Ves al contingut principal

Relats de diumenge (VIII). L'estrany cas del diputat inexpressiu

Valls










Com les maquinàries dels partits són com són, aquell home va arribar fins a les llistes al Parlament. I en els primers llocs, no creieu. Ningú s'explicava com havia estat possible. Qüestió de faldilles? Callava algun secret de corrupció inconfessable? Com era tan evident el seu defecte expressiu, naturalment, el seu grup parlamentari no el va fer intervenir en el Ple fins ben entrada la legislatura. Tampoc no calia donar cap espectacle. Però, arribat el dia inajornable, la presidenta va pronunciar el seu nom convidant-lo a adreçar-se a la cambra. Va baixar pel pendent de l'hemicicle, es va atansar al faristol i va començar el seu discurs: "mmmmmmmmmm...". Aquest so gutural va ser l´únic que va pronunciar de principi a final, això sí, amb un apassionament desfermat. I no penseu que s'hi va estar uns segons agredint les oïdes del públic. No, no. Tota l'estona que tenia assignada, deu minuts, davant la incredulitat de la mesa i de la resta de diputats. Només va afegir al final un "...mmmmmmmmmm. Moltes gràcies".

Després, satisfet per la coherència (això sí) del seu discurs, el diputat que ningú no sabia com havia arribat a ser-ho va tornar a seure al seu escó amb un evident somriure als llavis. No va ser fins molts mesos més tard que va començar a dubtar de la seva manera de procedir. El psiquiatre insistia a preguntar-li perquè s'expressava amb tota normalitat en la vida quotidiana i, en canvi, només era capaç de pronunciar aquell so gutural insuportable en les seves intervencions públiques. I va ser aleshores quan aquell home va sincerar-se. No es tractava de cap problema mèdic. Simplement, els que avalaven la seva carrera política li havien dit de totes les maneres possibles (ara estava de moda afirmar-ho) que la millor manera de defensar la independència era no parlar-ne mai. I ell, com a espavilat que era, havia deduït que el més adient per progressar en la seva fulgurant activitat política era defensar de la mateixa manera totes les seves idees, amb un "mmmmmmmm". I així havia arribat a diputat.

Comentaris

  1. Genial!
    Crèia que et referiries a la pel·lícula del discurs del Rei, i no.
    En canvi, n'hi ha d'altres que són eminentment bocamolls. Per exemple, en Ridao. No en tenia prou d'haver encapçalat la destrucció d'en Carod (ja no era rendible), juntament amb en Puigcercós; no en tenia prou fent la política comercial del merchandissing de comprar i o vendre producte nacional humà rendible, sinó que a sobre critica els seus competidors en lloc d'abraçar-los. Vaja parella més estranya i deplorable.
    Per això, suposo que aquest independentista que cita en Granollacs deuria anar fent discursos de la línia "....mmmmmmmmm....." Tenia més càrrega del que semblava....

    ResponElimina
  2. Sembla un conte d'en Pere Calders...

    Sobre l'enquesta de les 3 senyores responc el meu parer aqui i d'aquesta manera:
    N'hi ha una que parla molt malament, crec que és dislèxica
    Una altra que parla malament el català, li falta cultura
    i una tercera que quan parla no diu res, és una caragirada

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…