Ves al contingut principal

Fragments escollits (I). L'espoli fa vuitanta anys

Monestir de Sant Cugat del Vallès
"Les dades següents són extretes de l'estat de la recaptació, per províncies, de l'any 1925-26, el darrer publicat en l'"Anuario de España" de 1927, pàgines 350 i 351. Són, per tant, oficials endarrerides i avui han augmentat.

Tracto d'establir la proporció entre la recaptació a Catalunya i el total d'Espanya en aquells impostos que sigui possible de situar geogràficament. Suprimeixo les partides "Central", "Direcció del Deute" i "Fàbrica de la Moneda", que no em semblen computables per la comparació a establir.

  • Contribució territorial [en milions, amb presentació de la taula adaptada]: 31 (Catalunya) de 285 (Espanya), 10% (proporció).
  • Contribució industrial i de comerç: 42 de 151, 26%.
  • Utilitats: 115 de 244, 47%.
  • Drets reals: 28 de 141, 19%.
  • Mines: 1 de 12, 8%.
  • Cèdules: 1 de 10, 10%.
  • Sucre: 24 de 56, 42%.
  • Alcohol: 10 de 36, 27%.
  • Gas, electricitat i carbur de calci: 30 de 108, 26%.
  • Total: 280 de 943, 30%.
El resultat és que en aquests impostos Catalunya pagava, l'any 1925-1926, el terç, aproximadament, del total que pagava Espanya.

La proporció dels impostos que paga Catalunya i el total que paga tota Espanya ha augmentat. La Mancomunitat de Catalunya feia aquesta comparació, fa anys, i el resultat era el cinquè i després el quart. ARA ÉS EL TERÇ [majúscules a l'original].

Cal ara tenir en compte que Catalunya no arriba a 1/16 d'Espanya quant a extensió ni a 1/9 com a població.

Aquestes dades oficials, publicades pel servei de l'Estat, retretes per nosaltres, feien trontollar el cap al general Primo de Rivera i li feien dir mots fora de to contra els catalans. Ara que som una "República de treballadors" més aviat semblaran un ensenyament i un estímul.

Em penso que una proporció anàloga regeix en els impostos no tan fàcilment localitzables. Faig aquesta hipòtesi amb totes les reserves. La conseqüència fóra que contribuïm en un terç al pressupost de la República, o sigui que venim contribuint, fa anys, en números rodons, amb un terç d'1.000.000.000 de pessetes.

Si l'esforç econòmic, industrial i agrícola personal s'uniformés a Espanya (i en això fóra utilíssima la uniformitat nacional- podríem suportar un pressupost de més de 12.000.000.000.

Aquestes dades detonants i agressives dels números donen alguna raó per a demanar una certa autonomia econòmica."

Font: Josep Puig i Cadafalch, "El que paga Catalunya", La Veu de Catalunya, 5 d'abril de 1932.

Comentaris

  1. Gràcies per les dades, m'han esgarrifat. El més greu és la tolerància de la Generalitat a l'hora de permetre aquesta situació.

    ResponElimina
  2. A veure si no tenim dret a fugir. Aquest saqueig és el motiu pel qual ens van envaïr. Lladres i ganduls, això és el que són. Si no generéssim diner, no sabríen ni que existim. Potser els tornaria l'obsessió d'envaïr Portugal, per allò d'aconseguir fer el dibuix de la "cara" d'Europa. Els que sou grans, no ho havíeu sentit?
    -"La cara de Europa, la bota de Europa, ...."!

    ResponElimina
  3. EP!!
    El proper 30 d'abril primera trobada per preparar l'Assemblea pel Referendum Vinculant per la Independència.
    Així de clar i concís ho posa l'Avui digital d'avui.

    Això rutlla!! Bravo pels qui hi treballen!!
    De vegades, el silenci que cal, ens fa impacients!

    ResponElimina
  4. Granollacs em podries proporcionar la font d'aquest article? He fet una cerca ràpida i res de res... M'encantaria fer-hi un cop d'ull.

    ResponElimina
  5. Benvolgut, he transcrit l'article tal qual (amb petites modificacions formals per fer lo blocable) es va publicar a "La Veu de Catalunya" el 5 d'abril de 1932. No sé si hi ha alguna digitalització de "La Veu" penjada a la xarxa. L'original el pots trobar, entre altres llocs, a la Biblioteca de Catalunya.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.