Ves al contingut principal

Moments deliciosos

Diumenge passat, al vespre, en una d'aquelles estranyes oportunitats en les quals el fragor infantil et deixa concentrar per una estona davant la televisió, vaig tenir l'oportunitat de veure el reportatge de Maria Gorgues "Música Savall, Història Borja", emès dins la sèrie de TV3 Sense ficció. Es tracta d'un treball excel·lent que repassa com es desenvolupa el procés de creació d'un espectacle i la seva gravació per part del gran Jordi Savall. En concret, de Dinastia Borja. Església i poder en el Renaixement. El reportatge de la Gorgues permet escoltar músics i cantants que col·laboren amb el mestre, així com observar la seva tasca d'investigació i recuperació de la música antiga europea, de Roma a Gandia, tot salpebrat amb fragments d'interpretacions delicioses, senzilles però enormement potents, captades durant els assajos duts a terme a la impressionant canònica de Cardona (de la meravella de la qual he deixat testimoni en imatges darrerament, acompanyant alguns dels apunts d'aquest bloc).

Si podeu, com ha estat en el meu cas per pur atzar, complementar-ne la visió amb la lectura encara recent en el record de la novel·la La primera pràctica, d'Albert Villaró (Barcelona: Columna, 2010, 291 p.), la suma de sensacions augmenta de manera exponencial. L'autor andorrà retrata magistralment dues escenes paral·leles: la celebració d'un curs de música antiga a una població pirinenca a finals dels noranta del segle passat i, gairebé tres-cents cinquanta anys abans, les intrigues locals durant l'ocupació francesa de la mateixa vila catalana durant la Guerra dels Segadors, totes dues escenes relligades pel fil conductor de la música de mossèn Joan Areny, mestre de capella de la catedral, respectivament, redescoberta i composta en els dos grans espais narratius que s'esdevenen a la fictícia població de Lagrau. Música antiga, novel·la i història, un còctel que provoca moments deliciosos. Del tot recomanable. Per cert, quina enveja! Ahir Savall va presentar Dinastia Borja al Saló del Tinell de Barcelona, en homenatge al pare Miquel Batllori.

Comentaris

  1. Certament, és una meravella de producció. És un treball on es demostra que segueix havent-hi molt bona llevor creativa i professional. Vaig disfrutar molt veient-lo pel C·33 en una repetició que ens van brindar.
    També, dins d'aquesta línia de coses molt ben fetes del nostre país, ara mateix acabo de veure l'interior de la nau central del Temple de la Sagrada Família. Vist en reportatge ja impressiona, però vist en la realitat la meravella excel·leix tot l'imaginable. L'enginyeria arquitectònica, la creativitat, la compensació de proporcions, els jocs de llums naturals, tot, fa que podem dir amb tota tranquilitat que estem davant d'una de les més grans meravelles del món. Supera en molt monuments com la Torre Eiffel, que només és enginyeria ben proporcionada i prou. Tenint ara gairebé acabada la Sagrada Família, ajuntat-hi Sta. M. del Mar, la Casa Batlló, tot el barri gòtic, el conjunt geogràfic Montjuïc-Tibidabo, amb tota la resta de Catalunya, que no és poc ni molt menys (Monserrat, Delta, Boí, etc, etc,...) podem dir i hem de dir que tenim país per molt temps. Si hi afagissim el nivell d'investigació mèdica, i algun altre etc., llavores... la joia és completa! Només ens cal allunyar-nos del llastre espanyol que tant ens enveja i se'ns menja.

    President Mas, feu alguna cosa definitiva que ens permeti respirar pel que som!!

    ResponElimina
  2. Molt bons apunts que recomanes, tenim país per estona, només hem de posar-nos a treballar d'una vegada amb un objectiu comú: Adéu Espanya!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…