Ves al contingut principal

Ah, però fins ara no estavem intervinguts?

Castell de Cardona
La paraula de moda és intervenció. Es veu que la situació hisendística de la Gestoria és tan dantesca que l'Estat espanyol haurà d'enviar-nos els homes de negre per prevenir una ensorrada total i evitar que a ells els passi el mateix, arrossegats en una espiral destructiva. Mentre això passa, el nostre Gran Timoner continua sense parar esment al fet que el volum de l'espoli fiscal ha triplicat l'endeutament de la Generalitat durant l'any 2010. Que no es tracta en primer lloc (encara que també) d'un problema de despesa, sinó sobretot de caiguda estratosfèrica dels ingressos. Són detalls menors. Encara, però, allò que més sobta del debat obert al respecte és que, després de llegir la sentència del Tribunal Constitucional, es digui que ens hauran d'intervenir. Em sembla que, d'intervinguts ho estem fa molt temps. Segles, de fet.

La intervenció (que és menys que ocupació) va començar fa gairebé tres-cents anys exactes, quan vàrem perdre per la força de les armes el dret a disposar dels nostres propis recursos econòmics (que quan havia convingut havíem negat a la política exterior embogida dels Àustria), a recaptar-los i a gestionar-los. Fou aleshores quan vàrem perdre la sobirania legislativa, és a dir, la capacitat que només fossin d'aplicació a Catalunya les lleis que les nostres Corts havien acordat en una suma de voluntats entre el rei i la terra. Sense cap imposició aliena. Fou aleshores quan vàrem perdre la sobirania judicial. Quan les causes dels catalans van començar a ser vistes a sis-cents quilòmetres de distància amb esperit Bozal. Si a això li sumem, només darrerament, les restriccions que ens planteja la seva constitució de 1978 i encara la interpretacíó restrictiva fixada en 2010 pel TC, que faculta els ocupants, quan vulguin, a dinamitar la major part d'allò que fins ara els autonomistes catalans creien un pacte, arribem fàcilment a la conclusió que no, no, que fins ara no estàvem intervinguts. Que va!

Comentaris

  1. Jo més m'estimo la paraula "colonitzats", per a mi defineix millor no tan sols la qüestió econòmica i legislativa sinó l'esperit i tarannà d'aquells que ens governen, un esperit de submissió. Ahir, un gens sospitós d'independentista com en Manel Millan Mestre definia molt clarament la nostra situació a la tertúlia del Cuní: "Catalunya és la mamella d'Espanya". Quan algú, davant d'això no reacciona és que té la ment colonitzada.

    ResponElimina
  2. A més del que comenteu entre l'ocupació permanent i el concepte de la colonització, hi ha afagit un desastre intern propi nostre. M'explico:
    Fa vint-i-sis anys, quan vaig començar a prestar els meus coneixements professionals a la Generalitat, recordo perfectament que les cartes es lliuraven escrites en paper barba, paper d'alta qualitat, amb el timbre de la Generalitat imprès en color i en relleu. Un nivell de suposada opulència, de desitjat senyoratge dels anys anteriors de la guerra, que esparverava. Al cap d'uns dos o tres anys, ja se'ns va dir que aquella despesa havia de minvar. Ja ens havíem començat a endeutar.
    A l'Adm. nostra sempre ens ha faltat planificació econòmica i d'infastructura, sempre. Si, a sobre d'aquests dos dèficits propis, hi hem d'afagir el fet del nostre empresonament nacional, llavores no m'estranya gens que no hi hagi manera d'aclarir-nos, d'avançar.

    ResponElimina
  3. Quan s'arribi al limit màxim suportable, què faran els nostres polítics?... i què farem nosaltres? Serà la situació lo suficientment greu per a prendre decisions de sobirania?

    ResponElimina
  4. Arnau, els nostres polítics no faran res, tot lo mes potser ens donaran una tarja de racionament com després de la guerra civil i la resta d'Espanya ens criticarà perquè ells no en tindran perquè no els hi farà falta, es-clar.
    El que no se es que farà Espanya quan Catalunya deixi de rajar, quan no tinguem ni un duro perquè ens els hagin robat tots, no se de que viurem nosaltres... però i ells?.
    La única solució que ara mateix tenim seria guardar sota la rajola el poc que ens queda, tancar totes les empresses i viure tots del atur i pensions que Madrid ens tindria de continuar pagant, seria dràstic però potser la única manera de que ens "concedissin" la independència.

    ResponElimina
  5. Després de l'estafatut, tot va tocar sostre. Ara toca anar retallant, envaint competències, etc. Ens veuen febles i se saben forts.

    ResponElimina
  6. Ens volen treure l'ínfim grau d'autonomia que ens ha quedat després del tot seguit de retallades i invasions de les darreres dècades. Amb l'excusa de la crisi pretenen intervenir-nos del tot.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.