Ves al contingut principal

Infantilisme per a adults

Palau de la Generalitat (Barcelona)
Aquest diumenge, el nostre fill Max fa cinc anys (igual que en Jordi, que són bessons). Fa pocs dies, en sortir de la dutxa, es va negar en rodó a menjar la verdura que hi havia al plat. Quan diu que no és que no. I així va ser que no va sopar. L'enrabiada li va durar fins que va caure adormit al llit. Amb sa mare vaig aguantar estoicament fins que es va rendir producte del mateix esgotament. Al matí següent, amb el mal regust que els pares acostumem a tenir quan castiguem els fills, vaig comentar-ho amb les companyes de feina. Estaven convençudes que aquella nit es menjaria la verdura sense replicar. Vaig esperar durant la tarda a que sorgís el "tema". En Max, fent ús d'una clàssica estratègia infantil, només s'hi va referir com de passada: aquell dia que no vaig sopar, vaig passar moltíssima gana, va repetir dues vegades. I res més. Arribada l'hora, nyam, nyam.

No he pogut evitar pensar-hi mentre escoltava les paraules de la consellera Pilar Fernández Bozal a l'entrevista d'ahir a TV3 que teniu al peu d'aquest apunt. Tot i haver estat advocada en cap de l'ocupant, funcionària al servei del Regne d'Espanya, no recorda gairebé res. Com si en fes una eternitat. El que pot l'eròtica del poder. Només, que li semblava haver treballat en algun moment com a advocada per a un cert client anomenat Estat espanyol. Que ella sempre ha respectat les Consultes (tot i comparar-les amb funerals proetarres). I que els advocats moltes vegades diuen coses increïbles i no creuen en els arguments que utilitzen per defensar els seus clients. Fins ara sabíem que la Bozal atempta a cada frase contra el català, que té un currículum jurídic discutible per inexistent, que els seus mèrits consisteixen a ser amiga de Manuel Silva i que és una espanyolista recalcitrant. Des d'ahir també sabem que, a més de tot això, és una pocavergonya.

P.S. Que trist que la Unió Democràtica dels savis d'alçada i bons patricis Miquel Coll, Joaquim Xicoy i Agustí Bassols hagi acabat arran de terra, per obra i gràcia del gran Duran i Lleida, en la UDC del club dels advocats de l'Estat espanyolistes Manuel Silva, Pilar Fernández Bozal i Santiago Ballester.

Comentaris

  1. L'amnèsia dels juristes hauria de ser catalogada per l'OMS. Avui et representen demà t'engarjolen...

    ResponElimina
  2. No es això el que es diu MERCENARI?. Un mercenari es un soldat que es ven al millor postor i no te cap mena d'escrúpols a l'hora de prémer el gallet encara que apunti l'arma contra la víctima defensant el culpable.

    ResponElimina
  3. El passat d'aquesta senyora és prou conegut, el futur encara ha d'arribar i el present, si desxifrem les seves paraules a l'entorn de les competències de la conselleria que representa, no sabria pas com qualificar-les quan diu que s'ha de donar compliment a la sentència del tribunal constitucional espanyol.

    ResponElimina
  4. La pocavergonya i mercenària Fdez. Bozal! Quina gran troballa, quin gran treball de cerca, Granollacs! Formidable.
    Se m'acud que entre els amics, tots tendeixen a assemblar-se. Com deu ser "en la intimidaz" en Duran Lleida? Quanta raó tens, Granollacs, quan et lamentes de la gran caiguda d'UDC. Aquell bon Coll Alentorn amb qui jo havia parlat. Aquella gran senzillesa i aquells consells que em donava, mig corvadet ja! Una grandissima persona. Els d'UDC de veritat i ja grans el deuen plorar molt.
    En Mas va dir que l'endemà de fer-lo President, treuria la limitació de circular a 80Km/h. Ara, ja no ho veuen tant clar... Mentides de campanya, diuen, sense cap escrúpol. L'ètica on és!?

    Fa uns 35 anys vaig rebre una oferta col·lossal per convertir-me en fotògraf de pornografia dura. M'hi vaig negar en rodó. L'oferta provenia d'un CAPELLÀ que havia heretat una fortuna. Em va amenaçar.

    ResponElimina
  5. Ens ha dit que un advocat te de treballar per el amo que l'hi paga els cigrons, que abans n'era Espanya i ara es Catalunya, que "us en faríeu creus" del que te de fer un advocat per el "paganer" de torn, que a vegades (sempre?) el que fa esta en contra de les seves conviccions, desitjos i ,potser, moral personal?.

    Que vol dir això?, en primer lloc que els advocats, o al menys ella i es ella qui ho diu, no defensen el que creuen, defensen l'amo que paga i el defensen en contra de les seves pròpies conviccions.
    Suposo, i es molt suposar, que les seves conviccions tenen d'estar d'acord amb la llei... o potser fins i tot amb la justícia... però això últim potser seria demanar massa, ja que com tots sabeu llei i justícia son massa sovint contraposats.

    Em pregunto si quan anava en contra de la consulta d'Arenys de Munt servint a les espanyes ho feia convençuda o es ara quan treballa per les catalunyes que n'està, però això potser no te massa importància, ja que fa la seva feina sense mirar res mes del que l'hi demana el "pagano" de torn.

    No em mireu malament, son les seves declaracions... res mes.

    Hi fet el mateix comentari a www.4Barres.cat la xarxa social catalana, els que no la coneixeu mireu-vos'ho.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…