Relats de diumenge (VIII). L'estrany cas del diputat inexpressiu

Valls










Com les maquinàries dels partits són com són, aquell home va arribar fins a les llistes al Parlament. I en els primers llocs, no creieu. Ningú s'explicava com havia estat possible. Qüestió de faldilles? Callava algun secret de corrupció inconfessable? Com era tan evident el seu defecte expressiu, naturalment, el seu grup parlamentari no el va fer intervenir en el Ple fins ben entrada la legislatura. Tampoc no calia donar cap espectacle. Però, arribat el dia inajornable, la presidenta va pronunciar el seu nom convidant-lo a adreçar-se a la cambra. Va baixar pel pendent de l'hemicicle, es va atansar al faristol i va començar el seu discurs: "mmmmmmmmmm...". Aquest so gutural va ser l´únic que va pronunciar de principi a final, això sí, amb un apassionament desfermat. I no penseu que s'hi va estar uns segons agredint les oïdes del públic. No, no. Tota l'estona que tenia assignada, deu minuts, davant la incredulitat de la mesa i de la resta de diputats. Només va afegir al final un "...mmmmmmmmmm. Moltes gràcies".

Després, satisfet per la coherència (això sí) del seu discurs, el diputat que ningú no sabia com havia arribat a ser-ho va tornar a seure al seu escó amb un evident somriure als llavis. No va ser fins molts mesos més tard que va començar a dubtar de la seva manera de procedir. El psiquiatre insistia a preguntar-li perquè s'expressava amb tota normalitat en la vida quotidiana i, en canvi, només era capaç de pronunciar aquell so gutural insuportable en les seves intervencions públiques. I va ser aleshores quan aquell home va sincerar-se. No es tractava de cap problema mèdic. Simplement, els que avalaven la seva carrera política li havien dit de totes les maneres possibles (ara estava de moda afirmar-ho) que la millor manera de defensar la independència era no parlar-ne mai. I ell, com a espavilat que era, havia deduït que el més adient per progressar en la seva fulgurant activitat política era defensar de la mateixa manera totes les seves idees, amb un "mmmmmmmm". I així havia arribat a diputat.

Comentaris

  1. Genial!
    Crèia que et referiries a la pel·lícula del discurs del Rei, i no.
    En canvi, n'hi ha d'altres que són eminentment bocamolls. Per exemple, en Ridao. No en tenia prou d'haver encapçalat la destrucció d'en Carod (ja no era rendible), juntament amb en Puigcercós; no en tenia prou fent la política comercial del merchandissing de comprar i o vendre producte nacional humà rendible, sinó que a sobre critica els seus competidors en lloc d'abraçar-los. Vaja parella més estranya i deplorable.
    Per això, suposo que aquest independentista que cita en Granollacs deuria anar fent discursos de la línia "....mmmmmmmmm....." Tenia més càrrega del que semblava....

    ResponElimina
  2. Sembla un conte d'en Pere Calders...

    Sobre l'enquesta de les 3 senyores responc el meu parer aqui i d'aquesta manera:
    N'hi ha una que parla molt malament, crec que és dislèxica
    Una altra que parla malament el català, li falta cultura
    i una tercera que quan parla no diu res, és una caragirada

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas