Relats de diumenge (VI). L'exèrcit dels orats

Muralla d'Arnes
Un dia fred i boirós de tardor de l'any 1670. En trenta anys de guerra mai m'havia trobat en un escenari tan compromès. Els regiments de la Crisi havien pres finalment la millor posició d'atac i els sapadors fet pacientment la seva feina. La ciutat era a punt de caure. Les alternatives per defugir la derrota semblaven del tot impossibles. Resultava ridícul pensar a moure's pels camps enfangats que voltaven les muralles. Resistir-los des de dins tampoc podia generar gaires expectatives, ni tan sols a curt termini. Abans de l'arribada de l'exèrcit agressor, dotat d'una superioritat tècnica i numèrica incontestable, els ciutadans no havien tingut prou temps com per a condicionar els murs exteriors, de manera que l'artilleria enemiga ben aviat havia començat a fer mal de debò en l'estructura defensiva. Això, tot i que els comandaments havien afirmat, amb l'exèrcit enemic ja a les portes, que era d'una solidesa a prova d'esforç. Ara, en un clima de pessimisme total, govern, autoritats militars, gremis i ciutadans esperaven només l'assalt final i el saqueig sense contemplacions que posaria en risc, no només els seus béns materials (prou espremuts després dels llargs mesos de setge), sinó fins i tot l'honor de les seves dones.

Només hi havia una excepció en aquell clima. Havia aconseguit arraulir una bona part de la població al seu redós. Homes i dones, joves i vells, expectants. Semblaven gaudir d'una fe renovada contra tota evidència. Alguns fins i tot proclamaven veus d'esperança en un futur proper. Portaven mesos menjant primer els gossos, després les rates i, finalment, tots els gripaus a l'abast. El capità de l'exèrcit dels orats havia format els seus homes davant d'una de les portes de la muralla. Portava un barret allargassat, com de pirata, amb un timó gravat al davant. Els seus homes no portaven botes, casc, piques ni plastrons. Anaven descalços i vestits de parracs. Les seves armes eren de fusta. Era tot el que el comandament espanyol de la plaça els havia deixat per combatre. Acabada l'arenga del capità (que va assegurar que disposava del que avui en diríem un pla B), molts ciutadans, una majoria suficient, anhelant l'esperança, es posaren al darrera d'aquell exèrcit famolenc. Al toc de corneta s'obriren les portes i començà la marxa d'aquella caravana. Abans que es fes de nit, una barreja infecta de membres, sang i vísceres omplia els encontorns de la ciutat assetjada. No hi va haver supervivents.

Comentaris

  1. caram que sanguinaris mos anem a dormir! veus Granollacs? aquest és el tipus de ruta que crec (espero) que tingui en Mas. http://politica.e-noticies.cat/full-de-ruta-cap-a-la-independencia-49210.html destí: independència. Pel camí, davant derrotes que facin que altres patricis mariners s'enrolin a la nostra causa, farà que quan mirem enrere, ja no quedi gent a terra, i per quan menys ens ho esperem, estarem navegant lliurement mar enllà...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas