Ves al contingut principal

Discret, no és

Palau del Lloctinent (Barcelona)
No sabria precisar quan va succeir exactament. El record es perd en la memòria sense la possibilitat d'una ubicació exacta. Crec, però, que eren els darrers mesos de l'agonitzant Govern Pujol. Les clavegueres baixaven ben plenes. Fins a dalt. En mig de l'ensorrament, les relacions entre convergents i unionistes havien arribat a un punt de tensió proper al trencament, especialment degenerades a partir del nomenament d'Artur Mas com a conseller en cap (el que equivalia a la investidura com a successor) i la immediata dimissió, pel febrer del 2001, de Josep Antoni Duran i Lleida com a conseller de la Gestoria (sí, sí, com en el Dragon Khan del Tripartit, també en els mandats Pujol un conseller va arribar a dimitir per desavinences entre els partits del Govern).

Tornava a casa en els Ferrocarrils de la Generalitat al vespre. El vagó era mig buit. Darrera meu, al final del passadís, em va semblar distingir el polític democristià sabadellenc Jordi Casas i Bedós. A la distància d'uns quants metres a què em trobava no vaig trigar a entendre la seva conversa telefònica. No era precisament en clau. Com si volgués que tothom ho sabés. El volum no era pas de parlar d'amagatotis. No us podeu imaginar el que va arribar a sortir per aquella boca. Vaig entendre aleshores, fa gairebé deu anys, que la situació era encara més dolenta del que reflectien els mitjans de comunicació. I em va quedar clar que el senyor Casas, discret, no era. És el que he recordat cada vegada que l'he vist per Sabadell durant els darrers anys i el que em va venir immediatament al cap quan vaig conèixer la notícia que la Gestoria el nomenava delegat a Madrid. Diplomàtic potser sí, però discret, no és.

Comentaris

  1. Amb això que dius, Granollachs, m'has fet recordar una conversa amb un dels meus Caps de farà uns quinze anys o més, i que actualment és un notable de Convergència. Em comentava que conviure amb Unió era (i segueix essent) de molt difícil digestió. La semblança de llavores amb l'actual PP i el tracte agre, li generava males digestions.

    Convergència faria molt bé d'apartar-se d'Unió. Ja ho he dit alguna vegada i ho segueixo tenint molt clar. Guanyaria vots i honestedat amb el seu criteri d'actuació. Potser en Pujol recordava aquell Coll i Alentorn tan afable. Però, allò va ser un miratge d'un somni d'una nit d'estiu. La realitat actual, algun dia obligarà necessàriament a Convergència distanciar-se d'Unió.

    ResponElimina
  2. Ara ens hem quedat amb les ganes de saber més detalls de la conversa. Què va dir? Com va anar tot?

    ResponElimina
  3. Albert, fa massa temps. No recordo exactament els termes de la conversa. El que hem va frapar va ser el nivell d'agressivitat en referir-se a CDC i la manca total de discreció.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…