Barcelonins, a votar!

Canònica de Cardona

El passat 13 de desembre va començar el vot anticipat per a la gran Consulta sobre la Independència a Barcelona, que culminarà el proper 10 d'abril. El mateix diumenge a la tarda, en el seu tradicional intent de desprestigiar qualsevol de les iniciatives que cerquen la llibertat del nostre país (per alguna cosa marxa destacat en els nostres Premis BN), el diari del comte de Godó titulava: "ERC y Solidaritat promueven la independencia en Barcelona". En realitat, tal i com explicava vilaweb a la mateixa hora, Barcelona Decideix "compta amb més de sis mil voluntaris, té el suport d'unes tres-centes entitats, a banda d'adhesions formals de partits com ara ERC, CiU i la CUP". I és que,  tot i l'èxit autonomista del passat 28-N, encara resulta dur per als de l'establishment acceptar que la pregunta sobre el futur que volem per a Catalunya s'ha situat al bell mig del debat social. Què còmode resultava situar-lo en la més pura marginalitat!

Som-hi: des del passat dissabte 18 de desembre ja es pot votar anticipadament a tots els barris de Barcelona. Com en totes les tongades de Consultes, en el debat públic sobre la de Barcelona sentirem també allò de quina pèrdua de temps, això no serveix per a res i d'on surten els diners. Però, que voleu que us digui, també el passat 28-N varem gastar milions d'euros i d'esforços personals en organitzar unes eleccions de ficció, on gairebé totes les propostes estrella eren i són irrealitzables, on tots els partits, inclòs el PP, portaven als seus programes iniciatives que no són possibles després de la sentència castradora del constitucional espanyol. I això ningú ho explicava als votants. Posats a triar, almenys a les Consultes sobre la Independència els ciutadans saben que estan votant una ficció!

Perdre els papers

Aquàrium de Barcelona

Si la darrera campanya electoral socialista fou lamentable de cap a peus (des d'anunciar d'entrada que no repetirien el Tripartit, el que equivalia a dir: "vota'm que no governaré", fins a la deriva espanyolista enfollida quan totes les enquestes detectaven una fuga massiva de vot en direcció contrària, és a dir, cap a CiU), la reacció a l'anunci del fitxatge de Ferran Mascarell per al nou govern del president Mas torna a demostrar-se insòlita. És ben bé allò del boxejador fora de combat que es balanceja sense esma just abans d'estavellar-se contra la lona. Encara no recuperats d'un directe a la mandíbula d'extrema violència i amb la perspectiva que els propers assalts (eleccions municipals i espanyoles) siguin encara més catastròfics, els socialistes no saben ben bé on són les coordenades del quadrilàter.

La resposta de Nicaragua ha estat incomprensible. La factoria de ficció socialista fa l'efecte de trobar-se, ben bé, col·lapsada. Per comptes de menystenir hàbilment la figura d'en Mascarell i de presentar la seva decisió com una rebequeria comprensible per part d'algú que havia estat rebutjat primer per Montilla (excloent-lo del segon Tripartit per maragallista) i després com a candidat substitut de l'agonitzant alcalde Hereu (per cert, algú sap perquè estava tan emocionat en l'acte d'investidura d'en Mas?), la direcció socialista va i l'expulsa públicament del partit alhora que fa saber tothom que era partidària que disputés la candidatura a l'actual alcalde de Barcelona en unes primàries. És a dir, deixa veure una vegada més la seva lògica manca de confiança en les possibilitats d'Hereu, mentre exalça la figura de Ferran Mascarell i de rebot la del mateix Artur Mas, capaç d'atreure'l al seu projecte. De veritat, costa d'imaginar una línia argumental més absurda. Que volen suïcidar-se?

Tranquils, és una innocentada

Monistrol de Calders

Tots els mitjans publicaven ahir el nomenament d'una absoluta desconeguda, Pilar Fernández Bozal, de professió advocada de l'Estat, com a consellera de Justícia del nou govern de la Gestoria. Tot i pertànyer al club dels millors, als de La Vanguardia els hi va costar tot el dia fins i tot trobar una foto seva. Déu n'hi do, quina innocentada. Els mitjans sempre fan la broma del 28 de desembre. També em va semblar escoltar (potser era en plena somnolència del migdia) que l'exdirector general de la Guardia Civil aniria a Interior, que Fèlix Millet seria Director General de Presons i que el cap de la Inspecció d'Hisenda a Catalunya seria el nou conseller d'Economia. Ah, m'oblidava, i que Enrique Lecumberri magistrat del Suprem, segons sembla (?), proposat per CiU, i coator de la darrera sentència contra la immersió lingüística seria, probablement, el nou conseller d'Educació. És que fan unes bromes...

Us imagineu com a consellera de Justícia una senyora que ha orientat la seva carrera professional a la defensa jurídica dels interessos de l'Estat espanyol a Catalunya, dels drets de la metròpoli a les colònies? Quina ha de ser la seva sensibilitat política més bàsica? Així, sense dubtar-ho, la notícia és una broma. Una senyora que ha dirigit els serveis jurídics de l'Estat contra les Consultes, posada a contenir les envestides constants d'aquest mateix Estat contra l'Estatut i les minses competències que encara no han estat buidades de contingut de la Generalitat de Catalunya. Una piròmana posada a contenir el foc de l'estat autonòmic, incendi que cremarà sense control amb noves glopades de benzina madrilenya durant els propers mesos. Ben segur, definitivament, és una broma. Fa temps que no m'agraden les innocentades, però trobo que aquest any han estat de molt mal gust.

No se sent un alliberador (i aquest és el problema)

Sant Salvador d'Horta

El títol d'aquest apunt recull una de les afirmacions del discurs de presa de possessió d'Artur Mas com a president de la Gestoria. És ben bé així. I és ben bé aquest el problema. Artur Mas no té vocació de liderar el seu país fins a la llibertat plena. Ha decidit ser una baula més en la cadena històrica del nostre país. Cadena que des de fa tres-cents anys és desgraciadament cadena que encadena. La Vanguardia digital capia perfectament el missatge en la seva primera versió de l'acte: "Artur Mas: 'Me siento un constructor de mi país, no un liberador'". Una escenografia brillant per a un acte que podria ser, però no és. Honors militars d'un escamot amb armes de fogueig. Una immensa mostra d'impotència. Autoconsol mentre el país s'enfonsa en la pitjor crisi dels darrers segles.

Els diputats de CiU al Parlament es van ofendre molt quan algú, ara no recordo si en Joan Puigcercós o en Joan Laporta (penso que el segon) va afirmar en el debat d'investidura que al president Mas li faltava lideratge. És així, per estricta voluntat pròpia. En la seva resposta, el president va dir que si hagués concorregut a les eleccions amb el propòsit de portar el país fins a la llibertat plena, és a dir, si hagués presentat als ciutadans una oferta plenament independentista, segurament no hauria obtingut seixanta-dos diputats. Aquesta és, precisament, la millor manifestació de la seva manca de lideratge: no presenta al seu poble el camí en el que creu, sinó aquell que ha jutjat que el faria tornar a la Generalitat. Una autèntica llàstima. Per desgràcia, el seu somni era comandar la Gestoria, no pas ser president d'una Catalunya completa. Alliberada, finalment. No se sent un alliberador.

P.S. Per cert, és absolutament contradictori prometre fidelitat al rei i a la constitució espanyola i, alhora, "fidelitat al poble de Catalunya". És impossible compartir lleialtat a l'esclau i al capatàs.

La subhasta de la ministra sinistra

Callús

Aquests dies hem viscut l'anunci d'un nou cas d'espoli cultural: la compra per tres milions d'euros de l'arxiu de l'agent literària Carme Balcells, que la Generalitat de Catalunya havia procurat que fos dipositat a algun dels centres d'arxiu rellevants del nostre país. Es tracta d'un valuós llegat que il·lumina la trajectòria d'alguns dels més importants autors en espanyol del darrer mig segle. És un nou episodi de la subhasta permanent de la sinistra Sinde. El Ministerio de Cultura ha repetit el seu argument habitual dels darrers temps: així, dipositat a l'Archivo General de l'Administración d'Alcalá de Henares, estarà a disposició de tots els espanyols. El cas demostra dues coses: primer, que si els fons documentals són a l'Arxiu Nacional de Catalunya, el Ministerio considera que no estan al servei de tots els espanyols (cal presentar el passaport català per a la consulta?), perquè Espanya és igual a Madrid; i, segon, que no mereixem conservar documentació relativa a grans autors de la literatura espanyola, fet que fa creure que no ens consideren gaire, d'espanyols. Bé, interessant.

En qualsevol cas, és un bon moment per lloar els milers de propietaris d'arxius privats que, des de fa trenta anys, de manera desinteressada, han subscrit convenis de dipòsit o lliurat en donació els seus arxius a la Generalitat de Catalunya per posar-los a l'abast de tothom. Constitueixen un exemple de patriotisme i de sentit col·lectiu. La sinistra ministra Sinde, però, ens ho està posant molt complicat darrerament. En temps de crisi, ella paga el que calgui (amb els nostres diners, per cert). I, a la vista d'exemples com aquest o el de l'Agustí Centelles, alguns propietaris d'arxius han sucumbit a la cobdícia: per què posar al servei de la comunitat aquest patrimoni de manera gratuïta? Clinc, clinc. Clinc, clinc. A fer caixa. I ara ho tenen fàcil. S'apropen a la Generalitat i diuen: em donareu un milió d'euros (o altres quantitats elevadíssimes, sobretot en els temps que corren) o m'ho emportaré a Madrid. Així de clar. Així de patriòtic. És l'obra patètica de la sinistra ministra Sinde. I de la cobdícia d'uns pocs.

Relats de diumenge (III). Tot depèn de la perspectiva

Canònica de Cardona

El Consell municipal no hi estava d'acord. El rector, però, havia estat persuasiu. Era ple estiu de l'any del Senyor de 1589. Temps de pesta bubònica. Les notícies de Barcelona feien esborronar. Els "mals humors" havien provocat una mortaldat terrible. Bubes a les aixelles que acabaven per desfermar un quadre febril sense solució coneguda. En pocs dies la mort apareixia inexorable. Com deien els cirurgians calia escapar el primer i tornar l'últim.  Per això calia tancar totes les portes de les viles i evitar qualsevol contacte amb les zones empestiferades. Abans de començar l'aïllament, però, la majoria dels vilatans de Llanurs havien decidit invocar l'auxili del cel fent un romiatge a Santa Maria del Mont. Calia sortir aquell mateix dia, el pitjor dia del món. Els núvols de tempesta no podien ser més amenaçadors.

Les divisions a la comunitat van començar ben aviat. Alguns eren partidaris de pujar pel camí costerut que anava més directe a l'ermita. La majoria, però, preferien prendre el camí carreter de tota la vida que, de volta en volta, acabava arribant a destí. Portem dones i criatures, vells i coixos, deien. Prendreu mal, reblaven. Els grimpadors suaren de valent per arribar a Santa Maria. En un hora hi eren. Just a temps per refugiar-se de l'esclat d'aigua més extraordinari que mai havien vist. Des del més alt de la serra, a més, van tenir l'oportunitat de contemplar en la distància com el gruix dels seus, fresant el camí planer, es dirigien sense remei cap a l'esvoranc obert per l'avinguda d'aigua en un revolt amagat del camí. La distància, tot i el toc de corn, era excessiva per avisar-los. Els semblava intuir que, tot joiosos, cantaven cap a la seva fi desgraciada. Aquell any, l'aigua va matar més gent a Llanurs que la pesta negra. Vés qui hi ho havia de dir.

El nom ajuda a fer la cosa

Santa Perpètua de Mogoda

Notícia de fa uns dies, el Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya (CEEC), defensa que el Cos de Mossos d'Esquadra passi a denominar-se Policia Nacional de Catalunya. No debades, el nom de la nostra policia actual deriva lamentablement del dels escamots borbònics locals encarregats d'imposar, sovint a sang i foc, el nou ordre dels ocupants castellans. És només un exemple més de la nostra desmemòria absoluta. Del lamentable oblit del nostre brillant període constitucional i sobirà. El que lloà Pau Casals a les Nacions Unides el 1971. Aquell que no ha tornat mai més des de la caiguda de Barcelona el 1714. Només des de l'amnèsia es poden mantenir tots, absolutament tots els noms institucionals imposats pels vencedors. Tenim Ajuntaments de regidors. I no Consells municipals de consellers, cònsols, jurats, paers o procuradors.

És veritat que aquests noms mantenen la continuïtat històrica que el règim municipal borbònic i liberal ha aconseguit imposar fins els nostres dies. Però és que quan creem noves institucions sota el principi de l'autonomia política no sentim cap mena de necessitat de recuperar els nostres noms propis. Tenim un Parlament i no una Cort. I diputats per comptes de síndics. I en el govern de la Gestoria, consellers i no diputats. L'únic que hem fet per recuperar una denominació històrica (de la pitjor manera possible) ha estat tornar a parlar de vegueries. La cinquena o sisena administració superposada i, per tant, necessàriament impopular. Perquè, per cert, el carrer de la Diputació, a l'Eixample de Barcelona, no està dedicat a l'actual Diputació provincial, sinó a la Diputació del General de Catalunya, nom de l'antiga Generalitat. Tot plegat, un veritable embolic de desmemòria.

Més demagògia autonomista

Mentre els independentistes hem d'escoltar cada dia improperis sobre la nostra manca d'atenció a l'entretant, als anomenats problemes reals, contemplem astorats escenes de sofà com les del pacte CiU-PSC per facilitar la investidura d'Artur Mas com a president de la Generalitat. Permeten valorar exactament quina és la capacitat política actual de la Gestoria, la que han construït i acceptat els autonomistes al llarg de trenta anys, a l'hora d'afrontar la crua realitat: la crisi més important de la història contemporània. El primer punt del pacte, dedicat a aquest aspecte, fa caure la cara de vergonya:

"1. En l’àmbit de la concertació social i la lluita contra la crisi:

a. En el  marc de la Cimera sobre la Crisi  Econòmica,  impulsar  el desenvolupament de l’Acord Estratègic per la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana, adaptant-lo a la fase actual de la crisi econòmica i assegurant un seguiment parlamentari de les seves tasques i compromisos.
b. Estimular l’activitat emprenedora i innovadora, a través de, entre d’altres mesures, la millora de la connexió entre recerca i l’aplicació empresarial dels seus resultats.
c. Prosseguir en l’esforç de simplif icació dels tràmits administratius per a la creació i ampliació d’activitats econòmiques.
d. Incrementar  el  paper de l’Institut  Català de Finances per tal  de millorar el crèdit a les empreses i els autònoms".

És a dir, les grans mesures que emprendrà l'autonomisme centrat contra la crisi, els que realment saben, els de l'eix de la responsabilitat com diu avui en Francesc-Marc Álvaro, són les següents: una cimera per parlar-hi, estimular l'activitat emprenedora connectant recerca i empresa (gran idea, perfecte, com? quan?), simplificar tràmits (molt propi d'una Gestoria) i incrementar el "paper" (que no els recursos) de l'ICF. És així com lluiten activament contra la crisi des de l'autonomisme. Amb mesures d'un impacte realment extraordinari. Propostes de xoc, efectives, efectives. Polítiques de broma en un país de broma. Camí dels set-cents mil aturats. Apropant-nos a una quarta part de la població en situació de pobresa. I els irresponsables som nosaltres. De bogeria.

Fer-se l'orni o no acatar

La sentència de l'Estatut va constituir la mort definitiva de l'autonomisme. Els mitjans de la brigada de narcòtics van jugar durant les setmanes posteriors a minimitzar-ne els efectes, negant que tingués cap efecte sobre la immersió lingüística (ahir a la tarda, quina barra, els grans vaixells de la premsa escrita catalana continuaven titulant amb la loteria!). Necessiten l'autonomisme com l'oxigen per respirar. No conceben una altra cosa. No volen admetre que put a quilòmetres de distància. En realitat, qualsevol que se la mirés en diagonal, encara que fos un simple aficionat, com ara un servidor, va tenir prou per captar l'enorme forat, l'esvoranc de dimensions descomunals, que s'obria al sistema educatiu català en matèria lingüística. Així ho vaig escriure aleshores en aquest bloc. Ara, la sentència del Tribunal Suprem no fa sinó confirmar-ho. I quan governi el PP, a partir del març del 2012, vindrà la definitiva mitjançant una nova llei de bases d'educació.

L'atzar (o no) ha volgut que la sentència del Tribunal Suprem que destrueix el sistema de immersió lingüística coincideixi amb la investidura del nou president de la Generalitat, Artur Mas. Avui, quan rebi la confiança majoritària del Parlament de Catalunya té l'oportunitat de fer palesa la seva oposició frontal a l'ordre judicial que ve de Madrid. Podrà així rectificar la patètica i estràbica intervenció d'Oriol Pujol d'ahir a la tarda: d'autèntica vergonya, inconcebible ni en el pitjor dels malsons (quina capacitat per mirar cap a una altra banda! he sentit veritable fàstic). El nou president té l'opció històrica d'anunciar que el nou Govern de Catalunya no aplicarà la sentència de la metròpoli. Que se la posin per barret. Que assumirà totes les conseqüències jurídiques que suposi, personalment i institucionalment, de la presó a la inhabilitació, aquesta determinació. Ben segur, trobarà desenes de diputats al Parlament de Catalunya (més de 58) que li'n donaran suport. I serà un pas endavant per a que els qui no li tenim confiança comencem a creure en la sinceritat de la seva aposta pel dret de decidir del nostre poble. Tu tries, president, fer-te l'orni o no acatar.

Estafes quadriennals

Aquàrium de Barcelona

Fa gairebé exactament quatre anys una part substancial del país, clarament majoritària, es trobava escandalitzada pel fet que la repetició del tripartit havia estat el plat polític de cuina més ràpida de la història. En un tres i no res, voila! La presumpta equidistància d'alguns s'havia volatilitzat en segons. Manifestació d'empipats davant la seu d'Esquerra a Barcelona. Els opinadors de l'àmbit convergent van denunciar a bombo i plateret el fet, d'altra banda difícil de dissimular, que s'havia orquestrat un veritable engany a l'electorat. Que els protagonistes del pacte sabien què farien i que havien promès en campanya exactament el contrari. Molt em temo, no sabeu com m'agradaria equivocar-me, que ens trobem exactament en el mateix punt, però amb protagonistes canviats.

Fet amb més habilitat, això sí. El programa electoral de CiU a les eleccions nacionals de 2010 deia literalment "Ens proposem que Catalunya disposi d’un model de finançament propi –com ho és el concert econòmic– amb l’objectiu de poder gestionar i decidir sobre la totalitat dels recursos tributaris de Catalunya". Observi's la indefinició que comporta un "ens proposem" inicial. Després, un prodigi semàntic per no dir allò que volen que sembli que volen dir, però que en realitat ningú no els podrà retreure que van dir, perquè exactament mai no van dir. Les primeres declaracions de l'ínclit Josep Antoni Duran i Lleida, el confirmat negociador a Madrid, sobre l'ara anomenat pacte fiscal ("no portarem Catalunya a una nova derrota") no fan sinó fomentar la sospita que probablement mai es plantejarà ni tant sols en el capítol d'objectius. Tot i que en Mas hagi insistit en del debat d'investidura. Més que res perquè és un objectiu impossible. I molt em temo que ells ho saben perfectament. Lleig, no?

Estampes megalòmanes

Santiga

Són curiosos els canvis de la fortuna. Produeixen imatges patètiques. Fa tres anys, l'estampa hauria reflectit una Espanya eufòrica. Un Estat que, en paraules de José Luis Rodríguez Zapatero, era a punt de superar França com a gran potència econòmica europea. Que demanava el seu espai en el club dels escollits a nivell mundial. En poc més de vint-i-quatre mesos, però, el prisma a través de qual contemplem la mateixa escena ha canviat absolutament. Radicalment. Un gir copernicà. Dissabte passat, taula de quatre. El Borbó i la seva consort grega (aquesta vegada, sense saludar compulsivament) asseguts davant per davant de José Blanco i el gran ZP. Petant la xerrada en ple viatge Madrid-València en la nova línia de l'AVE que inauguren. Ara, a desembre de 2010, es veu, simplement, com l'estampa megalomana d'un país foll. Un exemple gràfic de com es poden errar els objectius de forma radical.

Un reflex d'un Estat que llença els diners públics a mans plenes mentre pot haver de ser rescatat en un futur proper pels països capdavanters de la zona euro. Els mateixos que havia de superar de manera imminent en la seva cursa imparable de progrés buit de contingut. D'un Estat que genera enormes incerteses de futur enmig d'una crisi de proporcions històriques. Però que, alhora, està a punt de convertir-se en el país amb més quilòmetres de tren d'alta velocitat del món mentre margina l'eix mediterrani. Un luxe inaudit que pagaran no una, sinó potser les dues properes generacions d'espanyols (esperem que ja sense l'habitual i gratuït finançament català). Amb línies deficitàries, a ciutats com ara Màlaga o Valladolid, que són d'autèntica bogeria. Situades absolutament al marge de qualsevol lògica econòmica. Vies cap al no res. Estampes de veritable megalomania.

S'ha trencat el pacte. Sí, i què?

Sant Carles de la Ràpita

Les primeres declaracions de la nova presidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert m'han semblat candoroses. Diu que el pacte constitucional està trencat i que li'n farà saber al seu homòleg José Bono. No voldria repetir-me sobre aquesta modalitat tan catalana d'autoengany consistent a anomenar pacte allò que és pura i simplement sotmetiment. Un pacte el subscriuen dues parts que es reconeixen mútuament els poders i la capacitat per signar-lo. I més enllà d'operacions cosmètiques i declaracions que s'emporta el vent, Espanya mai ha reconegut a Catalunya el dret de decidir lliurement el seu nivell de sobirania. Així de simple. Si a això afegim el clima postfranquista i ultra de pressió en el context del qual es va redactar la Constitució espanyola, sembla una broma que es parli de pacte constitucional en referència a Catalunya.

La millor prova de que no existeix cap pacte és que es pot proclamar trencat sense que passi absolutament res. Que totes les declaracions dels autonomistes en aquest terreny són pur foc d'encenalls. Autèntiques cortines de fum. Que són pròpies d'aquell que es queixa però que no està disposat a fer realitat cap mena de solució alternativa als termes del suposat pacte. A defensar-la i a explicar-li a la gent quina és l'única opció que ens han deixat. La que tothom sap a Catalunya. Carinyo, estimo a un altre; vull el divorci. Hem decidit prescindir dels seus serveis; demà no cal que vingui. Hem trobat un producte millor; a partir d'ara no cal que ens continuï portant el seu; No ens agrada el seu servei telefònic; ens donem de baixa (aquest no és tan fàcil). Espanyols, s'ha trencat el pacte constitucional amb Catalunya; estem molt enfadats, però no patiu, ja se'ns passarà. Com voleu que ens prenguin seriosament.

Relats de diumenge (II). L'esclau monotemàtic

Arnes

En Kunta portava tres anys vivint a Virginia. Però, per a ell, era com si haguessin passat tres-cents. Encara no era ben bé conscient de com havia pogut superar les calamitats del viatge en vaixell des de l'Àfrica. La seva complexió forta, que l'habilitava ara per a encarregar-se dels treballs més durs, tenia, sens dubte, força a veure. Molts dels seus companys i el seus germans petits havien mort en la travessa. L'escorbut, els maltractaments o directament la gana havien delmat una població abans forta només en unes poques setmanes. Això, tot i els esforços dels seus raptors que els miraven com un producte més que, arribats a port, podrien intercanviar en el puixant mercat de les antigues colònies, ara estats federats del nord d'Amèrica.

Ni un sol dia dels darrers tres anys havia deixat de pensar en la manera de fugir. Bona part dels altres esclaus de la plantació el consideraven un il·lús, partidari de l'alliberament exprés. Un monotemàtic. Qualsevol, deien, podia veure la impossibilitat d'escapar dels amos blancs. Alguns d'ells, fins i tot, s'havien atrevit en els darrers mesos a demanar un millor tracte: treballar de sol a sol, però amb un calçat més adequat i algunes hores més de descans. El capatàs no havia dubtat a denegar-los totes les seves peticions i, fins i tot, a castigar els seus portaveus, fomentant directament la seva substitució. En Kunta, però, continuava monotemàtic amb els seus plans de fugida. Estava convençut que un dia no massa llunyà intentaria escapar per sempre més no només ell, sinó la majoria dels esclaus. Perquè la situació era insostenible i no existia cap altra sortida davant la intransigència dels seus opressors. Que les dures condicions de vida a què eren sotmesos, dia a dia més exigents, més enllà de les seva insistència, acabaria per convèncer-los.

Gestionar l'espai

Canònica de Cardona

Des de la nit dels temps, les formes del poder són absolutament fonamentals. Fins i tot en un òrgan mancat de gaire capacitat legislativa (per voluntat del país i de la majoria dels seus actuals representants), com és el Parlament de Catalunya. Per això calia portar corbata per ser conseller en cap fa set anys. I per això la distribució en l'espai dels diputats representa quins es situen en la centralitat política i quins als extrems. Normalitza els uns i marginalitza els altres. A Catalunya, la política nacionalment agressiva del Partit Popular, més enllà del Pacte del Tinell i de l'anada a cal notari, havia estat unànimament resposta durant vuit legislatures fent que els seus representants ocupessin el marge dret de la sala (des d'on els periodistes van poder llegir el mòbil d'en Sirera). Ara, la constitució del Parlament de la novena legislatura, per primera vegada, trenca aquest esquema.

De la constitució del Parlament hi ha moltes coses a comentar. La que més dol és sens dubte aquesta. Tant de bo no sigui un aperitiu del que ha de venir. El fet que CiU hagi utilitzat de bones a primeres la majoria absoluta a la nova mesa de la cambra (que no té ni en vots ni en escons) per oferir major visibilitat al Partit Popular. Per posar de relleu la seva influència. Per situar-lo als escons del bell mig del Parlament. Fora, doncs, dels extrems que, gentilment, ocuparan ells mateixos. Alicia Sánchez-Camacho asseguda just al darrera d'Artur Mas. Serà una premonició? Sembla que es tracta d'un intercanvi de favors per a que el Partit Popular s'abstingui en segona votació a la investidura d'Artur Mas. Si ha estat així, comencem la legislatura pagant peatges simbòlics de notable valor. Malament. Molt, malament. Del notari a l'altar?

En Tresserras s'acomiada

Siurana

M'ho han fet arribar i crec que val la pena. Escriure bé hauria de ser una base mínima per ocupar segons quins càrrecs. Transcric aquí algunes ratlles de la carta de comiat als treballadors del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació tramesa aquesta setmana pel Conseller Tresserras. Un dels millors, entre els tres millors, sense dubte, dels darrers trenta anys. A reveure. Si hem de repetir les experiències dels darrers governs Pujol, el trobarem a faltar:

"El temps i el criteri de cadascú s’ocuparà d’avaluar degudament la tasca col·lectiva desenvolupada pel Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació durant aquests poc més de quatre anys. Han estat per a l’equip sortint i per a mi mateix uns anys apassionants i intensos. Amb alegries i desenganys, èxits i revessos. Anys de complicitats i també d’alguns desacords. D’amistat i sintonia dels uns amb els altres, o, de vegades, de fer-nos costat davant la desgràcia o el sentiment de pèrdua. En alguns actes que hem compartit, hem après que el Departament té una història llarga i densa, que ha generat una ferma cohesió de grup i una especial forma de compromís, independentment de consideracions partidàries, al servei del país i la seva dinàmica cultural. Voldríem haver estat dignes de participar positivament d’aquests vincles.

Vull agrair-vos la feina que, cadascú des de les seves responsabilitats, heu dut a terme amb exigència i responsabilitat. Hem procurat fer una bona feina plegats. Diria que hem fet una bona feina, malgrat les dificultats i les limitacions. L’engranatge del Departament és complex i em cal necessàriament donar les gràcies a tothom per l’esforç desplegat. Un esforç que, ho reitero, pren plenament sentit en la voluntat de servei públic al país i a la nostra cultura.

[...] En qualsevol cas, mentre participem plegats en la construcció d’una Catalunya més culta, més justa i més lliure, us desitjo sort i salut. I que vosaltres i les vostres famílies tingueu un bon Nadal i un 2011 estimulant i engrescador.

Joan Manuel Tresserras
Desembre de 2010".

Obsessions malaltises d'un president

Barcelona

Riiing, riiing, riiing. Sandro, desperta. Avui has d'anunciar un gran acord al món. Sí, sí, ja vaig, en Laporta es llevava molt més tard. Era un dropo. Que voldràs esmorzar? No prenc res abans de sortir de casa. En Laporta menjava ou ferrat amb cansalada. Així està, com un bacó. Ja tens les claus del cotxe? No, vaig en transport públic. És que en Laporta portava un vehicle de luxe. Era un malbaratador. Quan vénen els dissenyadors a redecorar el teu nou despatx? Em penso que demà. Faran un espai sobri. En Laporta tenia un mal gust insofrible. Corre, no facis esperar el representant d'aquell jugador. Tranquil·la, jo sempre arribo puntual arreu. En Laporta era un informal que sempre feia esperar tothom. Sobretot cuida les formes. No pateixis, sóc fi i educat. En Laporta es comportava com un troglodita.

Toc, toc, toc. Puc passar. Oi tant, passi, passi. Segui en el divan. Com és que gairebé no parla? És que en Laporta era un autèntic xerrameca. D'eu n'hi do com està l'economia del club, no? Dèficit estratosfèric. És que en Laporta deia que hi havia beneficis. Ha ensorrat l'economia del Barça. Felicitats per l'acord de patrocini amb l'exemplar democràcia qatarí! Gràcies, és que en Laporta tancava acords amb l'Uzbekistan. Això si que era impresentable. Com ve sap, doctor, els dos països se semblen com un ou a una castanya. President, potser fer propaganda d'un estat on els drets humans es trepitgen diàriament no és el millor exemple, no? Però és que en Laporta establia acords amb organitzacions internacionals humanitàries com Unicef. Era massa tou. Vol dir que no fa un gra massa de comparar-se tot el dia amb l'expresident? Potser sí, però és que en Laporta sempre parlava d'en Núñez. Uf, em penso que aquest malalt em donarà molta feina...

La banda dels 25

Siurana

L'altre dia el diari del comte de Godó publicava a plana sencera un reportatge sobre la banda dels 25. Una peça periodística que val la pena comentar. Es tractava de preguntar un per un als vint-i-cinc representants actuals dels PSC al Congreso de los Diputados que els hi semblava la possibilitat que el seu partit constituís un grup parlamentari propi. Cap sorpresa. Partidaris explícits, valents, decidits a defensar les seves idees: zero. Però zero, zero. Em va semblar un símil perfecte de la seva actuació en tots els altres temes que els afecten com a teòrics representants dels ciutadans catalans que són. Esperen ordres i les executen. I com el millor per a Catalunya, curiosament, sempre acaba coincidint amb el millor per a Espanya, cap problema. La ultranacionalista Teresa Cunillera encapçalava la desena de diputats que es manifestaven obertament en contra, en companyia de dos individus que han esdevinguts mítics pel seu nacionalisme (espanyol) i per als quals, com no podia ser d'una altra manera, perquè els incomoda, es tracta d'un debat equivocat: Daniel Fernández i Francesc Vallès.

Són homes totalment independents, però, que mai han sentit l'impuls de votar en contra del PSOE en defensa dels interessos del seu país. Senzillament, perquè el seu país és l'altre. El pitjor de la banda dels 25, però, reflectit en el reportatge, és que la immensa majoria dels consultats consideraven que era millor no contestar la pregunta. Fer-se els suecs. Ser un covard. Començant per la ministra Carme Chacón. Tropa en estat pur. Però no penseu malament. És possible que no tinguin cap opinió al respecte. Que ni s'ho hagin plantejat. No els cal. Ells van i pitgen el botó. Res més. D'aquí poc més d'un any, des del sofà de casa, tot gaudint de la meva primera abstenció en les properes eleccions espanyoles (que els bombin), xalaré tant veient com s'ensorren (s'admeten apostes: passaran de 25 diputats a tercera força política a Catalunya, darrere CiU i PP?) ... Això sí és que abans no han acabat d'enfonsar en la misèria la metròpoli i les colònies.

PS. Dies després, un dels muts, Sixte Moral, deixava clar en una carta dels lectors que ell sempre havia estat partidari del grup socialista català independent. Queda dit.

Des de Muret, tantes vegades...

Monestir de Sant Salvador d'Horta

Passen els dies. Moviments de redreç o de mirar cap a una altra banda en alguns, gestos de mà estesa en els altres. L'independentisme que no creu que al país li convingui, en el llindar de l'abisme, encara una ració de quatre anys més de gestió autonomista necessita pair i resituar-se després dels resultats de les eleccions del 28-N. L'independentisme que ha ocupat les institucions sense gaire èxit, potser esclatarà en mil bocins. Capelletes, sectors, grupuscles. Més del de sempre. Fa tants anys que va. Potser segles. Mirem, sinó, enrere. El nostre rei Pere el Catòlic volia bastir als inicis del segle XIII un gran estat a banda i banda dels Pirineus. Felip II de França, l'altre aspirant al control d'Occitània hi envià el seu millor general, en Simó de Montfort. Ben a prop de Tolosa de Llenguadoc, a Muret, el 12 de setembre de 1213, Montfort s'hi enfrontà als catalans i occitans. Molts anys després, a la seva Crònica autobiogràfica, Jaume I explicarà la mort del seu pare identificant ben clarament les causes de la derrota:

"I en Simon de Monfort era a Muret ben bé amb vuit-cents homes a cavall, fins a mil, i el nostre pare vingué contra ell prop d'aquell lloc on ell estava [...]. I el comte Simó i aquells de dins, prengueren penitència i reberen el cos de Jesucrist i digueren que més s'estimaven morir al camp que a la vila. I després d'això, eixiren a combatre ensems a l'una. I aquells de la part del rei no saberen arrengar la batalla ni anar junts, i cada ric home atacava per si mateix i atacava contra natura d'armes. I pel mal ordenament i pel pecat que era en ells, s'hagué de perdre la batalla, i per la mercè que no hi trobaren aquells qui eren dins. I aquí morí el nostre pare. Car així ho ha usat tostemps el nostre llinatge, a les batalles que ells han fet i nós farem: de vèncer o morir."

Com qui només passava per allà

Aquàrium de Barcelona

Vaig trobar força interessant l'entrevista a Josep Lluís Carod-Rovira, divendres passat, a can Basté. D'aquelles que va modulant diversos estats d'ànim en l'oïdor. De l'assentiment puntual a la perplexitat més absoluta. Estampes de vida salvatge de l'animal polític. Cal destacar-ne la seva insistència a convidar els elements catalanistes del socialisme nostrat a formar un bloc electoral de centre-esquerra, mixtura de federals i independentistes, que pugui competir algun dia amb el bloc de centre-dreta que encarna CiU, mixtura de liberals i democristians, de confederals, independentistes i de no se sap encara què. Naturalment, sense cap rèmora de dependència de cap partit espanyol. Em sembla una bona idea francament irrealitzable a hores d'ara. En general, va reiterar les idees dels darrers temps sobre la necessitat de fer govern autonomista des de l'independentisme que han deixat el seu partit en el desert on és en aquests moments. Dins un sot del qual costarà sortir.

El més impressionant, però, sens dubte, va ser la seva capacitat per desmarcar-se de qualsevol responsabilitat, carregant amb tota la munició a l'abast contra l'actual direcció d'Esquerra. Com si ell no en tingues cap mena de paper en allò que s'ha esdevingut els darrers set anys. Senzillament espectacular. Quina barra. Quines penques. Clar que, en el fons, això és possible només per la manca de visió política que lamentablement ha demostrat el seu successor, Joan Puigcercós. La primavera de 2008, el de Ripoll va decidir prendre el comandament d'una nau a la deriva. Mancat potser dels suports suficients dins una militància dividida, no ho va fer fins a les darreres conseqüències. Canviant l'estratègia embogida. I aquesta ha estat la seva perdició. Perquè, o bé aleshores ordenava la sortida immediata d'ERC del govern tripartit, redreçant l'estratègia carodiana d'empassar-s'ho tot, o bé esperava a prendre el comandament a després de la celebració de les eleccions autonòmiques. Si així hagués estat, el cambrilenc seria qui hauria de justificar ara el desastre i tot el partit estaria demanant a Puigcercós que prengués les regnes. Per aclamació.

Relats de diumenge (I). Ah, però hi ha un front?

Santa Perpètua de Mogoda

En John dirigeix el comboi. El seu camió, ple a vessar de ferits, avança feixugament pel camí enfangat que porta a la rereguarda, mentre els xiulets angoixants que precedeixen cada explosió d'obús van quedant enrere, esmorteïts per la distància. És un vell vehicle atrotinat, ple de valents que tornen del front que s'enfonsa. Coses de la guerra, alguns d'ells ferits per foc amic. Molts dels seus companys porten un any sense treva, contenint l'enorme superioritat de l'enemic, lluitant pam a pam per evitar que avanci encara més depressa. Tot i la pobresa de mitjans materials i humans. I de la pròpia manca d'organització. Amb una sabata i una espardenya. L'hospital de campanya, desplaçat el front, és a només deu quilòmetres, a Autonomisèria. Després de deixar els companys ferits en bones mans (sap que una part d'ells no tornaran mai més al front), en John encara té temps de menjar alguna cosa abans de tornar a la primera línia. Ho farà tan aviat com hagi recuperat forces.

Caminant pel poble considera la volatilitat de les coses: com poden existir dos mons tan diferents separats només per mitja hora de distància. Abans d'entrar a la cantina procura desprendre el fang de les seves botes desfetes. Al carrer fa un fred polar. Quan travessa la porta, el sorprèn el clima festiu de l'oficialitat. Els de l'acadèmia estan contents. L'alegria de qui no sap la que li ve a sobre. Van polits i ben afaitats. Conserven la ratlla ben marcada als pantalons. Ni una taca. Un bon whisky i un cigar havà a cada boca. Bona calefacció. Fumera intensa. És com si en el darrer any no haguessin sortit ni un dia de la residència d'oficials, si no és per donar algun copet displicent a l'esquena d'un soldadet perdut com en John.

Són del parer que cal esperar per a l'ofensiva final. Que fins que l'enemic no es rendeixi aclaparat per la nostra superioritat numèrica i d'armament, és millor no posar-s'hi. Alguns pensen, fins i tot, com el comandant de les ulleres de pasta cridaneres, que no cal ni lluitar-hi. La gent d'aquí fora ens estima. Els assegurem un plat calent a taula cada dia. Ells no aspiren a més. Entretant, és evident, als oficials no els va pas malament. En John aconsegueix només l'atenció breu d'un dels pocs que aixequen la vista de la taula on celebren la seva timba de pòquer. Vol parlar-los de l'esforç dels soldats que combaten al front. De la força amb la qual l'enemic martelleja les nostres posicions. Del fet que, encara que no vulguin veure-ho, l'avançada enemiga es troba a només quinze quilòmetres de distància. La resposta, lacònica i contundent, entre un núvol de fum, el deixa espaordit: ah, però hi ha un front?

Grafologia barata d'un president i un alcalde

Porrera

Un munt de sobres. Cartes lacòniques de condol. Datades a finals de 2006. N'obro només unes poques, però tinc l'encert de desplegar-ne dues de molt interessants. M'ofereixen l'oportunitat d'analitzar les signatures originals de polítics cridats a les més altes responsabilitats durant els propers anys. L'immediat president de la Generalitat i el futur alcalde de Barcelona. Veritable casualitat. Una companya de feina, afeccionada a la grafologia i gens sospitosa (és una veritable apologeta del vot en blanc: imagineu-vos quins debats) m'hi fa veure una mica més enllà del més evident.

El primer, l'Artur Mas. Signatura breu i contundent. Tinta blava. Línies rectes. Arestes marcades. Tendència cap a avall. Diuen que marca capacitat per a l'acció. Una mena de V (serà una premonició de la victòria tants anys anhelada). O potser de M de Mas, però incompleta. S'insinua producte d'un gest brusc. D'algú ben segur de sí mateix. Un traç tan dur que, tot girant el full, sembla haver estat a punt de travessar-lo. El segon, Xavier Trias. Un home completament diferent. Signatura amable. Línies rodones. Suaus. Una rúbrica historiada, que es diria modernista. Pròpia d'un alcalde barceloní. Amb més recorregut. La Conxi hi veu un X i una T perfectament definides. La resta és més confusa. Traç ampli. Obert. Es diria d'algú disposat a escoltar. És la grafologia barata d'un president i d'un alcalde. Una altra manera de veure'ls.

Història i present: el cas de les infraestructures

Arnes

La casualitat ha volgut que el caos provocat pel Govern amic i els controladors i la notícia del canvi de composició en la titularitat de l'aeroport del Prat (com s'ha dit aquests dies, abans privat que català), hagi coincidit en el temps, en el meu cas, amb la lectura d'un llibre absolutament recomanable que porta per títol España, capital París. Origen y apoteosis del Estado radial: del Madrid sede cortesana a la "capital total", de l'economista i exdiputat socialista al Congrés espanyol Germà Bel (les Cases d'Alcanar, 1962). Particularment, m'ha produït una doble satisfacció: en primer lloc, perquè explica científicament el procés i la realitat actual de centralització en l'àmbit de les infraestructures. La construcció triomfant i plenament assolida avui d'un estat radial, a partir del mateix moment de la creació dels fonaments de l'Espanya actual per part dels borbons com a resultat de la destrucció de les sobiranies polítiques preexistents a la península (tret de Portugal i no per falta de ganes).

En segon lloc, com a historiador, per la insistència de l'obra en el fet que la situació actual no es pas producte de l'atzar o del fet que els catalans no ens expliquem bé. No, no. Respon a un projecte històric de construcció d'un estat aliè que es proposa destruir-nos. És un cas gairebé únic al món d'utilització de les infraestructures al servei de la construcció de la nació espanyola (i de destrucció de la nació catalana). Només una cita: "el español es un caso extremo de uso de la política de infraestructuras al servicio de la jerarquización territorial y de la ordenación del poder en España. Este objetivo ha tenido en España mucha más importancia que el servicio a las necesidades prioritarias de transporte, tanto del sistema productivo como de la movilidad interurbana cotidiana, que es la orientación primordial de la política de infraestructuras y de transporte en los países de nuestro entorno. [...] Ha estado al servicio de un objetivo que, formulado en el transcurso del siglo XVIII, está desde entonces en el transfondo de la política española: conseguir un país como Francia, con una capital como París".

Mantenir-nos la llosa al damunt

Palau del Lloctinent (Barcelona)

L'escriptor hispano-peruà Mario Vargas Llosa ha convertit en un nou al·legat d'espanyolisme orgullós i rampant el seu discurs de recepció del Premi Nobel de Literatura 2010. Unes paraules absolutament impròpies d'un autor literari que, teòricament, ha de dedicar el seu parlament a repassar, defensar i explicar la seva obra d'interès suposadament universal. Acció d'un veritable no-nacionalista de pedra picada. A part de recordar-nos que bé vivia a la Barcelona del darrer franquisme (mentre altres, com ara alguns perversos nacionalistes catalans, passaven per la Via Laietana i patien la repressió que ell combatia a base de gintònics), ha lloat la Transició espanyola com la millor història dels temps moderns, posada ara en perill per l'acció dels nacionalismes. Serà bona per a ell i els de la seva tribu.

Mario Vargas Llosa és un dels millors exponents de la cultura de conservació de statu quo social i estatal. Fa de veritable punta de llança en la defensa intel·lectual dels privilegis dels espanyols que volen ser espanyols. Descendent de conqueridors, de la casta colonial dels cinc segles de dominació, està convençut que el millor que poden fer els indígenes derrotats a banda i banda de l'Atlàntic és desaparèixer definitivament del camí de la història. Sortir del mig, que molesten. Au, fora, fora. I si en comptes d'acceptar el seu destí s'organitzen i reivindiquen els seus drets, no diguem. I si fins i tot volen revertir l'statu quo nascut de la injustícia i l'opressió, aleshores és que definitivament són uns cafres. Han de tornar a la tomba de la història immediatament. Encara que el joc de paraules sigui massa fàcil no em resisteixo a fer-lo: Vargas s'encarregarà de tapar el forat on descansaran per sempre amb la seva Llosa de pura i dura ignomínia intel·lectual.

Villatoro, rectificar és de savis

Castell de Cardona

Els opinadors que ocupen les tribunes dels grans mitjans diuen moltes coses. Toquen tots els temes de l'actualitat. Parlen pràcticament cada dia i, com un servidor (que s'equivoca prou sovint, sobretot en els pronòstics), no poden encertar-la sempre. Més encara si es tracta de prediccions. Allò que s'acostuma a dir dels economistes serveix també per als sociòlegs i els politòlegs (i encara més pels simples afeccionats). En la seva línia d'opinió, però, hi ha una idea reiterada que he seguit al llarg dels darrers anys. De manera constant, a cop de martell, des del mateix 2003, Vicenç Villatoro ha anat insistit una i altra vegada que l'aposta d'Esquerra pels Tripartits tindria com a efecte col·lateral, per primera vegada des de la recuperació de la Gestoria, una pèrdua de la majoria nacionalista (catalana) al Parlament de Catalunya.

Per utilitzar les seves paraules, el combat partidari entre CiU i ERC portaria a una reducció del perímetre del nacionalisme (català) en l'espai polític català. En 2007 parlava, de fet, de l'última majoria parlamentària nacionalista. Finalment, però, la realitat del 28-N l'ha desmentit de manera contundent. Si fem la sèrie de diputats assolits per CiU i ERC al llarg de les eleccions al Parlament de Catalunya trobem el següent: 57 (1980), 77 (1984), 75 (1988), 81 (1992), 73 (1995), 68 (1999), 69 (2003 i 2006). Doncs bé, en 2010, la suma de CiU, ERC i SI s'enfila fins els 76, només cinc per sota de 1992 i un de 1984. És, per tant, la més alta de les darreres quatre legislatures. Es pot dir fins i tot que trenca una línia descendent. Certament, l'aposta d'Esquerra, en particular pel segon tripartit, és criticable des de molts punts de vista. Però els efectes no han estat els previstos, perquè la societat catalana avança en direcció claríssima cap a la llibertat. Les lluites entre partits se situen molt lluny de la sensibilitat de la majoria dels votants, que acostumen a tenir una visió més àmplia. Villatoro, rectificar és de savis. Esperem la teva teorització, sempre interessant, al respecte.

Després del 28-N (IV). PSC, l'emancipació imprescindible

Scala Dei

Sempre he pensat que la fractura del PSC es produirà només cinc minuts abans que la independència. Per tant, poques esperances. Però em sembla evident que el debat que ha esclatat al partit socialista arran del desastre electoral del 28-N va en la direcció correcta. En el fons i no gaire, estem parlant del tema subjacent a tota la política catalana des de fa mesos. Aquell que tots els actors saben que és el que toca afrontar, però que intenten defugir perquè els incomoda. Mentre la Tura acaba d'orientar-se (ben bé sembla perduda) Ernest Maragall ha parlat de la independència com a una opció dominant si no canvien fortament les relacions Catalunya-Espanya. I Antoni Castells ha demanat un PSC regenerat i independent del seu soci espanyol. Les dues ànimes davant per davant.

Entretant, el sector espanyolista sembla emboirat pel silenci. Montilla ja ha parlat per sempre. I Corbacho i Chacón no hi són, encara que se'ls espera. Només hem sentit Miquel Iceta. I, com sempre, encara que sigui en l'habitual direcció equivocada, hi toca. I molt. Ha afirmat que, segons com derivi la crisi, com podran explicar al seu electorat que és impossible la convivència entre PSC i PSOE, però que, alhora, no cal un divorci entre Catalunya i Espanya. I ja hem arribat al tema de fons. Al debat fonamental. Contradiccions com aquestes, però, en la política autonomista també es poden dissimular. CiU porta trenta anys parlant de la importància cabdal de ser un partit independent alhora que defensa un país dependent (ep, parlo de la federació, que l'Artur Mas, com tothom sap, és independentista). En tot cas, el missatge dels electors el 28-N sembla clar: el govern de Catalunya només es pot ocupar tenint el país com a prioritat. I dependre del PSOE comporta estampes tan patètiques com les de la banda dels 25. L'emancipació comença a semblar, finalment, imprescindible. La del partit i la del país.

Constitucions i progrés

Monistrol de Calders

Avui celebren el dia de la seva constitució. Edificada sobre la nostra derrota. Darrerament, he tingut el plaer de llegir Historiografia i catalanisme. Josep Coroleu i Inglada (1839-1895), de Giovanni C. Cattini (Editorial Afers, 2007). Es tracta d'una bona aproximació a la trajectòria personal, intel·lectual i política d'un dels historiadors que va contribuir de la millor manera possible al renaixement de la nostra història nacional, segrestada en ulls estrangers durant gairebé cent-cinquanta anys, fins a la generació d'en Víctor Balaguer. Amb les seves obres Las Cortes catalanas i Los Fueros de Cataluña, Coroleu rescatà el valor de progrés de les institucions del dret públic català de la nostra etapa constitucional, lloant el seu paper en el context de l'època medieval i moderna, a més de llançar la figura de Pau Claris com un dels personatges mítics de la Catalunya republicana.

No em resisteixo a citar en extens un fragment de la biografia del diputat eclesiàstic Claris, publicada per Coroleu el 1880: "Moltas voltas s'és dit que'ls historiadors y poetas del renaixement catalanista estem tant enlluernats per las glorias de la monarquia aragonesa que, embadalits en la estètica contemplació del passat, no sabem sinó cantar las llohansas de uns reys y de unas institucions que estigueren molt lluny de realisar l'ideal de un govern dreturer y una legislació justa. Això no és pas veritat. Los qui havem passat anys regirant pels arxius los testimonis de las antigas gestas, pera demanarlos la llum que tant sovint ens negaren la parcialitat o la pahor dels autors qui antany las escrigueren, tenim massa rahons per a no ignorar los crims y'ls defectes que tacaren la història de aquells sicles y llur organisació social [...]. Aquella societat tant plena de privilegis y desigualtats socials, ab sos vassals de remensa y sa oligarquia feudal, ab sa teocracia absorbent y sa embrollada legislació estava molt lluny de estar perfecta. Mes ab tot y això, nosaltres recordem que las llibertats públicas foren a Catalunya anteriors y superiors a las de tots los reyalmes de la Europa, sens exceptuar la mateixa Inglaterra".

Patrimoni ocupat

Bellpuig

La Cort general de 1547 va ordenar la construcció d'un palau magne com a residència dels representants del comte de Barcelona a la capital del nostre país. Les obres, sota la direcció de l'arquitecte Antoni Carbonell, s'iniciaren dos anys més tard i es perllongaren fins el 1557. En fou resultat el Palau del Lloctinent que coneixem avui, situat al costat de la catedral barcelonina. El finançament de l'obra va córrer a càrrec de la Diputació del General o Generalitat, raó per la qual el símbol, caironat (en rombe), de la creu de Sant Jordi, resulta omnipresent a l'exterior de l'edifici. I tot i la destinació prevista, el cert és que els virreis (potser per aquesta aparença de submissió a la màxima institució representativa del poder del país) mai no volgueren residir entre els seus murs.

Com la resta dels edificis finançats per l'antiga Generalitat, el palau fou confiscat per les autoritats borbòniques i posat en propietat i ús de les institucions reials. La recuperació de l'autonomia a mans de la Gestoria, però, no va suposar el retorn d'aquest edifici al país. L'excusa: hostatjava aleshores l'històric Arxiu de la Corona d'Aragó, malnom sobrevingut de l'Arxiu Reial de Barcelona. El 1993 el vell arxiu fou traslladat a un nou edifici construït pel Ministerio de Cultura al carrer Marina (per cert, davant per davant d'una benzinera). Aleshores, però, se'ls va oblidar també retornar l'edifici confiscat el 1714. I així continuem a hores d'ara.

El Palau de Lloctinent convertit, només de tant en tant, en seu d'exposicions amb l'objectiu de mantenir una aparença d'ús (com ara mateix, oferint al públic una exposició sobre el virregnat català de Francesc de Borja, el duc sant). Amb una immensa placa groga que afirma que és propietat del Ministerio de Cultura i que encara és seu de l'Arxiu de la Corona d'Aragó. En realitat, com diu la meva dona, els únics papers que s'hi conserven són els del WC. Sembla que cap de les nostres institucions ha parat compte. Fins quan pensen fer durar l'ocupació?

Després del 28-N (III). Independentistes de CiU, l'hora es vostra

Port de Barcelona

Ahir vaig parlar amb un vell conegut convergent de carnet i càrrec. Dels de tota la vida. Era eufòria en estat pur, no cal dir. La conversa, a banda de posar-me de mal humor, em va mostrar (des de la meva perspectiva d'optimista gairebé patològic), una vegada més, com està canviant el país. La mateixa persona que fa set i quatre anys em veia com un ingenu irredent somnia truites, ara afirmava contundent que ell és tan o més independentista que un servidor. El que has de viure, veure i escoltar. Millor això, però. Anem avançant. Com en el seu cas, és evident (encara que a mi no m'agradi) que la majoria dels independentistes d'aquest país han dipositat la confiança en CiU i el seu líder, Artur Mas. És l'hora, doncs, que els independentistes convergents demostrin la seva capacitat per dirigir el país cap a la llibertat. Tenen quatre anys per davant per progressar adequadament.

És la seva oportunitat. Intentarem ser-ne respectuosos. Dues consideracions, però. Primer, caldrà que els que no confiem en les virtuts de CiU (per demostrar en aquest àmbit després d'una experiència de govern de vint-i-tres anys) mantinguem el llistó de l'exigència a la mateixa alçada que els independentistes de la federació l'han fixat durant els darrers set anys. Ni un centímetre més avall. La tardor del 2014 avaluarem els resultats aconseguits. Amb tota exigència. Tenim, entre d'altres, tres paràmetres per fer-ho: concert econòmic, reducció a la meitat dels índexs d'atur i eliminació d'un 25% d'alts càrrecs a l'administració. Són objectius (proposats pel mateix Mas) del tot mesurables.

Els seguirem de prop per comprovar si perseverar en l'autonomisme ens porta o no al col·lapse. En segon lloc (com ja vaig fer la mateixa nit electoral), desitjar-los la millor de les sorts. El país es troba en un moment dramàtic. El seu combat promet moments d'extrema intensitat. I d'intriga. Perquè aconseguir els seus propòsits amb les eines de la miserable autonomia de la qual disposem i que ens és i ens serà retallada dia a dia, serà un repte descomunal. Una tasca hercúlia. El temps, com diria el clàssic radiofònic, acabarà essent el jutge que posarà tothom a lloc.

Iberdrola t'insulta sense moure't de casa

Aquàrium de Barcelona

Acabo de tornar a casa, després d'anar a buscar els nens a la sortida de l'escola. Toca descarregar la motxilla i posar-se les sabatilles. Fa fred cru d'hivern. 25 de novembre de 2010, 17 hores, 55 minuts. Sona el telèfon. Com fem habitualment a casa, a fi d'evitar els habituals atacs de l'agressivitat comercial, miro a la pantalla el número de qui truca: 931 980 049. A la vista que no es tracta de l'habitual i emprenyador "Desconocido", despenjo. Una veu llatinoamericana amb un fort soroll de fons m'alerta. Has caigut en el parany, company, penso a l'instant. "Hola, le llamamos de Iberdrola", enceta la conversa el meu interlocutor. Silenci. Continua: "está en casa el titular del contrato de servicio eléctrico?".

Sortida d'emergència: "En aquest moment no hi és". Silenci. "Como dice". Repetició de la jugada: "En aquest moment no hi és", insisteixo (des de fa alguns anys, tinc per costum no canviar de llengua quan em parlen en espanyol). Resposta del meu interlocutor breu i contundent: "En castellano". Però no un "En castellano" de simple petició, de disculpa. No un "Perdone, podría utilitzar el castellano?" No, no. Un "En castellano" imperatiu. Semblant al de l'amo que ordena seure el seu gos. D'aquí mano jo. Impressionant, t'aborden a casa teva i t'obliguen a parlar-los en espanyol. Què s'han pensat aquests d'Iberdrola. Exploten immigrants i no els exigeixen ni els donen la més mínima formació per desenvolupar la seva feina. "En castellano", diu. I penjo. Conversa acabada. Game over. Que els bombin...

Després del 28-N (II). ERC, de la rectificació al redreç

Siurana

En les primeres hores posteriors a la brutal patacada electoral del passat diumenge vaig titular un primer esbós d'aquest apunt amb el títol, en negatiu, "ERC, sense rectificació no hi ha redreç". Em semblava que la primera reacció dels republicans davant la desfeta, a diferència de la del president Montilla, continuava essent la de seguir amagant el cap sota l'ala de la irresponsabilitat. Poc després, però, va començar la catarsi. Afortunadament, encara que amb retard, dimecres a la tarda va esclatar la notícia de la renúncia al seu escó per part del número dos de les llistes, Ernest Benach, acompanyada de les primeres reflexions autocrítiques de Carles Bonet i Oriol Junqueras. Poc abans el mateix, Joan Puigcercós posava el seu càrrec a disposició del Consell Nacional del partit, que es reunirà el proper 18 de desembre. El temps dirà si es tracta d'un moviment sincer o simplement tàctic (tal i com sembla a primera vista). L'apunt al seu bloc, mitjà triat per anunciar públicament la decisió, conté una primera anàlisi del desastre breu, però prou interessant i assenyada.

Discrepo, en tot cas, en l'ordre d'exposició que en Puigcercós fa dels motius de la davallada. La divisió interna, essent un espectacle degradant, pot ser acceptada per l'electorat (el cas de Ciutadans és paradigmàtic: 15.000 vots més després d'acabar la legislatura amb només un dels tres representants que la van començar). També fer un president o un altre (encara que, és cert, una part notable dels votants d'Esquerra no ho ha paït mai). Però allò que només podia tapar els dos errors anteriors era una actitud coherent que prioritzés els ideals per davant de les cadires. Que mantingués un lligam entre el programa teòric i els fets reals. Que reforcés, en definitiva, dia a dia, la credibilitat del propi projecte polític independentista. I l'ideal independentista és incompatible amb l'exercici del poder sense altres horitzons que els d'una simple gestió autonomista.

L'evidència dels fets hauria d'haver obligat el partit (ha tingut tants casus belli per aprofitar en els darrers anys) a reaccionar i a passar a l'oposició, única sortida davant el sotmetiment del PSC al govern espanyol en matèria d'Estatut, de finançament, d'infraestructures i de tantes altres coses. Ha estat del tot suïcida l'entestament fins a nivells demencials en l'estratègia de priorització de l'anar fent de la pluja fina. És això el que ha matat, en expressió del mateix Puigcercós, l'èpica nacional que els va donar els millors resultats dels darrers trenta anys. Ara, finalment, reconèixer aquest error estratègic és condició necessària per a iniciar el redreç. I si del que es tracta es de recuperar l'èpica, prengueu nota d'aquest nom per a un nou lideratge al vell partit de Macià i Companys: el de l'eurodiputat independent Oriol Junqueras.

P.S. M'estalvio cap comentari a les declaracions estalinianes de Josep Huguet sobre la necessitat d'acabar amb la pluralitat interna a Esquerra: tot el que se m'acudeix és massa groller. Deu trobar que encara no ha marxat prou gent...

Obertes les votacions als Premis BN 2010

Aquàrium de Barcelona

L'esclatant triomf de l'autonomisme en les eleccions nacionals de 2010 fa més necessàries que mai les accions de resistència. Hem perdut. Però continuem aquí. Esperant que passi davant nostre el cadàver de l'autonomisme. Que passarà. Els Premis Brigada de Narcòtics tenen, doncs, més sentit que mai. Aquesta gent ho ha fet de primera i cal premiar-los urgentment. Serà, sigui quin sigui el beneficiari, un guardó del tot merescut. Els grans diaris del país (els tres primers dies de vida de l'Ara, fan patxoca!) han estat nominats per a la candidatura a Millor Comissaria. El mateix que la nostra totpoderosa televisió, amb el festival dels blocs electorals com a apoteosi final d'uns anys (amb honroses excepcions com l'Adeú Espanya) per oblidar. També hem considerat que el digital e-noticies, sempre amatent a intoxicar contra els més febles mereixia sense dubte un lloc d'honor. Tanca la llista l'emissora radiofònica del comte de Godó, portaveu d'algunes de les veus corals més útils a l'autonomisme.

Els lectors han volgut que precisament algunes d'elles siguin distingides amb la nominació a l'altra categoria, la de Millor Inspector. L'exdirector de La Vanguardia i degà de la brigada Lluís Foix ocuparà una de les cinc places, acompanyat del seu col·lega al servei comtal Màrius Carol. El duet matinal format per Josep Cuní i Pilar Rahola (de republicana a enamorada d'en Mas) ha rebut a darrera hora un important impuls: els seus espectacles diaris agraden molt a alguns dels lectors. Finalment, l'expressió sempre mel·líflua d'un altre home dels Matins, l'Antoni Puigverd, ha merescut també l'estima de molts de vosaltres. Tenim, doncs, un mes per votar i triar els nostres premiats. La brigada de narcòtics no descansa. Nosaltres tampoc hem de perdre l'oportunitat de denunciar festivament les seves males arts.