Relats de diumenge (IV). Cal una actuació "exprés"

Una olivera
En McAllister havia combatut els alemanys tres anys interminables. Durant la major part del temps, en aquella fastigosa guerra de trinxeres que havia bestialitzat fins a límits increïbles els camps de França. Una guerra que només portava frustració entre filferrades. Atacs enmig de la boira i les bengales de llum. Ofensives que gairebé mai permetien consolidar cap avenç i, en canvi, acumulaven més i més víctimes en una carnisseria incomprensible. Havia vist morir, desenes, centenars de companys. En la darrera ofensiva nocturna, en la que havia hagut de prendre el comandament en caure el tinent, una bala s'havia incrustat de rebot en la seva cuixa. Els companys, tocada la retirada, l'havien arrossegat de retorn a la trinxera. Mentre perdia el coneixement, li havia semblat distingir entre la boira de la pòlvora les cares de satisfacció dels soldats del davant que els havien rebutjat.

Quan va despertar, només una espurna de confiança enmig del sopor de la febre, va creure entendre la discussió, a pocs metres de la seva llitera, desfermada en veu alta i imprudent entre dos metges militars. Hem d'actuar ràpid, "exprés", cal tallar d'arrel la possibilitat que la gangrena comenci el seu procés imparable. Ho sento, però hem de tallar-li la cama. Demà la situació pot ser insostenible. Doncs, a mi em sembla que cal esperar. Això és massa radical. Els tractaments que la sanitat militar ha desenvolupat durant aquest anys permeten ser optimistes. Ens en sortirem. En qüestió d'anar aplicant embenatges. D'actuar sobre zones molt localitzades, que puguem anar fent nostres. L'amenaça que intueixes no justifica una actuació tan dràstica que, a més, el mateix soldat no ha aprovat. Necessitem el seu consens. I el de la família, que encara no sap res. Unes setmanes després, els McAllister rebien un paquet amb les pertinences del seu fill. Un bon noi perdut per sempre en les tenebres de la història.

Comentaris

  1. Recomano amb passió la visita al centre d'interpretació de la Batalla de l'Ebre de Batea, dedicat a la dimensió sanitària que hi va haver en el conflicte. S'explica perfectament com la sanitat republicana catalana, entre d'altres amb eminències com el dr. Broggi, va practicar tècniques absolutament innovadores que van permetre salvar vides i membres dels soldats ferits.

    ResponElimina
  2. També, el Dr. Trueta, no l'oblidéssiu pas! Va ser qui va inventar l'enguixat per fixar ossos trencats, i altres coses que va fer. La seva dita de "l'aigua i sabó" va fer història. En començar la II Guerra Mundial, els britànics li van demanar col·laborar amb ells donat el gran prestigi que va aconseguir.
    Drs. Broggi i Trueta, "Garbo", i tants altres, molts, que van escriure història en favor de la llibertat. Silenciats i sense cap monument recordant-los, que jo sàpiga. Tenim molta feina per fer! La "Memòria Històrica" ho farà?

    ResponElimina
  3. Jo veig la amputació com una eina per salvar a Catalunya i no deixar que es gangreni en anar provant de posar pedaços i cures puntuals a la ferida pudenta que els polítics espanyols i catalans han procurat que no es cures.
    D'altre manera el paquet de pertinences catalanes potser estarà en un futur pròxim en un reco d'un museu espanyol, o si mes no a sota d'un munt de deixalles per no triar mai mes a les golfes del mateix museu.
    Catalunya Lliure... si us plau o per collons. ¡¡*¡¡

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas