Ves al contingut principal

Mitjans de por

Arnes


Desembre de 1942. El feixisme mostra inclement la seva potència militar a Europa. Catalunya ha caigut en el poder de les ombres. La flor i la nata del nostre periodisme de l'era republicana ha hagut de prendre el camí de l'exili o ha mort durant els anys paorosos de la Guerra Civil, de vegades a mans dels radicals de la rereguarda. Però això, per desgràcia, ja és aigua passada. L'aigua passada dels perdedors. La Prensa del Movimiento s'organitza per donar la seva particular visió de la Catalunya alliberada de la barbàrie roja. La Vanguardia ha esdevingut La Vanguardia Española. Un jove madrileny de només 24 anys exerceix la direcció d'un diari de províncies. Amb el temps, no masses anys, s'establirà a Barcelona i esdevindrà un dels redactors més prestigiosos de la Solidaridad Nacional.

Mesos abans, la Delegación Nacional de Prensa el faculta per a l'exercici de la professió i li atorga la cartera d'identitat número 675. Amb aquell carnet tindrà carta blanca per viatjar i realitzar la seva tasca professional. Explicarà la Catalunya que ell vulgui, sota els principis dictats pels vencedors. Al darrera de la cartera de pell que el conté, entre símbols feixistes, es pot llegir encara una declaració que, setanta anys després, continua glaçant el cor de qualsevol bon patrici: "Juro ante Dios, por España y su Caudillo, servir a la Unidad, a la Grandeza y a la Libertad de la Patria con fidelidad íntegra y total a los principios del Estado Nacional Sindicalista, sin permitir jamás que la falsedad, la insidia o la ambición tuerzan mi pluma en la labor diaria".

Comentaris

  1. La "unidad", sempre la maleïda "unidad" present a tots els juraments espanyols i els governants d'aquí que no volen veure en aquest fet la gran feblesa d'Espanya i s'entesten a seguir-hi units utilitzant eines com "La Vanguardia".

    ResponElimina
  2. Un jurament que fa fàstic, davant d'un deu que d'existir se sentiria avergonyit, d'una Espanya feta de trossos robats a la legitimitat dels pobles i enganxats amb sang, d'un "caudillo" que aconseguí el poder fent un cop d'estat, i fent servir aquesta falsedat i insidia que sembla rebutjar per, en la seva diària tasca, usar-la contra la gent del poble espanyol i acarnissar-se amb el català.
    ... continuen igual... fàstic de gent...

    ResponElimina
  3. Be diuen que el dimoni sent veritable AMOR pels seus dimoniets. Es norml que els espanyols sentin veritable amor per la seva "unidad", resultat de l'acarnissament i l'asesinat d'altres pobles. El dimoni te aquestes coses.

    ResponElimina
  4. Curiosament aquella "unitat" incloia l'actual Sàhara i Guinea.
    Ambdues ja no són dins la "unitat" que anaven a defensar amb tanta integritat.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…