Ves al contingut principal

Relats de diumenge (VI). L'exèrcit dels orats

Muralla d'Arnes
Un dia fred i boirós de tardor de l'any 1670. En trenta anys de guerra mai m'havia trobat en un escenari tan compromès. Els regiments de la Crisi havien pres finalment la millor posició d'atac i els sapadors fet pacientment la seva feina. La ciutat era a punt de caure. Les alternatives per defugir la derrota semblaven del tot impossibles. Resultava ridícul pensar a moure's pels camps enfangats que voltaven les muralles. Resistir-los des de dins tampoc podia generar gaires expectatives, ni tan sols a curt termini. Abans de l'arribada de l'exèrcit agressor, dotat d'una superioritat tècnica i numèrica incontestable, els ciutadans no havien tingut prou temps com per a condicionar els murs exteriors, de manera que l'artilleria enemiga ben aviat havia començat a fer mal de debò en l'estructura defensiva. Això, tot i que els comandaments havien afirmat, amb l'exèrcit enemic ja a les portes, que era d'una solidesa a prova d'esforç. Ara, en un clima de pessimisme total, govern, autoritats militars, gremis i ciutadans esperaven només l'assalt final i el saqueig sense contemplacions que posaria en risc, no només els seus béns materials (prou espremuts després dels llargs mesos de setge), sinó fins i tot l'honor de les seves dones.

Només hi havia una excepció en aquell clima. Havia aconseguit arraulir una bona part de la població al seu redós. Homes i dones, joves i vells, expectants. Semblaven gaudir d'una fe renovada contra tota evidència. Alguns fins i tot proclamaven veus d'esperança en un futur proper. Portaven mesos menjant primer els gossos, després les rates i, finalment, tots els gripaus a l'abast. El capità de l'exèrcit dels orats havia format els seus homes davant d'una de les portes de la muralla. Portava un barret allargassat, com de pirata, amb un timó gravat al davant. Els seus homes no portaven botes, casc, piques ni plastrons. Anaven descalços i vestits de parracs. Les seves armes eren de fusta. Era tot el que el comandament espanyol de la plaça els havia deixat per combatre. Acabada l'arenga del capità (que va assegurar que disposava del que avui en diríem un pla B), molts ciutadans, una majoria suficient, anhelant l'esperança, es posaren al darrera d'aquell exèrcit famolenc. Al toc de corneta s'obriren les portes i començà la marxa d'aquella caravana. Abans que es fes de nit, una barreja infecta de membres, sang i vísceres omplia els encontorns de la ciutat assetjada. No hi va haver supervivents.

Comentaris

  1. caram que sanguinaris mos anem a dormir! veus Granollacs? aquest és el tipus de ruta que crec (espero) que tingui en Mas. http://politica.e-noticies.cat/full-de-ruta-cap-a-la-independencia-49210.html destí: independència. Pel camí, davant derrotes que facin que altres patricis mariners s'enrolin a la nostra causa, farà que quan mirem enrere, ja no quedi gent a terra, i per quan menys ens ho esperem, estarem navegant lliurement mar enllà...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…