Ves al contingut principal

Tura mou peça dins la gran batalla

Ajuntament de Barcelona
Potser perquè ho veig des de fora de la capital del país, a mi em sembla que el moviment de Montserrat Tura forçant les primàries, sense desmerèixer la batalla per l'Ajuntament, té una dimensió superior. Aquí el que s'està ventilant és qui pren el control del partit. Hi ha opinadors que consideren que l'exconsellera de Justícia (de bon tros més digna que l'actual) actua sota l'impuls o, si més no, el vistiplau del mateix aparell. La seva candidatura aconsegueix per als capitans dos objectius: treure's de sobre el problema Hereu (les enquestes internes del PSC, diuen, són absolutament catastròfiques si n'és el candidat) i, alhora, distreure la Tura en un destí de rang inferior, mentre ells continuen pilotant la nau que, de moment, continua embarrancada (a l'espera de la tempesta perfecta del març del 2012, quan el PP els passarà definitivament per sobre).

A mi, francament, aquesta manera de veure-ho no m'acaba de fer el pes. Si és que l'aparell ha volgut apartar del mig la Tura es pot trobar amb una sorpresa desagradable. Podria passar com aquells grans generals romans enviats pel Senat a les fronteres exteriors de l'Imperi, jugant amb la incertesa del resultat d'una campanya d'hivern arriscada, amb l'objectiu de fer-los sortir amb els seus exèrcits de Roma. Generals que, en cas d'assolir el triomf en la batalla, podien tornar encara més reforçats per ocupar definitivament el poder absolut. I en el cas de Montserrat Tura no parlem d'una impossible victòria electoral sinó de la possibilitat (apuntada per la recent enquesta de La Vanguardia) que aconsegueixi redreçar notablement els resultats del partit socialista a la ciutat de Barcelona, obtenint el reconeixement implícit d'amics i enemics. Els jugadors mouen peça. La partida està en un punt francament interessant.

Comentaris

  1. De fet els socialistes "catalans" no m'interessen gens ni mica. De fet m'interessen tant com els de Ciutadans o els del PPC. Quan es desvinculin del PSOE (si ho fan algun dia) serà quan pugui mirar-los d'una altre manera. Ja se que tots aquests influeixen d'alguna manera en la vida del nostre país i hauria de tenir-los en compte, però no. Els neandertals ibèrics tenen un habitat molt definit al centre de la península Ibèrica.

    ResponElimina
  2. És més, Arnau i Granollacs, mentrestant, amb aquesta distracció, madriz ens està mentalitzant per començar amb les rebaixes residuals de les autonomies. És un tempteig, a veure des de quin punt poden començar les retallades.
    Cal veure què diu Estrasburg, també. Però, amb Estrasburg o no, ens cal tornar al carrer a exigir al Parlament de Catalunya la nostra independència. Perquè, m'ho veig a venir, el nostre President lluitarà, però el sotmetran de nou, com amb tots. A de ser el poble qui digui prou, com amb Tunísia. I, fent el que ha fet el Sudàn (!)

    ResponElimina
  3. Estic totalment d'acord amb tu Ramon Llull. Estic desitjant sortir al carrer, anar al Parlament i quedar-m'hi fins la declaració unilateral d'independència.

    ResponElimina
  4. Arnau, jo vinc amb tu i d'allà no ens movem, com a Polònia vestits de taronja o el color que volguéreu... i si cal farem torns.
    Però jo sempre hi dit que no vull cap referèndum, Catalunya era independent i te de tornar a ser-ho sense preguntar-ho als espanyols que ara viuen aquí.

    ResponElimina
  5. tinc entès que la independència, dreta llei, primer es declara, i després es refrenda (referèndum)

    Qui l'ha de referendar? el poble català, quin sigui l'orígen dels seus ciutadans. Un cop es declari la independència al parlament, s'obrirà un període de durissima campanya per a consultar el poble sobirà, i de segur que aquest referèndum el guanyarem, serà la mani definitiva, ressucitaran morts per anar a votar

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…