dimarts, 31 agost de 2010

L'obra de govern socialista a l'Edat Mitjana



En una mena de romanalla feudal, la societat tortosina, com la d'altres importants poblacions catalanes dels segles XV i XVI, va patir amb cruesa la violència de les lluites de bàndols nobiliàries. En destacaren famílies com ara els Oliver de Boteller, els Despuig, els Jordà, els Sebil, i tants d'altres, sempre amatents no només a manifestar públicament el seu poder a través de la religiositat, l'art i la despesa sumptuària, sinó també a defendre el seu honor i el seu patrimoni amb les armes a la mà. Allò que no podien sospitar els protagonistes d'aquelles batalles campals és que, segles abans del naixement de l'ínclit Pablo Iglesias, ells ja militaven al Partit dels Socialistes de Catalunya. Sí, sí, així de fort.

És el cas que aquests darrers dies (i dura ja mesos) he seguit a través la televisió local de Tortosa mitjançant un anunci de campanya del PSC. Sota la rúbrica Fets, se segueixen tot un seguit d'imatges i noms d'instal·lacions ideades, projectades, executades i inaugurades amb aportacions de molt diverses administracions (Ajuntament de Tortosa, Consell Comarcal del Baix Ebre, Diputació de Tarragona, Generalitat de Catalunya, Gobierno de España, Unió Europea), però que el PSC de Tortosa patrimonialitza visualment com a exclusivament seves. La part més extraordinària (la que m'ha portat a la conclusió de l'inici d'aquest apunt) és aquella en què, amb una panoràmica de l'entorn de la catedral tortosina, apareix la frase "Nucli antic". No remodelació, reforma o restauració del nucli antic. No, no. Directament, nucli antic. Companys, cal mesurar la propaganda. En excés resulta hilarant.

dilluns, 30 agost de 2010

Els desastres de la guerra contra Catalunya (X)

El novembre de 1842, mobilitzats tots els homes entre els setze i els cinquanta anys, la Milícia republicana s'aprestava a defensar la capital catalana. Després d'un mes de combats al carrer entre els barcelonins i l'exèrcit espanyol, el capità general (reclòs el seu poder als límits dels establiments militars de Montjuïc, la Ciutadella i les Drassanes) havia amenaçat el dia 27 d'emprendre un bombardeig indiscriminat contra la població civil si no es lliurava la plaça en un termini de vint-i-quatre hores. Al dia següent arribà a Esplugues el general Espartero qui, en sortir de Madrid, havia avisat de forma macabra i poc literària als qui s'havien atrevit a atacar el símbol de la dominació borbònica de la ciutat: "Con los huesos de los proveedores de la insurrección levantaré la cortina de la Ciudadela".

La tensa espera durà poc més de quatre dies. A dos quarts de dotze del dia 3 de desembre, retrunyiren per primera vegada les descàrregues de les bateries de Montjuïc adreçades contra la ciutat. Dotze hores de canoneig incessant i angoixant per als defensors. S'hi comptaren 1.014 projectils, dels quals 780 bombes incendiàries, 96 granades i 138 de diversos calibres, que provocaren danys de consideració diversa a 462 edificis. Un centenar de morts en fou el resultat. Als quals cal sumar-hi les tretze execucions ordenades pels judicis sumaríssims subsegüents al definitiu control militar de la ciutat. Encara que el Memorial Democràtic no en vulgui saber res, aquests bons patricis assassinats per l'exèrcit espanyol també mereixen memòria.

diumenge, 29 agost de 2010

Fórmula 23+4

Encara ressonen a les meves oïdes les paraules del president in pectore Artur Mas en valorar la manifestació del 10 de juliol: hi ha un abans i un després. Un dia d’aquests l’he escoltat als Matins de TV3 referint-se en els mateixos termes a la sentència del Tribunal Constitucional espanyol. La diferència entre l’anàlisi del malalt i la determinació de la medicina que cal aplicar sobta per la seva manca de lògica elemental. Entretant, el seu número dos, Felip Puig, home transparent com l’aigua clara, afirma que la independència no figurarà entre les prioritats de CiU per a la propera legislatura. Diuen que el país és dividit al cinquanta per cent i amenacen (ep, no pas només, com fins ara, els socialistes) amb una possible fractura social del país.

Així, doncs, aquest més d’octubre, abans de dipositar el seu vot, els catalans han de decidir quina lliga volen jugar. Si la de la mediocritat i la gestió de l’autonomisme, tot fent una legislatura més de peix al cove (la fórmula 23+4). O fer un pas endavant històric, més enllà del vol rasant, preparant un futur per als seus fills en el qual un nou Estat català actuï com a garant del seu benestar i faciliti el marc més propici (econòmic i d’infraestructures) per aconseguir un país pròsper, desvetllat i feliç. Gairebé segur, CiU obtindrà un govern còmode: la decepció que provocarà pot accelerar la nostra llbertat. En quatre anys, un altre graó de conformisme pot passar a la història. I potser haurem arribat, finalment, a dalt de tot de l’escala de la llibertat.

dissabte, 28 agost de 2010

Nebrera, insconstitucional



Segons recull la premsa digital, Montserrat Nebrera (impulsora de l’artefacte polític de futur dubtós denominat Alternativa de Govern) ha afirmat que més endavant (millor més endavant que mai, no podíem demanar tant) Catalunya haurà de fer un referèndum per preguntar els seus ciutadans quina relació volen mantenir amb Espanya. Crec sincerament que aquesta dona no ha entès res. Ella, jurista reconeguda, constitucionalista experta, ha llegit la sentència del Constitucional espanyol i l’exègesi que en fa, per exemple, el seu gran intèrpret i reconegut bruixot Francesc de Carreras? Nosaltres, els catalans, no podem decidir quina relació volem mantenir amb Espanya. En formem part per dret de conquesta i obra i gràcia de la Constitució de 1978, redactada a l’ombra de les baionetes franquistes. Som un element indestriable de la indissoluble unitat de la nació espanyola.

Això vol dir que els elements bàsics del funcionament democràtic no serveixen quan es parla d’Espanya. L’Estat del que formem part és una força tel·lúrica sobre la qual no es permeten qüestionaments de cap tipus. Preguntar els ciutadans si en volen formar part, si accepten una adhesió lliure, seria el mateix que desfer el camí de sang i destrucció encetat ara fa cinc segles. Espanya s’ha fet així. I, tal i com ens acaba de recordar el Tribunal Constitucional espanyol, s’agrada a sí mateixa així. Està encantada d’haver-se conegut. Montserrat Nebrera sembla massa influenciada pel pensament democràtic occidental. Hauria de deixar aquestes influències tan alienes a l’esperit espanyol. Si no ho fa, l’acabaran expulsant del món de les essències que fins ara ha professat amb devoció.

divendres, 27 agost de 2010

La llengua en la qual tots ens entenem



M’havia fet el propòsit de mossegar-me la llengua durant els cent primers dies de la presidència de Sandro Rossell. El problema és que estic a punt de morir enverinat per un excés de contenció. A hores d’ara, sense arribar als dos mesos, acumula un seguit de despropòsits tan considerable que en Giralt i la brigada de narcòtics ja podrien muntar-li una moció de censura si volguessin. Evidentment, no ho faran. Només faltaria. S’alimenten tots plegats de la mateixa menjadora. L’argument pel qual el president de Barça ha bandejat la llengua catalana en la seva intervenció a la trobada de penyes d’enguany, però, excel·leix, pel que fa al nivell d'imbecil·litat, entre les seves primeres accions com a president (competint amb la paiasada de la promoció del pernil extremeny). 

Rossell diu que l’espanyol és la llengua en la qual tots ens entenem. Brutal. Jo pensava, estava convençut fins ara, que es tractava de construir un club amb pretensions d’abast mundial. Què estén la seva influència per Àsia i practica la solidaritat a l’Àfrica. Però no, l’actual president pensa bàsicament en un club espanyol. En prendre aquesta opció ignora tots els aficionats del club que no practiquen la llengua de l’imperi. Però, sobretot, en triar una llengua aliena per bandejar la del nostre país, deixa de banda les senyes d’identitat més pròpies del club. Per a que els espanyols siguin del Barça no cal que el club deixi de ser català. El Barça més català de la història ha estat el més admirat a l’estranger. El club s’ha fet gran a través dels valors de catalanitat que ha representat històricament. Bandejar-los ara és fer-se petit. Entendre això, però, és segurament massa difícil per a la capacitat de l’actual president.

dijous, 26 agost de 2010

Aparteu-vos, que vinc

La carretera és un veritable laboratori social. Una mena d'escola de vida. Són tantes les actituds del personal que es reflecteixen en la manera de conduir i de conduir-se. Sembla mentida que una sola activitat pugui aplegar i reflectir d'una manera tan patent els vicis col·lectius. Si en aquesta selva, en vaig parlar fa setmanes, destaca per sobretot de tot l'espècie anomenada els de la via del mig (aquells que pronuncien amb satisfacció la frase "hem vingut molt bé"), darrerament està prenent nova embranzida, arribant a les primeres posicions del hit parade, la tipologia dels aparteu-vos, que vinc. De fet, podem afirmar que aquests últims estan esdevenint els veritables reis de les rondes de Barcelona.

Ells transiten per la ciutat, però amb unes ganes irrefrenables d'introduir-se al carregat torrent sanguini de la capital catalana. De manera que, quan enfilen la recta descendent d'incorporació no hi ha qui els aturi. Algun pertorbat de la llei i l'ordre (pensen ells) els ha posat al final un cediu el pas, però ells no estan disposats a aturar la seva anhelant entrada. De cap manera. Ells acceleren fins a introduir-se al bell mig de la ronda. Si algú té la cara dura de trobar-se en la seva trajectòria abans que ells, mala sort.

L'altre dia, a la meva dona se li va acudir frenar al final de la incorporació, just en el punt marcat per al cediu el pas. Què fas. Un energumen ens va dedicar tota la gama d'improperis i gestos que podeu suposar. No ens varem atrevir a contestar. Perquè, imagineu-vos, no només pertanyia a aquella espècie sinó que era un dels exemplars més perillosos de la manada: conduïa un flamant quatre per quatre! Aparteu-vos, que vinc. N'hi ha tants que funcionen així per la vida...

dimecres, 25 agost de 2010

Fer de tontos útils



Una de les característiques del combat històric amb els espanyols és la nostra enorme superioritat moral. Sempre hem estat i som nosaltres l’objecte del seu menyspreu tradicional per la democràcia i els drets humans i col·lectius. Sempre hem estat nosaltres les víctimes de la seva intrínseca incapacitat per a acceptar la diferència. Pacients constants de la seva patològica xenofòbia. Com deia fa poc en Joel Joan, en plena onada de Consultes (en referència a l’article de la seva Constitució que preveu l’ús de la força per defensar la indissoluble unitat de la nació espanyola), ells posen les armes i nosaltres les urnes. És així, la nostra lluita és moralment superior al seu pestilent projecte que ha deixat a la cuneta, a la tomba o a l’exili, milers i milers dels nostres.

Per això resulta especialment ridícul, contraproduent i profundament estúpid, contemplar espectacles com el de l’homenatge a Laura Riera. Conscients de la nostra superioritat moral els espanyols ja intenten sistemàticament, embolica que fa fort, barrejar els casos de Catalunya i Euskadi (el cas Mayor Oreja és la màxima expressió d'aquesta estratègia). Nosaltres, després de trenta anys, ja hauríem d’haver après que cada poble té el seu camí i que el nostre no és el seu. Encara que els independentistes no ens caracteritzem per la nostra intel·ligència estratègica (no cal posar-hi exemples) i encara menys determinats sectors que uneixen al nostre objectiu el de la revolució social, convindria que no féssim més el ruc. Si us plau, no entrem al fangar. No fem de tontos útils de l’espanyolisme.

dimarts, 24 agost de 2010

Baix cost

Abans d’emprendre un llarg viatge al Japó, el meu cunyat ens truca per acomiadar-se. Fent temps, ha tingut l’oportunitat de xerrar una estona amb el personal d’Air France. Evidentment, no viatjarà de Barcelona a Tòquio (on s'és vist), sinó que haurà de fer escala a París. Els d’Air France estan indignats. A la nova terminal, els han reservat el lloc més allunyat possible. Vueling, és a dir, Iberia, és a dir el més tirat d’Iberia, s’ha quedat amb les millors posicions. A més, els robatoris són cada vegada més freqüents a la nova terminal. Es tracta, en definitiva, per als treballadors d’una gran companyia internacional, d’un autèntic aeroport de segona, perifèric, com sempre han volgut a Madrid. Han mogut bé les peces. Felicitats. Objectiu aconseguit.

Que Espanya ens espoliï és normal. És el que vénen fent des de fa cinc segles. El més trist és que el nostre propi stablishment autonomista s’hagi conformat amb la periferització del principal aeroport del país. Recordeu aquell gran acte a l’IESE? Recordeu la reclamació de la titularitat sobre aquesta gran infraestructura inclosa a l’Estatut del 30 de setembre? Tot s’ha anat en orris. Fins i tot la promesa del traspàs dels petits i inofensius aeroports de Sabadell i Girona. Entretant, els autonomistes catalans han anat fent possible l’aprovació dels pressupostos del Govern espanyol durant els darrers anys. Per a ells, sembla, el tema no era prou important. Ara, gairebé tres quartes parts del trànsit aeri al Prat és a mans de companyies de baix cost. És el que ens dóna l’autonomisme: un aeroport miserable de vols petitets per a un país esquifit.

dilluns, 23 agost de 2010

Caçar en territori hostil



Amb la distància de qui escolta la televisió com a música de fons, he sentit a en Joan Puigcercós afirmar que Esquerra busca el vot dels socialistes decebuts de l'impossible model federal. Set anys d'estratègia enfollida de submissió de facto a l'autonomisme per arribar a aquest moment, per forçar aquesta disjuntiva. Per assolir el temps en què, suposadament, el fracàs del model que defensa històricament el PSC podia posar el 35% dels votants independentistes d'aquest partit en el radi d'acció dels republicans. Som en l'èxtasi de la priorització de l'eix ideològic sobre el nacional. Una altra mostra, novament, de la voluntat de l'actual direcció de mantenir-se en l'error, de ser incapaç de llegir ni els temps ni les fórmules que calien per assolir la majoria social.

Perquè ara precisament, quan tot sembla abonat per a aquesta invasió de l'espai electoral federalista que fins ara conreava en exclusiva el PSC, ara, dic, Esquerra comprovarà com gairebé tots els votants socialistes que desertaran (en massa) ho faran en direcció a Convergència i Unió. És a dir, no es guiaran per la seva hipotètica adscripció a l'eix ideològic, sinó per altres consideracions. Paradoxes del destí, ho faran no precisament perquè CiU hagi practicat set anys de submissió al PSC, sinó per tot el contrari. I, entretant, Esquerra perdrà la meitat de l'electorat independentista que li era natural. Emprendre aventures en territori hostil mentre el teu castell es troba inerme i desproveït de subministraments és una veritable temeritat. Quan tot hagi passat, uns altres hauran de reprendre l'herència de Macià i Companys i començar des de zero.

diumenge, 22 agost de 2010

Això no podia acabar bé



Durant els darrers anys han arribat a Espanya milers de milions d'euros d'ajuts europeus. Molts, però que molts diners, dels anomenats fons estructurals i de cohesió. Diners regalats, guanyats sense esforç. Al poble on passo l'estiu s'està a punt d'inaugurar un Centre d'Interpretació que ha costat gairebé 850.000 euros. Em sembla un luxe absolutament inexplicable. Quantes coses, necessitats bàsiques, del dia a dia, es podien haver millorat amb aquesta inversió? Diuen que no sé quins estudis de no sé quines universitats americanes han demostrat que la majoria dels qui els toquen grans premis a la loteria acaben (analitzat el seu cas deu anys més tard) molt pitjor que abans de rebre'ls. No sé si són científics aquests estudis, però la conclusió a la que arriben a mi em sembla de pur sentit comú.

No es pot edificar un patrimoni sòlid (ep, des de la legalitat i l'ètica) sense lluita, sense treball constant i diari. I això val tant per a les persones i famílies, com per a les comunitats, per a les nacions. El contrari desincentiva l'esforç i fa caure la productivitat. L'actual crisi econòmica així ens ho ensenya. Regalar diners de forma descomunal i generar un sagnant i insuportable dèficit fiscal a les comunitats que treballen no significa exercir la solidaritat, sinó ajudar a que els altres, els perceptors, es mantinguin en la indigència. Algú creu que el nivell de despesa pública d'aquests últims anys podrà continuar. Que es podran fer més Centres d'Interpretació de 850.000 euros en poblacions que no superen el miler d'habitants. Només aquells qui treballin i s'esforcin podran surar. Rebre enormes fluxos de diners de franc, siguin d'Europa o de Catalunya, no és la millor manera d'edificar una economia. Els espanyols patiran, i molt, durant els propers anys.

dissabte, 21 agost de 2010

M’importa un rave



Melilla. Melilla. Melilla. A tot arreu parlant tot el dia de Melilla. No només als mitjans espanyols que esputen el seu nacionalisme agressiu per tot arreu. No, no. També als nostres. A TV3, per exemple, han tingut els sants pebrots d’enviar-hi fins i tot un enviat especial. A les tertúlies de la nostra, parlen dels marroquins com dels “nostres veïns”. Aquí, a Catalunya, de veïns només tenim andorrans, espanyols i francesos. Els marroquins ens són sovint veïns, però només d’escala. L’stablishment català i la seva brigada de narcòtics són realment la pera. Ara pretenen que ens preocupem pel futur de les places africanes dels espanyols. És absolutament increïble.

Un territori colonitzat pateix problemes molt punyents. No només la simple impossibilitat de dirigir el propi destí lliurement (que ja és prou humiliant per a qualsevol unitat o comunitat humana) sinó, a més, una salvatge detracció de les seves energies humanes, intel·lectuals i, sobretot, econòmiques, a benefici i enfortiment del colonitzador. Quan això passa en temps de crisi, a més, resulta especialment feridor i posa en qüestió els elements de benestar més bàsics dels colonitzats. A Catalunya, però, a més de tot això, ara ens hem de preocupar també pels problemes de la metròpoli pel mantenir les restes del seu imperi africà dins la indissoluble unitat de la nació espanyola. Repeteixo, és absolutament increïble. Ja s’ho faran... Escrit aquest apunt, no penso dedicar al tema ni un minut més de la meva atenció.

divendres, 20 agost de 2010

Dies de platja



Anar a la platja amb infants obre nous horitzons. Els meus són encara en l’etapa en què cal organitzar una mica el joc (un d’ells, em diu: tu has de posar les regles, que ets l’adult). Així, doncs, els pares portem uns quants estius fent un màster d’arquitectura militar en sorra. En contradicció amb l’afany constructiu dels grans, és curiós l’atractiu que la destrucció del castell que tanta estona ha costat construir, l'ensorrament d'un bon cop de peu, exerceix en la mentalitat dels nens.

La platja com a escenari infantil permet observar les evolucions d'allò que podríem denominar el nen/nena enganxifós. Potser és el més normal del món, però a nosaltres no ens ho sembla. Deu ser que els nostres fills juguen molt entre ells i s’entenen força. Sempre que anem a la platja, però, topem amb un infant que, sol com un mussol, ataca la intimitat dels nostres i acaba obligant-los a fer el que vol, expropiant, a més, els seus estris de platja. Un nen o nena que, una vegada fetes les presentacions, és absolutament impossible treure-te’l de sobre, mentre els seus pares passen de tot (i així, vas pensant, sortirà la criatura). Potser que nosaltres som poc sociables. O que no ens fa gràcia que ens dirigeixin. Que som independents. Però, sempre acabem preguntant-nos perquè, a totes les platges, hi trobes el nen enganxifós?

dijous, 19 agost de 2010

De fit a fit



Aquests dies, a Calaceit, vaig contemplar una varietat de correbous certament espectacular. Molt i molt divertida. A la plaça improvisada, els mossos del poble seuen en cercles de tres o quatre membres distribuïts per tot el perímetre. Absolutament immòbils. Alguns vestits de blanc; altres no tan discrets. Una vaqueta es passeja atreta per altres mossos atuïts de vermell que la fan anar d’una banda a l’altra. De tant en tant, s’atura davant dels mossos asseguts i arriba a posar-se a centímetres de la seva cara. Els mira de fit a fit. Normalment, canvia de direcció i continua endavant. Algunes vegades, decideix envestir-los i els mossos (un porta la samarreta esparracada) corren cames ajudeu-me fins a saltar fora de la plaça. La festa acaba amb un guanyador: l’últim, qui no s’ha mogut del seu lloc i no ha fugit. El veritable guanyador, però, a mi em sembla el brau, que ha demostrat la seva capacitat i força física.

A alguns lectors els ha desplagut que no prefereixi l’Artur Mas com a president de la Gestoria. Diuen que és catalanista, que ha votat a favor de l’autodeterminació i que molts votants de CiU són independentistes. Tot això és cert. També, que es preferible valorar les pràctiques polítiques i no les conviccions íntimes. I que, segons les enquestes, hi ha un 56% de votants independentistes a CiU i un 35% al PSC. És cert que uns combaten les nostres idees i els altres s’ho miren. Però, donem les voltes que donem, girem del dret o de l’inrevès, al final, arribem a la mateixa constatació: l’Artur Mas no vol encapçalar la lluita per la llibertat del nostre poble. Es manté impertèrrit en l’autonomisme. És el mosso guanyador dels bous de Calaceit: amb la vaqueta de la llibertat situada a un pam del seu nas, ha decidit aguantar i aguantar, mentre la majoria dels altres ja han anat decidint rendir-se a l’evidència de la seva superioritat.

dimecres, 18 agost de 2010

Del Delta al Matarranya



Aquest estiu no parem. Fem totes les excursions, visites i sortides que les circumstàncies familiars ens han impedit altres anys. I que duri. Toco fusta. En poc més de vint-i-quatre hores hem tingut ocasió de contemplar escenaris naturals espectaculars i de viure espais humans que val la pena conèixer. Què dir d’una posta de sol ben ennuvolada sobre la Platja del Trabucador al Delta de l’Ebre. El meu cunyat, bon fotògraf, ha capturat algunes instantànies (com la que encapçala aquest apunt) dignes d’un concurs. Ben sovint volem anar a l’altra punta de món quan al nostre país tenim racons màgics, espais que omplen absolutament els sentits. I tantes vegades els ignorem des de la conurbació barcelonina. Durant aquests dies d'agost intentaré fer-vos un tast il·lustrant els propers apunts.

Al matí següent ja havíem passat del mar a la muntanya. Érem al Parrissal de Beseit. Encara que l’estiu ha assecat força el naixement del Matarranya, resulta espectacular el congost dels Ports on brolla el riu. El temps acompanya. Ni fred ni calor. Després d’unes hores de caminada comencem una ruta en la qual destaquen tres pobles amb un encant extraordinari que, casualment, descobrim enmig de les seves festes majors de la Mare de Déu d’agost i de Sant Roc, correbous inclosos: Vall-de-roures, Cretes i Calaceit. Carrers encantadors, places de postal, esglésies espectaculars, palaus, castells i construccions civils notables. Algunes de les primeres mostres del renaixement a les terres de parla catalana. Bon barroc. Tres pobles que, de veritat, si no heu visitat encara, heu de conèixer en el futur. Amb una presència absoluta del català al carrer (i de l'estanquera en festes) però encara amb un fort menyspreu institucional, propi i aliè. Al so de la jota, els bans es continuen publicant en castellà: ja se sap, per a les coses importants, la llengua de l’imperi.

dimarts, 17 agost de 2010

Indissoluble unitat d'Espanya (II)

Espanya és soluble i, en determinats moments de la seva història (com ara, entre 1808 i 1829) ha estat fins i tot altament soluble. L'anomenada Constitució de Cadis constitueix un dels llocs de memòria mítics del nou nacionalisme espanyol, en aplicar per primera vegada un prisma liberal, avançat i de tall europeu, a l'organització de l'Estat espanyol, amarat fins aleshores, encara, de les essències més pures de l'Antic Règim, derivades de la victòria borbònica d'un segle enrere (i després parlaran del progrés que ens va reportar la fi de les nostres Constitucions).

La definició de la nació espanyola a l'article primer de la Constitució de Cadis (promulgada mentre escapaven al control de la metròpoli àmplies zones del continent americà) no pot ser més exemplificador de la futilitat dels temps: "La Nación española es la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios". Després d'aquella solemne declaració d'intencions, un esclat de llibertat va recórrer el Nou Món i el transformà de dalt a baix. I tot i que la nació espanyola aplegava els espanyols dels dos hemisferis l'Estat espanyol va reconèixer Mèxic el 1836, Equador el 1840, Xile el 1844, Veneçuela el 1845, Bolívia el 1847, Costa Rica i Nicaragua el 1850, Guatemala i Argentina el 1863, El Salvador el 1865, Uruguai el 1870, Perú el 1879...

Com bé saben els historiadors, la reiteració en el temps d'una norma o prohibició (les catorze mencions a la indissoluble unitat de la nació espanyola a la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l'Estatutet en serien un bon exemple) no és precisament un senyal de la seva vigència, sinó justament de tot el contrari. De la seva inexorable caducitat. Així que, tot i la repetició d'aquest demencial concepte d'inspiració feixista (que priva els mateixos espanyols de decidir sobre el seu propi futur), aviat ens afegirem a la llista d'antigues colònies alliberades de la dominació espanyola.

dilluns, 16 agost de 2010

El Tripartit no és el problema

Ara que s’acaba i passa definitivament a la història, i no precisament amb salves d’honor, faig una valoració ben particular del que ha representant el Govern de coalició de socialistes, republicans i excomunistes reverdits. Reconec que en aquest punt discrepo tant del plantejament del mateix Reagrupament com del que expressen molts dels blocaires sobiranistes aplegats sota la marca BAT (Blogs against Tripartit). Al contrari d’ells penso que el Tripi no ha estat el problema principal d’aquest país. Ha estat patètic en la seva gestió en molts moments, ha estat sovint humiliant per als independentistes, però el problema cabdal del Govern de Catalunya no és qui seu a la cadira, sinó que el tamany del lloc on seure se sembla massa a la butaqueta dels meus fills de quatre anys.

Per això, de cara al futur, als propers quatre anys, crec sincerament que no té gaire sentit plantejar-se si és millor l'Artur Mas o en José Montilla. Si recolzarem a l’un per davant de l’altre. Per a qui vol un Estat propi, per a qui el desitja amb totes les forces, qui accedeixi a la presidència de la Gestoria té un valor molt i molt relatiu. Prefereixo l’Artur Mas encapçalant quatre anys més de polítiques autonomistes, tal i com fins ara ens ofereix? Francament, no. Jo votaria contra els dos. M’és absolutament igual si hi ha un govern autonomista d’esquerres o de dretes, catalanista o no. Que fa autonomisme perquè és esclau de Madrid o el fa per covardia. Un govern així, qualsevol govern així, és cancerigen pel país perquè és autonomista, petitet, esquifit. I s’ha acabat. El país reclama a crits una altra cosa. Ho fa al carrer i també en les seves necessitats més bàsiques per sortir de la crisi. En aquestes condicions, francament, dedicar-se a jugar a cases de nines em sembla una irresponsabilitat.

diumenge, 15 agost de 2010

No seria cap drama



Escolto amb una barreja d'astorament i preocupació a una banda i a l’altra, als dirigents de Reagrupament i als de Solidaritat Catalana, que no seria cap drama anar per separat a les eleccions de la tardor. En aquest punt i només en aquest punt, segons sembla, els dipositaris dels nostres anhels sí que estan arribant a un sòlid acord. En realitat, espero que es tracti d’un simple episodi d’enfolliment estratègic negociador transitori. Perquè, agradi o no a les parts, mantenir el desacord seria, serà, un autèntic drama. I no em refereixo només al trastorn bipolar que suposaria per a aquells (crec que molts) que hem donat i donem suport a les dues propostes. No, no. Em refereixo a les expectatives electorals de les dues candidatures per separat.

Seria un autèntic drama decebre les esperances de centenars de milers de catalans prioritzant qüestions de mètode o personals, de mesquinesa incomprensible, a l’interès, a la necessitat absoluta del país de disposar d’un Estat propi. Seria un drama pels seus resultats, encara que les responsabilitats d’uns i altres en el desacord no siguin exactament les mateixes, ni fins i tot comparables. Seria un drama perquè deixaríem novament el país a mans de l’stablishment autonomista que fa trenta anys que remena les cireres i fa negoci amb la nostra dependència. Seria un drama perquè els polítics no poden ser un obstacle, sinó una via per ajudar a trobar solucions. Seria un veritable i autèntic, un absolutament llastimós drama. Un drama per posar-se a plorar. Em poso pesadet, ho sé. Fa molts dies que em repeteixo. Permeteu-me només un missatge breu i contundent: poseu-vos d’acord o foteu el camp.

dissabte, 14 agost de 2010

Ens sortirà car

L'eufòria espanyolista desfermada (quants brètols, quin nivell!)  no és pas el principal inconvenient de la victòria de la seva selecció al Mundial. No. El que em preocupa és que ens constarà molt cara. I no només pels sis-cents mil euros per cap que s'embotxacaran els jugadors (pagats, en part, per ciutadans als quals se'ls acaben de retallar salaris i serveis públics). Si no, sobretot, pel desgast físic i psicològic que haurà reportat als nostres jugadors. És sabut que els anys post-Mundial són sempre difícils. Però és que el fet que els jugadors que conformen la columna vertebral del Barça hagin arribat fins al darrer partit és d'un infortuni notable.

La majoria dels clubs de la primera divisió espanyola ja es van reincorporar a primers de juliol als entrenaments per tal de preparar la temporada vinent. Els nostres jugadors, en canvi, encara no havien ni començat les vacances. La seva absència ens suposarà una retallada d'ingressos, perquè, com és previsible, comportarà una planificació de la pretemporada molt diferent i la impossibilitat d'atendre tots els compromisos de gires i amistosos al màxim nivell. I, és previsible, una rebaixa del nivell competitiu durant els primers mesos de la temporada. En això també, com sempre, romandre a Espanya ens surt per un ull de la cara.

divendres, 13 agost de 2010

Cervicàlgia

Nits d'insomni. També té gràcia que la nit més xafogosa de l'any, obligat a dormir amb la finestra oberta de bat a bat, un cop d'aire al clatell et deixi literalment KO. Ni antiinflamatoris, ni relaxants. Impossible dormir a partir de la matinada. Sortir disparat del llit, almenys, m'ha permès posar-me al dia del que en Salvador Cot denomina el vodevil de l'estelada. Portes que s'obren i tanquen. Desagrupats que es tornen a agrupar a l'entorn de la Solidaritat Catalana. Els amics de l'Uriel sortint d'Esquerra cap a la terra promesa. L'organització d'una assemblea de Solidaritat Catalana el 4 de setembre per a confegir les llistes. Alhora, un correu m'invita a fer d'apoderat de Reagrupament a les eleccions. En Cardús carrega contra els oportunistes i relativitza la unitat. Un tercer gran Salvador, en Garcia, ressuscita el terme tòxics referit a certs personatges del món independentista.

Tot plegat mareja qualsevol. El meu garbuix mental, accentuat pel Myolastan, comença a ser notable. Poc dotat com soc per a la propaganda cos a cos (per això faig aquest bloc de paraules escrites), està començant a inhabilitar-me força. Més fins i tot que aquell mal de coll que no m'abandona. Ahir varem tenir a dinar a casa els pares de la Mireia, companya dels nostres fills al jardí d'infància des del nou mesos de vida, ara de vacances a l'Ampolla. Bons patriotes. Independentistes convençuts. Gent amant de les tradicions catalanes. Pessimisme total. I que els havia de dir? Que votin exactament què? Volen abandonar Esquerra, el seu referent històric, però no troben nous punts de suport. És una crida medicamentosa a reagrupats i solidaris. Si us plau, féu la feina que heu de fer i deixeu-vos d'històries. Centenars de milers de catalans ho estan esperant. Els dies passen i la Chacón s'apropa.

dijous, 12 agost de 2010

Ficció o realitat, el temps dirà



Un dels avantatges que t’ofereixen les vacances és la possibilitat de sortir dels cercles habituals de relació per parlar amb gent amb la qual coincideixes només de tard en tard o bé mantens un lligam, intens o no, però en tot cas molt concentrat en els temps de les vacances. En les converses d’aquest estiu, extraordinari per la situació preelectoral del país, m’ha sobtat una vegada més la distància entre la versió oficial del país i l’opinió particular de molts, m’atreviria a dir, de la majoria de la gent amb qui parlo.

Hi penso mentre un expert que parla als Matins de TV3, coincidint amb la versió generalitzada de les enquestes dels mitjans de comunicació privats i dels organismes públics, considera que no hi ha cap possibilitat que l’independentisme fora d’Esquerra entri al Parlament de Catalunya. Pels carrers, en canvi, vulguis que no, trobes dos sentiments ben estesos: una crítica radicalíssima (com mai) a l’actitud i a la gestió dels polítics i els partits de l’stablishment i, acte seguit, dubtes molts seriosos sobre l’orientació personal del vot.

Una part important de la gent amb qui parlo, a més, ja ha decidit (tot i la manca de concreció que mina la seva posició) que canalitzarà aquest descontentament cap a noves figures i formacions de l’àmbit independentista. En definitiva, parlant amb els uns i els altres et preguntes com és possible que l’axioma demoscòpic contradigui d’una manera tan oberta l’esperit del carrer. També pot ser que només em relacioni amb gent estranya, com jo mateix. Si no és així, creieu-me, no entenc res. D’aquí algunes setmanes, la solució.

dimecres, 11 agost de 2010

Encara ens envien a l'exili

Fa uns dies, Catalunya va derrotar l'Argentina per tres gols a zero i es va proclamar campiona, per primera vegada en tres participacions, de la Copa Amèrica, competició organitzada per la Confederació Sudamericana del Patí. De tots és ben coneguda la lluita que la Federació Catalana de Patinatge va emprendre fa anys per tal d'assolir el reconeixement internacional per part de la Federació Internacional del seu esport. Amb fermesa de bons patricis, els directius de la Federació Catalana s'han aixecat després de cada garrotada de l'Estat espanyol (que hi ha abocat tots els mitjans als seus abast, legals i il·lícits) i han tornat a enarborar l'estendard de la nostra dignitat en l'àmbit esportiu.

Ben mirat, el fet que l'actual escletxa que ens permet respirar en l'àmbit internacional (encara que només sigui en aquest esport) sigui la participació en les competicions sudamericanes de patinatge no deixa de tenir el seu punt nostàlgic. Amèrica fou el 1939 i immediatament posteriors el destí de milers i milers de catalans malferits per la desfeta de les llibertats al nostre país. Ara, setanta anys més tard, ens acull novament en el nostre exili esportiu. L'exili a què ens obliga la mentalitat totalitària dels espanyols, incapaços d'entendre la nostra voluntat de ser. La nostra voluntat d'existir en el món i de projectar-hi els nostres valors. Encara ens envien a l'exili. Els queda poc temps.

dimarts, 10 agost de 2010

Pujar el Mont Caro



Fa més de deu anys que sovintejo aquestes terres però encara no he pujat al Mont Caro, el cim més alt de la Serra dels Ports, amb els seus 1.447 metres. Triem per a la ventura un dia de vent. D’aquells que la gent del país diu que bufa el vent de dalt. Tot sortint de Tortosa en direcció Roquetes la carretera comença el seu frenètic ascens. A Catalunya, no crec que cap altra cobreixi un desnivell de mil dos-cents metres en només 17,8 kilòmetres. La carretera no impacta pel seu estat fins a les darreres rampes. Segons sembla, les neus d’aquest any han dinamitat la seva superfície. Els sots són enormes i escassament passa un sol cotxe.

A dalt de tot, la vista és senzillament espectacular: per una banda, el sistema de petites serres que limita amb l’Aragó; per l’altra, la gran plana del Baix Ebre i el Montsià. El riu fent les darreres giragonses i endinsant-se en el verd del delta pla dels arrossars. Més amunt, darrera els grans molins, es distingeix perfectament el port de l’Ampolla i fins el cap Salou. Ha valgut la pena, tot i un cert cangueli. Quan tornem, però, ens parlen de les grans basses que als seus peus construeix la Confederación Hidrográfica del Ebro per bombejar aigua del riu en el transvasament que, amb dissimul, van fent realitat en direcció a terres castellonenques. Un nou motiu d’indignació per a aquesta soferta gent de l’Ebre.

dilluns, 9 agost de 2010

L’últim any de Guardiola

Més enllà de la natural repulsió que a tot bon patrici ha de reportar el fet que un candidat del Barça sigui recolzat en ple, sense fissures, per la brigada de narcòtics, l’accés a la presidència de Sandro Rossell i el seu equip plantejava d’entrada dubtes molt seriosos. En contrast, de fora estant, en el terreny esportiu, una de les principals virtuts de la presidència Laporta semblava haver estat el seu absolut respecte a la parcel·la esportiva del club, sempre reservada estrictament a mans de l’equip tècnic i l’entrenador.

La nova Junta del Barça, però, apunta maneres diferents i força perilloses. Ja no només es tracta de l’espectacle lamentable d’arrossegar la dignitat del club fins a Extremadura. Ni la de començar amb un ridícul de magnitud internacional fent fora el president d’honor que és alhora un dels millors jugadors de la història del futbol mundial. No. Allò que sempre m’ha neguitejat més de la victòria de Rossell és la seriosa sospita que l’equip construït amb paciència durant anys i autor dels millors resultats de la història del club acabi fent-se malbé per l’intervencionisme de la directiva. 

En poc més d’un mes, dues constatacions: la venda de Txigrinski i Messi obligat a jugar un amistós a Corea a poques hores d’haver-se incorporat a la concentració del Barça. No hi entro si es tracta de dues decisions bones o dolentes. En tot cas, són dues possibilitats que Guardiola havia negat explícitament i reiteradament durant la temporada passada i només un dia abans que es produís, respectivament. Dues decisions esportives preses contra el criteri de l’entrenador. I, companys, Guardiola no s’estarà per històries. Unes quantes com aquestes i s’acabarà el bròquil.

diumenge, 8 agost de 2010

Mentalitat de conqueridor

La lectura del llibre de Peio J. Monteano La Guerra de Navarra (1512-1529). Crònica de la conquista española (Pamplona: Pamiela-Lamia, 2010) resulta aclaridora des de molts punts de vista. No només per a constatar l’activa col·laboració dels senyors i les viles alabeses i guipuscoanes en la liquidació de la independència navarresa, sinó, en una lectura de present, per ajudar a entendre la mentalitat de conqueridors dels espanyols. Navarra, tot i les guerres civils i la profunda divisió interna baix medieval, gaudia a principis del segle XVI d’una estructura estatal completa. Això vol dir un aparell d’hisenda, de justícia i militar homologable al de la resta de les grans monarquies europees.

Els reis Joan III i Caterina I governaven aleshores un extens i imbricat territori a banda i banda dels Pirineus, des de l’Alta Navarra fins a Andorra. En certa manera, recordava el gran projecte dels comtes de Barcelona estroncat amb la derrota de Muret el 1213. Com en aquell cas, sobreviure a la pressió de les dues grans monarquies veïnes, però, esdevindria finalment un objectiu impossible per a tan limitades forces demogràfiques. Al comandament d’un exèrcit bàsicament castellà, Ferran II d’Aragó ordenà al duc d’Alba el 1512 ocupar militarment el país i eliminà per dret de conquesta la legitimitat de l’antiga dinastia navarresa. És la manera en la qual s’ha construït Espanya. És la forma en què s’ha forjat la seva mentalitat actual, segons la qual un no s’adhereix voluntàriament al projecte espanyol, sinó que s’hi troba lligat (dient-ho finament) per nassos. És la indissoluble unitat de la nació espanyola. Afortunadament, com diu el sociòleg Manuel Castells, ja ha passat el temps del “ordeno y mando”.

dissabte, 7 agost de 2010

Funcionaris colonials

Sempre m’ha cridat l’atenció el capteniment, l’actitud, l'educació d’alguns dels protagonistes de la immigració a Catalunya. Em refereixo no pas als darrers estrangers (fa dies, passejant per Falset, sentia una dona d’origen magrebí, amb mocador al cap i un català prou correcte, que feia rumiar per comparació amb tants d'altres que tenen DNI) sinó a alguns dels espanyols de la generació dels meus pares i fins als nostres dies. A qualsevol altre lloc del món haurien fet un esforç d’integració i, en cas que ells mateixos no s’hi haguessin vist capaços, l’haurien volgut plena per als seus fills. Més enllà dels elements d’identificació personal, haurien generat espontàniament un sentiment de gratitud envers la comunitat que els va acollir i els ha donat possibilitats de creixement personal i econòmic.

A Catalunya, en canvi, per comptes d’assumir tota la violència i el patiment que ha provocat aquí la implantació del projecte històric espanyol, una part massa important d'aquests vells immigrants (hem convingut de bon rotllo denominar-los nous catalans, encara que molts no s’hi senten) han actuat i encara actuen com a veritables funcionaris colonials. Partint d’un menyspreu capil·lar pel país que els ha ben rebut, es neguen no només a parlar la nostra llengua, sinó fins i tot a assumir les reivindicacions més bàsiques relatives al desenvolupament polític de Catalunya. Ningú no els demana que renunciïn als seus orígens, sinó que, amb un mínim sentit de gratitud pel nivell de benestar rebut, mostrin una mínima empatia per la causa de la llibertat del país on viuen. A mi, com a fill de dos d’aquests immigrants (puc dir-ho, doncs, sense que em titllin de res) em provoquen autèntica vergonya.

divendres, 6 agost de 2010

Infraestructures de riure

El professor i geògraf valencià Josep Vicent Boira i altres continuen convençuts (n’ha parlat darrerament el ministre Blanco) de la nova prioritat de l’Eix Mediterrani en les inversions del Ministerio de Fomento. Francament, aquesta no me la crec. Són masses anys de bastir un absurd disseny radial a major glòria de la capital del regne. Diuen que en els nous temps de vaques magres s’han acabat els projectes imperials de pura finalitat política i que ara toca atendre només allò que sigui econòmicament viable. Bonic, però no m’ho crec. Durarà poc. Aquest asèptic propòsit se l’endurà el primer brot verd.

Mentre escric aquest apunt sóc aturat a l’estació de Tafalla i la gent del meu voltant riu amb les refinades foteses d’un gran film proposat per la RENFE: “Dos canguros muy maduros”. La gent distreta mentre el tren porta una bona estona aturat. És el que hi ha, un símil perfecte de la realitat espanyola. La línia entre Barcelona i Bilbao a través de l’eix de l’Ebre, 7 hores de durada. A una velocitat en el tram Saragossa-Donostia que supero cada dia en la línia del Vallès dels Ferrocarrils de la Generalitat. Gairebé una hora i tres quarts per fer els cent quilòmetres que separen Pamplona i la capital guipuscoana. Entretant, durant anys, el model radial del PP i el PSOE ha portar el tren d’Alta Velocitat (Española) a capitals de la importància estratègica de Valladolid. Si fins ara han passat olímpicament de les realitat econòmica per prioritzar criteris polítics, ara canviaran? Veure per creure.

dijous, 5 agost de 2010

Els desastres de la guerra contra Catalunya (IX)

Decidit Felip IV de Castella a ocupar la capital del Principat, les tropes dels seu comandant en cap, el marquès de los Vélez abandonaren Tortosa riu amunt el 7 de desembre de 1640. Després d'un dia de plàcida marxa trobaren un primer obstacle en la vila del Perelló. Poc més de trenta famílies l'habitaven. Les notícies de l'avenç de la tropa castellana, però, havien aconsellat dones i nens refugiar-se a la veïna població de Tivissa. La major part dels homes, però, decidí abandonar tota esperança de resistència al formidable exèrcit castellà. El Perelló havia refet les seves muralles a finals del Cinc-cents.

Segons explica el cronista portuguès coetani Francisco Manuel de Melo a Historia de los movimentos y separación de Cataluña (un dels textos clàssics sobre la revolta catalana), només tretze valents decidiren quedar-se i defensar la vila. L'avançada valona no aconseguí ocupar-la i calgué la intervenció del mateix marquès de los Vélez. La traïció d'un dels defensors, finalment, franquejà les portes de la vila a les tropes castellanes. Els soldats es donaren immediatament al saqueig i la cremadissa de tots els béns que els habitants no havien aconseguit posar a recer. En un espectacle macabre, rendits i desarmats, els comandaments castellans ordenaren penjar nou dels valents defensors a les torres de la vila. Encara que el Memorial Democràtic no en vulgui saber res, aquests bons patricis assassinats per l'exèrcit espanyol també mereixen memòria.

dimecres, 4 agost de 2010

Entre la il·lusió i el fangar



Que sí, que ens hem encantat. Que ens ho estem fent massa difícil. Que els de dalt no semblen estar a l'alçada del repte i de les demandes del país. Que hi ha massa personalismes. Que ja fem tard. Que fa mesos que hauríem d'estar posats en campanya. Voltant país. Tot això és veritat. I aquesta veritat estimula el desànim. Però, tant o més cert que això, és la definitiva constatació que juguem lligues diferents. Que els altres no és que decebin, és que fan venir basques. Fa uns dies, escoltant els noticiaris radiofònics mentre tornava a casa en el tren, no podia percebre-ho de manera més crua. L'establishment autonomista jugant de manera permanent i irresponsable a lluites de fang.

D'una banda, amb tots els problemes que vulgueu, imaginaris, reals o deformats per la brigada de narcòtics, hi ha tones d'il·lusió per construir un país sense lligams de dependència que ens impedeixin volar alt. De l'altra, el vol rasant, la fastigosa lluita per ocupar la Gestoria, la menjadora de formatge sense greix que els espanyols ens han deixat a la petita gàbia on mal vivim. I és tanta la distància entre els defectes dels uns i la misèria vital dels altres que, per més que vulguis, no pots restar-ne indiferent. L'espectacle del xipolleig permanent en el fangar, de les acusacions i les constatacions de corrupció i finançament irregular dels uns; les mostres d'incompetència en la gestió pública i en la defensa del patrimoni de la Generalitat dels altres. Foc baix de tots contra tots. Tot, per un objectiu tan esquifit, tan miserable, que fa autèntica llàstima. Tant de bo la tardor ens obri nous horitzons per escapar de la ratera.

dimarts, 3 agost de 2010

Si Esquerra hagués volgut

A priori no deixa de sorprendre la tendència confirmada per totes les enquestes. L’adhesió a la proposta independentista guanya definitivament durant el darrer any la majoria social al nostre país mentre l’expectativa de suport a l’únic partit amb representació parlamentària que la defensa, Esquerra, s’enfonsa fins als nivells electorals de 1992. L’explicació a un fet aparentment tan paranormal, però, a mi em sembla relativament clara. ERC, convençuda que la independència no arribaria aquesta generació (Xavier Vendrell dixit) va triar el 2003 el camí de la gestió autonomista del braç dels seus suposats aliats ideològics, els socialistes utòpics (utòpics no pas pel seu creixent abandonament dels ideals de l'esquerra clàssica, sinó per federalistes).

Feta aleshores una altra anàlisi i triat un altre escenari, ERC podia haver connectat amb el potentíssim corrent de fons que mou el país des del fracàs estatutari. De fet, va renunciar incomprensiblement a encapçalar, des del Parlament, l’oposició a l’autonomisme, oferint l’alternativa independentista d’una manera sòlida i creïble. Si així hagués estat, a hores d’ara, molt probablement, estaria disputant la segona posició electoral al PSC.

Ha estat la seva decisió. I amb ella, lamentablement, ha privat el país d’un referent polític clar en el camí cap a la independència. Fins i tot ha rebutjat despectivament una darrera oportunitat: la Solidaritat Catalana per la Independència. Afortunadament, el corrent de fons és tan i tan fort que continua i continuarà empenyent els polítics, fins i tot contra la seva voluntat. Ara sabem que la llibertat arribarà de la mà de la gent i no dels partits. Entretant, els unionistes es van posant nerviosos. I l'Iceta cada dia fa més mala cara.

dilluns, 2 agost de 2010

Si el PSC hagués existit

Fer hipòtesis sobre allò que hauria pogut ser, el que en diuen ucronies, sempre és arriscat. Però no resulta difícil imaginar, amb fonament, l'impacte que hauria suposat a la política catalana (i espanyola) l'existència real, amb vida autònoma, del Partit dels Socialistes de Catalunya. Sóc dels que crec en els corrents de fons. Per tant, no dubto que aquest fortíssim substrat social que porta el nostre poble cap a la plena llibertat s'hauria desfermat igualment. Perquè l'exercici ple de la democràcia i el procés de globalització portarà indefectiblement Catalunya (trigarà més o menys) a constituir-se en Estat.

Penso, però, que si el PSC hagués existit el procés hauria estat, potser, força diferent. Un grup socialista català al Congrés espanyol hauria pogut influir moltíssim en les polítiques emandes des de Madrid. No parlo només de la LOHAPA o de les conjuntures de corrupció més adverses per als socialistes espanyols. Ara, per exemple, en resposta a la vomitada del Tribunal Constitucional, hauria pogut constituir-se un bloc català capaç de condicionar absolutament, per exemple, l'aprovació dels futurs pressupostos. Tindriem el PSOE absolutament agafat d'allò que no sona.

Que els espanyols reaccionarien refundant el seu partit a Catalunya? És possible. Però els costaria força i es deixarien bous i esquelles (i segurament els 17 escons de diferència entre el PP i el PSOE a Catalunya es reduirien a la meitat, cosa que els faria perdre el poder a Madrid). Si el PSC hagués existit, a més, un Govern d'esquerres a Catalunya hauria tingut moltes més possibilitats de reeixir: les línies divisòries dels tres partits que el conformen haurien estat molt més fines i els punts de fricció molt menors. Alhora, ens estalviaríem personatges tan lamentables (per no emprar termes històrics ofensius) com ara els ínclits Daniel Fernández o Francesc Vallès. D'aquí dos mesos, però, tastaran la medicina de la derrota. Potser així començaran un període de reflexió que els permeti néixer com a opció política. També això ens acostaria a la plena llibertat. En Castells sembla que comença a entendre-ho....

diumenge, 1 agost de 2010

Al peu del canó

Aquest estiu serà excepcional. El país bull amb foc roent. En part per aquest motiu i en part perquè aquest és un bloc jove (poc més de quatre mesos d'activitat), amb moltes ganes de parlar, m'he fet el propòsit de continuar posant carn a la graella durant les properes setmanes. Així, doncs, intentaré mantenir el ritme marcat fins ara d'un apunt diari. Encara que no pugui comentar els aspectes de l'actualitat més punyent. Serà un petit canvi. Per parlar potser més del nostre passat col·lectiu i abordar qüestions de fons. Deixarem el vol rasant i pujarem de cota. O potser no, ens ho anirà marcant el dia a dia. Escriure un bloc porta a sorpreses gairebé diàries.

Avui marxo de vacances. Les Terres de l'Ebre m'esperan (amb els meus). La fractura digital dificulta, més enllà d'altres realitats, la comunicació d'aquest petit país amb la resta de la nació i del món. Esperem, però, que sigui viable la continuïtat d'aquest bloc durant les properes setmanes. Hi trobaré amics i condicions especials per al descans. I més temps per disfrutar dels fills i la companyia de la parella. Conèixer nous indrets. Respirar i oxigenar-se. Cal recuperar forces, moltes forces, que la tardor s'albira apassionant per al nostre projecte. Entretant, espero, aquí tindreu aquest bloc, al peu del canó.