Ves al contingut principal

Del Tripartit al Bipartit

Ara que CDC comença a anar curulla d'independentistes (l'expresident Jordi Pujol és la darrera incorporació de moltes altres, si hem de creure, per exemple, els comptes de parlamentaris independentistes de no fa gaire de la revista El Temps) comença a entrar en exactament el mateix escenari de contradicció més o menys permanent viscut als darrers anys per ERC. Afirmaven els republicans que, tot ocupant les institucions autonòmiques, podien fer una part del camí amb els federalistes d'esquerres. El mateix semblen dir ara els convergents dels de l'altre part del Bipartit. En un cas i en un altre les contradiccions es van fer en el passat i es faran en el futur insalvables. El Govern dels millors és un bon exemple. La diferència entre els consellers nomenats a proposta de CDC i els honorats amb un honor que no mereixen a proposta d'UDC és punyent. El nivell de la colla d'en Duran és absolutament lamentable. El contrast fa mal als ulls.

Sense compartir objectiu final és molt difícil, per no dir impossible, transitar el mateix camí. Una o altra part del Bipartit, es demostrarà ben aviat, no ens està explicant la veritat. Insisteixo, algú menteix. Som en un escenari de xoc de trens que demanarà unitat de criteri al nou Bipartit: el pinyol independentista de CDC i l'unionisme d'UDC no el poden tenir. És radicalment impossible. Les propostes d'entesa entesa com a submissió del gran Duran i Lleida són incompatibles amb un horitzó de llibertat plena. La història del dret a decidir es desfarà com un gelat a l'agost: tots saben que no podrà aplicar-se mai a res important. El nou Bipartit només comparteix un difús model econòmic i social i la voluntat d'ocupar el poder. Segur que aquesta crítica us recorda alguna altra de temps no massa pretèrits. És així com hem passat del Tripartit al Bipartit.

Comentaris

  1. Jo hauria dit el nou tripartit, observant les aportacions (la del Mascarell em vaig pensar en un primer moment que estava pactada)i suports que sembla que anirà tenint del PSOE-C, però tu Granollacs ho has definit molt encertadament.

    ResponElimina
  2. Per evidenciar les diferències entre C i U, només cal que el debat identitari, el dret a decidir, l'enceix Catalunya Espanya i/o el concert econòmic estiguin sobre la taula.

    Cal que el seu bipartit quedi retratat. Si es separen, s'allibera CDC i es margina Unió només pels vots que rebrien avui mateix uns i altres.

    Algun cop ja s'ha dit que la independència no s'aconseguirà sense els Convergents i això, agradi o no, és veritat. Per tant ja sabem que ens toca en aquest sentit...

    ResponElimina
  3. Els partits polítics catalans fan com aquells ases que volen sortir del estable per anar a prendre el sol, com que tots volen sortir el primer al final es queden dintre.
    Aquesta gent serà la culpable de que Catalunya romandri dins les espanyes, però seguiran bramant que la culpa n'és del altra.

    ResponElimina
  4. Algun dia no massa llunyà, a aquests d'Unió o bé els hauran d'arrossegar o deixar-los a la cuneta

    ResponElimina
  5. Estic d'acord; inevitablement, si el govern es manté fidel a la seva estratègia hi haurà ruptura amb el posicionament tradicional d'Unió. Serà llavors quan tothom haurà de dir si o no i no valdran les mitges tintes.
    T'afegeixo a blocs amics!

    ResponElimina
  6. L'ocupació del poder regional, de bona part del municpal i el regateig amb Madrid anestesiaran uns i altres. Reprendran la política seguida entre 1980 i 2003. Les declaracions de Pujol no són més que l'habitual "coitus interruptus" al que ens va acostumar durant molt anys, l'únic que més pujat de to ateses les circumstàncies i els estudis d'opinió.
    Quan els independentistes hàgim recuperat terreny i el trencament amb Espanya es besllumi més clarament començaran a maniobrar en aquesta direcció, no pas abans.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…