Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: novembre, 2010

Després del 28-N (I). SI i els dos models d'acció independentista

La propaganda de CiU per a les eleccions del 28-N afirmava, contundent, que no es tractava d'una tria entre catalanistes i independentistes, sinó entre el país que tenim i el que volem per al futur. A parer meu, la contradicció que viu Catalunya no es pot formular d'una manera més palmària. El país que tenim, ensorrat fins als fonaments, inerme davant la crisi, és el que ha construït durant trenta anys l'autonomisme dels catalanistes, el que volem és el lliure per decidir dels independentistes. No es poden adjuntar, doncs, dos proposicions equivalents presentant-les com a oposades. És una veritable trampa del llenguatge. La realitat és que, en aquest país, per a mi és clar, existeixen dos models d'acció política per als independentistes. Tots partim d'una mateixa anàlisi de la realitat: hem de construir una majoria social clara i diàfana. El problema, doncs, no és d'objectiu, sinó de metodologia.

El corrent majoritari, el dels partits de sempre, el de CiU i el …

Una responsabilitat enorme

El poble de Catalunya, que (des del meu modest punt de vista) té la virtut d'equivocar-se massa sovint (com ara en el referèndum de l'Estatut en 2006), ha dipositat de manera àmpliament majoritària la seva confiança en el candidat de CiU, Artur Mas. Ho ha fet de manera contundent, inapel·lable, indiscutible. La coalició ha estat la gran beneficiària de l'impuls de canvi d'uns temps depressius. Els independentistes que rebutgen la gestió autonomista hauran, haurem necessàriament de reflexionar. La desunió, sens dubte, els (ens) ha privat d'uns resultats espectaculars, de fer nostre el gran cabal de les Consultes i de la gran manifestació del 10 de juliol. De consolidar un grup parlamentari potent. Alegria, encara que ens ha fet patir fins a darrera hora, pels excel·lents resultats de Solidaritat Catalana, que donarà veu al Parlament a l'independentisme més coherent. Tristor per l'esforç i la il·lusió de tanta bona gent de Reagrupament, finalment balder.

Due…

Esperança truncada?

Encara que és una manera de dir prou gastada, no escapo a la sensació que, en poc més d'un any, de la Consulta d'Arenys de Munt cap aquí, vivim uns temps realment històrics. Una acceleració sense precedents. El país està girant com un mitjó i el dia de la llibertat plena s'apropa de manera irreversible. Els estudis demoscòpics i les converses de carrer semblen confirmar-ho. No és, ben segur, una falsa sensació. Esperem que els nostres polítics no llencin per la borda, com de costum, les il·lusions del seu poble. En el dia electoral d'avui, que marcarà els propers quatre anys del nostre país, no em resisteixo a reproduir una missiva que recull l'esperit d'altres temps d'esperança per als bons patricis que foren frustrats. Es tracta d'una carta tramesa des de l'exili per l'insigne historiador Antoni Rovira i Virgili al seu amic Joan Alavedra, qui fou secretari d'en Macià i Companys i estret col·laborador del mestre Pau Casals a l'exili:

&…

Independentistes, voteu. I voteu independentista!

L'espectacle s'acaba. Alguns fins i tot no n'han pogut ni fer, d'espectacle. La brigada de narcòtics ha estat pràcticament implacable en el bloqueig. Sense escletxes. Només alguna petita concessió, com ara aquella esquifida entrevista exprés de fa uns dies a Joan Laporta i Joan Carretero al programa d'en Basté. I una mini falca al Telenotícies. La xarxa, gairebé l'únic espai de llibertat en el país dels blocs electorals, que desgraciadament té encara un impacte limitat davant els grans mitjans de desinformació. És el que hi ha i amb aquestes armes hem hagut de lluitar. Tampoc no podem dir que no ho sabéssim. Però era la nostra responsabilitat, la de la gent amb objectius pólítics clars per defensar. Amb el millor ideal per lluitar. Sense hipoteques ni dependències.

Ara, en aquestes hores finals, només ens falta el darrer impuls. Ha passat el temps de continuar embrancats en les raons de la divisió. Ara toca aquella conversa amb el veí. A la botiga. A la sala d…

Vot de discurs i vot de situació

Entendre les complexes motivacions del vot i dels canvis que es produeixen en el cos electoral d’una contesa a una altra és certament difícil. Des de la meva  ignorància politològica, però, tinc un parell d’intuïcions al respecte. La primera i més obvia és que les eleccions les acostumen a perdre els governs i no a guanyar les forces de l’oposició oferint un programa il·lusionador. Els Obames (i que ràpid ha perdut gas) no sovintegen. Penso que és així en un noranta per cent dels casos. En el que ens ocupa, és evident que les perdrà la fórmula del Tripartit. Després de dos assajos, ha quedat clar davant de tothom que no funciona. I la gent decidirà massivament que cal canviar-la per una altra, l’única que veu (amb les ulleres de la brigada de narcòtics) com a alternativa viable. Moltíssima gent, per tant, farà un vot de situació. Aquests ho han fet malament, que vinguin uns altres.
Potser per això en termes polítics (que no morals), no té massa sentit analitzar en profunditat la coherè…

Dir allò que agrada escoltar

Fa uns dies, mentre enraonaven en un debat radiofònic els caps de campanya dels partits d'objectiu o gestió autonomista, vaig sentir una sentència habitual que no comparteixo, que em sembla més pròpia de la mercadotècnia que de la responsabilitat política. De la demagògia habitual d'allò que és políticament correcte. Un d'ells va afirmar com a principal valor que la seva oferta electoral connectava amb la majoria de la societat catalana. A banda del fet que sigui enormement difícil conèixer quines són els valors, els desitjos o els anhels majoritaris d'un país i de les trampes a benefici propi que habitualment se'n fan, no crec que un partit polític hagi de bastir el seu discurs i objectius en funció dels desitjos majoritaris de la societat. És obvi que els ha de conèixer i que poden condicionar la seva manera de fer. Però en cap cas esdevenir el centre de la seva política. Tindríem països immòbils en el temps, incapaços de transformar-se per millorar.

Potser per …

Premis BN: una primera garbellada

Durant la primera setmana de nominacions al Premi Brigada de Narcòtics (BN) 2010, que com sabeu distingirà els més hàbils a camuflar la nostra situació de dependència per gaudir dels beneficis de l'anar fent, els lectors d'aquest bloc han llançat a l'aire un munt de propostes. Fabulós. La convocatòria crec que es pot considerar ja a hores d'ara un petit èxit ciberpatrici, per utilitzar l'expressió encunyada el primer dia per un dels comentaristes assidus d'aquest bloc. És cert que l'immens esforç de síntesi que requereix aquesta tasca (és tan extensa la nòmina dels agents a sou de la Brigada de Narcòtics!) ha bloquejat a alguns dels lectors. No patiu, encara us queda gairebé una setmana de reflexió mentre acabeu de pensar si votar els uns o els altres (però que siguin independentistes) el proper diumenge.

De moment, la categoria Millor Comissaria presenta un clar avantatge per als grans diaris del país, seguits a certa distància per la que hauria de ser l…

Quan la bèstia es desferma

El dia després del debat a sis el tema era la negociació del debat a dos. I som-hi. Dos debats avorridots entre autonomistes. Els uns convençuts a continuar encotillats dins un marc polític, l'autonòmic, que és incapaç de resoldre els reptes gravíssims de tot ordre que té plantejats el país. Els altres, que són perfectament conscients que som en un camí cap al no res, però que són uns covards. Tot plegat, un espectacle patètic. Al dia següent, els mitjans de la brigada de narcòtics anaven plens de lloances al candidat Artur Mas. A RAC1 fins a un 88% dels oïdors del programa d'en Basté deien que havia guanyat. Aquí i allà es destacava que el candidat convergent havia abandonat el to prepotent d'altres ocasions per presentar-se menys tens, més planer. Més presidencial.

De sobte, quan començo a interioritzar el missatge, veig les imatges de la negociació entre Mas i Montilla. Quedo absolutament horroritzat. Són aquestes les actituds que ens esperen? En contrast amb les lloan…

L'efecte cavall guanyador

El diari buc insígnia i vaixell escola de la brigada de narcòtics va publicar ahir la tradicional enquesta electoral de final de campanya adreçada a fer-nos saber, com si no ho tinguéssim clar, quins són els desitjos del comte de Godó. És l'actitud clàssica dels mitjans que, més enllà de les seves funcions bàsiques en el marc d'una societat democràtica, es consideren cridats a fer de guardians de l'statu quo autonomista. Encara que ho fan veure, no pretenen descriure la realitat, sinó influir-hi i donar impuls afegit als seus cavalls (així s'entenen perfectament els 17-19 escons que "El Mundo" preveu per al PP o els 6-7 que "El País" assigna a Ciutadans). En el cas de "La Vanguardia", la previsió de 63-65 escons per a CiU posa damunt la taula amb tota la seva potència l'efecte cavall guanyador: la voluntat de potenciar, en aquests darrers dies de campanya, la identificació espontània que sempre s'opera en una part de l'electora…

Canvis de fons cap a la llibertat

Per motius professionals he tingut l'oportunitat de conversar una estoneta amb en Josep Maria Vallès(Barcelona, 1940), home afable en la proximitat (com en aquella mítica sèrie televisiva, me l'imaginava més gran), catedràtic de Ciència Política i de l'Administració de l'UAB i exconseller de Justícia del govern Maragall entre 2003 i 2006, en representació de Ciutadans pel Canvi, un estrany artefacte polític que ningú sap si és viu o mort a hores d'ara. No he resistit la temptació de punxar-lo amb algunes preguntes sobre la situació política actual i les perspectives electorals. Com no podia ser d'altra manera (ell va formar part del govern de la Gestoria), lamenta que l'obra feta no hagi tingut la projecció pública que ell creu que s'ha merescut, sobretot si es compara amb els dos darrers governs del Pujol agonitzant.

No cal dir que ara espera una victòria convergent, amb l'única incertesa de la seva magnitud, molt vinculada a l'entrada o no de…

Quan fas clic

Fa temps que ho vaig rumiant. Comparteixo plenament l'esperit de l'article recent de l'escriptor Alfred Bosch, aclaparat per la massiva informació relativa a la remodelació de fa algunes setmanes de l'agònic govern Zapatero. Que si entren els uns, que si surten els altres. Que si les esperances de la Chacón se'n van en orris. La realitat és que des d'Arenys de Munt cap aquí, des de la famosa Sentència fins ara, s'ha produït en el meu subconscient una desconnexió gairebé absoluta amb allò que passa a sis-cents quilòmetres direcció oest. Ara més que mai és el far west. No diré que m'importa un rave, com la sobirania sobre Melilla, però m'hi estic aproximant. És la definitiva assumpció que populars i socialistes, socialistes i populars, com deia en Pla, són espècies gairebé idèntiques amb pelatges suaument diferents. Diversos en les formes, prou coincidents en els objectius. Absolutament units en el projecte nacional.

És també la constatació del, a ve…

Loquillo, és fàcil d'entendre

José María Sanz Beltrán, Loquillo (Barcelona, 1960) ha segregat unes declaracions a la revista espanyola Época, amb les quals no fa sinó ratificar la seva voluntària afiliació al grup de colons exiliats. Mola tant ser una víctima del nacionalisme (català, clar, que com bé sabeu és l'únic que existeix). És tan alternatiu! Gent que se sent rebutjada pels consensos majoritaris existents a un país: allò que (cada vegada que hi anem per feina o plaer) a tants catalans ens passa amb Espanya a alguns (pocs però sorollosos) els passa també amb la Catalunya que, encara entre badalls, va reprenent la seva autoconsciència. Homes perseguits. Autèntiques víctimes. Com en el cas de Boadella, la gent no va als seus concerts per pur odi a Espanya, no perquè fa trenta anys que es repeteix una vegada rera l'altra. Denuncien en els altres exactament allò que fan ells. Cerquen en l'escàndol polític un remei al seu manifest declivi creatiu.

Diu que que els catalans haurien de llegir més histò…

L'entretant d'en Cuyàs

El periodista maresmenc Manuel Cuyàs, biògraf del president Pujol, és un conspicu opinador. Hom pot trobar-lo, gairebé a diari, participant a diversos diaris, així com a tertúlies televisives i radiofòniques als mitjans de major difusió del nostre país. És un home de pes que no enganya ningú en la seva deriva convergent. Tanta presència mediàtica (com comença a passar amb aquest bloc) fa que, de tant en tant, com els vells, es repeteixi. Un dels seus leitmotivs, que l'hi he sentit repetir des de fa mesos fins a la sacietat, és el que podríem denominar com el de l'entretant. Conscient que a CiU només li poden xafar la guitarra de l'èxit les noves formacions de l'àmbit sobiranista, l'home repeteix una vegada i una altra que els nouvinguts no tenen programa i que només parlen de la independència. I que què farem entretant.

Anem a pams. En el cas de Reagrupament, l'afirmació és rigorosament falsa: més 600 de persones van confeccionar un programa electoral que qual…

Ferides mortals de ministres digitals

Per sorpresa i d'urgència, en el curs dels propers dies, Ramon Alberch abandonarà el seu càrrec de Subdirector General d'Arxius i Gestió Documental de la Generalitat de Catalunya. Ha estat, després del nostre malmès patrimoni cultural nacional, la principal víctima (amb els seus errors) del denominat cas Centelles. Apunyalat per l'esquena pel Gobierno amigo, va veure com l'obra fotogràfica de l'artista republicà volava cap a Salamanca. Amb la fulla del seu ganivet encara tacada de sang, la ministra de Cultura espanyola i ultranacionalista Ángeles González-Sinde, ens va delectar ahir amb unes precioses declaracions pròpies del seu cinisme habitual: el que compta és la seva accessibilitat digital, no on són físicament els documents. Un argument tecnològic que podria haver aplicat perfectament al patrimoni d'Agustí Centelles robat al nostre país amb els nostres propis diners.

L'atzar, generós (quina casualitat més super casual), ha volgut que, després de quat…

Els desastres de la guerra contra Catalunya (XIII)

Entre l'agost i l'octubre de 1713, bloquejada Barcelona, perdut el suport dels aliats i completada la seva retirada, el diputat militar Antoni de Berenguer i el general Rafael Nebot encapçalaren una expedició per la Catalunya central i pirinenca, amb l'objectiu de reclutar voluntaris i de promoure aixecaments populars contra l'ocupació borbònica. La maniobra provocà un cert afluixament del setge de la capital catalana: l'estat major borbònic organitzà diverses columnes d'uns deu mil efectius que iniciaren una implacable persecució dels voluntaris escampats pel país. Tal i com ens explica Josep Maria Torras i Ribé (Felip V contra Catalunya, Rafael Dalmau, 2005), l'acció punitiva de les tropes borbòniques recordà per la seva extrema violència la política de "sang, ferro i foc" aplicada pel duc d'Alba en les campanyes dels Països Baixos de la segona meitat del Cinc-cents.

Una praxi pròpia del que s'ha qualificat de terrorisme militar fou apl…

Neixen els Premis Brigada de Narcòtics (BN)

Des d'aquest bloc hem decidit impulsar la primera edició dels Premis Brigada de Narcòtics, més curt, Premis BN. L'objectiu d'aquest guardó és el de distingir, reconèixer, identificar i denunciar la incansable activitat, durant el darrer any, d'entitats i persones concretes residents a Catalunya, al servei del manteniment de l'statu quo autonomista. De tots aquells que, lluitant amb constància i dedicació, contra la raó més evident, treballen per evitar que els catalans prenguin consciència de l'absoluta necessitat que el nostre país disposi d'un Estat propi. En l'edició 2010, els Premis BN s'atorgaran en dues categories: Millor Comissaria i Millor Inspector. El primer té per objectiu reconèixer el mitjà de comunicació (digital, en paper o audiovisual) més actiu en l'ocultació de la realitat de la nostra submissió. El segon, identificarà el periodista o opinador més abocat a la causa intoxicadora de la Brigada.

Naturalment, sereu els lectors d&#…

Passeu a la gran ensarronada autonomista

Suposo que sempre és així i per això la credibilitat dels partits polítics ha arribat al nivell que ha arribat. Però, com tinc molt mala memòria, en aquest prinicipi de campanya m'ha cridat especialment l'atenció el fet que tots i cadascun dels lemes electorals escollits per tots i cadascun dels partits autonomistes de convicció o partidaris de fer gestió autonomista prometin exactament el contrari del que fan, han fet i faran. De veritat que només un ràpid repàs deixa astorat qualsevol analista mínimament atent. És absolutament necessari enganyar els electors?

Per ordre ascendent de representació tenim el "Rebélate" de Ciutadans, crit antisistema del partit més partidari de l'status quo autonòmic actual. Impressionant. Després el "Verd esperança" dels qui han llançat a les escombraries en set anys el prestigi del vell PSUC. Patètic. A continuació el "Solucions a la crisi" del PPC, el partit que és capaç de portar al Constitucional l'Estat…

Passats que marquen presents

Ahir vaig anar a casa de la Griselda. Li faig prou més de setanta anys. Mirada inquietant i trista. Francament abatuda per una depressió. Diu que n'ha tingut, a temporades, des dels tretze anys. Però que mai en va voler parlar-hi. Em rep en pijama, amb una camisa ampla que li fa de batí. Es trasllada, no sé si per problemes econòmics. És un bon pis, en un lloc cèntric de Barcelona. En entrar, gairebé ens hem d'obrir pas entre piles de papers i roba escampada per tot arreu. Més que un desordre de mudança, fa pensar en un caos de deixadesa. Fa llàstima. Està sola i no té fills. En algun moment em dóna a entendre que ha estat fatalment decebuda per algú. Pensa gastar en els dies que li queden tot el seu patrimoni. Però la seva actitud no fa pensar en gaires alegries.

Per tal d'asseure'ns ha d'apartar una manta mal endreçada. La resta dels sofàs estan ocupats. Em parla dels seus pares, que per això hi he anat a casa seva. Dos mestres republicans, de l'època d'…

"Corazón loco"

Ha començat la campanya electoral. Potser no agradarà als més dels uns. Ni, als més dels altres. Però és tal i com ho sento. Allò que em dicta el cor. S'aproxima el dia D i continuo incapaç de prendre una decisió. L'enquesta de vot proposada en aquest bloc no m'ha ajudat massa. M'agrada la joventut, la força i la imaginació dels uns. I també la constància, la perseverança i la insistència contra el defalliment dels altres. No em veig amb cor de triar. Així que, per als dubtes d'amor, no hi ha res com recórrer als clàssics per cantar els meus mals:

"No te puedo comprender
Corazón loco,
No te puedo comprender
Ni ellas tampoco.
Yo no me puedo explicar
Como las puedas amar
Tan tranquilamente.
Yo no puedo comprender
Como se pueden querer dos mujeres a la vez
Y no estar loco

Merezco una explicación
Porque es imposible seguir con las dos.
Aquí va mi explicación
A mí me llaman sin razón
Corazón loco.

Una es el amor sagrado
Compañera de mi vida,
Esposa y madre a la vez…

Joan Solà, encara i per sempre

Feia temps que volia fer-ho. L'atzar ha volgut que sigui coincidint amb l'enèssima campanya contra el català als tribunals espanyols i a Brusel·les. Són vint minuts realment ben aprofitats. Aquests dies he tingut l'oportunitat d'escoltar novament de manera íntegra el discurs de Joan Solà al Parlament de Catalunya de l'1 de juliol de 2009. I he vibrat com feia temps que no experimentava. Quina força. Quina convicció. Davant l'artifici o la ineptitud habitual dels nostres polítics autonomistes, quina concisió. Quina capacitat expressiva. Us animo a redescobrir-lo. De veritat. Des de la tribuna del Parlament, escenari de tantes traïcions, va representar amb la màxima dignitat el sentiment de milions de catalans. Mil vegades més proper a la sensibilitat del carrer que no pas els senyors diputats que diuen fer-ho. Simplement, som molts, la majoria, els que volem un país normal. I això reivindicava en Joan Solà. La normalitat d'una llengua i d'un país escarn…

Duran fent amics

Tenen una feinada per empassar-se el gripau. L'agradós olor de la victòria cobreix certes pestilències. Però, tot i així, de vegades, cal tapar-se el nas. Em refereixo als votants i a l'entorn independentista que ha decidit apostar pel cavall guanyador de CiU. I quan els pots de sal de fruita van que volen, l'amic Josep Antoni Duran i Lleida els regala ahir una entrevista al diari madrileny ABC veritablement antològica. Cal llegir-la per capir les intencions de la federació per al futur més immediat del nostre país. No és una diferència d'estratègia, de gradualisme, és que els objectius d'en Duran són directament antagònics. El polític més seriós, solvent i ben valorat pels catalans es despatxa amb una densa andanada, amb tota la munició a l'abast, contra l'anhel d'independència de bona part dels ciutadans del seu país. Un autèntic regal als morros del 56% de votants de la coalició nacionalista que, segons les enquestes dels diaris de la brigada de nar…

Cremant etapes cap a la llibertat

Encara que la divisió ens farà perdre a tots plegats, i molt, cal mirar el futur immediat amb optimisme. Cremem etapes a una velocitat que fa només deu anys no podíem ni imaginar. No són només les enquestes sobre la difusió social de l'independentisme. Són les actituds. La coherència. Fa poc més d'una dècada, per primera vegada des de la mort del dictador, obtenia representació parlamentària un partit que defensava la independència de Catalunya. Ara, en 2010, quan l'autonomisme ha esdevingut un cadàver pestilent que vetllen els de sempre amb mascareta, tenen serioses possibilitats d'obtenir-la dues candidatures que renuncien obertament a participar en el joc irresponsable que ens ha deixat, trenta anys més tard, on som. Enmig de la crisi i sense eines per sortir-hi.

Quina diferència. Reagrupament i Solidaritat. Solidaritat i Reagrupament. Coherents contra l'autonomisme. Una actitud que honora el país. Fart de submissió. Presoner de la lamentable, de la demencial, d…

Coses dels no nacionalistes

Mira que costa donar prestigi, cos i tradició a uns premis d'àmbit internacional. Els Nobel han aconseguit, sens dubte, la màxima projecció internacional. Això ningú no ho discuteix, fora del govern xinès, enfadat aquest any. Els espanyols van decidir el 1981 que iniciarien l'aposta per la concessió d'un d'aquests premis, el Príncipe de Asturias. Contempla vuit guardons en les categories d'Arts, Esports, Ciències Socials, Comunicació i Humanitats, Concòrdia, Cooperació Internacional, Investigació Científica i Tècnica, i Lletres. Després de gairebé trenta anys, podrien haver-se situat en un alt grau de reconeixement. Però els espanyols són tan universals, són tan poc nacionalistes, que manifesten una genètica incapacitat per aconseguir-ho.

L'exemple del premi atorgat en l'àmbit d'esports és d'allò més paradigmàtic. Fora del vomitiu guardó atorgat a Juan Antonio Samaranch, durant anys han anat premiant figures de l'esport mundial de prestigi inco…

No és un cas, és una ofensiva

És un avís per a navegants de la cultura. Mentre els poders públics catalans continuen fent la gara gara als germans Centelles, anant molt més enllà de limitar-se a difondre l'obra del seu pobre pare, es confirmen els pitjors presagis. En només una setmana n'he sentit repicar dues campanes diferents. I prou grosses. A hores d'ara s'acumulen serioses sospites que altes institucions espanyoles porten a terme una campanya d'espoli de diferents arxius documentals històrics d'entitats i personalitats del nostre país. Es tracta d'aprofitar la crisi per fer-se amb un botí patrimonial destacat i, alhora, fer tot el mal possible a les institucions catalanes encarregades de conservar aquest llegat. Destins: Salamanca i Madrid.

Ben armats amb els nostres diners, els espanyols es dirigeixen ara a la caça i captura de noves peces, per posar-les, com va dir la ministra González-Sinde, a disposició de tots els ciutadans catalans, amb només el petit, insignificant inconve…

Fem forat, satisfacció doble

El resultat de la darrera enquesta del CEO, publicat ahir, ens deixa força elements per a l'optimisme. El primer, el més important, més enllà de la lluita partidària, la constatació d'un nou augment de l'independentisme, que creix des del 17,4% (novembre de 2008), passant pel 21,6% (novembre 2009), fins al 25,2% (novembre de 2010). Un esclat ascendent en dos anys d'un 44,8%. Una xifra brutal de canvi per a un element políticament tan rellevant com el desig d'independència, escrutat, a més, oferint la possibilitat de triar tota la pluralitat de respostes i no només un sí o un no. En conjunt, els partidaris de la Catalunya-Estat (federal o lliure) s'enfilen fins a la històrica xifra del 56%, mai assolida en els darrers cinc anys. La brigada de narcòtics haurà d'aplicar-se molt i molt en el futur. L'oferta independentista resulta cada dia més atractiva.

Pel que fa als partits independentistes, els resultats d'Esquerra milloren, com era d'esperar, a…

Artur, fill, t'oblides la motxilla!

Per sort o per desgràcia (dono gràcies, no em puc queixar, tal i com està el panorama d’un país enfonsat en l’autonomisèria) fa més d’una dotzena d’anys que treballo per a l’administració catalana, per a la Gestoria. Com gairebé tothom del meu voltant (n’excloc endollats), primer de manera precària i, més endavant, des de no fa gaire, consolidada. Això no té cap mèrit, però almenys em dona una visió de llarg recorregut sobre la manera de fer dels uns i dels altres. De convergents, republicans i socialistes. He vist en el meu àmbit laboral quina ha estat l’acció del Tripartit i quina la dels darrers governs convergents. Francament, no en veig diferències molt substancials i, per ser-ne justos, diria que ha estat més reeixida durant els darrers anys, sobretot en relació als agonitzants darrers mandats del president Pujol. Precisament, els de l'ara candidat de CiU com a conseller.

Pensava en aquest fet en sentir les declaracions de fa uns dies d'Artur Mas. Ell, afirmava mitiner, …

Soler rima amb botifler

Fa uns dies, el Congrés espanyol va rebutjar amb la piconadora dels partits espanyols i els seus diputats catalans autistes, una proposta del PNB per a dotar de major reconeixement les anomenades seleccions esportives autonòmiques. Res nou sota el sol, que dirien els clàssics. Només tindrem seleccions quan tinguem un estat propi. L'experiència dels darrers anys així ho avala. Aleshores se'ns obriran de bat les portes de totes les federacions internacionals. No haurem d'exiliar-nos a Amèrica, com el 1939, per jugar a hoquei patins. Ni haurem de limitar el nostre interès per les seleccions catalanes al seguiment de combinats d'esports que no coneix ningú, tot i que siguin altament respectables (i sobretot, l'esforç dels seus dirigents, del tot encomiable).

Parlant de dirigents i a l'escalf de la notícia, avui no puc estar-me de parlar d'un personatge decisiu per segar-nos l'herba sota els peus. Més enllà d'en Jaime Lissavetzky (quin goig veure la sev…

El joc del Concert

La veritat, no és cap sorpresa. Era d'esperar que CiU recularia en la qüestió del concert. Però, tan aviat!? Francesc Homs, autor d'una magna obra de teorització sobre l'itinerari legal i polític suposadament necessari per assolir el concert econòmic (i gran negociador del magnífic Estatutet de la Moncloa), s'ha despenjat amb unes declaracions de campanya afirmant que si no disposen de la majoria suficient per governar en solitari, retiraran la seva proposta estrella. Antològic. Tornen els temps de, nosaltres representem en exclusiva el país. Voteu-nos o regnarà el caos. Nosaltres som Catalunya. Com si no existissin altres forces d'obediència catalana. Totes les quals, diguem-ho de passada, recolzarien el concert si fos una opció real. Si no fos com demanar la lluna en un cove als espanyols.

Fa gràcia, a més, que afirmin que si no disposen de força suficient faran marxa enrere. Té gràcia perquè porten set anys fent exactament aquesta recriminació a Esquerra. La d&…

González-Sinde i l'educació

Fa uns dies, en el curs de la inauguració del Festival de Cinema de Valladolid, la ministra de Cultura, és a dir, la ministra del ministeri que no hauria d'existir, la ministra del ministeri sense competències, la ministra del ministeri al qual li molesta internet, la senyora Ángeles González-Sinde, va manifestar el seu enuig envers l'alcalde de la ciutat castellana negant-se a saludar-lo. El motiu: les desafortunades declaracions de l'alcalde popular, Javier León de la Riva, relatives als "morritos" de la nova ministra Leire Pajín. Dona, aquesta última, per cert, cal dir-ho, d'estil cent per cent elegant i refinat. El fet revela que la ministra González-Sinde, tot i la duresa del seu semblant, és persona de sentiments. Sensible. Capaç de reaccionar impulsivament davant de la infàmia.

Però l'anècdota, a més, hauria de fer veure a les autoritats culturals catalanes quin és el tipus de missatge que pot entendre la ministra. És només una idea per al Consell…

Polítiques d'ascensor

És un clàssic. Parlar del temps o del Barça. Les converses d'ascensor no donen per a més. Són un tràmit de sociabilitat sense més pretensions. Un útil intercanvi de tòpics que mantenen un fil de comunicació obert entre els veïns. Algun dia, potser, podrem aprofundir una mica més en la nostra amistosa i, de moment, insubstancial relació. Pensava en això, fa uns dies, quan a la tertúlia de migdia que dirigeix en Xavier Grasset a Catalunya Ràdio, un dels tertulians feia escarafalls que la legislatura acabés parlant de braus i comencés fent-ho de la limitació a 80 km/hora a les vies ràpides (!?) que envolten Barcelona. Els considerava temés menors. Intranscendents. Al nivell de les converses d'ascensor. Francament, no ho vaig acabar d'entendre. Em va semblar que no vivim al mateix país. Alguns es pensen que aquí, més enllà de la gestió més o menys eficient, es poden decidir coses de veritat. Serioses.

Què vol que es decideixi al nostre autonòmic i constitucional Parlament de …