Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: octubre, 2010

Glossari dominical (V): Aranotoca

Doctrina predilecta de la força política que ha governat durant més anys la Gestoria. Assimilable a una altre concepte sexual en llengua llatina, predica amb passió la voluntat de portar el país a les màximes quotes de sobirania, alhora que mai troba el moment de dur-ho a la pràctica, sempre en aplicació de la suprema responsabilitat que caracteritza els seus defensors. Curiosament, el període en què no cal arriscar es correspon exactament amb el que ells esperen gaudir dels beneficis del poder.

L'aranotoca té una força extraordinària al nostre país, mesell i confús, caracteritzat per un dubte permanent i corrosiu sobre les pròpies capacitats. Els de l'aranotoca demanen que el consens social per a obtenir la independència arribi, com a mínim al 120% de l'electorat. Entretant, ells no hauran de prendre'n la responsabilitat. Per als seus partidaris, en el fons, la llibertat plena no és urgent, hi ha altres prioritats: principalment, seure a la cadira de la Gestoria, des …

Joan Solà, lliçó final

Diversos mitjans han destacat el fet que, durant l'acte d'homenatge, amb el seu cos present, la família d'en Joan Solà va llançar una càrrega general contra els polítics acusant-los d'haver abandonat la lluita per la llengua. Aquest és el motiu pel qual la vetlla pública del difunt no es va dur a terme al Palau de la Generalitat, sinó, diuen que per primera vegada en la seva història, al Paranimf de l'edifici històric central de la Universitat de Barcelona. Francament, no m'estranya. Primer per la brillant tasca docent i l'estimació del món universitari envers la figura del lingüista. Però també perquè després d'haver utilitzat el Saló de Sant Jordi per vetllar el falangista universal Juan Antonio Samaranch, francament, jo no voldria passar pel mateix lloc.

No vaig poder anar al Paranimf. M'han fet a mans, però, el senzill recordatori de Joan Solà Cortassa. Un targetó salmó, amb un mapa de Grècia esbossat de fons i una fragment de l'Odissea d&#…

Boris té més seny

El programa El convidat de l'Albert Om ens atansa a la personalitat d'alguns homes i dones contemporanis, uns, francament, més interessants que d'altres. Em sembla un dels productes televisius més brillants del moment. Dilluns passat el periodista osonenc va passejar per Barcelona amb Boris Izaguirre, tot recordant els seus deu anys d'experiència barcelonina. Capitalina perquè ell mateix va dir que se sentia més de ciutats que de països: Caracas, Madrid, Barcelona, Londres. Els minuts finals ens van oferir una reflexió ben il·lustrativa. Resulta que el personatge veneçolà va abandonar la nostra ciutat perquè no es veia capaç d'integrar-s'hi plenament, principalment, per raons lingüístiques. Això passa arreu del món: gent que no s'integra. Però l'actitud no era: què desgraciats aquests catalans que no s'hi han adaptat a mi, sinó exactament la contrària. Després diran que la història no marca la visió del món: vaig veure en aquelles paraules la sensib…

El sentiment és mutu

A aquest home cal defensar-lo. Està rebent atacs injustos. El president de la Federació Asturiana de Futbol, Maximino Martínez, ha fet públic que considera Mourinho i Guardiola entrenadors estrangers. Que el primer és portuguès i el segon català. Feia molt i molt temps que no sentia unes declaracions tan assenyades des de l'altra banda de la ratlla d'Aragó. Que et diguin que no ets espanyol no és un insult. Ans al contrari, és un honor. Denota una capacitat d'anàlisi del que està succeint molt superior a la mitjana espanyola. A més, el fet cal valorar-lo en la seva justa mesura. No va ser una declaració producte d'un escalfament bucal. No, no. En el lliurament dels premis Príncipe de Asturias l'autor s'hi va ratificar. No tinc res més a dir.

Ràpidament, com era d'esperar, la nostra brigada de narcòtics, amb el president del Barça que es renta la mans al capdavant, han respost, molt ofesos, que no, que ells són espanyols i que Guardiola també. El mateix entr…

Montilla se suïcida

Diuen que els quadres socialistes del Baix Llobregat ja han girat full i estan concentrant forces de cara a les properes eleccions municipals del maig de 2011. Davant la superioritat de l'enemic, ara toca refugiar-se a les casernes d'hivern. Han renunciat a qualsevol possibilitat d'èxit el 28-N. Montilla sembla donar-los la raó. Ha dit que renuncia a governar la Gestoria. Aquest serà l'efecte inevitable de la seva afirmació que no repetirà el Tripartit encara que sumi. Hipòtesi, aquesta, mai prou hipotètica, atès que fa tres anys que cap enquesta dóna la possibilitat que les forces que donen suport al Govern actual puguin repetir majoria al Parlament. Aquesta vegada ha anat més enllà de la campanya del 2006, quan va afirmar que la seva prioritat no era repetir el Tripartit. Ara, directament, nega aquesta possibilitat.

Resulta ben lògic que defensi i argumenti la seva voluntat de governar en solitari. El problema rau en el fet que és absolutament impossible fer-ho. Aix…

Tot esberlant el mur (X). Un nou bloc monogràfic

Des de fa uns dies teniu l'enllaç a la capçalera d'aquest bloc. Aprofitant la sortida a la llum pública del cas de conflicte per la preinscripció escolar que ens afecta a casa des de fa un any i mig. També, de l'inici de la discussió sobre els canvis que provocarà (encara són per veure) en la transparència dels procediments del Departament d'Educació de la Gestoria. He cregut oportú i més útil concentrar tota la informació aplegada sobre el problema de la manca de dret d'accés als arxius i registres públics i la pràctica dels empadronaments falsos en un nou bloc monogràfic que portarà el nom de la sèrie en la que des de fa mesos he anat comentant els fets desgraciats relatius a la preinscripció escolar dels meus fills.

No ho tinc gaire clar, però crec que continuaré publicant també els apunts de la sèrie a Per a bons patricis, on, suposo, alguns lectors hauran anat seguint aquesta desgraciada història, reflex d'una administració fosca i amb molt poques ganes de…

Els bons piramidals

D'èxit total cal qualificar l'operació creditícia de la Gestoria amb els famosos bons. Els més ben retribuïts del mercat internacional. La gent s'hi ha abraonat. No pas per patriotisme, sinó pel 4,75% d'interès, esperonats per les entitats de crèdit que s'embotxacaran una comissió del 3% (lleig, el percentatge triat). De manera que el conseller Castells ha triomfat. Com en tantes i tantes coses (de les famoses xapes, a l'ús de la llengua, passant pel web del Parlament Europeu o les seleccions esportives catalanes), els simples ciutadans, la gent del carrer, hem d'acabar per fer en el dia a dia les polítiques que la classe política de l'autonomisèria és incapaç de dur a terme o simplement reclamar als qui manen de veritat des de les institucions.

Una altra vegada, el ciutadà ha hagut d'acudir en auxili de la seva incompetència. Sempre ho recordo: ja sabeu, el millor sistema de finançament de la història i el millor acord possible, com encara divendr…

Glossari dominical (IV): Federalista utòpic

Partidari de la doctrina federal, fracassada fa més de cent anys a la Península Ibèrica. Com els seus antecessors, els socialistes utòpics del vuit-cents, els d'avui estan convençuts de la possibilitat d'implantar un món feliç on regni l'harmonia entre espoliadors i espoliats, després que els primers caiguin del cavall i s'avinguin a donar als catalans tot allò que els han negat durant els darrers tres-cents anys.

Es tracta de conciutadans convençuts que els espanyols ens dominen, no pas perquè desenvolupen implacablement un projecte històric que passa per la nostra submissió política i un despietat espoli econòmic, sinó perquè fins ara no s'han adonat, sempre per culpa nostra (que no ens expliquem bé), que els catalans som bona gent. Conscients de les enormes possibilitats d'aplicar la seva doctrina a la nostra realitat política, després de la darrera bufetada a la cara dels seus aliats espanyols, ara proposen que recuperem per la via de la negociació allò que…

Els desastres de la guerra contra Catalunya (XII)

Zrenjanin és una població d'uns vuitanta mil habitants, situada a menys de cinquanta quilòmetres de Novi Sad, capital de la regió autònoma sèrbia de la Voivodina. La ciutat, poblada avui, com a grups majoritaris, per un 75% de serbis i un 11% de magiars, amaga els seus lligams amb Catalunya. En concret, amb l'exili català de la Guerra de Sucessió. La tardor de 1734 el govern imperial prengué l'acord d'establir una colònia de refugiats d'origen hispànic a l'anomenat aleshores Banat de Temesvar, adquirit poc abans del domini otomà com a resultat del Tractat de Pasarowitz (1718) i que es mantindria sota administració militar com a regió separada de l'imperi dels Habsburg fins el 1751. Una mena de terra de ningú que calia repoblar per consolidar-la al servei de l'emperador.

Un any més tard, els primers colons arribaren a la denominada Nova Barcelona. Entre les acaballes de 1735 i 1738 fins a vuit-cents exiliats s'establiren a la ciutat, en la seva major…

Tot esberlant el mur (IX). Desconcert en l'enemic

Em diuen que la notícia del dictamen de l'Agència Catalana de Protecció de Dades que reconeix el dret dels ciutadans a accedir als expedients referents als processos de preinscripció escolar està causant estralls. Us en vaig avançar les conclusions l'altre dia. Corren com la pòlvora. El Cap de la Secció Administrativa dels Serveis Territorials al Vallès Occidental del Departament d'Educació, responsable de la documentació que produeix aquesta instància administrativa, està fora de sí. No se'n sap avenir. Caldrà establir un circuit per fer efectiva la consulta. Quina feinada els espera! S'estava tan bé vulnerant impunement els drets del contribuent. Pel que es veu no sabia ni on es guarda la documentació dels processos de preinscripció. Aquí hi ha molt de marro. I molt de morro.

Ara he descobert que les sol·licituds de preinscripció que lliuren els ciutadans als centres escolars triats en primera opció es conserven als mateixos centres. Tendeixo a creure: no surten…

Els millors cirurgians parlen espanyol

Com sempre, en campanya, li toca el rebre a la llengua. No accepten l'exigència del nivell C de català. Diu el candidat de Ciutadans-Partido de la Ciudadanía, Albert Rivera, que ell vol els millors cirurgians, no que facin poesia. És el que passa amb els nacionalistes espanyols. Amb la seva visió equilibrada de la realitat, es consideren els millors del món. I així anem. Els cirurgians més qualificats parlen espanyol. I no cal obligar-los a aprendre català. Ja n'aprendran, si es que volen. Els fets són, però, que hi ha milions de cirurgians al planeta, d'excel·lent qualitat professional, que no parlen l'espanyol. Però arreu del món (inclosa Espanya) se'ls obliga a dominar la llengua dels seus pacients. Senzillament, perquè els funcionaris públics, inclosos els metges, desenvolupen les seves funcions no pas per a realitzar-se personalment (o no només), sinó per servir la comunitat que els paga.

Aquest i no altre és el fonament de l'obligació de conèixer la llen…

Escòcia i les llibertats de Catalunya

Escòcia continua fent passes cap a la seva llibertat. El lideratge polític i la coherència de plantejaments d’un partit independentista, l’Scottish National Party, ho ha fet possible (dirigint amb criteri el govern autònom sense fer de crossa de ningú, aspirant a una autèntica hegemonia independentista, sense falses dreceres). Els lligams d’aquell país amb Catalunya vénen de lluny. Archibald Campbell Argyll, tercer duc d’Argyll (1682-1761), fou primer tresorer d’Escòcia i un dels protagonistes de la unió amb Anglaterra dos anys més tard. Liderà a les acaballes de la Guerra de Successió la facció escocesa, dins el partit whig, partidària de fer valer al Parlament britànic els compromisos contrets amb els catalans el 1705, relatius a la defensa de les nostres Constitucions per la reina Anna d’Anglaterra, fos quin fos el resultat del conflicte.

El març de 1714, Argyll fou defenestrat per la reina, mentre defensava els catalans al Parlament. Mesos després, quan els whigs recuperaren la m…

Respecte a l’estat de dret

Els espanyols en general i l’espanyolisme català en particular s’omplen sovint la boca amb l’expressió que encapçala aquest apunt. Qualsevol anhel de llibertat ha de passar pel respecte a l’estat de dret, que vol dir, ras i curt per la constitució que ens van imposar fa trenta anys amb l’ombra del franquisme al darrera. Tot sabem, però, que aquesta elegant fórmula té la flexibilitat d’un xicle i que, quan als espanyols els interessa, se’l fan petar entre les dents com un globus. Per liquidar-nos invoquen l’estat de dret; quan volen, però, passen olímpicament de complir normes publicades i sentències dels tribunals. Ja se sap, la nul·la tradició democràtica dels espanyols marca, i molt.

Pensava en això mentre llegia el pròleg de Gregorio Colás a la publicació de la molt i molt recomanable (encara que sobretot per a historiadors o molts aficionats al gènere) tesi doctoral de l’amic Jesús Gascón, que porta per títol Alzar banderas contra su rey. La rebelión aragonesa de 1591 contra Felip…

Un acte de covardia que marcarà el futur

Això no podia ser de cap manera. Fa set anys, la institució més important de Catalunya va escapar a les mans dels de sempre. D'aquells que, sota tots els règims haguts i per haver, sempre han retingut el poder social i econòmic de la colònia a les seves mans. Des de la seves tribunes han construït un país domesticat, embrutit i enfonsat en tots els ordres. Però, de moment, són els que manen. I això del Barça no es podia consentir. La seva victòria a les darreres eleccions fou total. Ara, després d'una campanya de difamació sense pietat, l'Assemblea Ordinària de dissabte ha situat l'entitat en un pendent de fractura que s'albira de llarg recorregut. Una divisió fonda. La decisió presa aquest dissabte marcarà, probablement, el futur del Barça durant els propers anys. Els números són els que són: un 10,81% del total de socis compromissaris convocats (468 de 4.330) ha optat per demanar que el club porti davant dels tribunals l'antiga junta encapçalada per Joan Lapo…

Glossari dominical (III): Brigada de narcòtics

Conjunt de forces mediàtiques que ostenten l'hegemonia al servei de la gent important i dels que sempre han manat i que s'esforça a aconseguir el blindatge permanent de l'status quo, si cal, sense respectar les evidències més clares del seu deteriorament i dels perjudicis que provoca als ciutadans d'aquest país. 

No perdem l'esperança. L'enemic és poderós però es troba en el seu pitjor moment dels darrers trenta anys. Els efectius de la brigada porten tres dècades de domini social, econòmic i polític, tot substituint, en la majoria dels casos, el que havien exercit els seus pares i avis durant els quaranta anys anteriors. Han recolzat totes i cadascuna de les actituds i les propostes que han portat el país a la present crisi cultural, social, política i econòmica. Tot i seu enorme poder i, per tant, de la seva descomunal capacitat per a imposar els seus criteris per terra, mar i aire al comú dels mortals, la brigada de narcòtics presenta avui contradiccions imp…

Ara va de freakies

La portaveu dels ecosocialistes, la il·lustre diputada Dolors Camats (auxiliada per una bona colla d'efectius de la brigada de narcòtics), a més d'afirmar que encara creu en Espanya, ha titllat de freakies les noves opcions independentistes. No li agraden. Vés que hi farem, ella les veu així. Tampoc no ens enfadem. No és un judici del tot pejoratiu. Al cap i a la fi el freakie és com és, natural. Neix, no es fa. Especial, sí, però honest amb sí mateix i amb els altres. És transparent. En canvi, els autonomistes que han governat la Gestoria els darrers trenta anys, aquests sí que són gent seriosa. I coherent. I que diu sempre el que pensa. I que fa allò que ha dit. Que va a l'arrel dels problemes de la gent. Del país real. D'aquell que, tal i com ens van anunciar ahir Càritas, camina a bon ritme per superar aviat la barrera d'un 25% de pobres. Les seves polítiques, plenes de seny, ens han deixat el fantàstic país on vivim. Arruïnat econòmicament i moralment. Encaix…

Història d'una il·lusió

Joan, s'acaba el termini. És l'últim dia. Hem arriscat molt. Tu i jo ho hem sabut sempre: la divisió entre nosaltres només faria que truncar la il·lusió de milers i milers de patriotes. En realitat, sempre hem estat moralment units. Per això els dos, a soles, varem dissenyar aquesta estratègia. Potser hem anat massa lluny en el cop de teatre, Joan. Criticar-nos de manera pública no ha estat la millor tàctica. Els nostres porten setmanes dient-se de tot. Acusacions que han assaborit amb gust els enemics de la nostra llibertat. És igual. Girem full. Per un moment no sabia si vivia en la nostra ficció o en la crua realitat. Joan, saps que n'hi ha que diran que ens ho hem cuinat tot sols. Que on és la regeneració democràtica. És igual, Joan. Els errors, errors són. Pertanyen al passat. Ara cal mirar endavant i fer un exercici de pragmatisme. Vols dir que l'Alfons estarà d'acord? Joan, ara toca generositat màxima. Deixar-se estar de rebequeries. Tothom ho entendrà. No …

Gent honesta que diu la veritat

L'entrevista de fa unes setmanes de Vilaweb a l'exalcaldessa de Sant Boi de Llobregat, Montserrat Gibert, és un indici claríssim de la nostra propera victòria. No només demostra l'eficàcia de les Consultes en l'enfortiment del missatge favorable a l'autodeterminació (es declara independentista de nova fornada i la consulta organitzada a la seva població sembla haver estat un dels motors de la seva "conversió") sinó també les escletxes que el procés democràtic està obrint en el camp socialista. La gent honesta o, simplement intel·ligent, que hi ha al PSC anirà desertant progressivament cap a les nostres files. Som en una guerra de trinxeres i com tothom sap quin dels dos contendents acabarà guanyant, els canvis de bàndol sovintejaran (de nit o a plena llum), com en els darrers mesos de la Guerra Civil.

La constatació de la pluralitat d'orientacions ideològiques que han de confluir en l'independentisme per fer-lo majoritari és un altre dels valors d…

...Que no estem tan malament!

No és que em refereixi a la famosa frase, precedida d’un al loro, pronunciada fa temps pel millor president de la història del Barça i que el Polònia ha convertit en hit parade. No. Penso en la reacció de la brigada de narcòtics, dilluns a Can Cuní, davant la notícia de l’emissió de bons de deute públic per part de la Generalitat. Allò que El Mundo qualifica de bons patriòtics i compara amb el deute públic grec, tot afegint escarni sobre escarni a l'espoli fiscal espanyol sobre Catalunya. Però, no. No estem tan malament. No fem tremendisme. No hi ha tan risc. Mentre se succeeixen les opinions dels experts, el marcador de l’enquesta va pujant, arribant a la frontera del 70% dels qui diuen que no comprarien mai bons de la Generalitat. El comú dels ciutadans no se’n refia. Que continuïn enganyant a sa tia Rita.

L'emissió de bons no vol dir res més que l'aigua ens arriba a l'alçada del coll. Però, tranquils, no estem tan malament. Co-responsables de trenta anys d'autono…

Tanta, tanta sang

Avui és un dia adequat per a la memòria. Han fet córrer tanta i tanta sang per construir i mantenir el seu projecte nacional. Convé recordar-ho. Per allò de la superioritat moral. La història de l’annexió de Navarra (1512-1529) és plena, com la nostra, de desastres d’exili, de tortura i de mort. Fa anys vaig anar al castell de Simancas, al costat de Valladolid, on es conserva l’arxiu de la Monarquia hispànica dels Àustria. Un veritable pou d’informació per als historiadors. També per als catalans: la nostra història política i militar dels segles XVI a XVIII es conserva, en bona mesura, entre els gruixuts murs d’aquella fortalesa, acumulada amb el pas dels anys en els lligalls de papers dels Consells reials, des de Felip II de Castella fins a Carles II. El que no sabia aleshores és que fou també escenari d’una estampa tràgica en la pèrdua de la independència navarresa.

A Simancas fou reclòs entre 1516 i 1522 el mariscal Pedro de Navarra, principal cap de les forces legitimistes, defen…

Quan dispara fa gran tro

L'altre dia, després d'amenaçar la meitat (com a mínim) d'aquest país, aquella que aspira lògicament a la independència, el candidat Corbacho va tornar a repetir la cantarella habitual dels indocumentats polítics de l'autonomisèria. Aquells que, diguem-ne, ens governen des de fa trenta anys: vivim, segons ells, en l'època de major plenitud en l'autogovern de Catalunya al llarg de tota la història. I resulta que no. Que la seva constitució de tuf franquista no pot esborrar el passat. Que resulta que teníem un Estat que els catalans van construir al llarg de cinc-cents anys i que va morir de mort violenta, el 1714, a mans dels avantpassats intel·lectuals i polítics dels qui ara ens neguen els drets històrics. Unes institucions capaces de fer-li la guerra al seu mateix monarca, en defensa de les seves atribucions. Senyores dels recursos suficients, els d'una veritable hisenda nacional, per endegar autèntiques polítiques pròpies. Ben bé com la Gestoria actual.…

Glossari dominical (II): Autonomisèria

Règim polític i administratiu aplicat a Catalunya que, al llarg dels darrers trenta anys i fins a la crisi actual, mitjançant l'aplicació d'un ingent espoli fiscal sense comparació a nivell mundial, la condueix indefectiblement a una situació d'ensorrament moral, econòmic, polític, social i cultural de la qual no s'aixecarà fins a l'assoliment d'un estat propi.

Els exemples de la degradació del país en tots els ordres són incomptables. Afecten tots i cadascun dels aspectes de la vida dels catalans: des de la salut a la cultura; dels peatges a la justícia. Alguns són recents, derivats del darrer col·lapse econòmic. D'altres, s'arrosseguen des dels inicis del govern delegat de la Gestoria. Contràriament al que alguns ens volen fer creure, ens trobem davant d'una situació de precarització de caràcter estructural. Repeteixo, estructural. Per això, no té sentit esmerçar-se amb tanta passió a canviar de gestors de la misèria. Pegats per anar fent potser s…

Explicar-nos les enquestes

Afortunadament, la catosfera disposa d'un bon grapat de blocaires experts a explicar-nos en profunditat els resultats i les característiques de les principals enquestes polítiques que es publiquen al país. Ho fan amb tanta gràcia que, als aficionats a la qüestió, ens ajuden a veure tot el que hi ha al davant i al darrere. Trobo a faltar, però, que les mateixes empreses responsables de la seva elaboració i, sobretot, els mitjans que les publiquen, no dediquin majors esforços a explicar no només els freds resultats numèrics, sinó a aprofundir en els mecanismes de cuina que condueixen des de les respostes en brut a la presentació final. No és que sospiti de res. No. Segur que els grans diaris del Principat fan les enquestes molt professionalment. Però, davant dades que no semblen gaire coherents, convindria que ens il·lustressin una mica més.

El darrer exemple correspon al Racòmetre publicat recentment, encarregat per l'emissora del comte de Godó a l'empresa especialitzada e…

Una campanya de broma

Parlen seriosament? Aquesta campanya electoral és pròpia de Reugenio. No de l'autèntic, sinó del succedani. Saben aquell que diu. Anem a pams. Els uns diuen que aconseguiran el concert econòmic el 2012 pactant amb el partit que hagi guanyat les eleccions espanyoles i estigui necessitat del seu suport. Escenari difícil. Primer perquè el més probable, tal i com es llueix l'amic Zapatero, és que el Partit Popular aconsegueixi la majoria absoluta. Segon, perquè si hi arriba molt a prop, els bascos, amb la seva gràcia habitual, s'enduran el pastís. I aquest és només el primer feix de dificultats: cal que qui guanyi ho faci d'una determinada manera. Però, encara, cal també que estigui disposat a donar-nos el concert econòmic. L'experiència de trenta anys de peixalcovisme indica que els negociadors autonomistes a Madrid sempre acaben amb els pantalons a l'alçada dels turmells. El més probable és que s'acontentin amb pactar unes simples millores del sistema de fin…

Apoteosi caníbal

Sembla ser que estava equivocat. Fa algunes setmanes, vaig interpretar el retorn de l'amenaçant ministre Corbacho com un indici claríssim del nou lideratge que els capitans havien decidit per al PSC post Montilla. Calculava que Laia Bonet faria de quota ocupant el número dos de la llista socialista per Barcelona i que seria una peça fàcilment desplaçable per l'exalcalde de l'Hospitalet, número tres de la candidatura, una vegada el desastre electoral confirmés la desaparició del president Montilla del primer rengle de l'escenari polític. Doncs bé, sembla que anava errat. El número dos és per a l'actual consellera de Justícia Montserrat Tura. La membre del govern de la Gestoria més ben valorada pels ciutadans, segons totes les enquestes.

La seva irrupció en el número dos, en direcció contrària als desplaçaments de fugida (la casa amenaça ruïna) dels també consellers Antoni Castells (desaparegut) i Ernest Maragall (relegat a un lloc secundari) no deixa de resultar so…

Galls que amenacen de prémer el gallet

Que les nostres petiteses no ens facin perdre de vista el camí fet. Tenim la victòria a tocar. Al seu arsenal de combat no disposen de més arguments que els purament emocionals. L'estudi publicat per la UOC fa alguns mesos, i encara moltes altres enquestes sobre la qüestió, apunten a una realitat cada vegada més consolidada: els arguments de més pes en favor de la independència són com més va més racionals i menys sentimentals (com correspon a un país d'al·luvió com el nostre i a la constatació diària de la misèria a què ens condueix l'autonomisme); els dels unionistes i els seus aliats interns, en canvi, apel·len ja gairebé exclusivament al fantasma de la divisió social o, simplement, a la pura testosterona. En aquest context, a ningú no poden sorprendre les declaracions d'amenaça que ens ha dedicat el candidat del PSC a les properes eleccions catalanes, Celestino Corbacho, a mig camí entre el simple hooliganisme i l'excrescència intel·lectual del sargento Arencib…

Mentre esperes una ambulància

En un país ensorrat per la misèria autonomista, com és el nostre, es poden produir tota mena de situacions kafkianes. A casa, fa uns dies, en varem viure una de tantes. Tenim un familiar gran, incapaç de valdre's per sí mateix. Que ha entrat en aquella fase en la qual la degradació es va fent més i més punyent cada dia. És el cas de tants centenars de milers de persones dependents. Ara vivim més i no sempre en condicions dignes. En el nostre cas, és un entrar i sortir de l'hospital amb afeccions que es van repetint com a conseqüència del seu estat, massa deteriorat. La darrera vegada, quan va rebre l'alta hospitalària, aconseguir una ambulància ens va costar quatre hores. Sí, sí quatre hores. I no és que fallessin els sistemes de comunicació. O no només això.

El problema, sospitem (esperar quatre hores dóna per a elaborar tota mena de teories), és que el meu familiar pertany a una d'aquelles antigues mutualitats de funcionaris en vies d'extenció. Són entitats que …

Els bombers salven TV3

Diuen que el passat divendres el cos de bombers de la Generalitat va haver d'intervenir d'urgència a TV3, la nostra televisió pública. La situació, d'alarma extrema, segons sembla, ha passat desapercebuda en gairebé tots els mitjans de comunicació. La causa: una acumulació d'escuma altament tòxica que amenaçava no només els estudis, sinó, en els moments de màxima acumulació, tota la població de Sant Joan Despí. Segons sembla, van existir dubtes sobre la conveniència d'activar el pla d'emergència en fase de màxima alerta. La investigació posterior de les causes apunta sense dubtes a un ús clarament excessiu de sabó en el programa Els matins, que dirigeix el mai prou ponderat membre de la brigada de narcòtics Josep Cuní.

Els fets es van produir durant habitual l'entrevista matinal del programa, aquell dia, amb la consellera Marina Geli. El presentador va assetjar l'entrevistada amb un seguit de preguntes bombolla que eren sistemàticament bufades per la c…

Avís a navegants: tornem a començar

Les enquestes a pàgines webs i blocs tenen això. Que són poc fiables. M'he proposat, però, dur un cert control sobre l'enquesta electoral que vaig proposar ahir als lectors. Aquest tarda, quan el resultat era CiU 2, ERC 3, ICV 0, Reagrupament 77, Solidaritat 33, altres 3 i en blanc 1, algú, desconec tècnicament com (en teoria, cada ordinador és un vot), ha decidit votar vint vegades per la mateixa opció. Com que no és possible restar vint vots de l'enquesta, em veig forçat, per coherència amb la meva voluntat d'oferir una informació veraç, a reiniciar-la. Tenim, si més no, uns resultats parcials corresponents a un dia i mig de votacions. Ho lamento per aquells lectors que ja havien mostrat les seves preferències i no tornaran a entrar dins aquest bloc. Aquells que ja havíeu votat, naturalment, podreu tornar a fer-ho. En el cas que aquesta mena d'accidents és repeteixin, potser em veuré obligat a retirar definitivament l'enquesta. Són coses de la xarxa...

Glossari dominical (I): Gestoria

Institució del suposat autogovern de Catalunya, els poders de la qual, tot i que nominalment provenen de la legalitat republicana, en realitat es deriven i depenen absolutament de la generositat dels espanyols expressada en la seva constitució. S'encarrega d'executar les polítiques importants decidides a Madrid i de fer veure que exerceix el poder, a fi de repartir-ne les engrunes entre els successius partits autonomistes que la gestionen. Alguns bons patricis, inexplicablement, esmercen totes les seves energies a conquerir-la.

Fa uns mesos, a un líder polític català se li va acudir dir la veritat: que és més rellevant ser president del Barça que de la Gestoria. Què has dit. La brigada de narcòtics va caure sobre ell amb tota violència. A la Generalitat actual li agrada invocar els seus precedents medievals. Encara que gairebé res hi té a veure: els orígens de l'antiga Diputació del General de Catalunya cal cercar-los en la voluntat de la Cort general de bastir una hisenda…

Si els lectors volen triar

Falten menys de dos mesos. A hores d'ara crec que, per primera vegada en la meva vida, decidiré a cara o creu davant la pila dels vots. El dia de les eleccions, al mateix Col·legi electoral. Reconec valors a les dues llistes independentistes que no volen practicar la simple gestió autonomista. I també aspectes criticables. Ho lamento de veres. Aquesta situació bipolar em crea una perplexitat absoluta. Continuo considerant un absurd i una completa irresponsabilitat presentar dues candidatures amb gairebé idèntic programa i els mateixos objectius a les eleccions autonòmiques del 28 de novembre. A la província de Barcelona, si és que totes dues arriben a superar la frontera del 3%, el sistema electoral les perjudicarà d'una manera considerable, impedint una traducció en escons ajustada al suport global rebut. A la resta de circumscripcions, el mal serà irreparable.

En tot cas, aclarit definitivament el panorama i perduda tota esperança (tot i algun lloable intent de darrera hora…

Joan Triadú, esperança en la victòria

Mentre el programa Divendres de TV3 homenatjava l'actor Tony Curtis arran de la seva mort, m'he assabentat del traspàs del bon patrici Joan Triadú. Són les coses, les prioritats, de la nostra anomenada televisió nacional. Joan Triadú no és, no ha estat, qualsevol. Molts el consideren un dels referents de la cultura catalana del segle XX, que ell mateix contemplava durant els darrers anys de la seva vida, venint d'on venia, amb ulls d'optimisme. Com la millor època de la seva atribolada història. Tot i que havia passat moments d'extrema gravetat feia uns mesos, el passat mes de juny vaig tenir la fortuna de veure'l i d'escoltar encara la seva clarividència. De percebre la seva bonhomia. L'Associació Catalunya 1640 va tenir l'encert d'atorgar-li la Medalla Pau Claris. I ell va aplegar encara prou forces per anar a sopar, participar a l'acte i adreçar-nos als presents unes paraules vibrants i emocionades (trobareu el vídeo al costat d'aque…