Ves al contingut principal

De quan teníem classes dirigents d'Estat

Ha estat un plaer rellegir aquests dies l'estudi d'Eduard Martí, La Conferència dels Tres Comuns (1697-1714). Una institució decisiva en la política catalana (Barcelona: Fundació Ernest Lluch - Pagès editors, 2008, 483 p.). Es tracta de la primera anàlisi en profunditat d'una institució cabdal en el govern dels darrers anys de la Catalunya sobirana, i tot i així, fins ara desconeguda. Una mena d'òrgan determinant de debat i coordinació entre la Diputació del General, el Braç Militar i el Consell de Cent de Barcelona (d'aquí el nom, de resonàncies amb el parlamentarisme anglès, de Conferència dels Tres Comuns). Facilitar el coneixement de l'estructura institucional d'aquell Estat nostre que ens van prendre per dret de conquesta és sempre un servei al país. És prou inspirador, a més, per arrodonir una consciència completa de la nostra actual subordinació de tipus colonial i, sobretot, de la manifesta incapacitat de la nostra classe dirigent per trobar la sortida del laberint on som.

La Conferència dels Tres Comuns fou, sobretot, això: el contrari del que tenim ara. És a dir, una demostració empírica de com els catalans, fidels a la tradició que els havia permès de construir el seu Estat propi, foren durant segles capaços, una i altra vegada, davant les successives ofensives de la Monarquia hispànica, de trobar noves escletxes per surar. Per fer valer els propis interessos. Encara que fos en un mar gelat com l'actual. A cada nova queixalada monàrquica de demanda fiscal o de submissió política les institucions catalanes respongueren amb una enorme capacitat per reformular-se i tornar a plantar cara. Exactament el contrari d'aquest perpetu dia de la marmota en el qual som immersos. O potser no. Tal vegada iniciatives actuals com l'Associació de Municipis per la Independència sàpiguen jugar, des de les institucions, aquell mateix paper de construcció nacional i d'alternativa política de la vella Conferència dels Tres Comuns. Però que sigui aviat, perquè el nostre Onze de Setembre, el dia de la batalla final, el dia del caixa o faixa, s'apropa a marxes forçades.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.