Ves al contingut principal

Ah, però fins ara no estavem intervinguts?

Castell de Cardona
La paraula de moda és intervenció. Es veu que la situació hisendística de la Gestoria és tan dantesca que l'Estat espanyol haurà d'enviar-nos els homes de negre per prevenir una ensorrada total i evitar que a ells els passi el mateix, arrossegats en una espiral destructiva. Mentre això passa, el nostre Gran Timoner continua sense parar esment al fet que el volum de l'espoli fiscal ha triplicat l'endeutament de la Generalitat durant l'any 2010. Que no es tracta en primer lloc (encara que també) d'un problema de despesa, sinó sobretot de caiguda estratosfèrica dels ingressos. Són detalls menors. Encara, però, allò que més sobta del debat obert al respecte és que, després de llegir la sentència del Tribunal Constitucional, es digui que ens hauran d'intervenir. Em sembla que, d'intervinguts ho estem fa molt temps. Segles, de fet.

La intervenció (que és menys que ocupació) va començar fa gairebé tres-cents anys exactes, quan vàrem perdre per la força de les armes el dret a disposar dels nostres propis recursos econòmics (que quan havia convingut havíem negat a la política exterior embogida dels Àustria), a recaptar-los i a gestionar-los. Fou aleshores quan vàrem perdre la sobirania legislativa, és a dir, la capacitat que només fossin d'aplicació a Catalunya les lleis que les nostres Corts havien acordat en una suma de voluntats entre el rei i la terra. Sense cap imposició aliena. Fou aleshores quan vàrem perdre la sobirania judicial. Quan les causes dels catalans van començar a ser vistes a sis-cents quilòmetres de distància amb esperit Bozal. Si a això li sumem, només darrerament, les restriccions que ens planteja la seva constitució de 1978 i encara la interpretacíó restrictiva fixada en 2010 pel TC, que faculta els ocupants, quan vulguin, a dinamitar la major part d'allò que fins ara els autonomistes catalans creien un pacte, arribem fàcilment a la conclusió que no, no, que fins ara no estàvem intervinguts. Que va!

Comentaris

  1. Jo més m'estimo la paraula "colonitzats", per a mi defineix millor no tan sols la qüestió econòmica i legislativa sinó l'esperit i tarannà d'aquells que ens governen, un esperit de submissió. Ahir, un gens sospitós d'independentista com en Manel Millan Mestre definia molt clarament la nostra situació a la tertúlia del Cuní: "Catalunya és la mamella d'Espanya". Quan algú, davant d'això no reacciona és que té la ment colonitzada.

    ResponElimina
  2. A més del que comenteu entre l'ocupació permanent i el concepte de la colonització, hi ha afagit un desastre intern propi nostre. M'explico:
    Fa vint-i-sis anys, quan vaig començar a prestar els meus coneixements professionals a la Generalitat, recordo perfectament que les cartes es lliuraven escrites en paper barba, paper d'alta qualitat, amb el timbre de la Generalitat imprès en color i en relleu. Un nivell de suposada opulència, de desitjat senyoratge dels anys anteriors de la guerra, que esparverava. Al cap d'uns dos o tres anys, ja se'ns va dir que aquella despesa havia de minvar. Ja ens havíem començat a endeutar.
    A l'Adm. nostra sempre ens ha faltat planificació econòmica i d'infastructura, sempre. Si, a sobre d'aquests dos dèficits propis, hi hem d'afagir el fet del nostre empresonament nacional, llavores no m'estranya gens que no hi hagi manera d'aclarir-nos, d'avançar.

    ResponElimina
  3. Quan s'arribi al limit màxim suportable, què faran els nostres polítics?... i què farem nosaltres? Serà la situació lo suficientment greu per a prendre decisions de sobirania?

    ResponElimina
  4. Arnau, els nostres polítics no faran res, tot lo mes potser ens donaran una tarja de racionament com després de la guerra civil i la resta d'Espanya ens criticarà perquè ells no en tindran perquè no els hi farà falta, es-clar.
    El que no se es que farà Espanya quan Catalunya deixi de rajar, quan no tinguem ni un duro perquè ens els hagin robat tots, no se de que viurem nosaltres... però i ells?.
    La única solució que ara mateix tenim seria guardar sota la rajola el poc que ens queda, tancar totes les empresses i viure tots del atur i pensions que Madrid ens tindria de continuar pagant, seria dràstic però potser la única manera de que ens "concedissin" la independència.

    ResponElimina
  5. Després de l'estafatut, tot va tocar sostre. Ara toca anar retallant, envaint competències, etc. Ens veuen febles i se saben forts.

    ResponElimina
  6. Ens volen treure l'ínfim grau d'autonomia que ens ha quedat després del tot seguit de retallades i invasions de les darreres dècades. Amb l'excusa de la crisi pretenen intervenir-nos del tot.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…