Ves al contingut principal

Mentre esperes explicacions

L'altre dia va estar a punt d'acabar, sobtadament, Per a bons patricis. Més exactament l'autor d'aquest bloc. Potser exagero, ben segur, però no he trobat ningú encara que hagi viscut l'experiència que els de casa varem patir. Poseu-vos en situació. Vol VLG 3929 (si no recordo malament) procedent de Mallorca. L'avió en que viatgem fa les maniobres habituals d'aproximació a l'Aeroport de Barcelona. Cinturons posats. Soroll d'obertura de comportes i extensió de les rodes de l'aparell. A través de la finestra es distingeixen perfectament les llums de la pista. Devem estar a una dotzena de metres. L'avió es desploma suaument mentre esperes que el contacte es produirà d'un moment a l'altre.

De sobte, una forta estrebada acompanya el soroll dels motors, revolucionats a cuita corrents. El morro apunta novament cap amunt. L'avió s'enlaira i comença a decantar-se en gir lentament. La pista queda enrere i torna la nit a les petites finestres. Les cares són un poema. Els colls giren a dreta i esquerra. Tothom mira endavant, com esperant que algú descorrerà la cortina i donarà un missatge tranquilitzador. Però no. Passen els minuts. Llargs, eterns. Falla el tren d'aterratge? Algun altre element mecànic o atmosfèric? En ple ensurt, cerquem explicacions. I ara què? Són cinc minuts inacabables. Finalment, el comandant Eduardo Prades de Barcelona ens comunica que hem hagut de remuntar el vol perquè un altre avió era al mig de la pista. Millor no pensar-hi. En cinc minuts enfilarem novament la pista. El segon aterratge és suau. També el nostre Gran Timoner s'està esforçant a redreçar el rumb de l'avió. I ara què? La seva "transició nacional" pot acabar, enmig de la crisi i l'espoli, assemblant-se massa a l'angoixant espera d'aquells cinc minuts sense explicacions.

Comentaris

  1. Em refio més dels capitans Prades de qualsevol companyia aèria que no del Gran Timoner que va directe cap els esculls.

    ResponElimina
  2. Jo m'ensumo que el gran timoner s'esta foten de morros en un carreró sense sortida. Perquè, què farà quan el PP li digui NO a tot el que ell diu que demanarà?. Què farà una campanya propagandista com feien els del tripartit amb la mentida aquella de... "HEM ACONSEGUIT EL MILLOR FINANÇAMENT DE LA HISTORIA". Jo ho veig com un carreró sense sortida (per a ell) perquè la sortida ja sabem on és.

    ResponElimina
  3. També vaig viure una experiència d'aterratge al Prat amb un vol huracanat on l'avió anava com una fulla d'arbre. Després de tres intents d'acostar-se, va enlairar-se molt, va baixar en picat arran de mar i va enfocar la proa a una pista molt llunyana a una velocitat que semblava que anés a rebentar els motors. Va superar la velocitat del vent. Quan va arribar a la pista, ja va tocar terra a l'instant, sense possibilitat de marge d'error. A continuació, va frenar en sec!! Al cap d'uns deu minuts d'un silenci on tothom es recuperava, va sortir el pilot a saludar els seus passatgers. Jo, sense saber-ho, tenia llàgrimes a les galtes i no vaig poder donar-li les gràcies. Em va fer un copet a les espatlles...

    La mateixa pregunta vostra: Tindrà aquest valor el nostre Gran Timoner? Val a dir que la idea dels drets històrics encara no s'havia tocat mai, crec. Pot deixar-los una mica bocabadats a Madrid. Ja se'n sortiran, però, amb alguna altra bestiesa. A continuació, i sense baixar a Barcelona, és qüestió d'anar a denunciar repressió política d'Espanya a Catalunya als Tribunals Inernacionals.

    ResponElimina
  4. En un viatge a Nova Zelanda un llamp va caure en una ala, va entrar per no se on i es va morir dues files mes endavant de la que anava jo. El pet va ser impressionant i els de la fila on va caure ni el varen veure, no vaig poder gaudir de l'angunia vostra i després els que l'havíem vist rèiem, però per dins miràvem els núvols...

    Tornant al "Timoner".
    O be es un babau que creu en el concert econòmic, o te un acord a mitjà termini amb "Mr.Nosequi", o es una estratègia "per qui dia passa any empeny", o creu que les coses encara no estan prou malament a Catalunya i les vol empitjorar perquè siguem tots els catalans i els que viuen aquí els que sortim al carrer i no tan sols els actuals independentistes.
    El mal es que potser ja l'hi va be així, que havent arribat a president te i tindrà un bon sou i els demés se'l hi en-foten, es la pitjor opció, però qui no ens diu que en sigui la certa?

    ResponElimina
  5. Uriel Bertran demana al Parlament el reconeixement de Kosovo:
    http://www.parlament.cat/web/actualitat/canal-parlament/videos?p_cp1=909419&p_cp2=tot&p_cp3=19&p_cp22=

    Si aconseguissim aquest reconiexement de Kosovo, el missatge seria internacional. Estaria bé.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.