Ves al contingut principal

Veniu a adorar l'alcalde

Santa Pau
Tot seguint la tradició familiar, pels dies de Nadal ens agrada anar a veure els pessebres de l'Agrupació de Pessebristes de Sabadell. Alguns anys, com aquest, va caldre desafiar el fred i sortir de casa de nit, a la tarda. A pasturar les criatures. Quan així ho fas encara valores més el moment del retorn a la llar calentona que t'espera. Entre els pessebres creats durant mesos pels membres de l'Agrupació n'hi ha d'autèntiques obres d'art i diminuts-grans prodigis d'enginyeria hidràulica i elèctrica. Pessebres tradicionals i innovadors. Pessebres de mar i de muntanya. Pessebres d'orient i d'occident. Per a tots els gustos. Pessebres patrocinats: algunes de les grans botigues del centre els financen i així ens ho fan saber amb poca discreció. Els nens gaudeixen com camells (aquí una expressió certament pertinent), saltant a les fosques d'escena en escena.

El recorregut pel centre, abans de recollir-nos, l'acabem normalment als baixos de l'Ajuntament, on s'acostuma a muntar també un pessebre de dimensions considerables. No sé si sempre és així, però aquest any em va sobtar el fet que just al costat del naixement municipal hi hagués una vitrina on destacava amb llum pròpia (més forta que la de l'estel de Betlem) una fotografia de l'alcalde Manuel Bustos recollint el premi Transparència Internacional atorgat per aquesta entitat, situada al costat del mateix guardó. Fa mesos, quan a casa ens varem assabentar de la notícia ens vam posar a tremolar. Devien enganyar de mala manera els consultors a qui van mostrar els procediments interns de l'Ajuntament. Com és possible rebre aquest premi alhora que els de l'oficina del Síndic de Greuges de Catalunya t'avisen que el consistori sabadellenc és dels que menys col·laboren a tot Catalunya en la detecció dels empadronaments fraudulents que faciliten l'accés a places escolars? Si l'Ajuntament de Sabadell rep premis a la transparència, com deuen funcionar els altres?

Comentaris

  1. Sr. Granollacs, crec que el peu de fotografia que ha posat no és correcte. Jo sóc de Viladecans però casualment he passat aquest cap d'any a Santa Pau, a la Garrotxa, i fa escassament una setmana vaig visitar el centre històric. Va ser grata la meva sorpresa en veure aquestes banderes a la plaça major (de dalt), però al fixar-m'hi, vaig veure que l'establiment era un hostal, i li vaig dir al meu pare que prengués algunes fotografies perquè em va fer molta gràcia. L'ajuntament es troba tot sortint direcció a la carretera que duu cap a Olot, a mà dreta, però per plaer per la meva vista i en contra de la legislació vigent, només onejava la bandera local i la senyera.

    ResponElimina
  2. Ep, Cristian. Moltes gràcies pel comentari. Ja he corregit l'error!

    ResponElimina
  3. Un polític retirat de fa anys llargs, em deia que la soletat del polític és esfereïdora. Potser, l'ego que desenvolupen alguns, sigui la compensació d'aquest buit tan gran.
    Com que la netedat total del cos fa mal a la mateixa persona, potser també creguin que sigui bo tenir algun pecat amb el que poder-se confessar.
    Tal com deia un amic del meu pare en dinar junts en dies de quaresma, "...avui no estic gaire catòlic i reforçaré la meva salut amb un bon bistec..."
    El teu alcalde, amic Granollacs, hauria d'anar al metge, a veure si queda del tot catòlic..., o potser no vulgui...!

    ResponElimina
  4. Sempre que veig en Bustos, potser vagi errat, tinc la sensació d'escoltar la banda sonora del film "El padrino".

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…