Ves al contingut principal

Diu que hi ha una passa

Monestir de Santes Creus
Diu que hi ha una passa de tancament de blocs. Em refereixo, de moment, al tancament voluntari de blocs per part dels seus propis autors (la censura la deixem per als Borbons). És ben cert que en el darrer any hem viscut pèrdues doloroses per als lectors afeccionats. Sembla que ja no està tan de moda. Que el facebook i el twitter són el futur. Com sempre vaig tard en qüestions tecnològiques, es veu que m'hi he apuntat una mica tard. Però que voleu que us digui, per a mi és un mitjà fantàstic. Cent per cent desengreixant. Poder buidar el pap, sempre o gairebé sempre amb respecte, de franc. Deixar de castigar (o fer-ho menys perquè és a l`ADN) a la família i als companys de feina amb les meves dèries. És un esport de cadira. Caçar al vol una idea i gaudir de cadascuna de les rectes i el revolts del pensament quan afrontes el repte de expressar-la negre sobre blanc, si és possible, cercant una mica d'enginy. Dedicar-hi just l'espai de temps que existeix cada dia però que no es prou llarg i tranquil per afrontar una tasca intel·lectual de més abast. El vehicle d'expressió perfecte, justament, per a qui no té temps.

Ara que porto uns quants mesos a la xarxa puc dir que construir un bloc dia a dia és una tasca del tot apassionant. Que, a més a més del gaudi estrictament personal, ofereix un espai de reflexió no només per a l'autor, sinó també per als lectors. La immensa majoria hi passa discretament, desitjo que amb un lleu somriure de assentiment. Alguns, molt poquets, t'insulten. D'altres s'aficionen. Quant valen les aportacions del constant Llull, el Ricard, l'Alyebard, la Núria, en Joa'Quim, en Ç, l'Albert, el Política Colonial, l'Arnau, en Jordi, l'home del sac, l'amic David i tants i tants que heu anat posant en comú les vostres idees davant les provocacions diàries del Per a bons patricis. A molts no els hi conec la cara, però sí l'esperit. Alguns són constants. Altres es passegen a temporades. Amb tots tens la sensació d'intercanviar il·lusions i algunes discrepàncies en el camí que fem per construir una Catalunya lliure. De fer comunitat enmig de la llarga marxa. Potser els nous mitjans ofereixen possibilitats renovades, però, per a mi, els blocs (ho dic com a autor i com a lector) encara resulten insubstituïbles. Que durin.

Comentaris

  1. I tant, els blocs han de durar i ser una eina de reflexió personal compartida, un lloc on avocar-hi les idees i també una forma de practicar una disciplina tan poc respectada en l'educació actual com és la redacció. A molts ens agradaria ser més constants en la publicació d'articles als nostres espais; en aquest aspecte, el teu n'és un exemple de constància però qüestions d'horaris, activitats i sequera mental ens ho impedeixen. Que duris.

    ResponElimina
  2. uuuuuuuuuuuuuuuuf! Per un moment he pensat que ho deixaves! No, no, que fariem sense la dòsi diaria de reflexió patricia? Els diferents mitjans son d'elecció, no excloents. M'agrada que el plaer sigui compartit, de vegades em sento una mica paràsit. Vagi aquí el meu agraïment. M'apunto al comentari d'en Ricard. Que duris.

    ResponElimina
  3. Apreciat Granollacs el teu bloc val molt la pena. Encara que no participi en tots els teus comentaris, els llegeixo tots. Perquè n'hi han ocasions que les claves tan ben clavades que la meva participació no aportaria res de nou. Et vull felicitar molt sincerament per les teves aportacions. ENDAVANT!!

    ResponElimina
  4. Sabem que tenim molts més lectors que no escriuen mai. Uns per temps, altres per no saber què dir, altres fins i tot per vergonya. Trobo que aquest mitjà és molt millor que el de l'articulista de diari, ràdio o TV. És molt millor, trobo, que els facebucs haguts i per haver pel que intentaré explicar.
    La lectura de l'article de diari és passiva. Et vols convertir en un "contestador" de Cartes al Director? No, no és això, amic meu. Els facebucs obliguen a una certa hora, com els chats, però a més amb l'agreujant -crec jo- que qualsevol convidat et pot manipular al seu gust. I, si has de tancar el circuit, malament l'hem feta! En canvi, aquí, podem participar com no; ningú ens pot manipular, i podem fer propostes comunes o no, vàlides sempre per a qui li agradi aprofitar escrits.
    Per tot això, perquè val la pena l'esforç que fas Bon Patrici, si els teus quefers t'ho permeten, segueix amb la teva plana diària. Altra cosa seria que perdessis casa per seguir amb aquesta aportació!

    Bravo per en Ricard, la Núria, l'Arnau... no n'hi veig més... Els lectors que no escriviu, feu-ho avui, va!!!

    ResponElimina
  5. Es un goig cada dia poder llegir el teu bloc, lògicament hi te d'haver una davallada en el nombre de blocs perquè n'hi han molts sense massa interes o de gent que, com jo, no sap expressar massa be els seus pensaments.
    Les xarxes socials no tenen res a veure-hi, allà hi massa xerrameca barrejada i passes d'un comentari bo a un altre de sense massa sentit, fluix o inclús desagradable... n'és un altre mon.

    Continua i no ho deixis, et trobaríem a faltar massa.

    ResponElimina
  6. De moment, i penso que per molt temps, els blogs són insubstituïbles i seguiran existint mentre quedi algú amb ganes de desfogar-se. El què passa és que hi ha temporades que no tens res a dir, o millor dit no en tens ganes. Jo he arribat a estar un any sense escriure res al blog.

    El Facebook és molt diferent. És el lloc ideal per compartir, sobretot feina d'altres, i sobretot per xafardejar.

    I el Twitter és una altra cosa. És un instrument fabulós per, ben utilitzat, adquirir fàcilment la informació que t'interessa.

    ResponElimina
  7. és ben cert que les coses autèntiques hom les ha de fer per a un mateix, i aleshores seran de profit per a molts d'altres

    Jo vaig aterrar aqui encara no fa 3 mesos i et puc dir que ben pocs dels teus articles diaris se m'han quedat sense llegir

    L'enhorabona, sobretot per a tu, també als compatricis, i al capdevall per la Terra, que és la nostra raó principal de persistir en la lluita incansables

    ResponElimina
  8. Blocs com aquest tenen una funció nacional que els fa imprescindibles. Exercir de periodista d'opinió al servei de la causa sense passar pel sedàs dels mitjans és molt útil.
    Jo mateix estic pensant d'obrir-ne un, de bloc...

    ResponElimina
  9. David, esperem amb il·lusió la notícia del naixement del teu bloc! Informa'ns!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…