Ves al contingut principal

Relats de diumenge (VI). L'exèrcit dels orats

Muralla d'Arnes
Un dia fred i boirós de tardor de l'any 1670. En trenta anys de guerra mai m'havia trobat en un escenari tan compromès. Els regiments de la Crisi havien pres finalment la millor posició d'atac i els sapadors fet pacientment la seva feina. La ciutat era a punt de caure. Les alternatives per defugir la derrota semblaven del tot impossibles. Resultava ridícul pensar a moure's pels camps enfangats que voltaven les muralles. Resistir-los des de dins tampoc podia generar gaires expectatives, ni tan sols a curt termini. Abans de l'arribada de l'exèrcit agressor, dotat d'una superioritat tècnica i numèrica incontestable, els ciutadans no havien tingut prou temps com per a condicionar els murs exteriors, de manera que l'artilleria enemiga ben aviat havia començat a fer mal de debò en l'estructura defensiva. Això, tot i que els comandaments havien afirmat, amb l'exèrcit enemic ja a les portes, que era d'una solidesa a prova d'esforç. Ara, en un clima de pessimisme total, govern, autoritats militars, gremis i ciutadans esperaven només l'assalt final i el saqueig sense contemplacions que posaria en risc, no només els seus béns materials (prou espremuts després dels llargs mesos de setge), sinó fins i tot l'honor de les seves dones.

Només hi havia una excepció en aquell clima. Havia aconseguit arraulir una bona part de la població al seu redós. Homes i dones, joves i vells, expectants. Semblaven gaudir d'una fe renovada contra tota evidència. Alguns fins i tot proclamaven veus d'esperança en un futur proper. Portaven mesos menjant primer els gossos, després les rates i, finalment, tots els gripaus a l'abast. El capità de l'exèrcit dels orats havia format els seus homes davant d'una de les portes de la muralla. Portava un barret allargassat, com de pirata, amb un timó gravat al davant. Els seus homes no portaven botes, casc, piques ni plastrons. Anaven descalços i vestits de parracs. Les seves armes eren de fusta. Era tot el que el comandament espanyol de la plaça els havia deixat per combatre. Acabada l'arenga del capità (que va assegurar que disposava del que avui en diríem un pla B), molts ciutadans, una majoria suficient, anhelant l'esperança, es posaren al darrera d'aquell exèrcit famolenc. Al toc de corneta s'obriren les portes i començà la marxa d'aquella caravana. Abans que es fes de nit, una barreja infecta de membres, sang i vísceres omplia els encontorns de la ciutat assetjada. No hi va haver supervivents.

Comentaris

  1. caram que sanguinaris mos anem a dormir! veus Granollacs? aquest és el tipus de ruta que crec (espero) que tingui en Mas. http://politica.e-noticies.cat/full-de-ruta-cap-a-la-independencia-49210.html destí: independència. Pel camí, davant derrotes que facin que altres patricis mariners s'enrolin a la nostra causa, farà que quan mirem enrere, ja no quedi gent a terra, i per quan menys ens ho esperem, estarem navegant lliurement mar enllà...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…