Ves al contingut principal

De quan teníem classes dirigents d'Estat

Ha estat un plaer rellegir aquests dies l'estudi d'Eduard Martí, La Conferència dels Tres Comuns (1697-1714). Una institució decisiva en la política catalana (Barcelona: Fundació Ernest Lluch - Pagès editors, 2008, 483 p.). Es tracta de la primera anàlisi en profunditat d'una institució cabdal en el govern dels darrers anys de la Catalunya sobirana, i tot i així, fins ara desconeguda. Una mena d'òrgan determinant de debat i coordinació entre la Diputació del General, el Braç Militar i el Consell de Cent de Barcelona (d'aquí el nom, de resonàncies amb el parlamentarisme anglès, de Conferència dels Tres Comuns). Facilitar el coneixement de l'estructura institucional d'aquell Estat nostre que ens van prendre per dret de conquesta és sempre un servei al país. És prou inspirador, a més, per arrodonir una consciència completa de la nostra actual subordinació de tipus colonial i, sobretot, de la manifesta incapacitat de la nostra classe dirigent per trobar la sortida del laberint on som.

La Conferència dels Tres Comuns fou, sobretot, això: el contrari del que tenim ara. És a dir, una demostració empírica de com els catalans, fidels a la tradició que els havia permès de construir el seu Estat propi, foren durant segles capaços, una i altra vegada, davant les successives ofensives de la Monarquia hispànica, de trobar noves escletxes per surar. Per fer valer els propis interessos. Encara que fos en un mar gelat com l'actual. A cada nova queixalada monàrquica de demanda fiscal o de submissió política les institucions catalanes respongueren amb una enorme capacitat per reformular-se i tornar a plantar cara. Exactament el contrari d'aquest perpetu dia de la marmota en el qual som immersos. O potser no. Tal vegada iniciatives actuals com l'Associació de Municipis per la Independència sàpiguen jugar, des de les institucions, aquell mateix paper de construcció nacional i d'alternativa política de la vella Conferència dels Tres Comuns. Però que sigui aviat, perquè el nostre Onze de Setembre, el dia de la batalla final, el dia del caixa o faixa, s'apropa a marxes forçades.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…