agressió contra la seva segona dona, Isabel de Farnese, que, més d'una vegada, hagué de justificar en actes públics les esgarrapades i els blaus que li decoraven la cara. El seu malaltís odi contra nosaltres també té, doncs, una part d'explicació psiquiàtrica.

Viure en la ficció

Els economistes d'avui (la veritat és que la majoria d'ells no havia parlat ahir) afirmen que el problema principal de l'economia mundial és que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats. A Catalunya, l'eufòria del totxo i la tovallola ens ha portat a un monocultiu econòmic del qual (després de tants llibres d'en Xavier Roig avisant-nos) ens costarà temps i temps recuperar-nos. Però, a més, si ja costa refer-se sol, imagineu-vos arrossegant un espoli fiscal de dimensions desconegudes al món i sense disposar de la capacitat de fer polítiques pròpies dotades de recursos suficients. El panorama és per sortir corrents. En primer lloc, per sortir corrents d'Espanya.

Cal ser conscients, però, que l'enemic ens corre per casa. Com en tantes altres dimensions de la vida política i social hem viscut i vivim en un país de ficció. La brigada de narcòtics treballa dia i nit omplint de somnolència el personal. Només un exemple de país de ficció. Fa uns dies vaig rebre un butlletí del CATAC (la Candidatura Autònoma de Treballadors i Treballadores de l'Administració de Catalunya). Tot i que no acostumo a sintonitzar amb el to d'aquesta mena d'escrits, la veritat és que en aquest cas no tenia pèrdua. Es tractava d'un monogràfic sobre l'Agència Tributària de Catalunya (ATC). Ficció en estat pur.

D'entrada, sapigueu que els impostos que gestiona l'ATC representen el 6% dels pressupostos de la Generalitat. Una agència tributària de ficció per a un país de ficció, doncs. Durant els darrers anys, a més de gastar en un nou edifici de pega (a sobre, de lloguer) i en un programa informàtic fins a 27 milions d'euros, resulta que per a gestionar la recaptació d'un únic impost rellevant (el de transmissions patrimonials), l'ATC disposa de fins a 45 alts càrrecs, d'entre els nivells 28 i 30, els més elevats que existeixen a l'administració de la Generalitat de Catalunya. Pur malbaratament. Potser per justificar un sistema de finançament que ens havia de donar una gran capacitat financera. Pura ficció del conseller Castells. Una més.

1,79%

Un dels líders del sector més fervorosament espanyolista i monàrquic del PSC, l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, ha obtingut un sorollós èxit amb l'organització de la seva consulta particular d'àmbit municipal sobre el futur d'una de les principals artèries de la capital catalana. Ells sí que saben tocar els temes que preocupen a la gent. Després del primer dia de votacions, amb tots els mitjans públics fent propaganda, amb tots els opinadors de l'establishment comentant la jugada, amb tres milions d'euros invertits en l'organització, amb 108 punts físics de votació i amb la possibilitat de participar a través del web municipal, l'alcalde ha aconseguit la prodigiosa, l'estratosfèrica, la descomunal xifra de participació d'1,79%. Sí, sí, un 1,79%. Brutal. Un èxit, brutal.

Els mitjans de la Corporació anunciaven ahir a la tarda les dades en els seus butlletins informatius amb un eufòric, "després del primer dia, ja (observi's el ja) ha votat un 1,79%". To de gesta èpica. Impressionant. Suposo que en Bolaño jutjarà els nivells de participació d'històrics i la iniciativa d'èxit socialista sense precedents. Realment, comparat amb aquesta orgia de participació, el 8,23% de vots a la Consulta sobre la Independència en les mateixes hores a Lleida són un fracàs estrepitós, per no parlar del 21,39% de Girona, i que hem de dir del 25,68% de Sant Cugat del Vallès o del 42,45% de Vic. Aconseguit, a més, amb l'aportació voluntària, en diners i temps, no pas de milers de funcionaris municipals, sinó de gent del carrer implicada en el futur del seu país. De bons patricis.

Quin èxit el de la consulta de la Diagonal i quin fracàs el de les successives onades de Consultes sobre la Independència. Apa, els de la brigada de narcòtics, comenceu a treballar. Teniu una feinada de por. El núvol de confusió que heu de aixecar aquesta vegada ha de ser dens, molt més dens, que el del famós volcà islandès que ens està fent la vida impossible.

ERC, encertar-la només cada quatre anys

Els missatges de campanya preparats darrerament per en Xavier Vendrell són encertats. Sonen bé. Fins i tot diria que fan goig a qualsevol bon patrici. M'agraden les crides a l'atenció dels partits de l'establishment relatives a la mort del sistema autonòmic i a la necessitat de fer el clic cap a la llibertat plena. En sintonia amb les Consultes. Perfecte. El problema és que és una pel·lícula que ja hem vist dues vegades abans: passa la precampanya (llarga, molt llarga,això sí), passa la campanya, passa la jornada electoral. I al matí següent, ERC desa aquell brillant argumentari al bagul dels records, el tanca i llança la clau (la famosa clau, fins al punt que al cap de quatre anys suposo que han de forçar el pany i tot).

I aleshores aquell savi distanciament de l'autonomisme i de la brigada de narcòtics es converteix en deler irrefrenable per arribar-hi a acords. Per gestionar l'autonomia. Contradictio in terminis, com dirien els escolàstics. L'autonomia l'han de gestionar (i fer-ne el ridícul) els autonomistes. Els bons patricis hem de dedicar totes les energies a combatre l'autonomisme. A més de la precampanya, la campanya i la jornada electoral, ens hem de passar també la resta de l'any, la resta dels quatre anys, denunciant per activa i per passiva el mal que provoca a aquest país. Mal, perquè impedeix posar en marxa els remeis contra la crisi que apliquen tots els Governs del món. Mal, perquè esdevé aliat involuntari dels que ens volen destruir i fer passar definitivament a la història. Mal, per tantes i tantes coses...

Referèndum: no valen excuses

L'informe del Cercle d'Estudis Sobiranistes, presentat la setmana passada pel notari i jurista Alfons López Tena, relatiu a la legalitat de la convocatòria d'un referèndum sobre la independència de Catalunya, sempre que es plantegi com a una reforma constitucional, demostra una vegada més que, quan hi ha voluntat, s'obren camins a la voluntat del poble. Les properes eleccions al Parlament de Catalunya de la tardor haurien de constituir una magnífica oportunitat per posar a l'hemicicle una majoria independentista que actuï com a tal, conscient de la seva responsabilitat en els temps que vivim.

Encara que els resultats i els pactes posteriors no facin possible una declaració unilateral d'independència (em temo que CiU serà massa a prop de la majoria absoluta com per a acceptar pressions excessives en aquesta línia), s'obri almenys la tramitació d'un referèndum. A això els convergents, espero, no podran negar-se. Perquè totes les enquestes publicades durant els darrers anys assenyalen majories que superen el 60% a favor que el poble de Catalunya pugui almenys pronunciar-se sobre la independència. Majories, doncs, prou àmplies.

I ja sé que la proposta que faci el Parlament no prosperarà, perquè el govern espanyol no acceptarà la convocatòria d'un referèndum. Però, almenys, haurem posat novament de manifest qui són els qui coarten la nostra llibertat i com és d'inviable viure en aquesta Espanya, dissenyada d'acord amb el projecte històric d'hegemonia castellana. I aquesta evidència, potser ja no podrà dissimular-la ni la nostra eficient brigada de narcòtics.

Gent d'opinió. Gent de Vanguardia

Aquest és el lema de l'actual campanya publicitària del diari dels comtes de Godó. Com tothom sap, no passa precisament pel seu millor moment econòmic. Tal és l'agressivitat promocional que hi ha dies que, al centre de Barcelona, és més fàcil que te'l regalin que comprar el diari. En aquestes circumstàncies, l'esperat llançament de l'edició catalana sembla haver quedat relegat sine die. No pot estranyar-nos en un mitjà que no ha fet mai de la lluita pel país una bandera. Continua monàrquic i espanyol, al servei de la causa de l'establishment, capdavanter entre els membres il·lustres de la brigada de narcòtics.

Casualment, ha caigut a les meves mans un document ben il·lustratiu sobre l'afer Galinsoga (amb antecedents propis com aquest, com han d'explicar el passat de Samaranch?), un dels primers èxits del catalanisme en la lluita antifranquista. Com sabeu, aquest director de "La Vanguardia" cridà públicament allò de "todos los catalanes son una mierda" en acudir a missa i descobrir que era en català. El rector de la parròquia, amb bon criteri, li retornà per carta la targeta de visita lliurada en aquell moment desagradable, tot afirmant que suposava, pels seus mals modals, que es tractava d'un cas de suplantació de personalitat. La carta de resposta de Galinsoga, datada a Barcelona el 26 de juny de 1959 no té desperdici:

"Sr. Don Narciso Saguer.

Muy señor mío:

Recibo su carta con la devolución de la tarjeta. Agradezco su buena intención de prevenir posibles suplantaciones de mi personalidad, pero, en este caso está usted equivocado. La tarjeta, es en efecto, mía y fuí yo, en verdad, quien protestó en la secretaría por tener que oir en la misa una plática en lenguage que no entiendo. Ser español y asistir en una iglesia de una ciudad española a cultos en que, aparte del latín naturalmente, se oiga una lengua, como vehículo del pensamiento, que un español no tiene la obligación de entender, me parece absurdo y así lo manifesté en la sacristía en forma no grosera y soez a que usted se refiere sino vehementemente como correspondía a la indignación que el caso me produjo.

Añadí entonces, que no iría ciertamente sobre mi pensamiento de católico, de una formación religiosa profunda, acrisolada a través de seis años de Colegio de Jesuitas, y no sabía si podría cumplir con el precepto pues me marchaba de viaje en aquel momento. Gracias a Dios, pude oirla en un pueblecito de la provincia de Lérida, en donde por cierto, tuve la satisfacción de ver la Hoja Parroquial escrita en castellano, a pesar de tratarse como digo, de un pueblecito en donde la lengua catalana puede tener uso más aceptable, como la gallega en los pueblos de Galicia por ejemplo; pero en Barcelona, ciudad cosmopolita, me parece que el caso tiene otra significación y tal vez otro retintín.

Perdoneme la sinceridad con que le hablo. Ya en otra ocasión he observado la tendencia de esta Parroquia a estas expresiones que no me parecen apropiadas a una feligresía en donde no dejamos de abundar los españoles que nos honramos de serlo y creemos tener derecho a que nos hable en el idioma oficial de la Nación a que gracias a Dios pertenecemos. De usted afectísimo, quien besa su mano.

Firmado: Luis de Galinsoga".

A veure si ens entenem: no hi ha cap pacte

Quan analitzen la sentència pendent (mai millor dit) del Tribunal Constitucional espanyol, els autonomistes catalans, partidaris que ens trenquem la closca una i altra vegada per continuar gaudint del seu món de ficció (en comptes de posar-nos la gorra de cops, no seria millor aprendre a caminar sols?), acostumen a parlar escandalitzats de la possibilitat que es trenqui un suposat pacte entre Catalunya i Espanya. Com tothom sap, els pactes els signen dues parts que es reconeixen mútuament poders per fer-ho.

Per això, a veure si ens entenem d'una vegada: Catalunya i Espanya no poden pactar, perquè no són dos subjectes polítics equiparables. La Constitució espanyola, que van perpetrar els espanyols comptant amb la claudicació dels autonomistes catalans, estableix que la sobirania rau en el poble espanyol i que qui interpreta la norma suprema és el Tribunal constitucional que en la seva funció encarna dita sobirania. Catalunya, doncs, no és cap subjecte polític dotat de sobirania. No pot ser subjecte de cap pacte.

Aquest esquema de subordinació és el que els autonomistes catalans van acceptar el 1978. Que aleshores fossin uns autèntics irresponsables és el que encara paguem. Però ara, passats trenta anys del frau, ja no cola. Sota l'empara d'aquesta Constitució no hi ha pacte possible entre Catalunya i Espanya. Només submissió. La pròpia d'un país assimilat i incorporat. Estar al que ens diguin. Acotar el cap. La brigada de narcòtics ho sap, però, com sempre, juga en el seu món flower power a fer-se l'ofesa. Haurien d'abandonar l'infantilisme i anar prenent la responsabilitat dels adults.

Tot esberlant el mur (II). Notícies de l'enemic

Notícies sucoses en el meu contenciós amb el Departament d'Educació. Objectiu: portar els meus fills a l'escola que m'agrada, que a més, resulta que és la que tinc més a la vora de casa (si és que, és tan senzill...). El Director dels Serveis Territorials m'envia acusament de rebuda del meu escrit del 19 d'abril (vegeu el post dedicat en aquest bloc el dia següent, aquell del registre, clac clac) i em comunica que remet la meva petició a la Direcció General d'Atenció a la Comunitat Educativa. Fa poc vaig saber que la directora es trobava bé de salut, després de no tenir-ne notícies (no contestava els meus escrits) al llarg de set mesos.

Convençut que alguns dels meus conciutadans, com a tants altres llocs del país on han estat denunciats, van fer trampa en el padró per poder optar a l'escola que vull per als meus fills (fet que privar els meus d'entrar-hi) fa set mesos que intento aconseguir del Departament d'Educació que, atès que ells no volen investigar-ho, em permetin a mi accedir al nom dels pares sol·licitants (només al nom) per fer la meva pròpia recerca.

Pel que es veu, no comprenen que (ens agradi o no) a través de la xarxa es pot obtenir molta informació pública sobre gairebé tothom. Per exemple, sense anar més lluny, es pot veure com l'alcalde de la població on viu el Director dels Serveis Territorials (que a mi em nega aquesta informació), va fer públic el dia 4 de març de 2010 un edicte contra ell per haver-se construït a casa un porxo il·legal segons la normativa urbanística local que haurà de ser enderrocat. Aquest és l'home que vetlla perquè no pugui investigar els tramposos. Què fort. S'entén perfectament.

Fernández, no ens prenguis per idiotes

El diputat Daniel Fernández, secretari general adjunt del Grup Socialista al Congrés espanyol, va protagonitzar ahir al programa "L'Oracle" de Catalunya Ràdio, un dels habituals espectacles lamentables dels socialistes catalans amb cadira a Madrid. Es tractava de fer propaganda del seu nou pamflet, escrit a quatre mans amb l'historiador Joaquim Coll, veritable declaració d'amor a Espanya i al sistema autonòmic constitucional. Com la mercaderia que volen vendre put a quilòmetres de distància (va caducar amb la LOPA, fa gairebé trenta anys), després de reiterar l'eslogan clàssic que l'única opció eficient per progressar (?!) és una aliança entre el catalanisme i el socialisme espanyol, va optar per un atac descarnat a l'única opció responsable que li queda al nostre país.

I així va desenvolupar la pútrida idea d'una pinça regressiva entre els involucionistes espanyols (que ell limita evidentment al papu PP, però que en realitat inclou també gairebé tots els ciutadans de l'Espanya espanyola, inclosos la immensa majoria dels càrrecs, militants i votants del seu partit) i els independentistes catalans. Tal i com algú assenyat li va respondre en directe, aquest argument constitueix una autèntic escarni en termes morals i històrics. Per al senyor Fernández vícitimes i botxins són iguals.

Mentre ell contempla l'escena des de la barrera, evitant esquitxar-se de sang, atorga als agressors el mateix respecte intel·lectual que li mereixen els agredits. Veu igual l'acció dels ocupants i els ocupats. Dels espoliadors i els espoliats. Com ell sap que aquesta batalla té un únic guanyador en termes morals, en la història i en el present, cal deduir que amb la seva defensa de la via del mig cap al no res, amb la seva política de no intervenció, l'únic que pretén es que els involucionistes acabin la feina que fa cinc-cents anys que intenten completar. No hi ha possibles confluències. Totes han fracassat. Els models són incompatibles. O el projecte històric espanyol en assimila o aconseguim sortir per sempre de la ratera.

Lluitar pel país que un ha triat

Fill com sóc d’immigrants aragonesos, no vaig rebre d’origen l’herència dels anhels del país. No recordo exactament quan, però és clar que la meva època d’estudiant d’història a la Universitat, va marcar el meu capteniment en matèria política i fins i tot en la meva adscripció nacional. Una munió d’elements de l’entorn i de reflexió van anar quallant en una presa de consciència madura i definitiva. D’aleshores ençà el compromís s’ha fet més i més fort, perquè en el meu cas no es fonamenta en quelcom rebut de manera involuntària, sinó que és el resultat d’una anàlisi pròpia i d’una voluntat vital. D'una elecció. És el destí que he triat per a mi i per als meus.

Pensava això en acabar la lectura d'una biografia d'en Ramon Trobat, català profrancès, figura clau del govern de Lluíx XIV al Rosselló després del Tractat dels Pirineus de 1659. Segons la traducció que ens ofereix Òscar Jané Checa (Catalunya sense Espanya. Ramon Trobat: ideologia i catalanitat a l'empara de França, Editorial Afers, 2009), Dominique Laplace va pronunciar en record de la seva trajectòria vital les següents paraules, durant el funeral de Trobat celebrat a Perpinyà el 1698: "Aquest home que només va abandonar la seva pàtria per honrar la seva nació; que va estimar-se més renunciar a les seves esperances que no pas als seus deures; que penetrant en les tenebres del passat, per contribuir als miracles de l'avenir, oblidà tal com féu Abraham la seva terra i el seu parentiu, per venir en aquesta feliç contrada que el Senyor li havia destinat, per tal de fer-hi regnar la virtut sota la dominació de Lluís el Gran".

Vila, frena que acabaràs a Ciutadans

El flamant futur candidat de CiU per la província de Girona a les properes eleccions autonòmiques de la tardor, l'alcalde figuerenc Santi Vila, s'ha despenjat amb unes declaracions profundament ofensives amb la sensibilitat de centenars de milers de votants sobiranistes. No és l'únic dels joves de la nova fornada que desacredita la lluita dels bons patricis: només cal recordar les paraules de menyspreu envers les Consultes amb les que ens han "delectat" fins ara l'alcalde de Tortosa, Ferran Bel, o el de Sant Cugat del Vallès, Lluís Recoder (tot i que, al final, per fer-se la foto, combregués amb un acte en el que havia dit no creure només una setmana abans).

Però, és que, més enllà de la discrepància, titllar de "còmiques i grotesques" les posicions sobiranistes dins de CiU supera el llindar del bon gust. I sorprèn encara més que es faci en nom del centrisme polític. Primer, perquè insultar no acostuma a ser una posició moderada i respectable. En segon lloc, perquè qualsevol observador de la realitat sap que el centre, a Catalunya, s'està desplaçant cap als partidaris de la llibertat plena. Un mitjà tan poc sospitós com "El Periódico" ha publicat enquestes successives (novembre de 2007 i novembre de 2009) sobre el vot en un hipotètic referèndum sobre la independència: els votants de CiU que votaven SÍ passaven d'un 44,9% en la primera a un 56,9% en la segona.

El centre es desplaça, doncs. El centre és, cada dia més, dels bons patricis. Per pura responsabilitat. En canvi, Vila es mou en sentit invers. Pel que es veu primer va militar a ERC i ara s'ubica al sector nacionalment tebi de CiU. De tant caminar vers el centre es passarà de frenada. Si continua transitant en direcció contrària a la realitat, encara el veurem a Ciutadans. En la marginalitat.

Escenificació sobre escenificació

Són mestres del camuflatge. I el conseller Castells hi excel·leix. Encara el sento venent la moto del nou finançament. Em va recordar tant l'Aznar amb allò de "creánme, en Iraq hay armas de destrucción masiva". De números no hi entenc gaire, excepte quan m'afecten més directament. Fa potser deu anys que cobro una factura anual del Departament de Justícia a tres mesos; després del fabulós pacte del conseller Castells (el millor finançament de la nostra història), aquest any me la paguen a set mesos. Caram, conseller, quin progrés.

Com les enquestes són terribles, ara toca guanyar un cert vernís de catalanitat. Abans que els "paraques" llancin la Chacón sobre Catalunya, cal fer una escenificació en dues capes. Primera fase. Ens fem els ofesos amb el Tribunal Constitucional i proposem una nova llei que a Madrid (que és qui mana, com bé sabeu) no recolzarà ningú i que, encara que s'aprovés no serviria de res (fum, fum, fum). Segona. Ens fem els ofesos amb el PSOE perquè passa de nosaltres. Omplirem diaris i farem veure que no depenem de qui depenem i potser ensarronarem algun incaut.

Fins i tot direm que no volem que Zapatero vingui a fer campanya i ho mantindrem tot just 24 hores (tampoc no pot ser una actuació tan convincent que el nostres amos es pensin que va de veres). Contra l'Inter ens varem quedar amb les ganes de cantar-li a Mourinho allò de "Vés al teatre, Mourinho vés al teatre!" Certament, no és l'únic que mereix aquest càntic. A casa en tenim mestres consumats!

Els desastres de la guerra contra Catalunya (IV)

Encara que la Catalunya oficial vulgui resaltar el caràcter bucòlic amb que els barcelonins acceptaren la derrota i l'ocupació de la ciutat el setembre de 1714, la realitat del país sotmès dels anys posteriors no fou precisament falaguera. Alguns bons patricis, a més, no només no obriren les seves botigues l'endemà, com si res s'hagués esdevingut, sinó que continuaren la lluita contra els ocupants i els traïdors en defensa de la llibertat i la sobirania d'aquest país. Entre 1719 i 1720 diverses partides de guerrillers mantenien la lluita, infringint baixes importants amb els seus atacs desendreçats a l'exèrcit d'ocupació i impedint-ne la recaptació d'impostos.

Les instruccions als seus subordinats del Capità general, la màxima autoritat reial al país, eren clares al respecte: "está mandado que a los catalanes a quienes se coxa con las armas en la mano les ahorque y que así lo haga executar". A més d'empresonar covardament les mares i les dones dels guerrillers, els caps borbònics enviaven sistemàticament a la forca els presoners vius i morts. Després de la captura d'alguns bons patricis a Igualada la tardor de 1719, encara insisteixen "que haga ahorcar luego como le tengo mandado todos los que tiene ahí presos de la última refriega, y que los haga colgar de un pie en los árboles que hay en el camino, de ahí a Martorell".

Durant la primavera de 1720, en una escalada repressiva cada vegada més refinada, les sentències de l'Audiència contra els guerrillers capturats especificaven que l'execució havia d'anar precedida d'una tortura elaborada, abans d'arribar, i al mateix lloc de l'execució, de manera que la mort no fos ràpida: "que por el camino se les cortase una mano, y después la otra, atenaceado, y sobre el cadalso las orejas antes del degüello, lo que se practicará después de su muerte". Encara que el Memorial Democràtic no en vulgui saber res, aquests bons patricis assassinats de manera tan atroç, també mereixen memòria.

Drets històrics, sí, sí, històrics!

El que hem conegut pels mitjans de la sentència fallida del Tribunal Constitucional espanyol sobre l'Estatutet de la Moncloa és força il·lustratiu del nostre grau de submissió a aquesta Espanya pseudodemocràtica en què ens ha tocat viure. Diuen que la "sentència dels bons" (a més de fer un set de dalt a baix a la immersió lingüística, tallant d'un cop la feina legal teixida amb paciència al llarg dels darrers trenta anys) es carregava qualsevol significat polític i jurídic del terme nació aplicat a Catalunya. En concret, establia sense discussió que el nostre país no gaudeix de cap mena de drets de caràcter històric (a diferència d'Euskadi i Navarra) i que la nostra actual autonomia de riure és només per obra i gràcia de l'Espanya constitucional. Vaja, perquè ells, els ocupants, volen.

És una ocasió òptima per observar com el nostre passat històric condiciona el present, no només des del punt de vista de la identitat, sinó sobretot, la penosa realitat econòmica, social i política, en el sentit més profund de l'expressió. El que els "pares de la pàtria" (la seva) ens diuen és que quan el Borbó va anorrear la preexistent sobirania catalana construïda al llarg de cinc-cents anys ho va fer per sempre. I que l'esperit que el Decret de Nova Planta posà negre sobre blanc, el del nou status polític que negava cap sobirania als catalans continua vigent. La continuïtat és perfecta. La Constitució espanyola diu que no som res més que un país ocupat i incorporat. Això és així des de fa tres-cents anys. Els magistrats del Tribunal Constitucional no han fet més que recordar-nos-ho. Als de l'establishment, als de la brigada de narcòtics que manté en somnolència total al país, als que volen passar els controls de seguretat de l'aeroport portant l'avi difunt, sembla que no els ha fet gràcia. Són uns hipòcrites.