Ves al contingut principal

Fragments escollits (II). Institucions republicanes i cultura de l'ostentació

"A la Barcelona del 1700 cap casa era palau. No rebien aquest nom ni tan sols les més riques i distingides mansions de la ciutat, és a dir, les vint-i-dues que superaven les cinc mil lliures de preu. No es coneixien com a palaus les cases nobles del carrer de la Portaferrissa ni les de la propera i ampla plaça de Santa Anna, expressió de la riquesa, ni tampoc els habitatges, d'un nivell menys elevat de distinció, del carrer Montcada.

En aquesta mateixa línia de manca d'ostentació, les seus del poder municipal i de la Generalitat s'anomenaven, respectivament, Casa de la Ciutat i Casa de la Diputació, lluny de la gosadia que hauria suposat emprar el nom de palau. Només mereixien aquest qualificatiu alguns edificis extraordinàriament rellevants, vinculats als reis i als més alts mandataris de l'Església: el Palau Reial, el Palau Nou, el Palau de la Comtessa o antic Palau Reial Menor, el Palau del Bisbe i el Palau de l'Arquebisbe de Tarragona [...].

Cada una de les mansions més notables de la ciutat rebia la denominació de cases grans, en plural, i així consten en les actes notarials i en molts altres registres públics i privats. El fet de no anomenar-les palaus s'adiu bé amb una societat en la qual, com sabem, es defugia l'ostentació de la riquesa. Existia una separació dels grups socials en l'espai urbà, però mai d'una forma radical i, menys encara, com a resultat d'intervencions urbanístiques expressament encaminades a accentuar les diferències, i amb la creació de carerers exclusius per a gent notable, com era el cas de la famosa Strada Nuova de Gènova. A Barcelona no havia existit una etapa d'intensa creació d'edificis singulars privats, sinó, sobretot, la transformació constant de les construccions ja existents.

Les denominades cases grans tendien a quedar força integrades en el teixit urbà. Estaven ben emplaçades en els carrers, per tal d'obtenir bona ventilació, però la seva singularitat no provenia de la relació ostensiva o funcional amb la via, sinó del nombre i la diversitat d'usos de les seves estances i de la qualitat dels seus mobles i guarniments. La riquesa de les cases grans era, sobretot, una riquesa interior."

Font: Albert García Espuche. Barcelona 1700, Barcelona: Editorial Empúries, 2010, p. 64-65.

Comentaris

  1. Una manera de ser implica una manera de viure. En canvi, vas a Madrid i tot són "palacios", "palacetes" i conyes d'aquestes.

    ResponElimina
  2. Molt bona l'aportació de l'amic Granollacs. Confirmes aquesta sensació que apunta en Ricard i que jo sempre he tingut respecte dels castellans. Fins i tot, els ho queda reflectit amb els seus cognoms, tant ostentosos. Aparentar i robar els altres. El segon llibre d'en Falcones, "La mà de Fàtima", ho reflecteix molt bé amb la seva bona pluma.

    Sabieu que en Bono vol celebrar primàries amb en Rubalcaba? Us l'imagineu fent de President d'Espanya? Seria la fortuna de les revistes còmiques....!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.