Ves al contingut principal

Benvingut, President: ens hi posem?

Des d'aquest bloc no m'he cansat de repetir, des del dia del seu naixement, que el corrent de fons del país (percepcions del dia a dia i enquestes en mà) camina de manera inexorable cap a una clara majoria independentista. Supremacia encara no traduïda en el dia a dia polític. Però creixent amb una força que ningú ja no podrà aturar. No hi ha marxa enrere. També, que el degoteig de persones que analitzen la realitat des del catalanisme, honestament, sense prejudicis, serà continu en la mateixa direcció. L'evidència dels fets és tan gran! Una passa important en aquesta via és la que aquests dies ha fet el president Jordi Pujol: l'article en el butlletí del seu Centre d'Estudis és claríssim en l'anàlisi de la disjuntiva actual del país. Parafrassejant el crit revolucionari: Independència o mort. Mort del país.

El problema clau actual, però, rau en les darreres paraules de la reflexió pujoliana: "Mentre esperem el dia d’un hipotètic referèndum oficial i vinculant, els catalans un objectiu clar sí que el tenim: reforçar-nos internament [...] I el país anirà aplicant dia a dia el seu dret a decidir". Com, què diu? Tornem a l'anar fent? No se sap com (perquè el marc constitucional espanyol no ens ho permet, ni permetrà mai un referèndum com el que diu esperar el president: que segui) però anirem decidint. Decidint no se sap què (ben segur, res d'important). La manca de concreció de la resposta a una disjuntiva per fi ben plantejada no pot ser més radical. I punyent. Perquè el país s'està dessagnant. La crisi ens està deixant molt i molt tocats. La desaparició del nostre sistema històric de caixes, n'és la darrera mostra. Avui, ara, necessitem solucions que l'autonomisme no ens pot oferir.

Felicitats, president. Benvingut al club. Llàstima que li hagi costat trenta anys entendre l'ensarronada. L'estratègia de portar el país al paroxisme de la frustració autonomista estaria bé si la situació no fos tan greu. Caldria que ens poséssim quan abans a la feina que vostè i tots nosaltres sabem que cal fer. Però serà quan Convergència vulgui...

Comentaris

  1. Va ser una gran notícia. Veurem un efecte en cascada de declaracions de personatges vinculats a l'autonomisme? Tant de bo! I sí, és veritat, es percep una remor de cansament d'Espanya però també de reforç del missatge centralista.. la famosa divisió social que diu en Mas?

    ResponElimina
  2. ... i provablement fins que CDC i Unio vagin per separat. Duran & Co no arrivaran a les conclusions ni defensaran les tesis autonomistes. Par aquests últims la mort de Catalunya coma país, nació, realitat,... no importa si continuen tenint poder, negoci, influència, patrimoni.... la resta es secundari.

    ResponElimina
  3. perdò volia dir tesis sobiranistes.

    Salut.

    ResponElimina
  4. Crec que precisament, avui mateix en Duran ja ha replicat en Pujol. Tot plegat pot ser un concert a tres bandes molt ben planejat per intentar fer una mica de pressió a Madrid: Mas-Pujol-Duran.
    A pesar de tot, l'atreviment d'en Pujol a treure's de sobre el drap negre dels que van quedar tan esporuguits després de la guerra, i vèncer la memòria històrica del rebre permanent, és un punt molt important en favor de la justícia que ens cal, la independència, fugir d'una vegada de l'opressor. El guany de vots indep. creix molt amb aquesta adhesió, a pesar de l'enorme dificultat, sacrifici i sabotatges que patirem. De ben segur! Però cal fer-ho per la mateixa necessitat que encara tenim de poder respirar. És qüestió de dignitat!

    Els més adormits segueixen sent els dits socialistes, que segueixen amb allò del voler i no gosar. Ho dissimulen amb aquella inocentada del federalisme: "-Hauria estat tan bonic...! Que el casament dels meus pares que s'hagués traduït amb casament armoniós Catalunya-Espanya!" Doncs, no. Fins i tot, amb molts d'aquells casaments també hi va haver el mateix interès que amb molts dels actuals amb immigrants.

    A veure com els ho farem veure, la seva enganyifa; com els farem despertar d'aquest son matrimonial.

    ResponElimina
  5. Jo, sincerament, d'en Pujol no em crec res. D'un mesell de mes de vuitanta anys no em puc creure res, perquè als vuitanta una persona ja no canvia. Per què ha dit això?. No ho ha dit per casualitat. Deu ser una estratègia ben orquestrada per aconseguir... què?. Tot, menys la llibertat de Catalunya. El vaig escoltar per la radio a Rac 1 i em va semblar el de sempre però amb el discurs superficial canviat. El de fons igual. Em va semblar que el seu fatídic "ARA NO TOCA" flotava entre la cadència de les seves paraules. Res de nou.

    ResponElimina
  6. Benvolgut Arnau,
    Faries bé de treure dels teus prejudicis l'edat de les persones. De joves i de grans, tant bé funcionen uns com malament altres sense tenir res a veure l'edat de ningú. El meu sogre, per exemple, als seus 85 anys, s'ha fet indep. i amb plena reflexió del tema. D'acord?
    Endavant, doncs.

    ResponElimina
  7. No es cosa de la edat, es que ja l'hi anava be com l'hi anava, el "ara no toca" volia, i vol, dir "a mi ja m'està be", però tingueu en compte que si la independència va per bon camí de mica en mica i de mico en mico tots aniran fent el mateix camí.
    Ja comencen els mes catalanets, SI, RCat, una bona colla de ERC, alguns de CiU i de color verd, en Pujol tot escurant-se el coll sembla que digui que "Aranotoca-ajjjj-pero...", després els socialistes aniran saltant el cordill i es posicionaran al canto català... la Murritus al final dirà que com ja no hi ha res a fer te de tornar-se independentista per protegir als PPros catalans i no perdre el sou i al final els C's ballaran sardanes i tot.
    De fet ho facin com vulguin, però que ho facin. Tindrem els mateixos polítics però ja no dependrem de ningú... o si?

    ResponElimina
  8. Potser tens raó Ramon Llull o potser no. Potser la ment d'un nen es pot modelar fàcilment i la d'un bell no tan. Es cosa de psicologia i personalitat. Però es clar que tothom no es igual i que hi ha gent gran amb possibilitats de canvis de mentalitat. Però un home amb aquesta personalitat tan forta com en Pujol, em costa admetre un canvi real de la seva voluntat. Si realment hi ha un canvi (en el seu cas gairebé radical)ho veurem futurament.

    ResponElimina
  9. És important que una persona que té una ascendència important entre molta gent aposti per la independència. A més, és important reclaclar que va insistir en el fet que era viable. Encara molta gent, en parlar d'independència, no les té totes i ho deixa com un somni impossible. Esperem nous articles en la mateixa línia.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…