Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: setembre, 2010

Tot esberlant el mur (VIII): primera victòria d'una llarga guerra

De pitet. M'han dit que marca un abans i un després en l'aplicació del dret d'accés dels ciutadans als arxius i registres de l'administració pública. Un dret emparat per la legislació vigent de rang més alt, però sistemàticament obstruït per l'administració educativa de la Gestoria, adduint que contenen dades personals. És una exclusiva per als lectors d'aquest bloc interessats en el respecte als drets dels ciutadans. Una informació que caldria que coneguessin tots els pares que participen en processos de preinscripció escolar. Són les conclusions del Dictamen CNS-31/2010 de l'Agència Catalana de Protecció de Dades, de 17 de setembre de 2010. Assaborint la victòria, no puc sinó reproduir-les tot seguit:

"1. El lliurament a un ciutadà del llistat d'alumnes admesos en un centre escolar concertat en relació al curs P3, concretament les dades relatives a nom, cognoms i dades d'empadronament d'aquests, constitueix una comunicació de dades.

2. L…

Fem vaga

A Sabadell, ambient notable de vaga general durant el matí.



Perquè totes les causes, fins i tot les més nobles, han de tenir el seu exèrcit de brètols?


Teníem un model

Durant anys hem sentit a parlar del model de benestar social dels països nòrdics. Fins i tot, en boca del president Pujol. En els darrers anys ha estat posat en qüestió i fins i tot rebaixat per alguns governs liberals i conservadors als països escandinaus. En bona mesura, però, manté la seva plena vigència. Aquests mesos, des de la crisi grega a la retallada espanyola no he sentit a parlar de dificultats específiques en aquests països, referència a Europa i en particular per a nosaltres, atès el seu tamany, demografia i potència econòmica, homologables a les nostres.

Ara que toca fotre canya al funcionari i discutir sobre el greix sobrant de l'administració, potser seria bo repassar, si és que aspirem a gaudir dels serveis públics d’aquests països (on, també és cert, es paguen molts més impostos), les dades corresponents al percentatge de treballadors ocupats al sector públic sobre el conjunt de la població activa en altres països de la Unió Europea (elaboració de la Intersindica…

Tot esberlant el mur (VII): prevarica que fa fort

Encuriosit. Demà visito l'assessora jurídica del Síndic Municipal de Greuges de Sabadell. Encara que sabeu que predomina en la meva visió del món un marcat criticisme envers l'administració (no em falten raons, sóc funcionari), he de reconèixer que he rebut una atenció exquisida de part d'aquesta oficina municipal. Han demostrat en tot moment una empatia amb la meva lluita admirable. És el que espera un ciutadà d'un òrgan creat per vetllar pels seus drets, no per limitar-los. Els lectors d'aquesta sèrie d'apunts sabeu que, des de fa gairebé un any, intento accedir a l'expedient administratiu del procés d'admissió d'una escola de Sabadell per tal de poder investigar els fraus en el padró que, sospito, alguns dels sol·licitants van cometre i que van impedir els meus fills entrar-hi. Fins ara, tal i com diu el seu títol, l'administració ha estat un mur impenetrable. El Síndic Municipal, però, a finals de juliol, va acceptar demanar un dictamen for…

Els desastres de la guerra contra Catalunya (XI)

Schwarzspanierstrasse. Un carrer de Viena porta el nom, literalment, de carrer dels espanyols negres. No fa referència als trets de la fesomia més habitual al nostre món mediterrani, sinó a la fosca vestimenta dels benedictins. En aquell indret els monjos d'aquell orde expulsats de Montserrat per motius polítics fundaren i aixecaren entre 1724 i 1737 un monestir propi. No és pas l'únic llegat dels catalans exiliats a l'actual capital austríaca. Entre 25 i 30.000 persones van haver d'exiliar-se com a conseqüència de la Guerra de Successió. Si tenim en compte la població del Principat en aquell temps, no és difícil arribar a la conclusió que aquell exili massiu fou semblant, en quant a proporcions i efectes, al de la Guerra Civil espanyola del segle passat. Ens explica Agustí Alcoberro, l'exili fou integrat per persones de totes les condicions socials i de tots els regnes hispànics, encara que els catalans foren àmpliament majoritaris.

La majoria dels exiliats s'…

"Callejeros" a l'Alguer

No fa gaire, acabat de retornar de les vacances, el zaping em va conduir fins a la cadena espanyola Cuatro i un dels seus programes estrella, Callejeros. Un, diguem-ne, producte de l'Espanya dita moderna, progre i oberta, aquella que se suposa que ens ha d'entendre i estimar (segons les habituals al·lucinacions de la penya happy flower dels federalistes utòpics). No trigà a demostrar-me perquè és impossible acceptar, com és d'insofrible, la dominació espanyola. Perquè l'abisme que ens separa és de tals dimensions que no val la pena fer cap intent de passarel·la cultural ni intel·lectual.

Som dos mons. Allunyadíssims. De distàncies ben definides i definitives. El reporter havia recorregut l'illa de Sardenya de tòpic en tòpic. I de sobte, òndia, arriba a una població de nom Alghero. Algú sense identificar explica que el menjar és català. Que la senyera oneja a la Casa de la Ciutat. Que les plaques del carrer són bilingües italià-català. Res més. Pura constatació. Cap…

Per construir la nació, primer un Estat (II)

No sé si és l'ordre natural, però és el que el noranta per cent dels països actuals han viscut en la seva evolució històrica, a tots i cadascun dels cinc continents. Un nucli dur d'identitat, habitualment d'origen medieval o modern, desenvolupa un estat i estén els seus valors al conjunt de la comunitat que hi viu dins el seu espai territorial, fins a arribar a la constitució de les nacions contemporànies. Tothom, tret d'alguns catalans d'avui amb importants responsabilitats polítiques, sembla haver tingut claríssim, doncs, que per desenvolupar una identitat calen els instruments d'un estat. Aquesta és la regla comuna. Fins i tot Itàlia que, amb el seu èpic procés de reunificació, en podria semblar una excepció, presenta alguns trets d'identitat nacional absolutament pendents abans de la constitució del seu propi estat: la disgregació dialectal de l'italià és tan profunda que el seu primer parlament ha de dur a terme les sessions en francès. I Alemanya,…

Un model sanitari envejable

És probable que al si del nostre sistema sanitari treballin alguns dels millors professionals del món. Això és certament envejable. Fins i tot, quan li vénen mal dades, ens envien el Borbó (pobret, sembla haver començat a entrar en fase terminal: no serà de massa treballar). Fins aquí d'acord. Ara bé, els serveis que aquest mateix sistema sanitari ofereix al comú dels ciutadans, pel que fa a les seves necessitats més bàsiques, són absolutament lamentables. La setmana passada vaig fer d'hoste humil d'un virus que em va obligar a demanar la baixa. Mai, que recordi, m'hi havia sentit tan delmat. I, en aquestes condicions, tocava anar a fer cua en una sala d'espera plena a vessar on tothom feia soroll i ningú, absolutament ningú, hi posava ordre. Vaja, la selva sanitària catalana. Sabeu quantes hores d'espera varem esmerçar entre un servidor i la meva dona per aconseguir el full de baixa (sense que m'arribés a visitar, en realitat, cap metge del CAP): un total…

La concòrdia de l'ocupant

Hi ha poques coses tan patètiques en el món de la política catalana com veure els líders dels partits espanyols desembarcant a la colònia en campanya electoral. És com si fóssim dèbils mentals i necessitéssim que un polític de veritat ens vingués a il·luminar cada quatre anys. Només cada quatre anys. Amb les mànigues de la camisa arromangades. Estil col·lega. I què dir de les ensarronades col·lectives que provoquen aquestes aparicions. Quin record inesborrable del mític "apoyaré" pronunciat en 2003 pel gran mestre de la mentida, precisament durant la prèvia de les autonòmiques d'aquell any. Aquest cap de setmana el president del govern espanyol ha participat a la Festa de la Rosa, celebrada a Gavà. A la qual, per cert, no han tingut temps d'assistir-hi els prohoms del partit del sector que hem convingut a denominar com a catalanista. Certament, l'acurada producció de les imatges feia del tot impossible quantificar la presència de públic. Però em sembla que van pu…

Esquerra i les sorres movedisses

El perill de les sorres movedisses és que acostumen a presentar una superfície sòlida, que amb el pes, es trenca sobtadament i que fa aparèixer, de seguida, sota els peus, una matèria granulada i viscosa que s'adhereix sense solució. Una vegada encaixat, per moure un peu i extreure'l de les sorres movedisses a una velocitat d'un centímetre per segon caldria aplicar una força equivalent a la que es requereix per a elevar un cotxe de dimensions mitjanes o, el que és el mateix, produir una força de més d'una tona. Així és de difícil desempallegar-se'n. Potser l'única manera de fer-ho consisteix a impulsar-se amb força cap en enrere fins a guanyar una posició més horitzontal que ofereixi una major superfície corporal de contacte per disminuir-hi la pressió. Després, arrossegar-se d'esquena lentament per tal d'intentar abandonar el llot. És exactament el que Esquerra intenta ara, en campanya electoral, en relació a la seva implicació en els dos últims gover…

Autèntica misèria

El dèficit de la Generalitat de Catalunya està arribant a dimensions estratosfèriques. Les agències internacionals rebaixen la qualificació del deute català. Les nòmines comencen a perillar. El bloc d'en Salvador Garcia-Ruiz va fer una anàlisi acurada i brillant els darrers dies. Això tot i que, gràcies al saberut i prestigiós conseller Antoni Castells, gaudim del "millor finançament de la història" (que, com sempre repeteixo per als desmemoriats, succeeix els millors finançaments de la història anteriors dels governs de CiU). La situació es dantesca. Tot i així, ni una paraula sobre l'espoli fiscal que pateix el país. La culpa és del món mundial. El conseller, desesperat, fins i tot ha començat a amenaçar les entitats creditícies. Aquest és el marc en el que, en certs graons de l'administració, es mantenen pràctiques de jutjat de guàrdia, pròpies dels pitjors temps de les vaques grasses. M'ho han explicat de primera mà. D'una administració pública a Cat…

Play again, Mas

Posar els ous al cistell de la gestió autonomista. Els independentistes ja ens hem equivocat dues vegades en set anys. Ep, un servidor, el primer. Molts ens varem autoenganyar. Érem encara febles en les nostres conviccions. No havíem viscut tres manifestacions creixents i espectaculars. Ni les Consultes. Per responsabilitat, creiem que calia construir espais de sobirania en les escletxes del sistema. Podíem anar guanyant petites batalles i deixar la definitiva per a quan haguéssim acumulat forces. Es tractava de treballar silenciosament en territori hostil per anar guanyant noves parcel·les de terreny en direcció a la platja de la llibertat. Anar construint així la nostra majoria social. El final de l'experiència: un autèntic desastre. Pocs avenços a tocar i una dispersió total, absoluta, del nostre exèrcit, mancat de referents. L'autonomisme és com una cola enganxifosa que ho empastifa tot. Grollerament. Impossible de desenganxar. Acumula veritables sorres movedisses que ho x…

Xenòfobs arreu del món

De vacances, uns dies d'hotel donen per fer relacions socials encara que no vulguis. Sobretot quan topes amb gent que trenca la teva voluntat d'incomunicació estival, relacionada amb la ferma voluntat de descansar sense compromisos, sense conèixer ningú, només de fruir dels teus i del descans. De tenir temps d'avorrir-te. Un vell vigatà, xerraire incansable, ens explica alguns aspectes de la seva darrera estada al Japó. Que si el menjar, que si la incomunicació, que si l'esperit individualista, que si la responsabilitat, que si la seva obra admirable en només cinquanta anys després d'Hiroshima i Nagasaki. Valors, alguns d'ells, desgraciadament (altres, gens envejables) impensables dins el nostre campi que pugui habitual de la cultura mediterrània.

La seva animada i gesticulant conversa es torna tensa en referir-nos l'experiència d'una jornada ben especial en una zona retirada de monestirs i temples, típica de tots els viatges en grup i dels circuits hab…

Un any de la Confessió

Reconec que no hi entenc gaire de qüestions de tècnica jurídica. Potser parlaré des del desconeixement. Però és que, quan falla el sentit comú, malament. Fa mesos que la idea em volta pel cap. I avui, en complir-se el primer aniversari de la confessió de Félix Millet, fins aleshores ciutadà modèlic de l'autonomisme, no em puc estar de comentar-ho amb els lectors d'aquest bloc. Ahir, un dels seus primers advocats va anar a Can Basté (RAC1) per parlar-hi. Amb les complicitats habituals de l'entorn, recordava el fet com una heroïcitat. Tothom, absolutament tothom, aleshores i fins ara, ha lloat la magnífica estratègia de la defensa del bufet dels advocats Pau Molins i Jordi Pina. Quina jugada mestra la seva. Confessar el desfalc. Calculaven que la seva maniobra jurídica podia reduir la pena al seu client en un o dos graus. Impressionant. Atenuant segur.

I, després, mesos i mesos fent la gara-gara, des de tots els mitjans, a la brillantor dels advocats barcelonins. En realitat…

Per construir la nació, primer un Estat

En el llançament públic i mediàtic del programa electoral de Convergència i Unió, l'Artur Mas va parlar d'estat i nació. Ell és partidari d'enfortir la nació abans que de lluitar per la creació d'un estat propi, que, a més, ha titllat d'artificial. A veure si ens entenem, més enllà de la retòrica franquista i del romanticisme alemany de tan funestes derivacions històriques, tots sabem que no només tots els estats del món són artificials, sinó també totes les nacions. Son creacions comunitàries. Invencions, va arribar a dir Eric Hobsbawm. Per tant, tan artificial és l'estat com la nació. Creure el contrari és d'un essencialisme tronat. Per tant, atès que un i altre són creacions i que a Catalunya existeix (no per atzar, sinó per determinades circumstàncies històriques) una comunitat de ciutadans disposats a impulsar-les fins a la seva plenitud, el que cal és analitzar quin és el camí més adequat per assolir una nació i un estat complet.

I, benvolgut Artur, …

Snoopy contra la independència

Dos impactes en poc temps. El primer, ho reconec, vergonyant. L'Onze a la nit em vaig enganxar a l'especial d'Intereconomía sobre la nostra Diada. Testimonis de catalans víctimes del catalanisme en general i del tripartit en particular. Testimonis esfereïdors. Ambient de crispació. Fabricació en sèrie de víctimes per justificar la intervenció. Vaja, la política de Milosevic i la Gran Sèrbia dels noranta. Ja fa temps que va. Ja ens ho sabem. Em van causar especial gràcia, però, dues tendres intervencions. En sentir-les se'm va representar l'omnipresent Snoopy lluït pel pijerío barceloní en els temps de la meva adolescència. Una noia d'aspecte ben clenxinat es queixava primer que no trobava lloc per aparcar quan anava a estudiar dret a l'Abat Oliba (nom institucional que, ja sabeu, cal pronunciar adequadament). Oh, Déu meu. Barrejar-se amb la patuleia en un autobús. Ni parlar-ne. Per Déu. A continuació, un home entrat en anys lluïa el seu títol de baró i es …

Rocío, si beus no declaris

Amb aquest que llegiu, no he pogut més que unir-me a l'apunt d'ahir d'en Salvador García-Ruiz. Aquesta dona, ens pren per idiotes, potser? Ahir el seu col·lega de partit, el meu alcalde, Manuel Bustos, alertava amb la seva cara més malenconiosa de la dramàtica situació de morositat en què es troba l'administració pública. No hi ha un duro. Francament, Patxi López no presenta la mateixa cara d'angoixa, mentre dirigeix amb mà ferma el seu govern nacionalista espanyol a Euskadi. Gestiona el seu concert econòmic amb una alegria i una lliure disposició de recursos envejable. I el PSC ni piu. A Catalunya, en canvi, les coses no són ben bé iguals. Com tothom sap (inclosa Convergència i Unió), el concert econòmic aplicat al nostre país és inconstitucional. Simplement, perquè no gaudim del reconeixement dels drets històrics que emparen el cas basc i navarrès. Això, tot i haver edificat històricament una de les primeres hisendes públiques d'Europa, activa i puixant entr…

Mas aclareix el panorama

Els autonomistes, en el fons, s'estimen. És igual si són catalanistes o no. Si ho són de gust o per submissió. Comparteixen model. Això és el més important. A mitjans d'agost vaig escriure en aquest bloc que el problema no era el Tripartit, que el drama és la petitesa i la submissió de la Gestoria. A alguns lectors no els va agradar. Ara, les darreres declaracions d'Artur Mas en relació als seus criteris i objectius per formar govern són d'allò més aclaridores al respecte. Prefereix governar sol. Però, diu, si no disposa de majoria, obrirà converses en primer lloc amb la segona força més votada. I després amb la tercera. I així successivament. Guau. Ja sabeu que vol dir això. Sociovergència a la vista? Mas no pensa pactar amb els independentistes. Perquè, per primera vegada, segons sembla (toco fusta en el cas d'ERC), tots els independentistes faran d'independentistes no només durant la campanya electoral, sinó també després.

Les cartes, cal agrair-ho al candid…

Dos encaputxats cremen un retrat del rei

Aquest és el titular que el diari buc insígnia de la brigada de narcòtics dedicava, en portada de la seva edició digital, el vespre de l'11 de setembre d'enguany, a la multitudinària manifestació independentista celebrada a Barcelona. Quin dolor a l'ànima. No cal dir-ho, l'actual Borbó és on és, en primer lloc, gràcies a la nostra derrota de 1714 i a l'entronització de Felip d'Anjou. L'actual Borbó és on és, doncs, gràcies a la mort de quatre mil barcelonins, víctimes durant un any del setge més atroç de la història moderna d'Europa. Això sí és dolor. L'actual Borbó és on és, gràcies a l'execució pública d'altres milers de resistents arreu del país, sense judici, degollats i penjats com a gossos. Això sí és dolor. L'actual Borbó és on és, gràcies a l'exili de milers i milers de catalans arreu d'Europa, impedits de ni tan sols mantenir contacte epistolar amb els seus. Això sí és dolor.

L'actual Borbó és on és, gràcies a la mo…

Onze de dubtes i certeses

Aquest any, amb motiu de la Diada nacional, m'han convidat a fer una petita conferència de commemoració de l'Onze de Setembre a un poble de ponent. Us ho asseguro, quan m'ho van proposar, em va semblar una veritable taula de salvació. Un reforç d'estabilitat per al meu malmès equilibri psicològic. Un bàlsam per al meu trastorn bipolar. De veritat que (igual que encara no sé per a qui faré d'apoderat el 28 de novembre) no em veia capaç de triar quina samarreta, grana o blanca, vestir durant els actes de la Diada. Ni darrera de quina pancarta de la manifestació anar. Afortunadament, l'amable invitació d'un alcalde, m'ha estalviat entrar en seriós risc sanitari. Serà només temporalment? Arribarà la unitat guaridora? La veritat, tot indica que no. Que haurem de mantenir-nos esquizofrènics fins al mateix dia D.

M'he proposat de parlar, més que dels fets mateixos de l'Onze de Setembre, d'allò que varem perdre / allò que ens varen prendre. Cal que …

Fracturar el país (II): quina barra

Per aturar el corrent de fons, l’stablishment autonomista i la seva incombustible brigada de narcòtics branda darrerament el fantasma de la divisió. Els opinadors més saberuts no paren d’alertar d’aquest perill. Pràcticament, és l’únic argument que els queda. Lamento dir-ho amb aquesta vulgaritat: tenen molta, molta barra. Per a ells, acostumats a guanyar sempre, com si fossin uns nens malcriats, la democràcia consisteix a imposar en tot moment les seves tesis. Si no, m’enfado. I no jugo més. Infantilisme pur.

Per no parlar d’abans, els independentistes hem aguantat els darrers trenta anys el lamentable sistema polític que els autonomistes han bastit com a herència del franquisme. Ho hem fet amb una absència gairebé total de violència, fent ús de les urnes, en comptes de les armes, per defensar el nostre projecte contrari. Quan la majoria social era autonomista, no existia cap risc de divisió social. Ara, després de la Sentència, resulta que l’engany s’enfonsa. Que ja no cola. I que h…

Fracturar el país (I): 28-N

Una cosa sembla clara en les cuines dels aparells de campanya: el Partit dels Socialistes de Catalunya vol que aquestes eleccions girin al voltant del debat independència sí, independència no. Pensen que el vot del pànic mobilitzarà els seus. De fet, a totes les forces polítiques els interessa aquest escenari de discussió, a excepció de Convergència i Unió i Iniciativa per Catalunya. CiU, obsessionada amb la Gestoria, continua volent un tripartit sí, tripartit no. ICV, probablement també, encara que per motius diversos. La compareixença de convocatòria electoral per part del president Montilla va ser el primer acte de campanya del PSC. Perfectament estudiada. El to, solemne. Les properes eleccions marcaran una generació, dit en espanyol. Com dirigint-se al votant metropolità d'origen immigrant: que vénen els independentistes!

Una vegada més, als autonomistes els pot el tacticisme. Sense l'oxigen del partidisme no saben respirar. Els preocupa més que els seus guanyin que el pro…

Tot esberlant el mur (VI): notifica quan puguis

Una de les característiques del Departament d'Educació i, en particular, dels seus Serveis Territorials al Vallès Occidental és que (tant amb el nou director, com amb l'antiga) mai, mai, mai, contesten una instància dins els tres mesos que estableix la llei. Actuen amb tota la calma del món, capficats com estan en complicar la vida de la gent, com ara en avançar l´inici escolar per a que tots hi anem a esquiar al febrer. A més, no tots en la mateixa setmana, no fos que els centres d'oci no donessin a l'abast. Això encara que es produeixin situacions kafkianes: com m'explicava una mestra l'altre dia, en treballar en una altra comarca, ella té festa una setmana i la seva filla una altra. Demencial. De bojos.

Estan, doncs, tan ocupats, que no poden contestar en tres mesos. La gràcia és que sempre troben el moment per fer-ho al llarg del mes d'agost. Deu ser per a ells el mes dels pesats. És el segon any que, en tornar de les vacances, em trobo una o dues noti…

Ignorar aquell parell de desgraciats

Més enllà dels errors que en pogués cometre el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, l'anomenat cas Centelles, esclatat fa uns mesos, va posar de relleu (a més del fet, cabdal, que l'Estat espanyol és enemic objectiu de la integritat del nostre Patrimoni Cultural) la profunda cara dura i la misèria humana més absoluta que caracteritza els fills del gran fotògraf republicà Agustí Centelles, autor d'algunes de les instantànies més conegudes de la Guerra Civil de 1936-1939 al nostre país. En resum, el seu comportament mancat de qualsevol escrúpol moral. Portar les fotografies que el seu pare va arribar a encarregar salvar a uns amics, fins i tot fora del país, per escapar del franquisme, a l'arxiu que perpetua encara avui el segrest per dret de conquesta de la memòria de la repressió i l'espoli sobre els republicans, és un dels actes més repugnants que es puguin concebre.

Per això resulta incomprensible que, cada vegada que cal fer memòria gràfica de …

"Saca lo que llevas dentro"

Quan vas d'hotel, de vacances, una de les activitats de diletant més entretingudes consisteix a tafanejar i tafanejar fins a definir els diversos tipus humans aplegats per l'atzar al teu voltant. Fer-ho, a més, sense entrar pròpiament en contacte. Mantenint les distàncies. Afinar l'oïda durant els àpats hi ajuda. També, les converses de passadís i d'hamaca. Abans, quan les matrícules deien d'on eres resultava molt més fàcil arrodonir el perfil. Ara, has d'apropar encara més la vista per veure si la informació del concessionari al suport fosc de la xapa (en terminologia aznariana) resulta prou significatiu. Així descobrim que una de les famílies allotjades viu a Osca, ciutat de funcionaris i, molt especialment, de militars. Ciutat que conec bé, perquè ho és d'una part de la meva família. L'accent, inconfusible, encara que potser més capitalí que altaragonès.

Una conversa de sopar sobre els guàrdies civils morts a l'Afganistan (en una de les suposade…

Líder nou, perfil vell

Després de l'espectacle propagandístic del Cherymotxo, el PSC ha designat nou líder. Els capitans han triat Celestino Corbacho. El nas d'aquest bloc venia insistint de fa temps en la figura de Carme Chacón. Però no. Finalment, serà l'exalcalde de l'Hospitalet. Segurament, la ministra de defensa conserva encara ambicions polítiques espanyoles, així com uns llaços familiars que la lliguen més a Madrid. Encara hi ha il·lusos que postulen Montserrat Tura per al número dos de la llista socialista per a la demarcació de Barcelona. Tranquils, apostaria molt fort a que això no passarà. El sector espanyolista ho té tot lligat i ben lligat. Ja ens hi hem referit altres vegades: la derrota de Montilla és segura i, per tant, les llistes marcaran la seva successió. En aquestes condicions, els capitans han decidit posar-hi un lloro de quota de número dos (la tal Laia Bonet), personatge insignificant que es podrà desplaçar fàcilment, i emplaçar Corbacho en una posició capdavantera, …

Laporta se surt

La intervenció d'ahir de Joan Laporta als Matins de TV3 va ser realment brillant. Pletòrica i convincent. Fins ara considerava, a desgrat de molts, que l'expresident del Barça no era un orador particularment brillant. Potser hauré de canviar de criteri. La seva posada en escena va ser prou correcta. En actitud gens forçada, dominant els temps, sense crispació: somrient quan calia i amb un rictus de seriositat acompanyant les afirmacions més greus i serioses. Només un errada: quan es va adreçar a l'entrevistadora com a senyoreta. Veient-lo s'entén perfectament la seva força mediàtica. És atractiu i gestiona molt correctament els seus actius com a comunicador. Direu que tot això ja ho sabíem per la seva etapa anterior. A mi, però, em calia encara veure-ho reflectit en l'expressió del seu nou rol polític.

Però, més enllà dels aspectes formals, allò que m'ha reportat la més gran satisfacció ha estat la total, la plena, l'absoluta coincidència en el missatge de …

La tesi López Tena

En justificar la decisió d'anar separadament, el notari Alfons López Tena va explicar als mitjans de comunicació que tots plegats havien arribat a la conclusió que obtindrien millors resultats d'aquesta manera. Amb el seu to sempre mig irat i convincent, m'hagués agradat, francament, que hagués desenvolupat aquesta idea. Tothom sap que el sistema electoral castiga enormement la divisió del vot en fer que a cada força política li costi cada vegada menys vots obtenir un escó més. És a dir, que als grans els resulta fàcil anar augmentant la seva representació, mentre els petits suen per entrar-hi i consolidar posicions. És per això que l'afirmació d'en López Tena m'ha semblat especialment necessitada d'una explicació.

No és que hi estigui en contra d'aquesta anàlisi. Tot i que els lectors d'aquest bloc saben que sempre he defensat, des del primer dia, la necessitat d'una sola candidatura que recollís i donés autèntica traducció política a l'esp…

Cotxes de fabricació nicaragüenca

Cal posar tota la carn a la graella. Les enquestes són paoroses. El PSC apreta. Ahir, el Telenotícies de la nostra em va semblar, per moments, el NODO dels temps més asfixiants del franquisme. Franco inaugurant pantans. Patètic. Què pena veure un mitjà de prestigi abocat a un exercici de propaganda tan barroer. Gran notícia de portada. Sí, sí, de portada. El gran pare Montilla, al rescat de la nostra atribolada economia, construeix un acord que estableix indestructibles llaços d'amistat amb el fabricant de cotxes xinès Chery, segons sembla, per a que Catalunya esdevingui la seva porta d'entrada a Europa. El desenvolupament de la notícia, la lletra petita, ens explica que l'empresa contempla altres vies d'expansió més avançades a Turquia i Brasil i que simplement es tracta de constituir un grup de treball que, com és costum, probablement no es reunirà mai.

Segons sembla, doncs, som davant una creació televisiva de la nova factoria de ficció Jaume Collboni, amb domicili…

Dies decisius: mantinguem la calma

Aquests primers dies de setembre han de ser determinants per al futur del país. Sabrem si, finalment, el vaixell de la candidatura transversal dels “sense nom” (la que ha de recollir i posar negre sobre blanc l’esperit de l’apoteòsica manifestació del 10 de juliol) salpa amb tots els mariners a bord i en una sola nau. O si, pel contrari, comencem la travessa, plena de perills, envoltada de paranys i farcida d’enemics, dividits en dues embarcacions. De les mateixes característiques, però massa petites per entomar els embats de les tempestes.

La tardor s’apropa i la navegació ha de començar inexorablement. Els dies previs no han estat massa esperançadors. A les tavernes del port, diverses tripulacions de bons patricis s’han reptat i menyspreat mútuament, fent difícils els llaços de companyonia que han de regnar entre els components de la marineria d’un vaixell que, d’altra banda, s’ha traçat el mateix rumb cap al port de la llibertat. No ha estat intel·ligent fer-ho. Una reunió de darre…