Fragments escollits (II). Institucions republicanes i cultura de l'ostentació

"A la Barcelona del 1700 cap casa era palau. No rebien aquest nom ni tan sols les més riques i distingides mansions de la ciutat, és a dir, les vint-i-dues que superaven les cinc mil lliures de preu. No es coneixien com a palaus les cases nobles del carrer de la Portaferrissa ni les de la propera i ampla plaça de Santa Anna, expressió de la riquesa, ni tampoc els habitatges, d'un nivell menys elevat de distinció, del carrer Montcada.

En aquesta mateixa línia de manca d'ostentació, les seus del poder municipal i de la Generalitat s'anomenaven, respectivament, Casa de la Ciutat i Casa de la Diputació, lluny de la gosadia que hauria suposat emprar el nom de palau. Només mereixien aquest qualificatiu alguns edificis extraordinàriament rellevants, vinculats als reis i als més alts mandataris de l'Església: el Palau Reial, el Palau Nou, el Palau de la Comtessa o antic Palau Reial Menor, el Palau del Bisbe i el Palau de l'Arquebisbe de Tarragona [...].

Cada una de les mansions més notables de la ciutat rebia la denominació de cases grans, en plural, i així consten en les actes notarials i en molts altres registres públics i privats. El fet de no anomenar-les palaus s'adiu bé amb una societat en la qual, com sabem, es defugia l'ostentació de la riquesa. Existia una separació dels grups socials en l'espai urbà, però mai d'una forma radical i, menys encara, com a resultat d'intervencions urbanístiques expressament encaminades a accentuar les diferències, i amb la creació de carerers exclusius per a gent notable, com era el cas de la famosa Strada Nuova de Gènova. A Barcelona no havia existit una etapa d'intensa creació d'edificis singulars privats, sinó, sobretot, la transformació constant de les construccions ja existents.

Les denominades cases grans tendien a quedar força integrades en el teixit urbà. Estaven ben emplaçades en els carrers, per tal d'obtenir bona ventilació, però la seva singularitat no provenia de la relació ostensiva o funcional amb la via, sinó del nombre i la diversitat d'usos de les seves estances i de la qualitat dels seus mobles i guarniments. La riquesa de les cases grans era, sobretot, una riquesa interior."

Font: Albert García Espuche. Barcelona 1700, Barcelona: Editorial Empúries, 2010, p. 64-65.

Comentaris

  1. Una manera de ser implica una manera de viure. En canvi, vas a Madrid i tot són "palacios", "palacetes" i conyes d'aquestes.

    ResponElimina
  2. Molt bona l'aportació de l'amic Granollacs. Confirmes aquesta sensació que apunta en Ricard i que jo sempre he tingut respecte dels castellans. Fins i tot, els ho queda reflectit amb els seus cognoms, tant ostentosos. Aparentar i robar els altres. El segon llibre d'en Falcones, "La mà de Fàtima", ho reflecteix molt bé amb la seva bona pluma.

    Sabieu que en Bono vol celebrar primàries amb en Rubalcaba? Us l'imagineu fent de President d'Espanya? Seria la fortuna de les revistes còmiques....!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)