Per a bons patricis (PBP)

Els sapadors de l'establishment han treballat incansablement durant set anys. El 2003, Joan Laporta va assolir la presidència del Barça, coincidint pràcticament en el temps amb l'augment fulgurant d'una força aleshores inequívocament independentista al Parlament de Catalunya. D'aleshores ençà, els enemics de la llibertat del nostre poble l'han encalçat amb una constància insadollable. L'objectiu sempre ha estat clar. Calia ensorrar fins als mateixos fonaments el prestigi d'un personatge que tothom albirava capaç de convertir-se en el nou referent de l'indepentisme, precisament en el mateix moment en què l'aventura estatutària tocava a difunts i semblava difícil mantenir la filfa. El zènit va arribar amb la moció de censura, que va quedar molt a prop d'aconseguir la seva destitució. L'estat d'opinió que va portar a aquells espectaculars resultats es va congriar a base d'exalçar fins al paroxisme anècdotes (algunes d'elles, prou de…

No he seguit la campanya amb passió, entre altres motius perquè no sóc soci del Barça, però a cop calent he de dir que Sandro Rossell em fa mala espina. No és qüestió dels seus negocis i la col·lusió d'interessos com a empresari esportiu. És alguna cosa en la seva fesomia que em sona a engany. Reconec que és un sentiment molt subjectiu, però em fa la impressió, tant debò m'equivoqui, que la seva presidència acabarà com el rosari de l'aurora. El fet que els poders de l'antic règim li hagin donat suport i que els mitjans de l'establishment autonomista hi hagin jugat tan a fons a favor de la seva candidatura, encara acaba de rematar aquesta impressió. I les portades d'avui dels diaris esportius de Madrid la confirmen.

El que és clar és que ha jugat bé les seves cartes. I que en un context en què el continuisme, després dels èxits socials i esportius del Barça durant els darrers dos anys, havia de tenir en bona lògica molt camp per córrer, ha escombrat amb més d…

La violència exercida pels militars contra les dones ha estat una de les constants més horroroses dels conflictes del segle XX. A la darrera Guerra dels Balcans, la violació com a instrument sistemàtic per aterrir i vexar la població civil de l'ètnia o minoria nacional a sotmetre fou una constant. Els nostres "amics" espanyols (amb els quals hem de mantenir relacions d'amor i fraternitat tot construint una unió federal en un món flower power) ja van excel·lir segles abans en aquesta mena de pràctiques de guerra. I una vegada ocupat el país, l'insult i el menysteniment als civils, al poble ocupat i emmordassat, titllats a la primera ocasió de covards, fou una constant en tots els conflictes amb participació militar al llarg de tot el segle XVIII.

En una altra apunt d'aquest bloc vaig parlar fa setmanes de la cambra del soldat com a habitual a molts dels habitatges dels catalans del segle de l'ocupació castellana, obligats a allotjar-los a casa seva. Com no…

S'acumulen les expectatives. Moviments profunds que deixaran petjada en la història del país. Encara no sabem si serem a temps de configurar una candidatura transversal de l'independentisme que, per damunt de fronteres ideològiques, sigui capaç de posar la lluita contra l'autonomisme que practiquen la resta de partits com a principal prioritat. Però, encara que aquest intent fracassi, ens esperen emocions fortes en els propers anys. Primera, les eleccions nacionals. Majoria nacionalista clara al Parlament (tot i els advertiments al respecte d'en Vicenç Villatoro), esclatant si l'opció abans citada es configura bé.

Serà aquest Parlament l'encarregat d'entomar la sentència del Tribunal Constitucional espanyol de finals d'aquest any. Una sentència demolidora que posarà definitivament una llosa pesada per tancar definitivament la tomba del difunt Estatutet de la Moncloa. Serà aquest Parlament qui haurà de votar la Iniciativa Popular (IP) a favor de la convo…

Avui, aprofitant que he entrat més tard a treballar, he dedicat una estona a la meva guerra particular contra el Departament d'Educació. He parlat finalment (em diuen que ho hauria d'haver fet abans) amb el teòric contrari de la meva petició d'accés a l'expedient de preinscripció escolar dels meus fills: l'Agència Catalana de Protecció de Dades. Al·lucinant. Sóc a punt de fer-me l'hara-kiri. Després d'un primer contacte telefònic i de dir-me que em trucarien en uns minuts, parlo amb una de les advocades de l'Agència. Exposició del problema (que ja coneixen per la meva insistència en altres institucions) i resposta: crec que vostè té dret a accedir a l'expedient administratiu i que si anés al contenciós-administratiu el jutge li donaria la raó. De veritat. De bojos.

Totes les administracions que em deneguen l'accés a l'expedient es basen en la impossibilitat de difondre dades personals. I l'agència del Govern encarregada de protegir els a…

El gran Josep Antoni Duran i Lleida ha afirmat que CiU no portarà en el seu programa electoral la convocatòria d'un referèndum sobre la plena llibertat de Catalunya. Afirma ell, intèrpret centrat de la realitat, que la majoria dels catalans no està per la independència, sinó per fórmules de convivència amb Espanya. Com si la primera afirmació i la segona fossin en realitat contradictòries. Just el contrari. No se m'acudeix una fórmula més sana de convivència entre Catalunya i Espanya que la cooperació entre els dos estats com a membres de la Unió Europea. La resta, solucions caduques, camins truncats, vies sense sortida.

El bon polític no ha de dir allò que hom vol sentir, sinó la veritat, per crua que resulti. Perquè, quan Duran i Lleida diu el que diu, a quina fórmula de convivència es deu referir? A l'actual Estat de les autonomies, una veritable ratera de submissió per als catalans, mentre la centralització acaba d'escapçar definitivament la nostra economia? O pots…

El meteòric ascens electoral d'ERC el 2003 i 2004 podia fer pensar el contrari, però la veritat és que aconseguir la plena sobirania sempre ha depès i continua depenent de CiU. Com a força central del catalanisme, només quan els convergents facin el tomb definitiu i transitin el camí de la llibertat tindrem possibilitats reals d'arribar a la meta. I aquest continua essent el punt en què ens trobem. L'admissió ahir a tràmit de la Iniciativa Popular de Volem Votar, moviment que té en l'Alfons López Tena i l'Uriel Bertran les seves cares visibles, amb el suport dels Grups Parlamentaris de CiU, ERC i ICV, pot posar les coses en un tombant decisiu.

Durant els propers mesos caldrà realitzar un esforç important per recollir les 220.000 signatures necessàries per portar al ple del Parlament la votació definitiva. Ben segur, les aconseguirem. I aleshores, com sempre des del 2003, la responsabilitat determinant recaurà a mans de CiU. El Govern que aleshores encapçalarà (ning…

Em penso que seré l'únic de la feina que avui farà vaga. Alguns han demanat hores d'assumptes personals (és allò de no ser-hi, però sense que et descomptin del salari). Faré vaga, però crec que és un error. Només s'han d'emprendre batalles que puguis guanyar. I aquesta, amb el clima creat i l'estat d'opinió de la gent (massa castigada i fatalista), està abocada al fracàs. Hauria preferit una acció imaginativa, com ara sortir els vint minuts reglamentaris de l'esmorzar davant la porta del centre treball, fet que hauria tingut un impacte públic prou notori i al qual la gent sí s'hauria apuntat. Però al manual de procediment dels sindicats es veu que només figura la vaga clàssica.

Que si no es podia fer una altra cosa davant la crisi. Que si no els vull donar encara més diners dels que em retallen. Que si no segueixo les proclames dels sindicats perquè no tenen legitimitat. Que si m'espero a la vaga general. D'arguments n'he sentit molts. I seg…

Avui es compleixen 370 anys de la jornada del Corpus de Sang de 1640, episodi clau de la Revolució catalana que encapçalà, del punt de vista institucional el canonge urgellenc Pau Claris i Casademont, diputat eclesiàstic de la Diputació del General de Catalunya. Bon dia, doncs, per recordar la seva figura. Si bé historiadors com ara Josep Sanabre o John H. Elliott, entre altres (tot seguint fonts franceses), havien apuntat la possibilitat que Pau Claris, mort el febrer de 1641, hagués estat assassinat per agents al servei del rei Felip IV de Castella, darrerament aquesta tesi ha rebut nou suport documental.

Antoni Simon Tarrés fa alguns mesos publicava l'obra "Pau Claris, líder d'una classe revolucionària" (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2008), on repassa la simptomatologia de la seva malaltia (d'una setmana de durada, fins a la defunció) descrita en les fonts coetànies, fins arribar a la conclusió que li fou administrada "aigua tofana, també co…

Altres generacions de joves han estat decisives per mantenir la flama de l’esperança en la nostra victòria definitiva (que s’apropa i que ells saben que és inevitable. Parlo d’aquells que ja no van viure com a protagonistes la Guerra Civil espanyola i prengueren plena consciència de la nostra submissió política en plena dictadura franquista. La seva tasca, en condicions de risc personal que res no tenen a veure amb les nostres, va ser fonamental.
La celebració aquests dies dels 50 anys dels Fets del Palau ha permès recordar-los. Fa ara deu anys, l’any 2000, en un altre aniversari d’aquell esdeveniment, Josep Benet, comentava que ells i els seus enemics eren conscients d’haver perdut una guerra i de l’intent patit de genocidi cultural, però també de que tot allò no havia aconseguit desfer el poble català i que arribarien dies millors.
Les autoritats feixistes sabien que havien imposat la seva lògica a sang i foc, però també que l’enemic havia caigut a terra, fora de combat, però algun di…

Fa alguns dies, per la diada de Sant Jordi, a la plaça del Mercat de Sabadell, les Joventuts del PSC tenien potser el millor lloc, el més visible, per plantar la seva parada i tendal durant la festa. No es diria que l’alcalde és del seu mateix partit, l’amic Manuel Bustos (mereixedor de treva, però, per la seva actitud envers la Consulta del 30-M). Sens dubte, una part fonamental del pes per guanyar la batalla de la nostra llibertat, més que a ningú, no pas per poesia, sinó per raons de simple cronologia vital, els correspon a ells.
I encara fa pocs dies, la Rosana (una del 35% de simpatitzats socialistes que el dia que guanyem la nostra llibertat votaran el que cal votar, que aleshores ja no seran el 35%, sinó bastants més) es lamentava de la diferència entre el seu compromís polític juvenil i el passotisme dels seus fills. És cert que els temps han canviat, que el context no és el mateix, però, hom té la sensació que ens falten joves per ajudar-nos, amb la seva energia, a fer el salt…

Hem hagut d'aguantar tanta tonteria i durant tant de temps. Resulta que, de fa anys, mentre lluitem per aconseguir la nostra presència com a país al món esportiu internacional removent cel i terra per a obtenir recursos econòmics, sentim sempre la cantarella relativa al dispendi que suposa per a l'erari públic les migrades quantitats finalment posades als servei de la causa. I el mateix quan hem volgut obrir oficines de representació exterior del país amb la finalitat de defensar els nostres interessos econòmics, culturals i polítics al món. I el mateix amb els nostres mitjans públics nacionals, que tants espanyols volen encara folklòrics i de segona. I el mateix amb tantes i tantes coses que no ens deixen respirar.

I ara, en plena crisi, quan el president arlequí, el simpàtic JoséLuis Rodríguez Zapatero, secundat a Catalunya per l'establishment autonomista en ple, decideix estalviar despesa pública pel cantó més fàcil (retallant salaris, aturant obres d'infraestructur…

L’atzar va fer que, fa uns dies, passegés agradablement en família pel centre de Tortosa, mentre llegia l’obra “La historiografia catalana en el segle del Barroc (1585-1709)”, de Xavier Baró i Queralt (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2009). Al llibre, topo amb la clàssica polèmica sobre la idea d’Espanya als inicis de l’edat moderna. Sembla mantenir-se incòlume la percepció que, abans del matrimoni de 1469 entre Isabel I i Ferran II d’Aragó, Espanya era sobretot tot un concepte geogràfic (com avui ho seria Europa), prestigiat pel record de la Hispania romana.

La unió de les dues herències dinàstiques va convertir aquell antic patrimoni conceptual en un objectiu polític en sí mateix. I aleshores fou quan una legió d’historiadors castellans es llançaren, abans que Castella completés la conquesta de tot el territori peninsular, a l’apropiació del mateix concepte d’Espanya, assimilant-lo ras i curt a la mateixa Castella. Ressonen en resposta, les paraules del cavaller tortosí Cris…

El ministre socialista d’infraestructures José Blanco va posar sobre avís tot l’Estat espanyol fa uns dies anunciant que el ritme de la inversió pública s’alentirà i que Catalunya no serà una excepció. És de bojos. Fa un mes, encara trobaves arreu, fins al poble més petit, els immensos cartells del Plan E anunciant obres absurdes i innecessàries fetes només per mantenir sis mesos més a uns treballadors en un sector sense futur. I ara, les infraestructures que sí són necessàries hauran d’esperar anys i panys. Coses d’un incapaç mogut pel vent.

Afegiria una altra proposta per al ministre: si realment vol estalviar, Blanco hauria de posar al capdavant del seu ministeri els qui fins ara han dirigit les obres a Catalunya. Són la família dels Cargol. Baten records de lentitud. No entenen el concepte d’execució. Només una comparació viscuda personalment: he vist construir a tot drap un tram de 23 km entre una població de 6.000 habitants i Osca, amb 25.000. Potser ni en un any de feina.

Paral…

Mentre els espanyols celebraven el seu Día de las Fuerzas Armadas, tot aplaudint el Borbó recuperat, 24.370 sabadellencs varem dedicar diumenge (molts ho havien fet per avançat) a manifestar democràticament i cívica la nostra opinió sobre el futur del país. Són dos models. Dues maneres de fer. Uns amb l'exhibició de la força militar, altres pel camí de la lliure determinació, ben oberta als joves i als nouvinguts. Poc abans d'obrir la seu electoral de Sabadell Cultura, a la Creu Alta, ens varem retratar els membres de les dues meses i la responsable (amb el Manel, el fotògraf, que per motius obvis no hi apareix), la Concepció, que no creia que poguéssim arribar als 300 vots. I varem fer 340, en competició aferrissada per portar a la nostra urna cada vot. Amb rigor, responsabilitat, alegria i satisfacció final. Amb copa de cava inclosa.

Satisfacció per haver participat en una experiència de mobilització de la societat civil sense precedents a la història de la nostra ciutat i …