Ves al contingut principal

Treballar la confiança, girar el mitjó

Des de fa mesos les enquestes són tossudes: l'independentisme ha guanyat el centre del debat públic. Existeix ja una majoria social més o menys clara que sap que no existeix una altra sortida per al futur del nostre país que la plena sobirania. El problema és que, tal i com reflecteix la victòria de l'autonomisme el passat 28-N, continua essent vista com a una opció de futur. Els mateixos sondejos plantegen aquesta realitat: la majoria dels qui votarien sí en un referèndum pensen que ara no és el moment de convocar-lo. Els més, creuen també que no s'aconseguirà la independència que ells defensen en un període llarg de temps. I és aquí, doncs, on hem de treballar. En fer aparèixer la nostra opció com absolutament necessària. Girar el mitjó per presentar-la com l'única alternativa responsable a la crisi que tenim com a repte.

Solidaritat Catalana i, quan es refaci del cop, Esquerra Republicana, haurien d'orientar el gruix de la seva activitat política en general i parlamentària en particular a treballar en aquesta direcció. A l'estil d'allò que amb tant de profit ha fet el Cercle Català de Negocis. Propostes serioses, sense atzagaiades. Però clares i contundents. L'autonomisme és autonomisèria. És evident que la brigada de narcòtics ens juga a la contra, però no podem desaprofitar cap oportunitat per apuntalar el missatge: l'estat ens cal ara, ara mateix, exprés com diuen per desacreditar-nos, perquè demà la situació de la Gestoria en concret i del país en general pot ser del tot insostenible. La pendent grega només se supera amb recursos. Amb els propis d'un estat. Sense fugides romàntiques (ep, en parella sí). Amb pragmatisme total. Aquests són els deures per a aquest any 2011.

Comentaris

  1. Jo també crec que ara es el moment, mes tard quan la crisi faci fallida tothom es sentira mes be i sense tantes ganes de noves aventures, a mes ja ens hauran tret mes drets.

    Ara n'és el moment... i ara vol dir en el plaç d'una setmana o poc mes.
    Aprofitant que una part de nacions demanen la democràcia, que surten al carrer perquè ja no poden viure mes sota els seus dictadors, tindríem de sortir-hi nosaltres també.

    Però no festivament com ho varem fer fa pocs mesos, sinó amb mes consciencia del que fem, fa poc nomes cridàvem "volem la independència" i el que es te de cridar es "ja som independents" i el govern que es mulli o plegui, que ens faci costat o que ens posin a la garjola a tres milions de catalans, perquè son el mínim dels que tindríem de sortir al carrer... i romandre-hi fins que la facin oficial.

    O ens fa falta que algun jove es cali foc?, oi que no cal?... tothom al carrer a agafar el que ens pertany !!!

    ResponElimina
  2. Jo segueixo proposant que per fer evident que la manifestació del 10 de juliol segueix viva i creix, ens convé instal·lar tendes al Parc de la Ciutadella de manera permanent. Aquell indret és gran, ens hi podem posar davant del Parlament i fer-los nosa, neguit als parlamentaris. És qüestió d'engegar el circuit de coordinació i quedar per un dia, a partir del qual és qüestió de mantenir-nos-hi fins la consecució.
    Al cap i la fi, és el lloc on se'ns va exercir l'ocupació, no? Doncs, és també qüestió de que ens serveixi per fer el seu camí a l'inversa, cap l'alliberament!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…