Ves al contingut principal

Relats de diumenge (V). Negar els cops

Besalú
En Guifré era un nen tímid. Parava atenció a les classes i aprenia amb facilitat encara que també sense estalviar cap esforç. Havia anat superant els cursos amb la naturalitat dels més desperts. Amb els companys, però, havia anat tenint cada vegada més problemes. Molts d'ells envejaven les seves capacitats, en un còctel difícil de barrejar, d'admiració i menyspreu. La majoria, però, no valoraven la seva tenacitat. Es limitaven a lamentar els seus bons resultats, mentre procuraven amb les dots de picaresca pròpies de l'alumne, treballar el mínim per guanyar la supervivència, és a dir, l'aprovat. Els seus amics, oblidant les seves obligacions bàsiques de companyonia, tampoc no acostumaven a donar la cara per ell. Se sentia sol.

De feia un temps, gairebé a diari, en Guifré tornava a casa masegat. El dia que no rebia un cop de puny al pati, algú li posava una xinxeta a la cadira. L'odi fins aleshores encara contingut derivava en un pendent imparable cap a l'agressió física. Al nen li hauria agradat trobar el suport dels seus pares. No el va trobar. Preferien mirar cap a una altra banda. Les coses de l'escola havien de quedar dins l'escola. De fet, havien arribat a consolidar la idea que el seu fill era raret. Que alguna culpa devia tenir. El primer blau a la cara van pensar que no l'enlletgia gaire. La ferida del genoll resultat d'una traveta quedava amagada sota els pantalons. El jersei trencat era de poc valor, en comprarien un altre. El dia que els van trucar des de l'hospital es van convèncer, finalment, que la tàctica de negar sistemàticament tots i cadascun dels cops rebuts potser no havia estat la més encertada.

Comentaris

  1. Catalunya ja ha passat per l'hospital, però els nostres polítics continuen mirant cap un altre banda, es com si en el exemple que ens poses el blau de la cara no importes res a la resta del cos.
    Als polítics no els en hi surt cap de blau, continuen cobrant, continuen llepant i mendicant i fent política... que es el únic que saben fer... i compte que l'amo no s'enfadi, que te mala llet.
    Quan Catalunya es mori per causa d'aquestes agressions i culpa de tots nosaltres faran política a Madrid i continuaran llepant i acotant el cap.

    Per cert i trencant de tema, feliç aniversari, Joan.

    ResponElimina
  2. Sempre és errada "la tàctica de negar sistemàticament tots i cadascun dels cops rebuts". Tant errada com practicada per la classe política autonomista.

    ResponElimina
  3. Joa'Quim, moltes gràcies per la felicitació. Els anys passen, la vida ens dóna alegries i tristors. Continuem endavant...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.