Benvingut, President: ens hi posem?

Des d'aquest bloc no m'he cansat de repetir, des del dia del seu naixement, que el corrent de fons del país (percepcions del dia a dia i enquestes en mà) camina de manera inexorable cap a una clara majoria independentista. Supremacia encara no traduïda en el dia a dia polític. Però creixent amb una força que ningú ja no podrà aturar. No hi ha marxa enrere. També, que el degoteig de persones que analitzen la realitat des del catalanisme, honestament, sense prejudicis, serà continu en la mateixa direcció. L'evidència dels fets és tan gran! Una passa important en aquesta via és la que aquests dies ha fet el president Jordi Pujol: l'article en el butlletí del seu Centre d'Estudis és claríssim en l'anàlisi de la disjuntiva actual del país. Parafrassejant el crit revolucionari: Independència o mort. Mort del país.

El problema clau actual, però, rau en les darreres paraules de la reflexió pujoliana: "Mentre esperem el dia d’un hipotètic referèndum oficial i vinculant, els catalans un objectiu clar sí que el tenim: reforçar-nos internament [...] I el país anirà aplicant dia a dia el seu dret a decidir". Com, què diu? Tornem a l'anar fent? No se sap com (perquè el marc constitucional espanyol no ens ho permet, ni permetrà mai un referèndum com el que diu esperar el president: que segui) però anirem decidint. Decidint no se sap què (ben segur, res d'important). La manca de concreció de la resposta a una disjuntiva per fi ben plantejada no pot ser més radical. I punyent. Perquè el país s'està dessagnant. La crisi ens està deixant molt i molt tocats. La desaparició del nostre sistema històric de caixes, n'és la darrera mostra. Avui, ara, necessitem solucions que l'autonomisme no ens pot oferir.

Felicitats, president. Benvingut al club. Llàstima que li hagi costat trenta anys entendre l'ensarronada. L'estratègia de portar el país al paroxisme de la frustració autonomista estaria bé si la situació no fos tan greu. Caldria que ens poséssim quan abans a la feina que vostè i tots nosaltres sabem que cal fer. Però serà quan Convergència vulgui...

Comentaris

  1. Va ser una gran notícia. Veurem un efecte en cascada de declaracions de personatges vinculats a l'autonomisme? Tant de bo! I sí, és veritat, es percep una remor de cansament d'Espanya però també de reforç del missatge centralista.. la famosa divisió social que diu en Mas?

    ResponElimina
  2. ... i provablement fins que CDC i Unio vagin per separat. Duran & Co no arrivaran a les conclusions ni defensaran les tesis autonomistes. Par aquests últims la mort de Catalunya coma país, nació, realitat,... no importa si continuen tenint poder, negoci, influència, patrimoni.... la resta es secundari.

    ResponElimina
  3. perdò volia dir tesis sobiranistes.

    Salut.

    ResponElimina
  4. Crec que precisament, avui mateix en Duran ja ha replicat en Pujol. Tot plegat pot ser un concert a tres bandes molt ben planejat per intentar fer una mica de pressió a Madrid: Mas-Pujol-Duran.
    A pesar de tot, l'atreviment d'en Pujol a treure's de sobre el drap negre dels que van quedar tan esporuguits després de la guerra, i vèncer la memòria històrica del rebre permanent, és un punt molt important en favor de la justícia que ens cal, la independència, fugir d'una vegada de l'opressor. El guany de vots indep. creix molt amb aquesta adhesió, a pesar de l'enorme dificultat, sacrifici i sabotatges que patirem. De ben segur! Però cal fer-ho per la mateixa necessitat que encara tenim de poder respirar. És qüestió de dignitat!

    Els més adormits segueixen sent els dits socialistes, que segueixen amb allò del voler i no gosar. Ho dissimulen amb aquella inocentada del federalisme: "-Hauria estat tan bonic...! Que el casament dels meus pares que s'hagués traduït amb casament armoniós Catalunya-Espanya!" Doncs, no. Fins i tot, amb molts d'aquells casaments també hi va haver el mateix interès que amb molts dels actuals amb immigrants.

    A veure com els ho farem veure, la seva enganyifa; com els farem despertar d'aquest son matrimonial.

    ResponElimina
  5. Jo, sincerament, d'en Pujol no em crec res. D'un mesell de mes de vuitanta anys no em puc creure res, perquè als vuitanta una persona ja no canvia. Per què ha dit això?. No ho ha dit per casualitat. Deu ser una estratègia ben orquestrada per aconseguir... què?. Tot, menys la llibertat de Catalunya. El vaig escoltar per la radio a Rac 1 i em va semblar el de sempre però amb el discurs superficial canviat. El de fons igual. Em va semblar que el seu fatídic "ARA NO TOCA" flotava entre la cadència de les seves paraules. Res de nou.

    ResponElimina
  6. Benvolgut Arnau,
    Faries bé de treure dels teus prejudicis l'edat de les persones. De joves i de grans, tant bé funcionen uns com malament altres sense tenir res a veure l'edat de ningú. El meu sogre, per exemple, als seus 85 anys, s'ha fet indep. i amb plena reflexió del tema. D'acord?
    Endavant, doncs.

    ResponElimina
  7. No es cosa de la edat, es que ja l'hi anava be com l'hi anava, el "ara no toca" volia, i vol, dir "a mi ja m'està be", però tingueu en compte que si la independència va per bon camí de mica en mica i de mico en mico tots aniran fent el mateix camí.
    Ja comencen els mes catalanets, SI, RCat, una bona colla de ERC, alguns de CiU i de color verd, en Pujol tot escurant-se el coll sembla que digui que "Aranotoca-ajjjj-pero...", després els socialistes aniran saltant el cordill i es posicionaran al canto català... la Murritus al final dirà que com ja no hi ha res a fer te de tornar-se independentista per protegir als PPros catalans i no perdre el sou i al final els C's ballaran sardanes i tot.
    De fet ho facin com vulguin, però que ho facin. Tindrem els mateixos polítics però ja no dependrem de ningú... o si?

    ResponElimina
  8. Potser tens raó Ramon Llull o potser no. Potser la ment d'un nen es pot modelar fàcilment i la d'un bell no tan. Es cosa de psicologia i personalitat. Però es clar que tothom no es igual i que hi ha gent gran amb possibilitats de canvis de mentalitat. Però un home amb aquesta personalitat tan forta com en Pujol, em costa admetre un canvi real de la seva voluntat. Si realment hi ha un canvi (en el seu cas gairebé radical)ho veurem futurament.

    ResponElimina
  9. És important que una persona que té una ascendència important entre molta gent aposti per la independència. A més, és important reclaclar que va insistir en el fet que era viable. Encara molta gent, en parlar d'independència, no les té totes i ho deixa com un somni impossible. Esperem nous articles en la mateixa línia.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas