Ves al contingut principal

Relats de diumenge (IV). Cal una actuació "exprés"

Una olivera
En McAllister havia combatut els alemanys tres anys interminables. Durant la major part del temps, en aquella fastigosa guerra de trinxeres que havia bestialitzat fins a límits increïbles els camps de França. Una guerra que només portava frustració entre filferrades. Atacs enmig de la boira i les bengales de llum. Ofensives que gairebé mai permetien consolidar cap avenç i, en canvi, acumulaven més i més víctimes en una carnisseria incomprensible. Havia vist morir, desenes, centenars de companys. En la darrera ofensiva nocturna, en la que havia hagut de prendre el comandament en caure el tinent, una bala s'havia incrustat de rebot en la seva cuixa. Els companys, tocada la retirada, l'havien arrossegat de retorn a la trinxera. Mentre perdia el coneixement, li havia semblat distingir entre la boira de la pòlvora les cares de satisfacció dels soldats del davant que els havien rebutjat.

Quan va despertar, només una espurna de confiança enmig del sopor de la febre, va creure entendre la discussió, a pocs metres de la seva llitera, desfermada en veu alta i imprudent entre dos metges militars. Hem d'actuar ràpid, "exprés", cal tallar d'arrel la possibilitat que la gangrena comenci el seu procés imparable. Ho sento, però hem de tallar-li la cama. Demà la situació pot ser insostenible. Doncs, a mi em sembla que cal esperar. Això és massa radical. Els tractaments que la sanitat militar ha desenvolupat durant aquest anys permeten ser optimistes. Ens en sortirem. En qüestió d'anar aplicant embenatges. D'actuar sobre zones molt localitzades, que puguem anar fent nostres. L'amenaça que intueixes no justifica una actuació tan dràstica que, a més, el mateix soldat no ha aprovat. Necessitem el seu consens. I el de la família, que encara no sap res. Unes setmanes després, els McAllister rebien un paquet amb les pertinences del seu fill. Un bon noi perdut per sempre en les tenebres de la història.

Comentaris

  1. Recomano amb passió la visita al centre d'interpretació de la Batalla de l'Ebre de Batea, dedicat a la dimensió sanitària que hi va haver en el conflicte. S'explica perfectament com la sanitat republicana catalana, entre d'altres amb eminències com el dr. Broggi, va practicar tècniques absolutament innovadores que van permetre salvar vides i membres dels soldats ferits.

    ResponElimina
  2. També, el Dr. Trueta, no l'oblidéssiu pas! Va ser qui va inventar l'enguixat per fixar ossos trencats, i altres coses que va fer. La seva dita de "l'aigua i sabó" va fer història. En començar la II Guerra Mundial, els britànics li van demanar col·laborar amb ells donat el gran prestigi que va aconseguir.
    Drs. Broggi i Trueta, "Garbo", i tants altres, molts, que van escriure història en favor de la llibertat. Silenciats i sense cap monument recordant-los, que jo sàpiga. Tenim molta feina per fer! La "Memòria Històrica" ho farà?

    ResponElimina
  3. Jo veig la amputació com una eina per salvar a Catalunya i no deixar que es gangreni en anar provant de posar pedaços i cures puntuals a la ferida pudenta que els polítics espanyols i catalans han procurat que no es cures.
    D'altre manera el paquet de pertinences catalanes potser estarà en un futur pròxim en un reco d'un museu espanyol, o si mes no a sota d'un munt de deixalles per no triar mai mes a les golfes del mateix museu.
    Catalunya Lliure... si us plau o per collons. ¡¡*¡¡

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.