Ves al contingut principal

Quan el rei va nu

Més de trenta anys camuflant la realitat arriben a ennuvolar les percepcions fins i tot dels bons patricis. Quan, de sobte, reprens el contacte amb la realitat, escoltes en viu i en directe al Borbó (em refereixo, naturalment, a la broma d'en Pere Mas a Catalunya Ràdio, l'àudio de la qual teniu incrustat a la dreta d'aquest bloc), t'adones de fins a quin punt justeja el nostre cap d'Estat. Com diuen els Mesclat, el tall de llom que tenim per opressor. Quin és el seu nivell intel·lectual. Si és que no ho heu fet durant aquests dies, us aconsello que l'escolteu: en aquest cas, un so (diguem-ne, gutural) val més que cent paraules. L'anècdota reial, que hem conegut gairebé de rebot (perquè, amb l'edat i les xacres, cada vegada serà més difícil amagar-ne les deficiències), ens permet prendre consciència de fins a quin punt ens han torejat els mitjans de comunicació durant tres dècades de regnat.

Quin ha estat l'esforç extraordinari que els mitjans de comunicació han hagut de desplegar per tapar i amagar mil i un episodis com aquest, en els quals, quan el Borbó ha d'enfrontar-se a una simple conversa sense papers al davant, resta de manifest amb tota cruesa quin és el seu estat de degeneració neuronal. Alhora, les reaccions d'histèria viscudes durant les primeres hores pels defensors de l'statu quo (des del diari del comte de Godó al Partit Popular), permeten comprovar una vegada més fins a quin punt l'espanyolisme militant al nostre país considera la figura del rei Joan Carles I de Borbó com un valor insubstituïble a l'hora de mantenir la flama de l'esperança d'una, com més va més (i ells ho saben) inviable Catalunya espanyola.

Comentaris

  1. -Fa tres segles que els Borbons
    pretenen ser els nostres reis.
    Ignorant fins a quin punt
    arribem a passar d´ells.
    Però si insisteixen gaire
    amb aquesta obsessió
    els mostrarem nostra debilitat
    pel tall rodó.

    Si el rei, vol corona
    corona li darem.
    Que vingui a Barcelona i el coll li tallarem.

    I és que no és gaire agradable
    veure a passejar pel món,
    un que et representa
    que és més tou que un tall de llom.
    Quan el món veu el figura
    que tenim per opressor,
    més que solidaritat
    despertem compassió.

    Diu el meu pare que quan sa majestat l'espitxi, moltes coses canviaran... que s'obrirà el procés de reforma de la Constitució... un dels altres enganyats que segueix creient en l'espanya federal... de debò no sé què més falta que facin perquè els endegui a pastar fang... el dia que obrin la caixa de Pandora, que no pateixin, que no ens hi trobaran per parlar de com ens entenem, si Déu vol ja haurem fotut el vol!

    ResponElimina
  2. La meva avia per comptes d'un "tall de llom" l'anomenaria un "tronxo de bròquil", potser perquè ella visqué molts anys de la seva vida en una guerra i post-guerra i els tronxos de bròquil nomes servien per donar de menjar a les gallines...

    ResponElimina
  3. Quan jo tenia una 18 anys, anant a corre-cuita per les Rambles de Barcelona, em vaig trobar un grup de persones que em bloquejaven el pas. Vaig intentar sortejar-los en pla esquí i vaig ensopegar amb una estàtua que no es va moure per res. Li vaig dir "inútil!" i, de sobte, em vaig sentir enlairat mig metre per sobre del terra. Aquest tio amb qui jo havia ensopegat de cara, es va posar a sonriure i els va demanar als seus matons que em dixessin anar, que jo tenia pressa i encara arribaria tard. Li vaig dir que sí, que tenia exàmens i només em quedaven deu minuts per arribar. Em va empentar perquè agafés més velocitat i vaig sortir cagant llets. L'endemà, vaig descobrir al diari que aquell tio era el futur rei d'espanya.
    Un amic meu, esquiant amb mi a la Baqueira se la va fotre amb força contra ell, ja rei i amb molts guarda-espatlles; li va dir que era molt mal esquiador i quan va descobrir que era rei d'un país fronterer, aquest el va convidar a una tasca de mala mort a prendre no sé què "para que se te pase el miedo".
    Tinc més anècdotes, professionals, d'ell. No és tonto. Té un defecte hereditari a la boca que l'obliga a parlar d'aquesta manera. Va fer moltes classes de logopèdia, sembla que a Barcelona, quan era un crio. Té una història trista sembla: També sembla que va matar un germà gran seu jugant amb armes de casa seva i ell va patir un trauma brutal en que només es volia matar també.
    Una altra cosa és el trist paper que ens està fent contra Catalunya. Una cosa no té res a veure amb l'altra. Però no és tonto.

    ResponElimina
  4. Moisès (política colonial)13 de gener de 2011 a les 18:09

    Jo peno que tonto no és, fixeu-vos que en cap moment cau a la trampa de dir "todo es muy confuso". I toreja la situació prou bé.
    Massa intel.ligent tampoc deu ser, penso que és una persona traumatitzada, i emocionalment desequilibrada, i gran faldillero, però clar a compte de tots i per la face.
    No deixa de ser un repressor per això.

    ResponElimina
  5. La veritat és que cada cop que obre la boca, fins i tot amb un paper a la mà, deixa en evidència el seu nivell. Altra cosa és que els mitjans pretenguin amagar-lo perquè el consideren una figura de "consens" per a assegurar la unitat de la seva estimada España.

    ResponElimina
  6. Seleccionant el perfil, vaig perdre un llarg comentari que havia fet afa dos blogs. Per mandra no el vaig tornar a escriure. Mandra, un enemic. Ara ho resumeixo: escriure ens permet desfogar-nos, vaig començar un blog i després un segon. N'estic molt content, tot i que només tinc tres lectors. Ara parlo del rei. No he escrit mai sobre el rei. És un triomfador sense esforç, però no m'interessa escriure sobre ell. El va posar Franco. Fa el paper que li demanen. No és el meu enemic. No hauria de ser el nostre enemic. Sense mandra , sense enveges, vanitats, amiguismes, amb unitat no tindriem enemic que ens fés por. Llibertat, amnistia, estatut d'autonomia, va ser un crit unitari i força unànime. Ara comença a forjar-se un crit unànime, independència, independència, independència. Tots els espanyols contra la independència. I el rei també. Però amb inteligència i unitat. Primer ho volien identificar amb violència. Ara això se'ls està acabant, ETA aviat desapareixerà. I afirmar que hi ha ex-terralliures en l'independentisme ja no semblarà anatema. També hi ha exterroristes en l'espanyolisme(aquell del GRAPO qui va ser acusat d'haver mort un empresari segrestat a cops de martell) i ningú desacredita l'espanyolisme per aquest fet. Si de veritat creiem que hem d'aconseguir la independència, ens hi hem d'esforçar més i no ensenyar totes les cartes. La del rei "ruc" no arriba ni a "farol". Molt bo el blog! Si mai tinc diners per muntar un diari digital, et voldria contractar.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.