dimarts, 30 novembre de 2010

Després del 28-N (I). SI i els dos models d'acció independentista

La propaganda de CiU per a les eleccions del 28-N afirmava, contundent, que no es tractava d'una tria entre catalanistes i independentistes, sinó entre el país que tenim i el que volem per al futur. A parer meu, la contradicció que viu Catalunya no es pot formular d'una manera més palmària. El país que tenim, ensorrat fins als fonaments, inerme davant la crisi, és el que ha construït durant trenta anys l'autonomisme dels catalanistes, el que volem és el lliure per decidir dels independentistes. No es poden adjuntar, doncs, dos proposicions equivalents presentant-les com a oposades. És una veritable trampa del llenguatge. La realitat és que, en aquest país, per a mi és clar, existeixen dos models d'acció política per als independentistes. Tots partim d'una mateixa anàlisi de la realitat: hem de construir una majoria social clara i diàfana. El problema, doncs, no és d'objectiu, sinó de metodologia.

El corrent majoritari, el dels partits de sempre, el de CiU i el d'ERC, consisteix a construir aquesta majoria social des del govern de la Gestoria. No m'estendré a desqualificar aquesta via. Només dic que si hom creu que és possible aixecar el país des de l'autonomisme o construir espais de sobirania acceptables, aleshores no té potser gaire sentit reclamar la independència. L'altre corrent, minoritari, el dels petits, el dels nous, ara només el que podrà defensar des de les institucions Solidaritat Catalana, és el que afirma que per construir aquesta majoria social el que cal és despullar les misèries de l'autonomisme. Dedicar tots els esforços a combatre'l. Al carrer i als escons. Durant els darrers anys, des de les tres grans manifestacions fins a les Consultes, és el que molts, milers i milers, hem fet des de la societat civil. Ara, afortunadament, aquest segon corrent serà present a les institucions i donarà veu als que creiem fermament que és precís desqualificar dia a dia la via autonomista per convèncer una majoria social que és prioritària una altra cosa. Un estat propi. Tenim quatre anys per davant per avançar i convèncer.

dilluns, 29 novembre de 2010

Una responsabilitat enorme

Eix de l'Ebre


El poble de Catalunya, que (des del meu modest punt de vista) té la virtut d'equivocar-se massa sovint (com ara en el referèndum de l'Estatut en 2006), ha dipositat de manera àmpliament majoritària la seva confiança en el candidat de CiU, Artur Mas. Ho ha fet de manera contundent, inapel·lable, indiscutible. La coalició ha estat la gran beneficiària de l'impuls de canvi d'uns temps depressius. Els independentistes que rebutgen la gestió autonomista hauran, haurem necessàriament de reflexionar. La desunió, sens dubte, els (ens) ha privat d'uns resultats espectaculars, de fer nostre el gran cabal de les Consultes i de la gran manifestació del 10 de juliol. De consolidar un grup parlamentari potent. Alegria, encara que ens ha fet patir fins a darrera hora, pels excel·lents resultats de Solidaritat Catalana, que donarà veu al Parlament a l'independentisme més coherent. Tristor per l'esforç i la il·lusió de tanta bona gent de Reagrupament, finalment balder.

Dues consideracions de cop al bot en les primeres hores després de conèixer l'escrutini. Una primera d'aritmètica. El bloc nacional (amb ERC i SI) que, si CiU vol, podrà marcar l'acció política al Parlament durant la propera legislatura, suma fins a 76 escons: és el tercer millor resultat de la història de l'autonomisme. I això presentant no pas dues llistes, com totes les altres vegades, sinó fins a quatre (amb el càstig en el repartiment d'escons que això suposa). També en termes quantitatius només el 1995 i per molt poc el 2003 tants catalans havien votat nacionalista (català) com en aquestes eleccions de 2010 (215.000 més que en 2006). Una segona consideració. Cal no perdre de vista ni un minut l'enorme dificultat de redreçar la situació econòmica del país i de la Gestoria amb els instruments de què disposarà el nou president. La lògica alegria per una victòria contundent ha de deixar pas ràpidament a una reflexió sobre l'alçada del repte que se li planteja durant els propers anys a l'Artur Mas i sobre els mitjans que precisarà per ensortir-se'n. Que tingui molta sort. Li'n farà falta.

diumenge, 28 novembre de 2010

Esperança truncada?



Encara que és una manera de dir prou gastada, no escapo a la sensació que, en poc més d'un any, de la Consulta d'Arenys de Munt cap aquí, vivim uns temps realment històrics. Una acceleració sense precedents. El país està girant com un mitjó i el dia de la llibertat plena s'apropa de manera irreversible. Els estudis demoscòpics i les converses de carrer semblen confirmar-ho. No és, ben segur, una falsa sensació. Esperem que els nostres polítics no llencin per la borda, com de costum, les il·lusions del seu poble. En el dia electoral d'avui, que marcarà els propers quatre anys del nostre país, no em resisteixo a reproduir una missiva que recull l'esperit d'altres temps d'esperança per als bons patricis que foren frustrats. Es tracta d'una carta tramesa des de l'exili per l'insigne historiador Antoni Rovira i Virgili al seu amic Joan Alavedra, qui fou secretari d'en Macià i Companys i estret col·laborador del mestre Pau Casals a l'exili:

"Montpeller, 22 de desembre de 1945
Estimat amic Alavedra: bones festes i sobretot bon any nou! L'any 1945, gran any del món, ha deixat per a nosaltres, catalans, un feix d'esperances en poncella. Triga la florida, però vindrà. Tal com jo em preguntava l'any passat en aquest temps, em pregunto davant l'any que ha de venir: primavera o estiu? Quin serà el període de l'alliberament i del retorn? El 1946 té la paraula. Ell dirà.
Afectuosos de casa nostra per a casa vostra. Una abraça per a vós del vostre amic.
Antoni Rovira i Virgili."

dissabte, 27 novembre de 2010

Independentistes, voteu. I voteu independentista!



L'espectacle s'acaba. Alguns fins i tot no n'han pogut ni fer, d'espectacle. La brigada de narcòtics ha estat pràcticament implacable en el bloqueig. Sense escletxes. Només alguna petita concessió, com ara aquella esquifida entrevista exprés de fa uns dies a Joan Laporta i Joan Carretero al programa d'en Basté. I una mini falca al Telenotícies. La xarxa, gairebé l'únic espai de llibertat en el país dels blocs electorals, que desgraciadament té encara un impacte limitat davant els grans mitjans de desinformació. És el que hi ha i amb aquestes armes hem hagut de lluitar. Tampoc no podem dir que no ho sabéssim. Però era la nostra responsabilitat, la de la gent amb objectius pólítics clars per defensar. Amb el millor ideal per lluitar. Sense hipoteques ni dependències.

Ara, en aquestes hores finals, només ens falta el darrer impuls. Ha passat el temps de continuar embrancats en les raons de la divisió. Ara toca aquella conversa amb el veí. A la botiga. A la sala d'espera. Amb el company de feina. Amb qui sigui. Fer el darrer esforç. Arribar a tots els independentistes i "obligar-los" a votar. Ni un de sol pot quedar-se a casa. Perquè ens hi juguem moltíssim. Aquestes eleccions determinaran si, amb una àmplia majoria, els de sempre ens obliguen a patir durant els propers quatre anys, una vegada més, la política de sempre. La d'anar tirant. O si collats pels nous, amb l'esperit del 10 de juliol bufant-los el clatell, es posen d'una vegada les piles i preparem tots plegats durant quatre anys aquest país per fer el salt definitiu. Per tant, independentistes, voteu. I, ara més que mai, voteu independentista! Deixeu la misèria de l'autonomisme per als miserables que el prediquen.

divendres, 26 novembre de 2010

Vot de discurs i vot de situació

Entendre les complexes motivacions del vot i dels canvis que es produeixen en el cos electoral d’una contesa a una altra és certament difícil. Des de la meva  ignorància politològica, però, tinc un parell d’intuïcions al respecte. La primera i més obvia és que les eleccions les acostumen a perdre els governs i no a guanyar les forces de l’oposició oferint un programa il·lusionador. Els Obames (i que ràpid ha perdut gas) no sovintegen. Penso que és així en un noranta per cent dels casos. En el que ens ocupa, és evident que les perdrà la fórmula del Tripartit. Després de dos assajos, ha quedat clar davant de tothom que no funciona. I la gent decidirà massivament que cal canviar-la per una altra, l’única que veu (amb les ulleres de la brigada de narcòtics) com a alternativa viable. Moltíssima gent, per tant, farà un vot de situació. Aquests ho han fet malament, que vinguin uns altres.

Potser per això en termes polítics (que no morals), no té massa sentit analitzar en profunditat la coherència del discurs dels previsibles guanyadors electorals. Escarrassar-nos com fem des d'aquest bloc. Perquè no guanyaran per la viabilitat de les seves promeses, sinó perquè la majoria anhela un canvi de situació en el govern. Un canvi de gestors. Només així s’explica que l’Artur Mas pugui parlar de coses tan boiroses com l’exercici del dret de decidir en aspectes que gaudeixen del consens general del país. Com ara el concert econòmic o la gestió de les grans infraestructures. Tothom sap que aquest discurs és buit per absolutament impossible de dur a la pràctica. Però la gent votarà majoritàriament Convergència i Unió, simplement, perquè toca un canvi de situació. L'expresident Maragall ho va dir ras i curt en aquell article de precampanya: perquè toca. Prohibit Montilla, gir a la dreta.

dijous, 25 novembre de 2010

Dir allò que agrada escoltar



Fa uns dies, mentre enraonaven en un debat radiofònic els caps de campanya dels partits d'objectiu o gestió autonomista, vaig sentir una sentència habitual que no comparteixo, que em sembla més pròpia de la mercadotècnia que de la responsabilitat política. De la demagògia habitual d'allò que és políticament correcte. Un d'ells va afirmar com a principal valor que la seva oferta electoral connectava amb la majoria de la societat catalana. A banda del fet que sigui enormement difícil conèixer quines són els valors, els desitjos o els anhels majoritaris d'un país i de les trampes a benefici propi que habitualment se'n fan, no crec que un partit polític hagi de bastir el seu discurs i objectius en funció dels desitjos majoritaris de la societat. És obvi que els ha de conèixer i que poden condicionar la seva manera de fer. Però en cap cas esdevenir el centre de la seva política. Tindríem països immòbils en el temps, incapaços de transformar-se per millorar.

Potser per això els meus no han guanyat mai cap elecció. Però, en canvi, tinc la consciència que han estat, gairebé sempre, motor d'avenç. La responsabilitat d'un polític no hauria de portar-lo a identificar-se amb els anhels de la majoria, sinó a transformar-los en el sentit que consideri just. Caldria que dediqués molt i molt temps a conèixer, a escrutar, a analitzar quines són les necessitats d'un país, quins els elements que poden projectar-lo amb més força cap al futur. I proposar aleshores les polítiques que millor s'hi adaptin a aquesta prospecció. És a dir, a defensar amb totes les de la llei allò que un, honestament, creu que és el millor per al seu país. Encara que sigui minoritari (encara). Com tantes idees de progrés al llarg de la història. Després, democràticament, a acceptar allò que decideixi la majoria, evidentment. Però la majoria també vol a hores d'ara la pena de mort, expulsar tots els immigrant sense feina regular, eliminar (gairebé) tots els impostos o elevar el límit de velocitat a 150. I no per això cal adoptar-les, si és que es consideren polítiques contradictòries amb els propis valors i el disseny de país que hom té.

dimecres, 24 novembre de 2010

Premis BN: una primera garbellada



Durant la primera setmana de nominacions al Premi Brigada de Narcòtics (BN) 2010, que com sabeu distingirà els més hàbils a camuflar la nostra situació de dependència per gaudir dels beneficis de l'anar fent, els lectors d'aquest bloc han llançat a l'aire un munt de propostes. Fabulós. La convocatòria crec que es pot considerar ja a hores d'ara un petit èxit ciberpatrici, per utilitzar l'expressió encunyada el primer dia per un dels comentaristes assidus d'aquest bloc. És cert que l'immens esforç de síntesi que requereix aquesta tasca (és tan extensa la nòmina dels agents a sou de la Brigada de Narcòtics!) ha bloquejat a alguns dels lectors. No patiu, encara us queda gairebé una setmana de reflexió mentre acabeu de pensar si votar els uns o els altres (però que siguin independentistes) el proper diumenge.

De moment, la categoria Millor Comissaria presenta un clar avantatge per als grans diaris del país, seguits a certa distància per la que hauria de ser la nostra televisió nacional (la de l'interessantíssim debat entre els capitans dels dos grans transatlàntics de l'autonomisme, és dir de la misèria, d'aquest país). No hi ha gaires propostes, en canvi, pel que fa a la premsa digital al servei de la Brigada. Els darrers llocs, però, no estan gaire perfilats: caldria un esforç dels lectors en aquesta direcció. Pel que fa a les candidatures a Millor Inspector, han rebut un nombre considerable de propostes, però encara amb una dispersió que dificulta la definició dels candidats. A hores d'ara destaquen els noms de Lluís Foix, Antoni Puigverd i Màrius Carol, però encara hi ha temps per a noves apostes. La nòmina de candidats va dibuixant-se dia a dia. El proper dimecres 1 de desembre, tret de sortida a les votacions!

dimarts, 23 novembre de 2010

Quan la bèstia es desferma



El dia després del debat a sis el tema era la negociació del debat a dos. I som-hi. Dos debats avorridots entre autonomistes. Els uns convençuts a continuar encotillats dins un marc polític, l'autonòmic, que és incapaç de resoldre els reptes gravíssims de tot ordre que té plantejats el país. Els altres, que són perfectament conscients que som en un camí cap al no res, però que són uns covards. Tot plegat, un espectacle patètic. Al dia següent, els mitjans de la brigada de narcòtics anaven plens de lloances al candidat Artur Mas. A RAC1 fins a un 88% dels oïdors del programa d'en Basté deien que havia guanyat. Aquí i allà es destacava que el candidat convergent havia abandonat el to prepotent d'altres ocasions per presentar-se menys tens, més planer. Més presidencial.

De sobte, quan començo a interioritzar el missatge, veig les imatges de la negociació entre Mas i Montilla. Quedo absolutament horroritzat. Són aquestes les actituds que ens esperen? En contrast amb les lloances escoltades durant tot el dia, el posat d'Artur Mas s'ha transfigurat del tot. Apagats els llums i taquígrafs del debat a sis, alliberat de les instruccions del comitè de campanya, és com si la bèstia s'hagués desfermat. El to que gasta és completament crispat. Però el pitjor, amb molta diferència, és el fet que en uns quants minuts de tall, pràcticament no mira a la cara mai el seu interlocutor. El rictus de menyspreu envers Montilla és absolutament radical. Em torna al pensament, tot d'una, el vídeo d'en Madí. L'esperit del Catalunya som nosaltres. El pensament que hi ha uns usurpadors que ens han embrutat les poltrones durant set anys, però ara tornem els autèntics propietaris de la botiga. El que he vist en aquests escassos minuts rera els focus del debat a sis m'ha posat els cabells de punta. "Vuelve el hombre". Molt em temo que tornen més pinxos que mai.

dilluns, 22 novembre de 2010

L'efecte cavall guanyador



El diari buc insígnia i vaixell escola de la brigada de narcòtics va publicar ahir la tradicional enquesta electoral de final de campanya adreçada a fer-nos saber, com si no ho tinguéssim clar, quins són els desitjos del comte de Godó. És l'actitud clàssica dels mitjans que, més enllà de les seves funcions bàsiques en el marc d'una societat democràtica, es consideren cridats a fer de guardians de l'statu quo autonomista. Encara que ho fan veure, no pretenen descriure la realitat, sinó influir-hi i donar impuls afegit als seus cavalls (així s'entenen perfectament els 17-19 escons que "El Mundo" preveu per al PP o els 6-7 que "El País" assigna a Ciutadans). En el cas de "La Vanguardia", la previsió de 63-65 escons per a CiU posa damunt la taula amb tota la seva potència l'efecte cavall guanyador: la voluntat de potenciar, en aquests darrers dies de campanya, la identificació espontània que sempre s'opera en una part de l'electorat en favor de qui va destacat en la cursa electoral. Des de nens, tots volem guanyar i, aquesta vegada, votar convergent és tenir-ho assegurat.

Per consolidar l'efecte cavall guanyador, a més, cal ensorrar les expectatives electorals dels qui podrien fer de vot alternatiu: Esquerra, que havia viscut un rebot a l'alça en les darreres enquestes, torna a les pitjors previsions de la sèrie dels darrers quatre anys. I, evidentment, les noves candidatures de l'independentisme que renuncia a la gestió autonomista no existeixen a l'enquesta: cap sorpresa, tampoc han existit en la informació electoral de les darreres setmanes. L'efecte cavall guanyador ha enganxat també una part de l'independentisme, ara convençut (quant temps durarà la broma, em sembla que poc) d'un canvi de rumb de la coalició nacionalista, històrica defensora de l'aranotoca. Quan el cavall guanyador creuï la línia de meta el dia a dia posarà tothom ràpidament en el seu lloc. Seria una llàstima que, després de la gran manifestació del 10 de juliol, la societat civil hagués de continuar fent via cap a la llibertat sense l'auxili dels seus representants al Parlament.

P.S. Diu que ahir hi va haver un debat...

diumenge, 21 novembre de 2010

Canvis de fons cap a la llibertat



Per motius professionals he tingut l'oportunitat de conversar una estoneta amb en Josep Maria Vallès (Barcelona, 1940), home afable en la proximitat (com en aquella mítica sèrie televisiva, me l'imaginava més gran), catedràtic de Ciència Política i de l'Administració de l'UAB i exconseller de Justícia del govern Maragall entre 2003 i 2006, en representació de Ciutadans pel Canvi, un estrany artefacte polític que ningú sap si és viu o mort a hores d'ara. No he resistit la temptació de punxar-lo amb algunes preguntes sobre la situació política actual i les perspectives electorals. Com no podia ser d'altra manera (ell va formar part del govern de la Gestoria), lamenta que l'obra feta no hagi tingut la projecció pública que ell creu que s'ha merescut, sobretot si es compara amb els dos darrers governs del Pujol agonitzant.

No cal dir que ara espera una victòria convergent, amb l'única incertesa de la seva magnitud, molt vinculada a l'entrada o no dels petits al Parlament (fixeu-vos si n'és, d'important el vostre vot!). Però de l'agradable conversa en destaco dos punts d'especial interès: la dificultat de motivar els joves a l'aventura política (i això que els seus estudiants fan polítiques!) i la constatació del canvi, lent, però profundíssim, del desplaçament de plaques tectòniques de la societat catalana. Canvi fins al punt que, pensa en Vallès, l'Artur Mas no podrà governar en els mateixos paràmetres nacionals en què va fer-ho el president Pujol. Déu l'escolti (em falta fe). No cal dir-ho, he sentit una certa alegria interna, reconfortant en el convenciment, en veure que acadèmics de la política no especialment proclius al món independentista comencen a prendre consciència que aquest procés no té aturador. Endavant, doncs.

dissabte, 20 novembre de 2010

Quan fas clic



Fa temps que ho vaig rumiant. Comparteixo plenament l'esperit de l'article recent de l'escriptor Alfred Bosch, aclaparat per la massiva informació relativa a la remodelació de fa algunes setmanes de l'agònic govern Zapatero. Que si entren els uns, que si surten els altres. Que si les esperances de la Chacón se'n van en orris. La realitat és que des d'Arenys de Munt cap aquí, des de la famosa Sentència fins ara, s'ha produït en el meu subconscient una desconnexió gairebé absoluta amb allò que passa a sis-cents quilòmetres direcció oest. Ara més que mai és el far west. No diré que m'importa un rave, com la sobirania sobre Melilla, però m'hi estic aproximant. És la definitiva assumpció que populars i socialistes, socialistes i populars, com deia en Pla, són espècies gairebé idèntiques amb pelatges suaument diferents. Diversos en les formes, prou coincidents en els objectius. Absolutament units en el projecte nacional.

És també la constatació del, a vegades penós paper, a voltes absolutament inútil i testimonial, dels diputats catalans dels altres tres partits. Per seguir la metàfora bíblica, m'he cansat de constatar com oscil·len segons el dia entre el paper de veus que clamen en el desert i el d'aquells que es venen per un plat de llenties. Així que, vistes així les coses i encara que ara no toca parlar d'aquelles eleccions (les espanyoles), sinó d'aquestes, les nostres, les del 28-N, no em puc estar de manifestar que he fet clic. Un clic definitiu. Que mai des de que hi tinc dret per edat he deixat de votar en cap elecció, però que no penso tornar anar a votar a les eleccions espanyoles. Per a mi s'ha acabat. Com si no existissin. Que s'ho facin. Que governi qui vulgui. Nosaltres hem de concentrar les energies a pensar únicament com i quan assolim que deixin d'afectar-nos les decisions que prenguin. I anar preparant un boicot independentista seriós.

divendres, 19 novembre de 2010

Loquillo, és fàcil d'entendre



José María Sanz Beltrán, Loquillo (Barcelona, 1960) ha segregat unes declaracions a la revista espanyola Época, amb les quals no fa sinó ratificar la seva voluntària afiliació al grup de colons exiliats. Mola tant ser una víctima del nacionalisme (català, clar, que com bé sabeu és l'únic que existeix). És tan alternatiu! Gent que se sent rebutjada pels consensos majoritaris existents a un país: allò que (cada vegada que hi anem per feina o plaer) a tants catalans ens passa amb Espanya a alguns (pocs però sorollosos) els passa també amb la Catalunya que, encara entre badalls, va reprenent la seva autoconsciència. Homes perseguits. Autèntiques víctimes. Com en el cas de Boadella, la gent no va als seus concerts per pur odi a Espanya, no perquè fa trenta anys que es repeteix una vegada rera l'altra. Denuncien en els altres exactament allò que fan ells. Cerquen en l'escàndol polític un remei al seu manifest declivi creatiu.

Diu que que els catalans haurien de llegir més història: els nacionalistes estan fent creure als joves "que els espanyols van envair Catalunya”. Veuràs, és fàcil d'entendre. En síntesi, és el que dius. Si vols una mica més de detall, es podria explicar així: els espanyols no van envair Catalunya perquè Espanya com a subjecte polític dotat de sobirania sobre el conjunt de la pell de brau (tret de Portugal) encara no existia sinó com projecte. Precisament, per donar orígen a l'Espanya constitucional d'avui, la de la sobirania resident en el conjunt del poble espanyol, la que ens tenalla, va caldre enviar, anorrear i liquidar a sang i foc les sobiranies nacionals preexistents, entre elles, la catalana. Sense la invasió de Catalunya per la vella Castella, l'Espanya d'avui no existiria. I això, mal que pesi als catalans amb mentalitat colonial, és una realitat que tots els nostres joves cal que coneguin. Per justícia i per dignitat.

dijous, 18 novembre de 2010

L'entretant d'en Cuyàs



El periodista maresmenc Manuel Cuyàs, biògraf del president Pujol, és un conspicu opinador. Hom pot trobar-lo, gairebé a diari, participant a diversos diaris, així com a tertúlies televisives i radiofòniques als mitjans de major difusió del nostre país. És un home de pes que no enganya ningú en la seva deriva convergent. Tanta presència mediàtica (com comença a passar amb aquest bloc) fa que, de tant en tant, com els vells, es repeteixi. Un dels seus leitmotivs, que l'hi he sentit repetir des de fa mesos fins a la sacietat, és el que podríem denominar com el de l'entretant. Conscient que a CiU només li poden xafar la guitarra de l'èxit les noves formacions de l'àmbit sobiranista, l'home repeteix una vegada i una altra que els nouvinguts no tenen programa i que només parlen de la independència. I que què farem entretant.

Anem a pams. En el cas de Reagrupament, l'afirmació és rigorosament falsa: més 600 de persones van confeccionar un programa electoral que qualsevol periodista que es vulgui ben informat (o qualsevol altre ciutadà) pot trobar en el web de la formació. En el cas de Solidaritat Catalana, la precipitació del projecte va fer que trigués més a concretar-lo: la Primera Assemblea Nacional, però, va aprovar el passat 24 d'octubre el Manifest Electoral, que ara va desgranant per impactes dia a dia. Però, més enllà d'una crítica a l'absència del programa, l'entrentant d'en Cuyàs tapa la veritable essència del moment: una de les manifestacions més importants de la història del país va reclamar el 10 de juliol passat, per abassegadora majoria, la plena sobirania per al nostre país. Posar la discussió de l'entretant com a prioritat és una completa irresponsabilitat. L'entretant és gestió autonomista i els independentistes l'hem de deixar a mans dels autonomistes (què el ridícul el facin ells!). Nosaltres dedicarem l'entretant a explicar a tots els catalans, en tots i cadascun dels temes que es discuteixen al Parlament, com l'entretant, l'autonomisme, constitueix una autèntica ratera per al seu desenvolupament econòmic, social, cultural i moral.

dimecres, 17 novembre de 2010

Ferides mortals de ministres digitals



Per sorpresa i d'urgència, en el curs dels propers dies, Ramon Alberch abandonarà el seu càrrec de Subdirector General d'Arxius i Gestió Documental de la Generalitat de Catalunya. Ha estat, després del nostre malmès patrimoni cultural nacional, la principal víctima (amb els seus errors) del denominat cas Centelles. Apunyalat per l'esquena pel Gobierno amigo, va veure com l'obra fotogràfica de l'artista republicà volava cap a Salamanca. Amb la fulla del seu ganivet encara tacada de sang, la ministra de Cultura espanyola i ultranacionalista Ángeles González-Sinde, ens va delectar ahir amb unes precioses declaracions pròpies del seu cinisme habitual: el que compta és la seva accessibilitat digital, no on són físicament els documents. Un argument tecnològic que podria haver aplicat perfectament al patrimoni d'Agustí Centelles robat al nostre país amb els nostres propis diners.

L'atzar, generós (quina casualitat més super casual), ha volgut que, després de quatre anys, una part de la documentació robada a punta de pistola per l'exèrcit franquista de particulars i entitats catalans i ara dipositada a Salamanca, retorni a Catalunya justament la darrera setmana de campanya electoral. Davant aquesta casualitat resulta difícil resistir-se a la temptació de pensar que la dimissió, justament ara quan només falta una setmana per a les eleccions, del durant set anys Subdirector General d'Arxius, l'home ferit per l'esquena per l'esquizofrènia dels socialistes catalans, no tingui res a veure amb l'escena de propaganda barata (una altra vegada polítics remenant caixes de papers recuperats) que, és previsible, subreptíciament o descaradament, viurem els propers dies. Cornut i pagar el beure, deu haver pensat abans de tancar sorollosament la porta del despatx. I que se'ls confitin.

dimarts, 16 novembre de 2010

Els desastres de la guerra contra Catalunya (XIII)



Entre l'agost i l'octubre de 1713, bloquejada Barcelona, perdut el suport dels aliats i completada la seva retirada, el diputat militar Antoni de Berenguer i el general Rafael Nebot encapçalaren una expedició per la Catalunya central i pirinenca, amb l'objectiu de reclutar voluntaris i de promoure aixecaments populars contra l'ocupació borbònica. La maniobra provocà un cert afluixament del setge de la capital catalana: l'estat major borbònic organitzà diverses columnes d'uns deu mil efectius que iniciaren una implacable persecució dels voluntaris escampats pel país. Tal i com ens explica Josep Maria Torras i Ribé (Felip V contra Catalunya, Rafael Dalmau, 2005), l'acció punitiva de les tropes borbòniques recordà per la seva extrema violència la política de "sang, ferro i foc" aplicada pel duc d'Alba en les campanyes dels Països Baixos de la segona meitat del Cinc-cents.

Una praxi pròpia del que s'ha qualificat de terrorisme militar fou aplicada de manera sistemàtica arreu del país, com diuen les fonts "abrassant-se Catalunya tota". En destaca, entre molts altres, el cas de Manresa. Després de dies d'un comportament políticament dubtós de les autoritats municipals, els borbònics encerclaren la població i ordenaren l'incendi de les cases dels principals dissidents. El foc, descontrolat, provocà un autèntic desastre. Segons l'inventari dels propis ocupants, cremaren 522 edificis: "se quemó casi la mitad de la ziudad y la iglesia del Carmen". Després, com a molts altres indrets, s'aplicà la forca a dos detinguts i s'empresonà altres líders locals, a més de confiscar els béns i tirar a terra les cases d'altres manresans considerats desafectes. En aquesta i d'altres operacions d'aquells setmanes, segons un testimoni contemporani "se hicieron prisioneros a muchos catalanes, que luego fueron entregados a la horca y las poblaciones al incendio". Encara que el Memorial Democràtic no en vulgui saber res, aquests bons patricis morts i repressaliats per la seva fidelitat als nostres drets històrics també mereixen memòria.

dilluns, 15 novembre de 2010

Neixen els Premis Brigada de Narcòtics (BN)



Des d'aquest bloc hem decidit impulsar la primera edició dels Premis Brigada de Narcòtics, més curt, Premis BN. L'objectiu d'aquest guardó és el de distingir, reconèixer, identificar i denunciar la incansable activitat, durant el darrer any, d'entitats i persones concretes residents a Catalunya, al servei del manteniment de l'statu quo autonomista. De tots aquells que, lluitant amb constància i dedicació, contra la raó més evident, treballen per evitar que els catalans prenguin consciència de l'absoluta necessitat que el nostre país disposi d'un Estat propi. En l'edició 2010, els Premis BN s'atorgaran en dues categories: Millor Comissaria i Millor Inspector. El primer té per objectiu reconèixer el mitjà de comunicació (digital, en paper o audiovisual) més actiu en l'ocultació de la realitat de la nostra submissió. El segon, identificarà el periodista o opinador més abocat a la causa intoxicadora de la Brigada.

Naturalment, sereu els lectors d'aquest bloc els encarregats de decidir quina persona i mitjà mereixen semblant reconeixement. Durant una primera fase, al llarg de les properes dues setmanes, des d'avui mateix fins el 30 de novembre, podreu proposar un màxim de tres candidats als premis, sigui a través dels comentaris a qualsevol apunt diari d'aquest bloc, sigui fent-los arribar a l'adreça granollacs@gmail.com. A continuació, entre els dies 1 i 31 de desembre, apareixeran a la part fixa d'aquest bloc dues enquestes que permetran als lectors votar entre els cinc candidats més populars designats a la primera fase. El dia 1 de gener de 2011 coneixerem, doncs, els noms dels guanyadors. Us convidem a fer arribar les vostres propostes i a votar per posar nom i cognoms als elements més destacats en aquesta feina diària, practicada per terra, mai i aire, de desinformació i desorientació del nostre país. Serà, si més no, una modesta aportació a l'objectiu patriòtic de desacreditar públicament la seva tasca irresponsable. I com més siguem, més riurem.

diumenge, 14 novembre de 2010

Passeu a la gran ensarronada autonomista

Suposo que sempre és així i per això la credibilitat dels partits polítics ha arribat al nivell que ha arribat. Però, com tinc molt mala memòria, en aquest prinicipi de campanya m'ha cridat especialment l'atenció el fet que tots i cadascun dels lemes electorals escollits per tots i cadascun dels partits autonomistes de convicció o partidaris de fer gestió autonomista prometin exactament el contrari del que fan, han fet i faran. De veritat que només un ràpid repàs deixa astorat qualsevol analista mínimament atent. És absolutament necessari enganyar els electors?

Per ordre ascendent de representació tenim el "Rebélate" de Ciutadans, crit antisistema del partit més partidari de l'status quo autonòmic actual. Impressionant. Després el "Verd esperança" dels qui han llançat a les escombraries en set anys el prestigi del vell PSUC. Patètic. A continuació el "Solucions a la crisi" del PPC, el partit que és capaç de portar al Constitucional l'Estatutet per tal que no disposem de cap eina política útil per millorar la nostra situació econòmica. De vergonya. Segueix el "Gent Valenta" d'en Puigcercós, el conseller més veloç de la història a tornar a penjar l'estanquera després d'haver-la retirat. Quina barra.

I que dir del "Garantia de progrés" del PSC: cal ser socialista, socialista, socialista per parlar de progrés alhora que deixes un país ensorrat (fixeu-vos que, en el cartell, fins i tot en Montilla sembla que s'estigui enfotent de semblant afirmació). I, finalment, dels mestres de l'aranotoca i del peixalcovisme, "Comença el canvi". Canvi? Precisament a mans dels que pensen estirar l'autonomisme tant com puguin per comptes d'emprendre la transformació en Estat que urgeix al nostre país. Passeu i veieu la gran ensarronada autonomista. Perquè veure, veure, als mitjans de la brigada de narcòtics, només en veureu això: la resta de l'oferta electoral, senzillament, no existeix.

dissabte, 13 novembre de 2010

Passats que marquen presents



Ahir vaig anar a casa de la Griselda. Li faig prou més de setanta anys. Mirada inquietant i trista. Francament abatuda per una depressió. Diu que n'ha tingut, a temporades, des dels tretze anys. Però que mai en va voler parlar-hi. Em rep en pijama, amb una camisa ampla que li fa de batí. Es trasllada, no sé si per problemes econòmics. És un bon pis, en un lloc cèntric de Barcelona. En entrar, gairebé ens hem d'obrir pas entre piles de papers i roba escampada per tot arreu. Més que un desordre de mudança, fa pensar en un caos de deixadesa. Fa llàstima. Està sola i no té fills. En algun moment em dóna a entendre que ha estat fatalment decebuda per algú. Pensa gastar en els dies que li queden tot el seu patrimoni. Però la seva actitud no fa pensar en gaires alegries.

Per tal d'asseure'ns ha d'apartar una manta mal endreçada. La resta dels sofàs estan ocupats. Em parla dels seus pares, que per això hi he anat a casa seva. Dos mestres republicans, de l'època d'or de la nostra pedagogia, repressaliats pel franquisme. Depurats entre 1939 i 1940. El seu pare, per ateu. La seva mare, per comunista i separatista. Suspensió de feina i a l'exili espanyol. L'un a Albacete. L'altra a Guadalajara. Ell desisteix de participar en l'escola franquista i es dedicarà al comerç. Ella serà perseguida per les seves idees després de reincorporar-se a l'escola a Catalunya. El seu pare, depressiu com la Griselda, malviurà els darrers anys de la seva vida. La mare, terminarà el seus dies sumida en la negra nit de la demència. La història s'allargassa fins al present, penso, mentre baixo l'ascensor. De generació en generació. Vides dures i finals tristos. Una patacada que fa pensar.

divendres, 12 novembre de 2010

"Corazón loco"

Ha començat la campanya electoral. Potser no agradarà als més dels uns. Ni, als més dels altres. Però és tal i com ho sento. Allò que em dicta el cor. S'aproxima el dia D i continuo incapaç de prendre una decisió. L'enquesta de vot proposada en aquest bloc no m'ha ajudat massa. M'agrada la joventut, la força i la imaginació dels uns. I també la constància, la perseverança i la insistència contra el defalliment dels altres. No em veig amb cor de triar. Així que, per als dubtes d'amor, no hi ha res com recórrer als clàssics per cantar els meus mals:

"No te puedo comprender
Corazón loco,
No te puedo comprender
Ni ellas tampoco.
Yo no me puedo explicar
Como las puedas amar
Tan tranquilamente.
Yo no puedo comprender
Como se pueden querer dos mujeres a la vez
Y no estar loco

Merezco una explicación
Porque es imposible seguir con las dos.
Aquí va mi explicación
A mí me llaman sin razón
Corazón loco.

Una es el amor sagrado
Compañera de mi vida,
Esposa y madre a la vez.
Y la otra es el amor prohibido
Complemento de mi alma
Y a quien no renunciaré,
Y ahora ya puedes saber
Como se pueden querer dos mujeres a la vez
Y no estar loco..."



P.S. Aquest apunt va dedicat al "corazón loco" d'en Patri.

dijous, 11 novembre de 2010

Joan Solà, encara i per sempre



Feia temps que volia fer-ho. L'atzar ha volgut que sigui coincidint amb l'enèssima campanya contra el català als tribunals espanyols i a Brusel·les. Són vint minuts realment ben aprofitats. Aquests dies he tingut l'oportunitat d'escoltar novament de manera íntegra el discurs de Joan Solà al Parlament de Catalunya de l'1 de juliol de 2009. I he vibrat com feia temps que no experimentava. Quina força. Quina convicció. Davant l'artifici o la ineptitud habitual dels nostres polítics autonomistes, quina concisió. Quina capacitat expressiva. Us animo a redescobrir-lo. De veritat. Des de la tribuna del Parlament, escenari de tantes traïcions, va representar amb la màxima dignitat el sentiment de milions de catalans. Mil vegades més proper a la sensibilitat del carrer que no pas els senyors diputats que diuen fer-ho. Simplement, som molts, la majoria, els que volem un país normal. I això reivindicava en Joan Solà. La normalitat d'una llengua i d'un país escarnit. No puc sinó atorgar el lloc central d'aquest apunt a les seves darreres paraules d'aquell dia. Senzillament antològiques.

"Aquest poble no pot ni vol suportar ni un minut més de sentir-se subordinat o escarnit per cap altre.
Les persones que el formem no podem ni volem sentir-nos ni un minut més inferiors a cap altra persona.
La llengua pròpia del país i de moltíssimes d'aquestes persones, una llengua antiga i potent que ha traduït tota la millor literatura mundial i ha contribuït notablement a engrandir aquesta literatura, no pot ni vol sentir-se ni un minut més una llengua degradada, subordinada políticament, incansablement i de mil maneres atacada pels poders mediàtics, visceralment rebutjada pels altres pobles d'Espanya. Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra. Moltes gràcies."

dimecres, 10 novembre de 2010

Duran fent amics



Tenen una feinada per empassar-se el gripau. L'agradós olor de la victòria cobreix certes pestilències. Però, tot i així, de vegades, cal tapar-se el nas. Em refereixo als votants i a l'entorn independentista que ha decidit apostar pel cavall guanyador de CiU. I quan els pots de sal de fruita van que volen, l'amic Josep Antoni Duran i Lleida els regala ahir una entrevista al diari madrileny ABC veritablement antològica. Cal llegir-la per capir les intencions de la federació per al futur més immediat del nostre país. No és una diferència d'estratègia, de gradualisme, és que els objectius d'en Duran són directament antagònics. El polític més seriós, solvent i ben valorat pels catalans es despatxa amb una densa andanada, amb tota la munició a l'abast, contra l'anhel d'independència de bona part dels ciutadans del seu país. Un autèntic regal als morros del 56% de votants de la coalició nacionalista que, segons les enquestes dels diaris de la brigada de narcòtics, votaria sí en un referèndum d'independència.

Duran no és que renegui de la independència del seu país. No, no. És que renega fins i tot del fet que Catalunya sigui un país. Diu que no pot ser independentista per raons sentimentals, perquè el seu pare viu a Alcampell, més enllà de la ratlla d'Aragó, i que "mi corazón no puede aceptar que mi padre y yo vivimos en países distintos". A més, afirma contundent, "no lo veo posible porque Europa no lo aceptaría. Y por supuesto, España tampoco". Especular, especular, podem especular. Com Javier Solana en la seva recent estada a Barcelona. Ara bé allò que si podem contrastar més enllà del nacionalisme del vell polític socialista espanyol és que la Unió Europea ha acceptat tots i cadascun dels nous estats que s'han creat a Europa durant els darrers vint anys. Tots, absolutament tots. I que sobre les independències a dins de les fronteres de la UE no podem parlar encara perquè no n'hi ha hagut cap. Francament, amb gent com en Duran vicecomandant la nau no sé com alguns poden parlar encara d'arribar algun dia a la platja de la llibertat. El vaixell és gran i continua anant mar en dins, sense més rumb que la voluntat de surar. Per tenir alguna credibilitat caldria que comencessin per netejar el pont de comandament.

dimarts, 9 novembre de 2010

Cremant etapes cap a la llibertat



Encara que la divisió ens farà perdre a tots plegats, i molt, cal mirar el futur immediat amb optimisme. Cremem etapes a una velocitat que fa només deu anys no podíem ni imaginar. No són només les enquestes sobre la difusió social de l'independentisme. Són les actituds. La coherència. Fa poc més d'una dècada, per primera vegada des de la mort del dictador, obtenia representació parlamentària un partit que defensava la independència de Catalunya. Ara, en 2010, quan l'autonomisme ha esdevingut un cadàver pestilent que vetllen els de sempre amb mascareta, tenen serioses possibilitats d'obtenir-la dues candidatures que renuncien obertament a participar en el joc irresponsable que ens ha deixat, trenta anys més tard, on som. Enmig de la crisi i sense eines per sortir-hi.

Quina diferència. Reagrupament i Solidaritat. Solidaritat i Reagrupament. Coherents contra l'autonomisme. Una actitud que honora el país. Fart de submissió. Presoner de la lamentable, de la demencial, disjuntiva mediàtica o Convergència o el Tripartit. Com si no sabéssim com governen els uns i els altres. Com si no els haguéssim vist tantes vegades, a tots dos, en la més absoluta inanició. Incapaços. Com si el país necessités, mentre es mor de gana, un aprofundit debat sobre la conveniència o no dels gelats i la rebosteria industrial. Només la fi de l'autonomisme, la construcció d'un Estat propi d'una vegada per totes, garanteix el nostre futur i el de les generacions que han de venir. La resta, perdre miserablement el temps. Afortunadament, el 28-N, tenim on triar. Per primera vegada. I només això ja constitueix una gran satisfacció.

dilluns, 8 novembre de 2010

Coses dels no nacionalistes



Mira que costa donar prestigi, cos i tradició a uns premis d'àmbit internacional. Els Nobel han aconseguit, sens dubte, la màxima projecció internacional. Això ningú no ho discuteix, fora del govern xinès, enfadat aquest any. Els espanyols van decidir el 1981 que iniciarien l'aposta per la concessió d'un d'aquests premis, el Príncipe de Asturias. Contempla vuit guardons en les categories d'Arts, Esports, Ciències Socials, Comunicació i Humanitats, Concòrdia, Cooperació Internacional, Investigació Científica i Tècnica, i Lletres. Després de gairebé trenta anys, podrien haver-se situat en un alt grau de reconeixement. Però els espanyols són tan universals, són tan poc nacionalistes, que manifesten una genètica incapacitat per aconseguir-ho.

L'exemple del premi atorgat en l'àmbit d'esports és d'allò més paradigmàtic. Fora del vomitiu guardó atorgat a Juan Antonio Samaranch, durant anys han anat premiant figures de l'esport mundial de prestigi incontestable, com ara Serguei Bubka, Carl Lewis, Steffi Graf, Lance Amstrong (abans de tota sospita) o Michael Schumacher. En els darrers anys, però, embriagats de nacionalisme, hem assistit a la concessió del premi a les seleccions espanyoles de bàsquet (2006) i futbol (2010), coincidint amb l'obtenció dels títols mundials dels respectius esports. I un es pregunta, crec que legítimament, els anys de Mundial, el premi serà fixe per a la selecció guanyadora? Quina forma de llançar per la borda una feina d'anys. Ara tothom sap al món que en realitat es tracta d'uns premis locals concebuts a major glòria de la nació espanyola... Són les coses dels no nacionalistes.

diumenge, 7 novembre de 2010

No és un cas, és una ofensiva



És un avís per a navegants de la cultura. Mentre els poders públics catalans continuen fent la gara gara als germans Centelles, anant molt més enllà de limitar-se a difondre l'obra del seu pobre pare, es confirmen els pitjors presagis. En només una setmana n'he sentit repicar dues campanes diferents. I prou grosses. A hores d'ara s'acumulen serioses sospites que altes institucions espanyoles porten a terme una campanya d'espoli de diferents arxius documentals històrics d'entitats i personalitats del nostre país. Es tracta d'aprofitar la crisi per fer-se amb un botí patrimonial destacat i, alhora, fer tot el mal possible a les institucions catalanes encarregades de conservar aquest llegat. Destins: Salamanca i Madrid.

Ben armats amb els nostres diners, els espanyols es dirigeixen ara a la caça i captura de noves peces, per posar-les, com va dir la ministra González-Sinde, a disposició de tots els ciutadans catalans, amb només el petit, insignificant inconvenient que es trobin a 833 quilòmetres de la seva capital. L'èxit total de la primera empresa els anima. No importa quants diners calgui posar damunt la taula. Nous casos Centelles es preparen per als propers mesos. Els ingredients de la recepta són els mateixos. La cobdícia dels venedors, esperonats pels astronòmics guanys dels famosos germans, farà probablement forat. Es tracta, novament de fer el pont a les nostres institucions, traint una vegada rera l'altra el més mínim sentit de lleialtat institucional. A l'espera que ens constituïm en Estat, ells continuen actuant com si realment fóssim estrangers.

dissabte, 6 novembre de 2010

Fem forat, satisfacció doble

El resultat de la darrera enquesta del CEO, publicat ahir, ens deixa força elements per a l'optimisme. El primer, el més important, més enllà de la lluita partidària, la constatació d'un nou augment de l'independentisme, que creix des del 17,4% (novembre de 2008), passant pel 21,6% (novembre 2009), fins al 25,2% (novembre de 2010). Un esclat ascendent en dos anys d'un 44,8%. Una xifra brutal de canvi per a un element políticament tan rellevant com el desig d'independència, escrutat, a més, oferint la possibilitat de triar tota la pluralitat de respostes i no només un sí o un no. En conjunt, els partidaris de la Catalunya-Estat (federal o lliure) s'enfilen fins a la històrica xifra del 56%, mai assolida en els darrers cinc anys. La brigada de narcòtics haurà d'aplicar-se molt i molt en el futur. L'oferta independentista resulta cada dia més atractiva.

Pel que fa als partits independentistes, els resultats d'Esquerra milloren, com era d'esperar, a mesura que s'aproximen els comicis i es redueix el nombre d'indecisos. Un segment dels seus votants del 2006 (encara) no han estat seduïts per cap alternativa i es decantaran finalment per repetir, esmorteint la seva caiguda. Entre els nous, les previsions per a l'independentisme coherent que no vol fer gestió autonomista són francament positives. Solidaritat Catalana per la Independència entra per primera vegada en els sondatges del CEO amb una força molt notable, situant-se d'entrada en un 1,7%. I Reagrupament sembla haver capgirat la caiguda d'anteriors baròmetres i repunta fins al 0,9% (un 0,3% més que al juliol, però mig punt per sota de fa un any). Tant de bo, totes les tendències apuntades en el sondeig es consolidin i, si és possible, s'accentuïn d'aquí al 28-N. Anem per bon camí. Si és així, l'esperit del 10 de juliol tindrà finalment una traducció apreciable en el proper Parlament de Catalunya. Una florida de diputats independentistes. Serà una petita contribució a l'objectiu que l'esperit d'un poble que lluita per la seva llibertat sigui més present a les institucions.

divendres, 5 novembre de 2010

Artur, fill, t'oblides la motxilla!



Per sort o per desgràcia (dono gràcies, no em puc queixar, tal i com està el panorama d’un país enfonsat en l’autonomisèria) fa més d’una dotzena d’anys que treballo per a l’administració catalana, per a la Gestoria. Com gairebé tothom del meu voltant (n’excloc endollats), primer de manera precària i, més endavant, des de no fa gaire, consolidada. Això no té cap mèrit, però almenys em dona una visió de llarg recorregut sobre la manera de fer dels uns i dels altres. De convergents, republicans i socialistes. He vist en el meu àmbit laboral quina ha estat l’acció del Tripartit i quina la dels darrers governs convergents. Francament, no en veig diferències molt substancials i, per ser-ne justos, diria que ha estat més reeixida durant els darrers anys, sobretot en relació als agonitzants darrers mandats del president Pujol. Precisament, els de l'ara candidat de CiU com a conseller.

Pensava en aquest fet en sentir les declaracions de fa uns dies d'Artur Mas. Ell, afirmava mitiner, sí estarà amb els ajuntaments catalans. I posava com a exemple l’episodi de nevades de març del 2010. Òndia, però és que, tot i que ell sembli que no, gairebé tots recordem encara l’anterior gran tongada de neu i caos que a ell el va sorprendre a la discoteca. Quines penques. Més enllà del desprestigi general del conjunt de la classe política, potser aquest és un altre motiu pel qual la il·lusió pel canvi és limita als militants de CiU i els seus conversos de darrera o penúltima hora. La raó per la qual és completament absent del carrer en les converses del noranta per cent dels votants (o voluntaris no votants). A Mas ja el coneixem manant i, francament, la seva acció de govern no va passar a la història com un model d'eficiència.

dijous, 4 novembre de 2010

Soler rima amb botifler



Fa uns dies, el Congrés espanyol va rebutjar amb la piconadora dels partits espanyols i els seus diputats catalans autistes, una proposta del PNB per a dotar de major reconeixement les anomenades seleccions esportives autonòmiques. Res nou sota el sol, que dirien els clàssics. Només tindrem seleccions quan tinguem un estat propi. L'experiència dels darrers anys així ho avala. Aleshores se'ns obriran de bat les portes de totes les federacions internacionals. No haurem d'exiliar-nos a Amèrica, com el 1939, per jugar a hoquei patins. Ni haurem de limitar el nostre interès per les seleccions catalanes al seguiment de combinats d'esports que no coneix ningú, tot i que siguin altament respectables (i sobretot, l'esforç dels seus dirigents, del tot encomiable).

Parlant de dirigents i a l'escalf de la notícia, avui no puc estar-me de parlar d'un personatge decisiu per segar-nos l'herba sota els peus. Més enllà d'en Jaime Lissavetzky (quin goig veure la seva cara de pomes agres, derrotat en les primàries madrilenyes del PSOE, darrera la Trini!), en destaca particularment l'ínclit Director General d'Esports del Consejo Superior de Deportes, Albert Soler i Sicilia, el més abrandat activista contra la possibilitat que el seu país gaudeixi de seleccions pròpies. Situat al mig de totes les conspiracions. Els seus mètodes fan honor al seu segon cognom. Un d'aquells alts càrrecs del PSC consagrats a lluitar contra Catalunya. Llicenciat en INEF, Soler és funcionari de l'Ajuntament de Barcelona, institució en la qual ha anat ocupant diversos càrrecs relacionats amb la gestió esportiva. Entre 1999 i 2008 fou director d'esports de la ciutat, director-gerent de l'Institut Barcelona Esports i director del Pla Estratègic de l'Esport de Barcelona. Avui actua de punta de llança contra tots els moviments en l'àmbit internacional a favor del reconeixement de les nostres seleccions. És un personatge fosc, lamentable, que els catalans convé que coneguin.

dimecres, 3 novembre de 2010

El joc del Concert



La veritat, no és cap sorpresa. Era d'esperar que CiU recularia en la qüestió del concert. Però, tan aviat!? Francesc Homs, autor d'una magna obra de teorització sobre l'itinerari legal i polític suposadament necessari per assolir el concert econòmic (i gran negociador del magnífic Estatutet de la Moncloa), s'ha despenjat amb unes declaracions de campanya afirmant que si no disposen de la majoria suficient per governar en solitari, retiraran la seva proposta estrella. Antològic. Tornen els temps de, nosaltres representem en exclusiva el país. Voteu-nos o regnarà el caos. Nosaltres som Catalunya. Com si no existissin altres forces d'obediència catalana. Totes les quals, diguem-ho de passada, recolzarien el concert si fos una opció real. Si no fos com demanar la lluna en un cove als espanyols.

Fa gràcia, a més, que afirmin que si no disposen de força suficient faran marxa enrere. Té gràcia perquè porten set anys fent exactament aquesta recriminació a Esquerra. La d'haver trait les seves conviccions a canvi d'ocupar el poder. Justament, el que es disposen a fer ells ara. No es tracta de defensar si Catalunya necessita disposar dels seus propis recursos en plenitud o no. El que pretenen és portar en exclusiva la pastanaga, mentre els espanyols ens continuen donant amb el pal. Plantegen un futur impossible per engrescar el personal, però anunciant que no el faran realitat si no els votem. No, no. Molts, encara que siguem minoria en el camp catalanista, no els votarem i creiem sincerament que l'últim que necessita un país enfonsat en la crisi són jocs de mans impresentables. Això no és un caprici, és una necessitat vital per a la supervivència del nostre país i de milions de ciutadans. En primer lloc, per al prop del vint-i-cinc per cent de catalans que es troben en situació de pobresa. El joc del Concert no mola. És de molt mal gust.

dimarts, 2 novembre de 2010

González-Sinde i l'educació



Fa uns dies, en el curs de la inauguració del Festival de Cinema de Valladolid, la ministra de Cultura, és a dir, la ministra del ministeri que no hauria d'existir, la ministra del ministeri sense competències, la ministra del ministeri al qual li molesta internet, la senyora Ángeles González-Sinde, va manifestar el seu enuig envers l'alcalde de la ciutat castellana negant-se a saludar-lo. El motiu: les desafortunades declaracions de l'alcalde popular, Javier León de la Riva, relatives als "morritos" de la nova ministra Leire Pajín. Dona, aquesta última, per cert, cal dir-ho, d'estil cent per cent elegant i refinat. El fet revela que la ministra González-Sinde, tot i la duresa del seu semblant, és persona de sentiments. Sensible. Capaç de reaccionar impulsivament davant de la infàmia.

Però l'anècdota, a més, hauria de fer veure a les autoritats culturals catalanes quin és el tipus de missatge que pot entendre la ministra. És només una idea per al Conseller Tresserras en el poc temps que li queda: la propera oportunitat que tingui, retiri la salutació a la ministra. Sense la seva actuació deslleial, l'estratègia gangsteril dels germans Dalton-Centelles no hauria funcionat i el patrimoni del seu pare no ens hauria estat vilment espoliat pels espanyols. Com la ministra es dona de sentiments, sensible, capaç de reaccionar impulsivament davant la infàmia, ben segur, comprendrà el seu gest. De moment, almenys, agrairíem a la Fundació Caixa de Girona que deixés de posar espais de cultura del país al servei d'aquests dos impresentables. Si volen exposicions a benefici de l'explotació dels drets d'autor que encara posseeixen, que se la paguin amb els diners de la traïció. Els quartos que els va donar la sensible ministre González-Sinde.

dilluns, 1 novembre de 2010

Polítiques d'ascensor



És un clàssic. Parlar del temps o del Barça. Les converses d'ascensor no donen per a més. Són un tràmit de sociabilitat sense més pretensions. Un útil intercanvi de tòpics que mantenen un fil de comunicació obert entre els veïns. Algun dia, potser, podrem aprofundir una mica més en la nostra amistosa i, de moment, insubstancial relació. Pensava en això, fa uns dies, quan a la tertúlia de migdia que dirigeix en Xavier Grasset a Catalunya Ràdio, un dels tertulians feia escarafalls que la legislatura acabés parlant de braus i comencés fent-ho de la limitació a 80 km/hora a les vies ràpides (!?) que envolten Barcelona. Els considerava temés menors. Intranscendents. Al nivell de les converses d'ascensor. Francament, no ho vaig acabar d'entendre. Em va semblar que no vivim al mateix país. Alguns es pensen que aquí, més enllà de la gestió més o menys eficient, es poden decidir coses de veritat. Serioses.

Què vol que es decideixi al nostre autonòmic i constitucional Parlament de Catalunya? Que la cambra aprovi dotar de majors recursos l'educació i la sanitat públiques? Que arbitri mesures econòmiques estructurals per acabar, almenys, amb una part dels sis-cents mil catalans aturats? Que impulsi, més enllà del maquillatge, el desenvolupament de nous sectors econòmics a través de mesures de foment a la recerca, de crèdit o fiscals? Que fomenti l'entesa entre els sectors econòmics, empresaris i sindicats, per adequar el mercat laboral a les demandes actuals? De tot això se n'ocupa la cambra de veritat, el Congreso de los Diputados. Allí on els diputats catalans s'esmercen a fer el ridícul una i altra vegada. Entretant, aquí, a parlar del temps, del Barça, dels braus i dels 80 km/hora. És el que tenim. Els efectes secundaris del consum massiu de narcòtics.