Ves al contingut principal

Espanya enganya

Platja de la Barceloneta (Barcelona)
Durant les darreres setmanes, la lleu introducció de la nostra llengua a les sessions del Senat espanyol i la polèmica pel comportament impecable de l'entrenador del Girona, Raül Agné, han fet emergir un argument tradicional de l'espanyolisme lingüístic: cal utilitzar (Rajoy diria, en un país normal) la llengua en la qual tots ens entenem. És allò de, validem la situació d'hegemonia d'una de les llengües peninsulars, prescindint de consideracions sobre com a assolit aquest predomini, i optem pel pur pragmatisme. Oi que tots ens entenem en espanyol. Doncs, apa, llestos. L'argument, naturalment és trampós. No només perquè contradiu l'axioma, que comparteixen convençuts una bona part dels espanyols, segons el qual la immersió lingüística està fent desaparèixer l'espanyol de Catalunya.

No només per això. Sinó perquè els espanyols, quan són part minoritzada, apliquen exactament el mateix criteri de pura supervivència que defensem els catalans. Tots els funcionaris hispànics que treballen a la Unió Europea coneixen perfectament l'anglès o francès i són capaços de comunicar-se amb els funcionaris dels altres estats europeus. Aquestes llengües han guanyat una hegemonia econòmica, política i cultural al si del continent europeu que les ha convertit en instrument de comunicació privilegiat. Essent així, els espanyols haurien d'avenir-se a emprar-les en les reunions oficials. Doncs bé, tal i com explicava l'exdiputat europeu Ignasi Guardans fa pocs dies a la tertúlia matinal del programa d'en Basté, els funcionaris espanyols tenen ordres estrictes d'abandonar-les si no hi assisteixen intèrprets oficials d'espanyol. Espanya, en això, com en gairebé tot, també fa trampes.

Comentaris

  1. El desig ocult dels funcionaris a Europa i, en general, de tots els espanyols és que tothom parli el seu idioma. Aquesta actitud de tancament mental envers d'altres idiomes provoca aquella situació ridícula en que la majoria de càrrecs públics de l'Estat no parlen cap idioma i es centren en aquella cantarella dels famosos 300 milions d'hispanoparlants.

    ResponElimina
  2. Disculpes per endavant:
    Les tesis es redueixen en la síntesi. La síntesi es el nucli origen on emergeixen i es desenvolupem les tesis. Tots coneixem i patim com a catalans les múltiples tesis espanyoles. Però la síntesi conceptual es única: M E R D A. Espanya es una MERDA.

    ResponElimina
  3. Si la llengua hegemònica del món occidental, en lloc de l'anglès, hagués estat el castellà, molt probablement el català seria exactament residual. Dono gràcies a Déu que, en aquest sentit, els espanyols hagin estat tan curts de gambals. Ho tenien fàcil abans de la Segona Guerra Mundial. Els anglesos, amb la seva campanya de divulgació de l'anglès amb escoles com aquella Berlitz (centre d'espionatge?), i juntament amb la victòria dels EEUU, van decantar aquest món occidental a l'anglès. Curiosament, una de les llengües menys reglamentades.

    ResponElimina
  4. Se'm fa feixuc continuar parlant cada dia de la llengua, de les espanyes, de la espoliació. Se que no ho podem deixar córrer i no vull ser un derrotista, però ja n'hi ha prou de paraules sense fets, jo ja no parlo el castellà amb ningú però a ells se'ls en fot això.
    Deixem de parlar-ne i sortim al carrer a prendre, que no demanar, la nostra llibertat. Si ho fem els nostres polítics no ens ajudaran fins que vegin que si es queden quiets poden perdre la cadira, però si no ho fem em nego a continuar rondinant com una gallina que mentre cloqueja va ponent ous.

    ResponElimina
  5. El que ha passat amb el Raül Agné ha estat d'escàndol. El nivell de mentida i manipulació dels mitjans espanyols ha estat, com sempre, altíssim. El que em preocupa més és que hi hagi gent a Catalunya que segueixi aquests postulats. Aquest és el problema, no pas el que pensin els castellans.

    ResponElimina
  6. CRIDA PER RECUPERAR UN VÍDEO!

    Fa dos dies em va arribar un vídeo boníssim, era la classe de lingüística d'un professor de l'autònoma de Madrid a on questionava tots els tòpics de l'espanyol a la llum de la ciència lingüística i acavaba dient que la qüestió es gravíssima atès que el pensament etnocida (conclusió a la que arriba) no ve d'un partit d'extrema dreta, sino que és el pensament transversal a Espanya. Així pensen, deia ell, el rei i el president del govern, a les universitats, etc. i això ho qualifica "de horroroso".
    Vaig enviar el video a 200 persones i el vaig penjar al FB i al twiter. Pot haver arribat a més de mig milió de persones en 2 dies perquè era molt bo. Si us va arribar i el teniu al disc dur, fòra possible que tornés a córrer?
    Gràcies.

    ResponElimina
  7. El seguidisme vers el poder establert, amb tot el que això comporta de benefici per l'individu, és un invent tan antic com l'home. Sempre hi haurà gent defensant qualsevol absurditat, si darrera en pot treure un benefici. Els castellans tenen sentit d'imperi, creuen que mereixen més del que tenen i una genètica amb tendència a la sobèrbia.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.