dissabte, 31 març de 2012

De quan teníem classes dirigents d'Estat

Ha estat un plaer rellegir aquests dies l'estudi d'Eduard Martí, La Conferència dels Tres Comuns (1697-1714). Una institució decisiva en la política catalana (Barcelona: Fundació Ernest Lluch - Pagès editors, 2008, 483 p.). Es tracta de la primera anàlisi en profunditat d'una institució cabdal en el govern dels darrers anys de la Catalunya sobirana, i tot i així, fins ara desconeguda. Una mena d'òrgan determinant de debat i coordinació entre la Diputació del General, el Braç Militar i el Consell de Cent de Barcelona (d'aquí el nom, de resonàncies amb el parlamentarisme anglès, de Conferència dels Tres Comuns). Facilitar el coneixement de l'estructura institucional d'aquell Estat nostre que ens van prendre per dret de conquesta és sempre un servei al país. És prou inspirador, a més, per arrodonir una consciència completa de la nostra actual subordinació de tipus colonial i, sobretot, de la manifesta incapacitat de la nostra classe dirigent per trobar la sortida del laberint on som.

La Conferència dels Tres Comuns fou, sobretot, això: el contrari del que tenim ara. És a dir, una demostració empírica de com els catalans, fidels a la tradició que els havia permès de construir el seu Estat propi, foren durant segles capaços, una i altra vegada, davant les successives ofensives de la Monarquia hispànica, de trobar noves escletxes per surar. Per fer valer els propis interessos. Encara que fos en un mar gelat com l'actual. A cada nova queixalada monàrquica de demanda fiscal o de submissió política les institucions catalanes respongueren amb una enorme capacitat per reformular-se i tornar a plantar cara. Exactament el contrari d'aquest perpetu dia de la marmota en el qual som immersos. O potser no. Tal vegada iniciatives actuals com l'Associació de Municipis per la Independència sàpiguen jugar, des de les institucions, aquell mateix paper de construcció nacional i d'alternativa política de la vella Conferència dels Tres Comuns. Però que sigui aviat, perquè el nostre Onze de Setembre, el dia de la batalla final, el dia del caixa o faixa, s'apropa a marxes forçades.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada