Ves al contingut principal

Els desastres de la guerra contra Catalunya (XIV)

L'estudi d’Albert García Espuche, La ciutat del Born. Economia i vida quotidiana a Barcelona (segles XIV a XVIII) (Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2009, 661 p.) és una autèntica joia de la historiografia catalana recent. Entre altres milers de detalls, repassa la història dels desastres de la guerra contra Catalunya durant els darrers anys del nostre règim constitucional. La ciutat de Barcelona va patir aleshores les penúries de successius setges el 1697, 1705 i 1706. En la primera d’aquelles dates, l’esquadra francesa del duc de Vendôme va llançar, segons el testimoni del protometge de les esquadres de Sicília, Josep Aurià, vint mil bombes i magranes reials contra la ciutat. Però el de 1713-1714 fou amb diferència el setge més destructiu d’aquelles dates.

En el seu gravat del setge, publicat a Viena el 1718, Francesc Santacruz i Artigas es referí a la ciutat bombardejada, considerant que va quedar “casi del todo demolida al estrago de las bombas que tiraron a su ruina en el espacio de quatro meses, cuyo número passan de cincuenta mil, entre bombas y granadas reales”. García Espuche considera que, encara sense poder avaluar els danys al Quarter de Mar, una gran part de les cases de la ciutat resultaren afectades: 370 foren enderrocades del tot, 600 resultaren del tot inhabitables, 300 molt afectades i moltes altres amb danys de consideració. A molts barris, més del 50% de les construccions resultaren molt afectades. Conclou: “es fàcil d’entendre, per tant, com va ser de terrible l’efecte global dels bombardeigs, en una ciutat que tenia poc més de cinc mil cases”. Encara que el Memorial Democràtic no en vulgui saber res, els milers de barcelonins morts, ferits o deixats al ras també mereixen memòria.

Comentaris

  1. [Correcció de sintaxi] Molt bona la informació. Jo vaig fer el treball de recerca de batxillerat sobre el setge de 1714 i les conseqüències que va tenir per Catalunya. El meu professor havia fet la tesi doctoral sobre aquell període i en sabia molt. El problema és que era més fatxa que en Franco, i tal com li vaig entregar el treball, em va dir que tenia un 4, que si volia que me l'aprovés, havia d'eliminar del treball totes les referències que hi haguessin als termes nació, dret i llibertat... si això no és censura, que baixi Franco i ho vegi... fa poc va anar a una tertúlia del Cuní i evidentment, va parlar en castellà... només va durar un any a l'escola.

    ResponElimina
  2. Salvador ha dit:

    Crístian, si no et fa res, volem saber el nom
    d´aquesta llumenera de professor franquista que vas haver de patir.

    ResponElimina
  3. Existeix algun estudi de psicologia social sobre la durada en memòria mental entre generacions? Els efectes socials d'un setge que perdura durant tres segles. Els seus efectes al subconscient social.
    Els nets dels que van sobreviure en deurien anar saturats del drama viscut; els besnets, en deurien anar també saturats, humiliats i desmoralitzats. Els rebesnets potser volien oblidar-ho i deuria entrar la decadència...
    I així fins ara mateix en que sembla que des de potser el 1900 anem agafant ànims.

    Aquest Memorial Democràtic hauria d'acabar de recuperar el Born de Barcelona.

    ResponElimina
  4. Salvador, es deia Antonio Peña. També sovinteja actes del PP, Ciudad-anos i manifestacions a favor de la vida, etc. (que estan molt bé, però ja tots sabem qui organitza aquestes festes).

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…