Ves al contingut principal

Gran èxit, President!

Monestir de Scala Dei
No puc oblidar l'estampa del 23 d'abril de 2006: a les escales de la Moncloa, José Luis Rodríguez-Zapatero, Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida, feliços i contents després d'haver-se fet el poc que quedava de l'Estatutet (a partir d'aleshores, Estatutet de la Moncloa). No puc oblidar la data sobretot perquè aquell dia van néixer els meus fills (el destí em va fer més afortunat: el meu aniversari coincideix amb el naixement de la primera República Catalana del diputat Pau Claris). Per això, aquestes dies de la nova trobada Mas-Zapatero no he aconseguit sostreure'm als més grisos pensaments. La premsa amiga sembla que està contenta del gran èxit del nostre Gran Timoner. Considerades fredament les dades, però, són per arrencar a córrer.

Benvolguts lectors, si aquesta és l'alternativa de l'independentisme suposadament assenyat a l'independentisme dit exprés, Déu n'hi do! Resulta que en un moment en que Catalunya es dessagna per tot arreu (radicalíssim Milián Mestre, dixit), el president de la Gestoria ha aconseguit que Madrid ens pagui 759 milions d'euros que ens deu des del 2008, retardar el pagament del deute del 2011 al 2013, deixar en suspens els fons de competitivitat (rebaixant encara més l'acord de 2006) i una autorització per augmentar l'endeutament estratosfèric de la Gestoria. Aquest nou llast enfonsarà encara més el país en un mar de dèficit acumulat d'entre 40 i 50.000 milions d'euros, que representen entre el 17 i el 20% del nostre PIB. Gran èxit, president. Continuï sostenint amb força el timó, nostre Gran Timoner. Quan l'aigua li arribi al coll, els de les bodegues ja farà temps que estarem criant malves. Aleshores, exercirem finalment el dret a decidir on volem ser enterrats.

Comentaris

  1. Cal seguit les declaracions de Manel Milian Mestre; últimament, a les tertúlies d'en Cuní diu coses molt interessants.

    ResponElimina
  2. El timoner sembla que te la idea de enfilar el vaixell cap uns penya segats, de lligar el timó amb una bona maroma i saltar per la borda. Missió acomplida. No crec que li arribi l'aigua al coll. Tots aquests timoners sempre deixen el timó amb les butxaques ben plenes. Esta demostrat sobrerament que si aquests grans patriotes volen el timó i es barallen per ell es per interessos propis. El que menys els importa es portar el vaixell a bon port. Això es massa "arriscat". I es que el que desitja resoldre el seu benestar el que mes vol evitar es el malestar.

    ResponElimina
  3. Ara cal sortir al carrer. Sembla que es prepara una gran manifestació pel dia que es debateixi al parlament la llei de declaració unilateral, hem de sortir al carrer i plantar tendes, milers de tendes (jo en tinc 4)i fer torns, una pressio insuportable als diputats que es declaren independentistes. Podem fer-ho! jubilats i aturats de dia i els que treballem a dormir a la Ciutadella. Fem-ho córrer per la xarxa! Presionem a les entitats capaces d'organitzar-ho. Ara si! ja n'hi ha prou! ara toca!
    (per cert, heu escoltat la primera intervenció de l'Uriel Bertran al Parlament i heu vist els nervis de Mas Collell donant voltes al bolígraf i tapant-se la cara? Brillant, l'Uriel, brillant.

    ResponElimina
  4. Sí, l'olla ja treu fum. Encara no bull, però. Hem de vigilar el foc, que no s'apagui. L'Uriel dóna oxígen al foc.
    Cal que aquest dia del debat de la Declaració al Parlament sigui recordat per l'arribada de milers de tendes davant la seu del poble català.

    Per cert, l'enigmàtic Milian. Va col·laborar amb en Fraga, des de Londres, amb la creació d'algun corrent democràtic. Podria ser, també, que hagués tingut a veure amb alguna cosa dels serveis d'intel·ligència espanyols. Dóna la sensació d'haver desertat de totes aquelles files, desenganyat de la maldat de tots plegats.
    Podria ser un independentista de dretes? Mireu la seva ressenya a la Viquipèdia. Periodista, polític, músic, etc... Com a mínim, sembla que sap fer servir el cap!
    L'enigmàtic Manolo...

    Amb això de l'indep., tinc la sensació de fa temps, que hi ha molta gent nostra que està esperant que el poble es mogui. No es volen mullar per no perdre bous i esquelles.
    Sembla com si el Gran Timoner digués: "-Bé, bé!, ja sortiré jo a veure quin temps fa, per on hem d'anar, si naufraguem gaire o no...!!" Pobre, envelleix deu anys per mes! Sincerament, no voldria estar en el seu lloc!

    ResponElimina
  5. El Gran Timoner te por, s'ha passat molts anys esperant el que ara te i te por, te por de perdre el lloc, te por de donar un pas endavant i que se l'hi esfondri el terra, te por de que el seu "sacrifici" no serveixi per pujar-lo a president d'un estat sinó per rebaixar-lo a l'ultim president d'una comunitat autònoma.

    Hi rebut un email de l'Uriel Bertran amb el títol de "Per primera vegada a la història hi haurà un debat sobre la independència de la nació catalana al Parlament", potser vosaltres també, la meva resposta ha sigut la següent:


    Ara el que fa falta es una concentració massiva el dia del debat demanant a tots els diputats que votin que si a la independència.
    Tindria de ser molt mes nombrosa que la del 10J i començar-la molt abans del debat.
    El ideal seria que comences varis dies abans i dures fins a la declaració d'independència... us fa riure això?, no som capaços els catalans de fer el que ja han fet altres pobles?, no s'ho val la independència?, nomes cal que a partir d'ara ens movem a les xarxes socials, a les publicacions amigues i a totes i cada una de les declaracions públiques que feu els polítics convocant-la.
    Estem en el bon camí, però no volem que sigui massa llarg, hi pot haver gent que se'n cansi.

    ResponElimina
  6. EL PRIMER ENEMIC DE L'INDEPENDENCIA ES LA PARTITOCRACIA,MENTRES EL "PARTIT" I EL "PODER DE PA SUCAT AMB OLI"QUE "DISFRUTEM" A CASA NOSTRE,SIGUI AJUDAR AL GERMA GRAN DE MADRID,RECOLXAR ALS "DONANTS"ANONIMS, LA FI DE LA CASTA POLITICA,TURURUT L'INDEPENDENCIA....I MENTRES EL DEPORT NACIONAL SEGUEIXI SEN EL DE TIRARNOS ELS PLATS PEL CAP S'HANS PIXANT.
    JUGANT AMB BCN.

    ResponElimina
  7. Oimés, tots els caps d' "autonosuyas" han sortits amb una cançoneta: catalunya afavorida

    ResponElimina
  8. Penós. El pagament d'un deute i la possibilitat d'hipotecar-nos encara més per al futur. Un "exitàs", sí. I pena de mitjans que tenim. En un país normal, haurien denunciat aquesta pena d'acord. Aquí, encara hi ha que l'aplaudeixen.

    ResponElimina
  9. Trista collita al cove del convergent a cal Sapateru, una arengada resclosida (del 2008) i un permís per a endeutar-nos encara un xic més, o bé si hom prefereix, apujar impostos als mesells catalans, que paguen i paguen i encara segueixen votant

    l'atmosfera de la crisi comença a ser asfixiant, potser aviat ens haurem de tapar el nas i aguantar la respiració, tocarem fons, la mamella ja no raja, ara és l'hora catalans, tant se val d'on venim si del nord o del sud, bufen aires de canvi, entrarà vent fort de tramuntana, fresc i arrauxat, s'emportarà molta i molta merda, s'eixamplarà l'horitzó

    ja fa uns quants dies que tenim un pressentiment: comencen a sonar els tambors de la independència

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…