Ves al contingut principal

Relats de diumenge (VIII). L'estrany cas del diputat inexpressiu

Valls










Com les maquinàries dels partits són com són, aquell home va arribar fins a les llistes al Parlament. I en els primers llocs, no creieu. Ningú s'explicava com havia estat possible. Qüestió de faldilles? Callava algun secret de corrupció inconfessable? Com era tan evident el seu defecte expressiu, naturalment, el seu grup parlamentari no el va fer intervenir en el Ple fins ben entrada la legislatura. Tampoc no calia donar cap espectacle. Però, arribat el dia inajornable, la presidenta va pronunciar el seu nom convidant-lo a adreçar-se a la cambra. Va baixar pel pendent de l'hemicicle, es va atansar al faristol i va començar el seu discurs: "mmmmmmmmmm...". Aquest so gutural va ser l´únic que va pronunciar de principi a final, això sí, amb un apassionament desfermat. I no penseu que s'hi va estar uns segons agredint les oïdes del públic. No, no. Tota l'estona que tenia assignada, deu minuts, davant la incredulitat de la mesa i de la resta de diputats. Només va afegir al final un "...mmmmmmmmmm. Moltes gràcies".

Després, satisfet per la coherència (això sí) del seu discurs, el diputat que ningú no sabia com havia arribat a ser-ho va tornar a seure al seu escó amb un evident somriure als llavis. No va ser fins molts mesos més tard que va començar a dubtar de la seva manera de procedir. El psiquiatre insistia a preguntar-li perquè s'expressava amb tota normalitat en la vida quotidiana i, en canvi, només era capaç de pronunciar aquell so gutural insuportable en les seves intervencions públiques. I va ser aleshores quan aquell home va sincerar-se. No es tractava de cap problema mèdic. Simplement, els que avalaven la seva carrera política li havien dit de totes les maneres possibles (ara estava de moda afirmar-ho) que la millor manera de defensar la independència era no parlar-ne mai. I ell, com a espavilat que era, havia deduït que el més adient per progressar en la seva fulgurant activitat política era defensar de la mateixa manera totes les seves idees, amb un "mmmmmmmm". I així havia arribat a diputat.

Comentaris

  1. Genial!
    Crèia que et referiries a la pel·lícula del discurs del Rei, i no.
    En canvi, n'hi ha d'altres que són eminentment bocamolls. Per exemple, en Ridao. No en tenia prou d'haver encapçalat la destrucció d'en Carod (ja no era rendible), juntament amb en Puigcercós; no en tenia prou fent la política comercial del merchandissing de comprar i o vendre producte nacional humà rendible, sinó que a sobre critica els seus competidors en lloc d'abraçar-los. Vaja parella més estranya i deplorable.
    Per això, suposo que aquest independentista que cita en Granollacs deuria anar fent discursos de la línia "....mmmmmmmmm....." Tenia més càrrega del que semblava....

    ResponElimina
  2. Sembla un conte d'en Pere Calders...

    Sobre l'enquesta de les 3 senyores responc el meu parer aqui i d'aquesta manera:
    N'hi ha una que parla molt malament, crec que és dislèxica
    Una altra que parla malament el català, li falta cultura
    i una tercera que quan parla no diu res, és una caragirada

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…