Ves al contingut principal

Avui, a can Cuní

Cardona
La segona onada de denúncia als mitjans de comunicació està donant els seus fruits. Com bé sabeu els lectors habituals d'aquest bloc fa dos anys que, a casa, ens barallem amb el Departament d'Educació, ara Ensenyament, per a que, posant un mínim de transparència al procés, ens deixin accedir als expedients de preinscripció dels nostres fills. Simplement, volem comprovar que els nostres competidors en el procés no van fer trampes en l'empadronament. Després de rebre bufetada rera bufeta, finalment, el setembre passat, l'Agència Catalana de Protecció de Dades ens va donar la raó. Han passat quatre mesos i l'administració educativa del nostre país (la d'abans i la d'ara) continua ignorant-nos. Cap resposta. Cap contacte. Ahir, gràcies als bons oficis de la Montse Poblet (mil gràcies!), varem aconseguir un bon espai de denúncia als informatius de Catalunya Ràdio (amb mini-entrevista al Cafè de la República d'en Barril)  i a tots els butlletins horaris de Catalunya Informació.

Avui, toca continuar la brama a can Cuní. No sabem si compareixerà o no algun representant del Departament d'Educació per donar explicacions. Més aviat creiem que, tal i com han fet fins ara, amagaran el cap sota l'ala una vegada més. El que és segur és que aconseguirem una difusió notable del nostre cas. I això els fa mal. Encara que per a nosaltres sigui probablement massa tard, almenys aconseguirem que altres pares que participin a partir del proper 14 de febrer en el mateix procés de preinscripció escolar per al curs 2011-2012, siguin ben conscients que tenen tot el dret del món a demanar la màxima transparència en els procediments públics. A que es jugui net. I potser aconseguirem també esbrinar si es conserven o es destrueixen il·legalment els expedients de preinscripció de cursos anteriors. I, encara, si hi ha alguna mena de control sobre la veracitat de les dades que es carreguen des dels centres educatius a l'aplicatiu informàtic que gestiona el procés. Hi ha nervis. Serà pels volts de les dotze.

Comentaris

  1. Llegits els darrers articles tan sols unes paraules de reconeixement al blocaire i bon patrici, per la militància, per la finesa

    com una brasa més del caliu d'un poble que no es vol rendir, ans el contari, revifar en flama si mai arriba l'oratge precís

    ResponElimina
  2. Bona sort i desitjo que la Melero i els seus espasmes us deixin parlar. És trist que s'hagi de recórrer a un programa televisiu perquè les queixes i els problemes dels ciutadans arribin a l'administració.

    ResponElimina
  3. És un mal costum, heretat suposo d'èpoques del tant-se-m'enfotisme del franco, de no fer les coses amb rigurositat. Diuem que els catalans tenim alguna cosa de germànics al demanar rigurositat quan es fan les coses. Jo mateix, quan els meus nanos eren petits, com ara els d'en Granollacs, havia vist "predileccions" veïnals que m'enfurismaven. Afortunadament, mai m'hi vaig veure implicat amb cap greuge.
    Faré un forat majúscul al temps i m'arraparé al sofà amb totes les ganes que els facis bati!!

    ResponElimina
  4. Jo vaig treure el meu fill gran del col·legi Valldemia de Mataró perquè els fills de "segonsqui" feien el que volien i no els passava res i a els altres se'ls castigava per a molt menys.
    Sempre hi hauran "llepes" amb privilegis, però si ningú hi fa res continuarem sempre igual.
    Gracies a gent com tu s'arrelen coses.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.