Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: desembre, 2010

Barcelonins, a votar!

El passat 13 de desembre va començar el vot anticipat per a la gran Consulta sobre la Independència a Barcelona, que culminarà el proper 10 d'abril. El mateix diumenge a la tarda, en el seu tradicional intent de desprestigiar qualsevol de les iniciatives que cerquen la llibertat del nostre país (per alguna cosa marxa destacat en els nostres Premis BN), el diari del comte de Godó titulava: "ERC y Solidaritat promueven la independencia en Barcelona". En realitat, tal i com explicava vilaweb a la mateixa hora, Barcelona Decideix "compta amb més de sis mil voluntaris, té el suport d'unes tres-centes entitats, a banda d'adhesions formals de partits com ara ERC, CiU i la CUP". I és que,  tot i l'èxit autonomista del passat 28-N, encara resulta dur per als de l'establishment acceptar que la pregunta sobre el futur que volem per a Catalunya s'ha situat al bell mig del debat social. Què còmode resultava situar-lo en la més pura marginalitat!

Som-hi: …

Perdre els papers

Si la darrera campanya electoral socialista fou lamentable de cap a peus (des d'anunciar d'entrada que no repetirien el Tripartit, el que equivalia a dir: "vota'm que no governaré", fins a la deriva espanyolista enfollida quan totes les enquestes detectaven una fuga massiva de vot en direcció contrària, és a dir, cap a CiU), la reacció a l'anunci del fitxatge de Ferran Mascarell per al nou govern del president Mas torna a demostrar-se insòlita. És ben bé allò del boxejador fora de combat que es balanceja sense esma just abans d'estavellar-se contra la lona. Encara no recuperats d'un directe a la mandíbula d'extrema violència i amb la perspectiva que els propers assalts (eleccions municipals i espanyoles) siguin encara més catastròfics, els socialistes no saben ben bé on són les coordenades del quadrilàter.

La resposta de Nicaragua ha estat incomprensible. La factoria de ficció socialista fa l'efecte de trobar-se, ben bé, col·lapsada. Per comp…

Tranquils, és una innocentada

Tots els mitjans publicaven ahir el nomenament d'una absoluta desconeguda, Pilar Fernández Bozal, de professió advocada de l'Estat, com a consellera de Justícia del nou govern de la Gestoria. Tot i pertànyer al club dels millors, als de La Vanguardia els hi va costar tot el dia fins i tot trobar una foto seva. Déu n'hi do, quina innocentada. Els mitjans sempre fan la broma del 28 de desembre. També em va semblar escoltar (potser era en plena somnolència del migdia) que l'exdirector general de la Guardia Civil aniria a Interior, que Fèlix Millet seria Director General de Presons i que el cap de la Inspecció d'Hisenda a Catalunya seria el nou conseller d'Economia. Ah, m'oblidava, i que Enrique Lecumberri magistrat del Suprem, segons sembla (?), proposat per CiU, i coator de la darrera sentència contra la immersió lingüística seria, probablement, el nou conseller d'Educació. És que fan unes bromes...

Us imagineu com a consellera de Justícia una senyora que…

No se sent un alliberador (i aquest és el problema)

El títol d'aquest apunt recull una de les afirmacions del discurs de presa de possessió d'Artur Mas com a president de la Gestoria. És ben bé així. I és ben bé aquest el problema. Artur Mas no té vocació de liderar el seu país fins a la llibertat plena. Ha decidit ser una baula més en la cadena històrica del nostre país. Cadena que des de fa tres-cents anys és desgraciadament cadena que encadena. La Vanguardia digital capia perfectament el missatge en la seva primera versió de l'acte: "Artur Mas: 'Me siento un constructor de mi país, no un liberador'". Una escenografia brillant per a un acte que podria ser, però no és. Honors militars d'un escamot amb armes de fogueig. Una immensa mostra d'impotència. Autoconsol mentre el país s'enfonsa en la pitjor crisi dels darrers segles.

Els diputats de CiU al Parlament es van ofendre molt quan algú, ara no recordo si en Joan Puigcercós o en Joan Laporta (penso que el segon) va afirmar en el debat d'i…

La subhasta de la ministra sinistra

Aquests dies hem viscut l'anunci d'un nou cas d'espoli cultural: la compra per tres milions d'euros de l'arxiu de l'agent literària Carme Balcells, que la Generalitat de Catalunya havia procurat que fos dipositat a algun dels centres d'arxiu rellevants del nostre país. Es tracta d'un valuós llegat que il·lumina la trajectòria d'alguns dels més importants autors en espanyol del darrer mig segle. És un nou episodi de la subhasta permanent de la sinistra Sinde. El Ministerio de Cultura ha repetit el seu argument habitual dels darrers temps: així, dipositat a l'Archivo General de l'Administración d'Alcalá de Henares, estarà a disposició de tots els espanyols. El cas demostra dues coses: primer, que si els fons documentals són a l'Arxiu Nacional de Catalunya, el Ministerio considera que no estan al servei de tots els espanyols (cal presentar el passaport català per a la consulta?), perquè Espanya és igual a Madrid; i, segon, que no merei…

Relats de diumenge (III). Tot depèn de la perspectiva

El Consell municipal no hi estava d'acord. El rector, però, havia estat persuasiu. Era ple estiu de l'any del Senyor de 1589. Temps de pesta bubònica. Les notícies de Barcelona feien esborronar. Els "mals humors" havien provocat una mortaldat terrible. Bubes a les aixelles que acabaven per desfermar un quadre febril sense solució coneguda. En pocs dies la mort apareixia inexorable. Com deien els cirurgians calia escapar el primer i tornar l'últim.  Per això calia tancar totes les portes de les viles i evitar qualsevol contacte amb les zones empestiferades. Abans de començar l'aïllament, però, la majoria dels vilatans de Llanurs havien decidit invocar l'auxili del cel fent un romiatge a Santa Maria del Mont. Calia sortir aquell mateix dia, el pitjor dia del món. Els núvols de tempesta no podien ser més amenaçadors.

Les divisions a la comunitat van començar ben aviat. Alguns eren partidaris de pujar pel camí costerut que anava més directe a l'ermita. La…

El nom ajuda a fer la cosa

Notícia de fa uns dies, el Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya (CEEC), defensa que el Cos de Mossos d'Esquadra passi a denominar-se Policia Nacional de Catalunya. No debades, el nom de la nostra policia actual deriva lamentablement del dels escamots borbònics locals encarregats d'imposar, sovint a sang i foc, el nou ordre dels ocupants castellans. És només un exemple més de la nostra desmemòria absoluta. Del lamentable oblit del nostre brillant període constitucional i sobirà. El que lloà Pau Casals a les Nacions Unides el 1971. Aquell que no ha tornat mai més des de la caiguda de Barcelona el 1714. Només des de l'amnèsia es poden mantenir tots, absolutament tots els noms institucionals imposats pels vencedors. Tenim Ajuntaments de regidors. I no Consells municipals de consellers, cònsols, jurats, paers o procuradors.

És veritat que aquests noms mantenen la continuïtat històrica que el règim municipal borbònic i liberal ha aconseguit imposar fins els nostres die…

Més demagògia autonomista

Mentre els independentistes hem d'escoltar cada dia improperis sobre la nostra manca d'atenció a l'entretant, als anomenats problemes reals, contemplem astorats escenes de sofà com les del pacte CiU-PSC per facilitar la investidura d'Artur Mas com a president de la Generalitat. Permeten valorar exactament quina és la capacitat política actual de la Gestoria, la que han construït i acceptat els autonomistes al llarg de trenta anys, a l'hora d'afrontar la crua realitat: la crisi més important de la història contemporània. El primer punt del pacte, dedicat a aquest aspecte, fa caure la cara de vergonya:

"1. En l’àmbit de la concertació social i la lluita contra la crisi:

a. En el  marc de la Cimera sobre la Crisi  Econòmica,  impulsar  el desenvolupament de l’Acord Estratègic per la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana, adaptant-lo a la fase actual de la crisi econòmica i assegurant un seguiment parlament…

Fer-se l'orni o no acatar

La sentència de l'Estatut va constituir la mort definitiva de l'autonomisme. Els mitjans de la brigada de narcòtics van jugar durant les setmanes posteriors a minimitzar-ne els efectes, negant que tingués cap efecte sobre la immersió lingüística (ahir a la tarda, quina barra, els grans vaixells de la premsa escrita catalana continuaven titulant amb la loteria!). Necessiten l'autonomisme com l'oxigen per respirar. No conceben una altra cosa. No volen admetre que put a quilòmetres de distància. En realitat, qualsevol que se la mirés en diagonal, encara que fos un simple aficionat, com ara un servidor, va tenir prou per captar l'enorme forat, l'esvoranc de dimensions descomunals, que s'obria al sistema educatiu català en matèria lingüística. Així ho vaig escriure aleshores en aquest bloc. Ara, la sentència del Tribunal Suprem no fa sinó confirmar-ho. I quan governi el PP, a partir del març del 2012, vindrà la definitiva mitjançant una nova llei de bases d'…

Estafes quadriennals

Fa gairebé exactament quatre anys una part substancial del país, clarament majoritària, es trobava escandalitzada pel fet que la repetició del tripartit havia estat el plat polític de cuina més ràpida de la història. En un tres i no res, voila! La presumpta equidistància d'alguns s'havia volatilitzat en segons. Manifestació d'empipats davant la seu d'Esquerra a Barcelona. Els opinadors de l'àmbit convergent van denunciar a bombo i plateret el fet, d'altra banda difícil de dissimular, que s'havia orquestrat un veritable engany a l'electorat. Que els protagonistes del pacte sabien què farien i que havien promès en campanya exactament el contrari. Molt em temo, no sabeu com m'agradaria equivocar-me, que ens trobem exactament en el mateix punt, però amb protagonistes canviats.

Fet amb més habilitat, això sí. El programa electoral de CiU a les eleccions nacionals de 2010 deia literalment "Ens proposem que Catalunya disposi d’un model de finançament…

Estampes megalòmanes

Són curiosos els canvis de la fortuna. Produeixen imatges patètiques. Fa tres anys, l'estampa hauria reflectit una Espanya eufòrica. Un Estat que, en paraules de José Luis Rodríguez Zapatero, era a punt de superar França com a gran potència econòmica europea. Que demanava el seu espai en el club dels escollits a nivell mundial. En poc més de vint-i-quatre mesos, però, el prisma a través de qual contemplem la mateixa escena ha canviat absolutament. Radicalment. Un gir copernicà. Dissabte passat, taula de quatre. El Borbó i la seva consort grega (aquesta vegada, sense saludar compulsivament) asseguts davant per davant de José Blanco i el gran ZP. Petant la xerrada en ple viatge Madrid-València en la nova línia de l'AVE que inauguren. Ara, a desembre de 2010, es veu, simplement, com l'estampa megalomana d'un país foll. Un exemple gràfic de com es poden errar els objectius de forma radical.

Un reflex d'un Estat que llença els diners públics a mans plenes mentre pot hav…

S'ha trencat el pacte. Sí, i què?

Les primeres declaracions de la nova presidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert m'han semblat candoroses. Diu que el pacte constitucional està trencat i que li'n farà saber al seu homòleg José Bono. No voldria repetir-me sobre aquesta modalitat tan catalana d'autoengany consistent a anomenar pacte allò que és pura i simplement sotmetiment. Un pacte el subscriuen dues parts que es reconeixen mútuament els poders i la capacitat per signar-lo. I més enllà d'operacions cosmètiques i declaracions que s'emporta el vent, Espanya mai ha reconegut a Catalunya el dret de decidir lliurement el seu nivell de sobirania. Així de simple. Si a això afegim el clima postfranquista i ultra de pressió en el context del qual es va redactar la Constitució espanyola, sembla una broma que es parli de pacte constitucional en referència a Catalunya.

La millor prova de que no existeix cap pacte és que es pot proclamar trencat sense que passi absolutament res. Que totes les decl…

Relats de diumenge (II). L'esclau monotemàtic

En Kunta portava tres anys vivint a Virginia. Però, per a ell, era com si haguessin passat tres-cents. Encara no era ben bé conscient de com havia pogut superar les calamitats del viatge en vaixell des de l'Àfrica. La seva complexió forta, que l'habilitava ara per a encarregar-se dels treballs més durs, tenia, sens dubte, força a veure. Molts dels seus companys i el seus germans petits havien mort en la travessa. L'escorbut, els maltractaments o directament la gana havien delmat una població abans forta només en unes poques setmanes. Això, tot i els esforços dels seus raptors que els miraven com un producte més que, arribats a port, podrien intercanviar en el puixant mercat de les antigues colònies, ara estats federats del nord d'Amèrica.

Ni un sol dia dels darrers tres anys havia deixat de pensar en la manera de fugir. Bona part dels altres esclaus de la plantació el consideraven un il·lús, partidari de l'alliberament exprés. Un monotemàtic. Qualsevol, deien, podi…

Gestionar l'espai

Des de la nit dels temps, les formes del poder són absolutament fonamentals. Fins i tot en un òrgan mancat de gaire capacitat legislativa (per voluntat del país i de la majoria dels seus actuals representants), com és el Parlament de Catalunya. Per això calia portar corbata per ser conseller en cap fa set anys. I per això la distribució en l'espai dels diputats representa quins es situen en la centralitat política i quins als extrems. Normalitza els uns i marginalitza els altres. A Catalunya, la política nacionalment agressiva del Partit Popular, més enllà del Pacte del Tinell i de l'anada a cal notari, havia estat unànimament resposta durant vuit legislatures fent que els seus representants ocupessin el marge dret de la sala (des d'on els periodistes van poder llegir el mòbil d'en Sirera). Ara, la constitució del Parlament de la novena legislatura, per primera vegada, trenca aquest esquema.

De la constitució del Parlament hi ha moltes coses a comentar. La que més dol…

En Tresserras s'acomiada

M'ho han fet arribar i crec que val la pena. Escriure bé hauria de ser una base mínima per ocupar segons quins càrrecs. Transcric aquí algunes ratlles de la carta de comiat als treballadors del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació tramesa aquesta setmana pel Conseller Tresserras. Un dels millors, entre els tres millors, sense dubte, dels darrers trenta anys. A reveure. Si hem de repetir les experiències dels darrers governs Pujol, el trobarem a faltar:
"El temps i el criteri de cadascú s’ocuparà d’avaluar degudament la tasca col·lectiva desenvolupada pel Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació durant aquests poc més de quatre anys. Han estat per a l’equip sortint i per a mi mateix uns anys apassionants i intensos. Amb alegries i desenganys, èxits i revessos. Anys de complicitats i també d’alguns desacords. D’amistat i sintonia dels uns amb els altres, o, de vegades, de fer-nos costat davant la desgràcia o el sentiment de pèrdua. En alguns actes que hem comp…

Obsessions malaltises d'un president

Riiing, riiing, riiing. Sandro, desperta. Avui has d'anunciar un gran acord al món. Sí, sí, ja vaig, en Laporta es llevava molt més tard. Era un dropo. Que voldràs esmorzar? No prenc res abans de sortir de casa. En Laporta menjava ou ferrat amb cansalada. Així està, com un bacó. Ja tens les claus del cotxe? No, vaig en transport públic. És que en Laporta portava un vehicle de luxe. Era un malbaratador. Quan vénen els dissenyadors a redecorar el teu nou despatx? Em penso que demà. Faran un espai sobri. En Laporta tenia un mal gust insofrible. Corre, no facis esperar el representant d'aquell jugador. Tranquil·la, jo sempre arribo puntual arreu. En Laporta era un informal que sempre feia esperar tothom. Sobretot cuida les formes. No pateixis, sóc fi i educat. En Laporta es comportava com un troglodita.

Toc, toc, toc. Puc passar. Oi tant, passi, passi. Segui en el divan. Com és que gairebé no parla? És que en Laporta era un autèntic xerrameca. D'eu n'hi do com està l'e…

La banda dels 25

L'altre dia el diari del comte de Godó publicava a plana sencera un reportatge sobre la banda dels 25. Una peça periodística que val la pena comentar. Es tractava de preguntar un per un als vint-i-cinc representants actuals dels PSC al Congreso de los Diputados que els hi semblava la possibilitat que el seu partit constituís un grup parlamentari propi. Cap sorpresa. Partidaris explícits, valents, decidits a defensar les seves idees: zero. Però zero, zero. Em va semblar un símil perfecte de la seva actuació en tots els altres temes que els afecten com a teòrics representants dels ciutadans catalans que són. Esperen ordres i les executen. I com el millor per a Catalunya, curiosament, sempre acaba coincidint amb el millor per a Espanya, cap problema. La ultranacionalista Teresa Cunillera encapçalava la desena de diputats que es manifestaven obertament en contra, en companyia de dos individus que han esdevinguts mítics pel seu nacionalisme (espanyol) i per als quals, com no podia ser…

Des de Muret, tantes vegades...

Passen els dies. Moviments de redreç o de mirar cap a una altra banda en alguns, gestos de mà estesa en els altres. L'independentisme que no creu que al país li convingui, en el llindar de l'abisme, encara una ració de quatre anys més de gestió autonomista necessita pair i resituar-se després dels resultats de les eleccions del 28-N. L'independentisme que ha ocupat les institucions sense gaire èxit, potser esclatarà en mil bocins. Capelletes, sectors, grupuscles. Més del de sempre. Fa tants anys que va. Potser segles. Mirem, sinó, enrere. El nostre rei Pere el Catòlic volia bastir als inicis del segle XIII un gran estat a banda i banda dels Pirineus. Felip II de França, l'altre aspirant al control d'Occitània hi envià el seu millor general, en Simó de Montfort. Ben a prop de Tolosa de Llenguadoc, a Muret, el 12 de setembre de 1213, Montfort s'hi enfrontà als catalans i occitans. Molts anys després, a la seva Crònica autobiogràfica, Jaume I explicarà la mort de…

Com qui només passava per allà

Vaig trobar força interessant l'entrevista a Josep Lluís Carod-Rovira, divendres passat, a can Basté. D'aquelles que va modulant diversos estats d'ànim en l'oïdor. De l'assentiment puntual a la perplexitat més absoluta. Estampes de vida salvatge de l'animal polític. Cal destacar-ne la seva insistència a convidar els elements catalanistes del socialisme nostrat a formar un bloc electoral de centre-esquerra, mixtura de federals i independentistes, que pugui competir algun dia amb el bloc de centre-dreta que encarna CiU, mixtura de liberals i democristians, de confederals, independentistes i de no se sap encara què. Naturalment, sense cap rèmora de dependència de cap partit espanyol. Em sembla una bona idea francament irrealitzable a hores d'ara. En general, va reiterar les idees dels darrers temps sobre la necessitat de fer govern autonomista des de l'independentisme que han deixat el seu partit en el desert on és en aquests moments. Dins un sot del qual…

Relats de diumenge (I). Ah, però hi ha un front?

En John dirigeix el comboi. El seu camió, ple a vessar de ferits, avança feixugament pel camí enfangat que porta a la rereguarda, mentre els xiulets angoixants que precedeixen cada explosió d'obús van quedant enrere, esmorteïts per la distància. És un vell vehicle atrotinat, ple de valents que tornen del front que s'enfonsa. Coses de la guerra, alguns d'ells ferits per foc amic. Molts dels seus companys porten un any sense treva, contenint l'enorme superioritat de l'enemic, lluitant pam a pam per evitar que avanci encara més depressa. Tot i la pobresa de mitjans materials i humans. I de la pròpia manca d'organització. Amb una sabata i una espardenya. L'hospital de campanya, desplaçat el front, és a només deu quilòmetres, a Autonomisèria. Després de deixar els companys ferits en bones mans (sap que una part d'ells no tornaran mai més al front), en John encara té temps de menjar alguna cosa abans de tornar a la primera línia. Ho farà tan aviat com hagi r…

Grafologia barata d'un president i un alcalde

Un munt de sobres. Cartes lacòniques de condol. Datades a finals de 2006. N'obro només unes poques, però tinc l'encert de desplegar-ne dues de molt interessants. M'ofereixen l'oportunitat d'analitzar les signatures originals de polítics cridats a les més altes responsabilitats durant els propers anys. L'immediat president de la Generalitat i el futur alcalde de Barcelona. Veritable casualitat. Una companya de feina, afeccionada a la grafologia i gens sospitosa (és una veritable apologeta del vot en blanc: imagineu-vos quins debats) m'hi fa veure una mica més enllà del més evident.

El primer, l'Artur Mas. Signatura breu i contundent. Tinta blava. Línies rectes. Arestes marcades. Tendència cap a avall. Diuen que marca capacitat per a l'acció. Una mena de V (serà una premonició de la victòria tants anys anhelada). O potser de M de Mas, però incompleta. S'insinua producte d'un gest brusc. D'algú ben segur de sí mateix. Un traç tan dur que, …

Història i present: el cas de les infraestructures

La casualitat ha volgut que el caos provocat pel Govern amic i els controladors i la notícia del canvi de composició en la titularitat de l'aeroport del Prat (com s'ha dit aquests dies, abans privat que català), hagi coincidit en el temps, en el meu cas, amb la lectura d'un llibre absolutament recomanable que porta per títol España, capital París. Origen y apoteosis del Estado radial: del Madrid sede cortesana a la "capital total", de l'economista i exdiputat socialista al Congrés espanyol Germà Bel (les Cases d'Alcanar, 1962). Particularment, m'ha produït una doble satisfacció: en primer lloc, perquè explica científicament el procés i la realitat actual de centralització en l'àmbit de les infraestructures. La construcció triomfant i plenament assolida avui d'un estat radial, a partir del mateix moment de la creació dels fonaments de l'Espanya actual per part dels borbons com a resultat de la destrucció de les sobiranies polítiques preexis…

Mantenir-nos la llosa al damunt

L'escriptor hispano-peruà Mario Vargas Llosa ha convertit en un nou al·legat d'espanyolisme orgullós i rampant el seu discurs de recepció del Premi Nobel de Literatura 2010. Unes paraules absolutament impròpies d'un autor literari que, teòricament, ha de dedicar el seu parlament a repassar, defensar i explicar la seva obra d'interès suposadament universal. Acció d'un veritable no-nacionalista de pedra picada. A part de recordar-nos que bé vivia a la Barcelona del darrer franquisme (mentre altres, com ara alguns perversos nacionalistes catalans, passaven per la Via Laietana i patien la repressió que ell combatia a base de gintònics), ha lloat la Transició espanyola com la millor història dels temps moderns, posada ara en perill per l'acció dels nacionalismes. Serà bona per a ell i els de la seva tribu.

Mario Vargas Llosa és un dels millors exponents de la cultura de conservació de statu quo social i estatal. Fa de veritable punta de llança en la defensa intel·l…

Villatoro, rectificar és de savis

Els opinadors que ocupen les tribunes dels grans mitjans diuen moltes coses. Toquen tots els temes de l'actualitat. Parlen pràcticament cada dia i, com un servidor (que s'equivoca prou sovint, sobretot en els pronòstics), no poden encertar-la sempre. Més encara si es tracta de prediccions. Allò que s'acostuma a dir dels economistes serveix també per als sociòlegs i els politòlegs (i encara més pels simples afeccionats). En la seva línia d'opinió, però, hi ha una idea reiterada que he seguit al llarg dels darrers anys. De manera constant, a cop de martell, des del mateix 2003, Vicenç Villatoro ha anat insistit una i altra vegada que l'aposta d'Esquerra pels Tripartits tindria com a efecte col·lateral, per primera vegada des de la recuperació de la Gestoria, una pèrdua de la majoria nacionalista (catalana) al Parlament de Catalunya.

Per utilitzar les seves paraules, el combat partidari entre CiU i ERC portaria a una reducció del perímetre del nacionalisme (cata…

Després del 28-N (IV). PSC, l'emancipació imprescindible

Sempre he pensat que la fractura del PSC es produirà només cinc minuts abans que la independència. Per tant, poques esperances. Però em sembla evident que el debat que ha esclatat al partit socialista arran del desastre electoral del 28-N va en la direcció correcta. En el fons i no gaire, estem parlant del tema subjacent a tota la política catalana des de fa mesos. Aquell que tots els actors saben que és el que toca afrontar, però que intenten defugir perquè els incomoda. Mentre la Tura acaba d'orientar-se (ben bé sembla perduda) Ernest Maragall ha parlat de la independència com a una opció dominant si no canvien fortament les relacions Catalunya-Espanya. I Antoni Castells ha demanat un PSC regenerat i independent del seu soci espanyol. Les dues ànimes davant per davant.

Entretant, el sector espanyolista sembla emboirat pel silenci. Montilla ja ha parlat per sempre. I Corbacho i Chacón no hi són, encara que se'ls espera. Només hem sentit Miquel Iceta. I, com sempre, encara qu…

Constitucions i progrés

Avui celebren el dia de la seva constitució. Edificada sobre la nostra derrota. Darrerament, he tingut el plaer de llegir Historiografia i catalanisme. Josep Coroleu i Inglada (1839-1895), de Giovanni C. Cattini (Editorial Afers, 2007). Es tracta d'una bona aproximació a la trajectòria personal, intel·lectual i política d'un dels historiadors que va contribuir de la millor manera possible al renaixement de la nostra història nacional, segrestada en ulls estrangers durant gairebé cent-cinquanta anys, fins a la generació d'en Víctor Balaguer. Amb les seves obres Las Cortes catalanas i Los Fueros de Cataluña, Coroleu rescatà el valor de progrés de les institucions del dret públic català de la nostra etapa constitucional, lloant el seu paper en el context de l'època medieval i moderna, a més de llançar la figura de Pau Claris com un dels personatges mítics de la Catalunya republicana.

No em resisteixo a citar en extens un fragment de la biografia del diputat eclesiàstic C…

Patrimoni ocupat

La Cort general de 1547 va ordenar la construcció d'un palau magne com a residència dels representants del comte de Barcelona a la capital del nostre país. Les obres, sota la direcció de l'arquitecte Antoni Carbonell, s'iniciaren dos anys més tard i es perllongaren fins el 1557. En fou resultat el Palau del Lloctinent que coneixem avui, situat al costat de la catedral barcelonina. El finançament de l'obra va córrer a càrrec de la Diputació del General o Generalitat, raó per la qual el símbol, caironat (en rombe), de la creu de Sant Jordi, resulta omnipresent a l'exterior de l'edifici. I tot i la destinació prevista, el cert és que els virreis (potser per aquesta aparença de submissió a la màxima institució representativa del poder del país) mai no volgueren residir entre els seus murs.

Com la resta dels edificis finançats per l'antiga Generalitat, el palau fou confiscat per les autoritats borbòniques i posat en propietat i ús de les institucions reials. La …

Després del 28-N (III). Independentistes de CiU, l'hora es vostra

Ahir vaig parlar amb un vell conegut convergent de carnet i càrrec. Dels de tota la vida. Era eufòria en estat pur, no cal dir. La conversa, a banda de posar-me de mal humor, em va mostrar (des de la meva perspectiva d'optimista gairebé patològic), una vegada més, com està canviant el país. La mateixa persona que fa set i quatre anys em veia com un ingenu irredent somnia truites, ara afirmava contundent que ell és tan o més independentista que un servidor. El que has de viure, veure i escoltar. Millor això, però. Anem avançant. Com en el seu cas, és evident (encara que a mi no m'agradi) que la majoria dels independentistes d'aquest país han dipositat la confiança en CiU i el seu líder, Artur Mas. És l'hora, doncs, que els independentistes convergents demostrin la seva capacitat per dirigir el país cap a la llibertat. Tenen quatre anys per davant per progressar adequadament.

És la seva oportunitat. Intentarem ser-ne respectuosos. Dues consideracions, però. Primer, cald…

Iberdrola t'insulta sense moure't de casa

Acabo de tornar a casa, després d'anar a buscar els nens a la sortida de l'escola. Toca descarregar la motxilla i posar-se les sabatilles. Fa fred cru d'hivern. 25 de novembre de 2010, 17 hores, 55 minuts. Sona el telèfon. Com fem habitualment a casa, a fi d'evitar els habituals atacs de l'agressivitat comercial, miro a la pantalla el número de qui truca: 931 980 049. A la vista que no es tracta de l'habitual i emprenyador "Desconocido", despenjo. Una veu llatinoamericana amb un fort soroll de fons m'alerta. Has caigut en el parany, company, penso a l'instant. "Hola, le llamamos de Iberdrola", enceta la conversa el meu interlocutor. Silenci. Continua: "está en casa el titular del contrato de servicio eléctrico?".

Sortida d'emergència: "En aquest moment no hi és". Silenci. "Como dice". Repetició de la jugada: "En aquest moment no hi és", insisteixo (des de fa alguns anys, tinc per costum no…

Després del 28-N (II). ERC, de la rectificació al redreç

En les primeres hores posteriors a la brutal patacada electoral del passat diumenge vaig titular un primer esbós d'aquest apunt amb el títol, en negatiu, "ERC, sense rectificació no hi ha redreç". Em semblava que la primera reacció dels republicans davant la desfeta, a diferència de la del president Montilla, continuava essent la de seguir amagant el cap sota l'ala de la irresponsabilitat. Poc després, però, va començar la catarsi. Afortunadament, encara que amb retard, dimecres a la tarda va esclatar la notícia de la renúncia al seu escó per part del número dos de les llistes, Ernest Benach, acompanyada de les primeres reflexions autocrítiques de Carles Bonet i Oriol Junqueras. Poc abans el mateix, Joan Puigcercós posava el seu càrrec a disposició del Consell Nacional del partit, que es reunirà el proper 18 de desembre. El temps dirà si es tracta d'un moviment sincer o simplement tàctic (tal i com sembla a primera vista). L'apunt al seu bloc, mitjà triat pe…

Obertes les votacions als Premis BN 2010

L'esclatant triomf de l'autonomisme en les eleccions nacionals de 2010 fa més necessàries que mai les accions de resistència. Hem perdut. Però continuem aquí. Esperant que passi davant nostre el cadàver de l'autonomisme. Que passarà. Els Premis Brigada de Narcòtics tenen, doncs, més sentit que mai. Aquesta gent ho ha fet de primera i cal premiar-los urgentment. Serà, sigui quin sigui el beneficiari, un guardó del tot merescut. Els grans diaris del país (els tres primers dies de vida de l'Ara, fan patxoca!) han estat nominats per a la candidatura a Millor Comissaria. El mateix que la nostra totpoderosa televisió, amb el festival dels blocs electorals com a apoteosi final d'uns anys (amb honroses excepcions com l'Adeú Espanya) per oblidar. També hem considerat que el digital e-noticies, sempre amatent a intoxicar contra els més febles mereixia sense dubte un lloc d'honor. Tanca la llista l'emissora radiofònica del comte de Godó, portaveu d'algunes de…