Ves al contingut principal

Arribarem a 63?

Església parroquial de Cardona
Darrerament vaig amb retard. La realitat, sempre trepidant, ara em depassa especialment. Els apunts històrics van quedant, contra la meva voluntat, una mica arraconats. Massa esporàdics. Què hi farem. Potser vindran altres temps de sequera. Som-hi, doncs. Encara que fa algunes setmanes, no m'estic de comentar alguns moments interessants de l'hagiogràfic "Candidat Mas, President Mas: compte enrere" (emès a TV3 el passat 27 de desembre). Em va colpir l'escena del restaurant en que la filla del president apareixia fortament angoixada, gairebé traumatitzada, per l'experiència d'haver estat una nena de pare famós. La cara amb que la mare se la mirava mentre parlava, em va fer pensar que també l'Helena Rakoznik ha patit bastant per ella.

Encara més impactant va ser trobar la Pilar Rahola, personatge mediàtic al cap damunt de l'onada, asseguda a la dreta del pare. Del pare de l'encara candidat Mas, durant la sobretaula del mateix dia de les eleccions. Com si fos una més de la família. Petant la xerrada. I, encara, en un in crescendo de tensió dramàtica, la seva aparició enmig de la cúpula de CiU durant la mateixa nit electoral, reclosa en l'habitació de l'Hotel Majestic on l'equip guanyador, en petit comitè, seguia el descabdellament dels resultats. Des del sofà, emocionada, la Rahola va pronunciar una frase que mereix passar a la categoria de mítica, ben bé com si fos la responsable de campanya de la federació, va preguntar-afirmar, eufòrica, desfermada al seu estil: arribarem a 63? No costa gaire qüestionar-se: si era part tan interessada (retrat magistral el del Polònia, fent de bandera mentre parla el president Mas) com és que disposava simultàniament de tribunes privilegiades als grans mitjans públics fora dels espais electorals?

Comentaris

  1. Suposo que quan a un se li enganxa una pilar-rahola a la pell, deu ser bastant difícil treure'se-la de sobre. Deu caldre anar a algun especialista de pell per a que et receptin algun antígen contundent. També, deu caldre passar per ca l'otorrinolaringòleg a que et faci un estudi de les teves capacitats auditives: "-Dr., de sobte el meu oïda a començat a sonar com esquerdat...!"
    I, de passada, fer-hi una passada quan tinguis temps per la Policia de Catalunya, a veure si és lícit l'atropellament verbal: "-...es que m'ha caigut una tonna de paraules a sobre i m'he quedat amb la boca oberta de per vida....!

    Potser la petita d'en Mas, de qui en tenia por era d'aquesta gran senyora.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…