Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: març, 2011

Residuals o independents? Quan la responsabilitat fabrica irresponsables

En el curs dels darrers deu dies he vist acomiadar-se a la feina tres companys, amb vinculació temporal. Han acabat els seus contractes i apa, adéu siau. Dos nois i una noia plenament vàlids i formats. Que feien molta i bona feina. Que eren importants per mantenir el nivell de prestacions de l'administració pública on treballo. A diferència d'altres vegades, aquesta, els qui tenim la fortuna de quedar-nos no podíem consolar-los amb l'habitual seguretat d'un ràpid reenganxament. Les perspectives de futur són nul·les. Si més no, fins al setembre, quan els nous pressupostos estiguin en marxa. I encara aleshores vés a saber. El govern actual de la Gestoria, tot i els clams d'en Mas-Collell, està lliurat en cos i ànima a la política de retallades. Es veu que aquests dos propers anys el que és responsable és fer fora aquesta gent i esperar de braços plegats que canviï el govern espanyol (i que canviï com ha de canviar...). Aquest, se suposa, és el dictat de la responsab…

I va Indiana i dispara

Ben lloable la recent intervenció del Gran Timoner a la cort madrilenya. Bàsicament, per a consum intern dels seus votants. Sobretot, per avisar els sobiranistes d'aquí que el tema continua damunt la taula, tot i que encara no toqui abordar-lo. Excel·lent afirmació fins i tot quan rebla el clau: Espanya ha viscut per sobre de les seves possibilitats reals i Catalunya, ara mateix, amb les retallades descomunals, està vivint per sota. Brillant, fins i tot, diria. La resposta espanyola ha estat l'esperada. Fora de l'article forassenyat i insultant habitual de Santiago y cierra España, l'han ignorat, ignorància i menyspreu total. Ens han escoltat tantes vegades el discurs (fins i tot al darrer Montilla!). La part del Majestic II, del neopeixalcovisme, m'ha semblat molt menys interessant. Sembla extreta del pitjor somni recorrent del Dia de la Marmota.

Però, si parlem de referents cinematogràfics, a mi, particularment, l'escenificació m'ha fet recordar una cèle…

Perdre trenta anys mentre et roben la cartera

Ara que, arran de la crisi, tant es parla del malaguanyat corredor Mediterrani, amb noves promeses que aviat s'emportarà el vent, convé deixar constància una vegada més (com magistralment fa darrerament en Germà Bel) com ens han pres el pèl durant les darreres tres dècades de suposada democràcia i suposada descentralització. Entre els papers d'un exiliat català resident a París, delerós per conèixer l'evolució de les noves infraestructures de connexió entre els seus països vell i nou, trobo un retall de premsa. Groguejava i molt. Era de feia gairebé vint-i-cinc anys. Un quart de segle, poca broma. La Vanguardia, 6 de desembre de 1986 veig a la capçalera. M'ha provocat gairebé immediatament una reacció situada entre la ràvia i la incredulitat. Peró sí, el tenia entre les mans. Existia. Era completament real. No entra en la categoria de relats de ficció dominicals d'aquest bloc.

Gran titular: "El trazado ferroviario de ancho europeo permitirá ir de Barcelona a …

Víctimes de sí mateixos o el caçador caçat

El llarg període de govern del president Pujol va viure moments de forta divisió interna, tot i (o potser per) la seva immensa personalitat. Naturalment, vint-i-tres anys van donar per a molt. Les topades amb Miquel Roca durant els anys noranta i entre Artur Mas i el calb de la Franja als dos mil, van marcar molts moments àlgids de la vida política catalana. L'establishment autonomista, però, acostumat al règim pujolista no va aixecar gaire la veu. El president guiava amb solvència (o no, depèn de la qüestió, però en tot cas amb la complacència dels qui manen de veritat) la Gestoria i feia bondat a Madrid fent de crossa del govern espanyol de torn. Ara PSOE, ara PP. L'arribada del Tripartit va suposar un gir copernicà. El primer govern de coalició de la història obria un possible flanc a explotar: la divisió de parers entre tres partits amb projectes ideològics i nacionals marcadament diferents, si més no, en els objectius a mig termini. Com es diu ara, amb enormes dificultat…

Relats de diumenge (IX): La resistència blocaire a Duranlàndia

Els mitjans portaven tot el dia repetint la notícia. En Joan avançava amb pànic enmig de la gent, mirant enrere compulsivament en creuar cada carrer. La por li omplia tot el cos. De dalt a baix. Fins a l'útim cabell. La policia de Duranlàndia, els guardians de l'ordre, podien aparèixer en qualsevol moment per detenir-lo. S'havia fet notar massa i aquells homes no estaven per orgues. Els seus dos millors col·legues blocaires havien desaparegut en les darreres hores sense deixar rastre. Potser no els tornaria a veure més. El gran líder havia ordenat el tancament incondicional de la xarxa. Només tornaria a ser accessible quan haguessin estat depurats tots els continguts i tots els autors. Un per un. Caldria jurar lleialtat absoluta al cap suprem. Només allò que ell avalés o proposessin els mitjans de veritat, els seriosos, els de tota la vida (sobretot els del comte) seria legal, étic i acceptable. Calia salvar la societat d'un perill imminent. D'ells.

En Joan havia …

Cas Ortega: fútils investigacions patrícies (II)

A mi no em sembla normal. Però com sóc tirant a raret, decideixo acudir a les fonts. La Gestoria disposa del denominat Programa d'identificació visual (PIV). Es tracta d'un intent de donar un format estandaritzat a la imatge de la Generalitat, sota el principi (copio) que "la comunicació externa d'una institució es concreta, entre d'altres, en elements com la imatge corporativa amb què s'identifica i la imatge amb què la reconeixen els ciutadans". El web permet descarregar-se de manera oberta qualsevol dels símbols que identifiquen els diferents Departaments, Direcció generals i altres ens de la Gestoria. Perfecte. Això promet. M'adreço per correu electrònic als responsables del PIV per a demanar-los quina és la normativa que permet incloure o no en un bloc personal d'un càrrec públic la imatge corporativa de la Gestoria. En altres paraules, quina disposició empara el comportament de la vicepresidenta Joana Ortega.

Ràpid, en només dos dies, em re…

Cas Ortega: fútils investigacions patrícies (I)

Hi ha blocs personals amb patrocini institucional. Si més no, això sembla. Amb barreja d'elements privats i públics difícils de comprendre. Aquests dies ha estat notícia la vicepresidenta Ortega. Un dels punts d'interès ha estat el seu bloc particular, des d'on es va apressar a demanar disculpes pel seu comportament fraudulent que ella va anomenar (en una nova presa de pèl) "error involuntari". Com sóc molt purità a mi m'ha escandalitzat també un altre detall. Digue-li insubstancial, però per a mi significatiu de la manera de fer unionista. Resulta que en el seu bloc personal, hostatjat a un dels dos grans servidors blocaires, wordpress, apareix en la capçalera la seva fotografia oficial com a vicepresidenta (propietat de la Generalitat de Catalunya) així com el segell corresponent al Departament de Governació i Relacions Institucionals. És a dir, fa ús de senyals públics en el seu bloc privat.

Com que el tema m'intriga, mentre preparo el mig matí de dem…

... Per cada vegada que hi toca

Fa uns dies, l'actualment eufòric alcalde Hereu (que bonic, morirà congelat al mes de maig amb un somriure als llavis) va tancar la V Convenció Municipal del PSC atacant durament el nou govern de la Gestoria, qualificant els seus membres de simples comptables i anomenant-los "consellerets". En sap greu coincidir-hi, però és que té raó. Deu ser el darrer moment de lucidesa abans de l'ensulsiada definitiva. M'estranya, però, que hagi caigut ara en la necessitat de donar relleu institucional, poder real, als consellers de la Generalitat. Si més no, agenollar-se fins a fer-se sang cada vegada que el PSOE mana no sembla una manera molt eficient d'aplicar aquesta doctrina, sinó més aviat la contrària. Però com l'home sembla transformat, vés a saber, potser acabarà independentista i tot.

A l'altra banda de la plaça, no cal dir-ho, convençuts com estan que governen alguna cosa, s'ho han pres fatal. De fet, han demanat explicacions per carta. Molt ofesos.…

L'Hereu l'espífia un parell de vegades...

Aquest senyor se suposa que és un demòcrata. Però, en realitat, quan hi grates només suaument, resulta que no. És el que els passa als espanyols. A la immensa majoria. Que abans de demòcrates són espanyols. Per això han construït la història patètica que tenim al darrere. Aquests dies la feblesa democràtica de l'alcalde Jordi Hereu es fa palesa de manera punyent. Només dos exemples. L'home ha llançant la guàrdia urbana a multar meses de votació al carrer de la Consulta sobre la Independència del 10-A i ha impedit que es pengin bandoleres cridant al vot. Té els sants pebrots d'al·legar que no es pot fet propaganda electoral fora dels comicis oficials. Però no quedàvem (versió oficial PSC) que aquestes consultes són una farsa? És el mateix individu que va reconèixer (imagineu-vos la realitat) que es va gastar més de tres milions d'euros en organitzar i fer publicitat institucional del seu immens referèndum-fiasco sobre la reforma de la Diagonal.

Ara es nega no a col·lab…

El més estimat pels espanyols

Quan fins i tot s'escolten veus des del diari del comte, articles de hooligans convergents, qüestionant-se la necessitat de la destitució de Joan Ortega, és que el Gran Timoner té un veritable problema damunt la taula. Fins ara, gairebé totes els maldecaps han vingut de la banda unionista del Bipartit, més enllà o incloent una gestió de les retallades de caire masoquista (més, vull més, conselleria per conselleria) i els Dragon Khan (oh, com m'agrada l'expressió) dels 80 km/h i l'Impost de Successions (amb en Pelegrí fent el doble paper de secretari general d'Unió i de conseller). En aquestes condicions, a ningú no pot estranyar que Jordi Barbeta publiqués a doble pàgina el passat diumenge una entrevista massatge al gran líder i estadísta mundial, l'home ocupat en salvar Espanya i el món mentre el seu país cau a troços. L'anàlisi exhaustiva del contingut donaria per molt. A mi, com que em queda poc temps per esbargir-me (fins i tot en diumenge), m'han …

Cas Ortega: teories sobre el currículum ocult

La vicepresidenta és una experta en el tema currículums. Que sí. Casualitats de la vida. Us estranyarà potser, perquè al poc de sentir-la ja t'adones que no és que sigui una autoritat massa reconeguda en res. De fet, si hom consulta els catàlegs bibliogràfics la seva presència és gairebé tan minsa i insubstancial com la de la seva col·lega i amiga la superdotada en la intimitat Pilar Fernández Bozal. Però en aquest tema, el dels currículums, s'hi ha esmerçat una mica (almenys una pàgina i mitja). Hom pot trobar un article seu o potser de la seva negra d'aleshores (el nivell lingüístic el trobo massa correcte), quan era presidenta de l'Institut Català de la Dona, titulat "Educació de les dones aquí i ara" i publicat al número 401 (juny de 2003) de la revista Escola Catalana, editada per la Delegació d'Ensenyament Català de l'Òmnium Cultural. Diu l'actual vicepresidenta, escrivint com a persona autoritzada en matèria pedagògica:

"Cal repassar …

Fragments escollits (V). Finançament i drets històrics

"No deixa de ser estrany i contradictori des d'aquesta visió retrospectiva de les institucions catalanes, que en les recents discussions sobre els drets històrics incorporats en el vigent article 5 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006 no es considerés que s'hi trobaven compreses les institucions relatives al finançament (cosa que fou emprada, sigui dit de passada, com a argument per rebutjar que els drets històrics poguessin recolzar la pretensió de Catalunya de regir-se per un sistema de finançament basat en el concert econòmic). L'argument sobta des de la perspectiva de l'estudi del dret públic català anterior a 1714 si tenim en compte que és precisament en la funció financera i en l'administració del 'donatiu' concedit per les Corts al monarca on troba el seu origen la instauració de la Diputació del General (entesa, insistim, no com a representació del país sinó com a òrgan executiu). Si tenim en compte que les atribucions finance…

Ho confesso, m'he perdut

La divisió m'ha causat una perplexitat gairebé absoluta durant el darrer any. Adaptat com començava a estar a les contínues fractures provocades per uns i altres, totes en nom de la unitat, ara resulta que tot té tendència a tornar a lloc. Ho confesso, m'he perdut. No vaig saber qui votar a les darreres eleccions nacionals i tampoc en aquestes municipals. Només tinc clar que a les espanyoles no votaré. Militància política. A on? Uns llancen un projecte unitari al qual conviden ERC i ara no volen participar amb Esquerra en la candidatura local de la capital del país, llançant la seva pròpia a un fracàs segur. Els altres no han rectificat ni una coma de la seva enfollida línia estratègica, la que els (ens) ha conduït a un absolut desastre i mantenen el redreç en el congelador a l'espera d'un congrés de refundació a la tardor. Un no va voler la unitat amb els que propugnaven com ell l'estratègia de l'independentisme urgent i ara la vol amb els que volen l'ind…

Duranlàndia no ens reconeixerà mai

El mateix dia que el president Jordi Pujol (l'home de sobtada clarividència) afirmava, ras i curt, clar i català, que "van a fotre'ns", cridava l'atenció sobre l'escassetat dels arguments existents a hores d'ara per no reclamar la independènciai marcava l'accent sobre la seva viabilitat econòmica (recordant només a continuació l'existència de dificultats polítiques per assolir-la),l'amic de tots els bons patricis Josep Antoni Duran i Lleida profetitzava des dels mitjans audiovisuals d'El Mundo, a preguntes del mateix Pedro J. Ramírez, que cap país de la Unió Europea reconeixerà una Catalunya independent. Són les dues ànimes de l'actual Bipartit, davant per davant. És difícil aconseguir una divisió més profunda de parers al si de la federació que diu que ens governa en un sol dia. Sé que pensareu que sóc dolent, però, podríem dir-li Dragon Khan nacional?

No hi ha dubte, com ell mateix no s'està de recordar-nos, que el calb de la Fr…

El cap dels vividors

D'antològica cal qualificar la sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans d'Estrasburg contra el Regne d'Espanya per haver coartat fins a límits impresentables la llibertat d'expressió d'Arnaldo Otegi. En particular, com argumentava ahir Vicent Partal, perque considera explícitament com a "no conforme a l'esperit de la Convenció" europea de salvaguarda dels drets de l'home i de les llibertats fonamentals el gruix de la legislació espanyola que sobreprotegeix la figura del cap de l'Estat espanyol. És a dir, que Europa ens faculta a dir lliurement que és el cap dels torturadors. Fins i tot els tribunals que actuen en nom seu així ho han hagut de reconèixer en diverses oportunitats. I sí, el Borbó que ens regna, l'actual situació de privilegi personal i familiar del qual es fonamenta històricament damunt la sang, el patiment i l'exili de milers i milers de catalans, és el cap dels torturadors. En afirmar-ho no es que vulgui guanyar…

Cas Ortega: entre el calamar i la banana

Perdoneu-me la insistència (ja van tres dies de serial), però és que detecto entre opinadors formals i informals a la xarxa un missatge de fons que no m'agrada. Un servidor no vol només un país lliure, és a dir independent, sinó també seriós. De primera divisió. No una república bananera. Algú que ha enganyat deliberadament i reiteradament l'opinió pública per afavorir la seva progressió política no mereix compassió. Diuen: que si la Chacón, que si la Carme Figueras, que si en Saura (també aquí?), que si no sé qui més també va falsificar o edulcorar no sé quina part del seu currículum. Això en tot els casos és lamentable. I tant, però no es pot fer servir la tàctica del calamar per a esquivar per la via de la generalització la responsabilitat d'allò que és impresentable. No sembla adequat tractar l'afer amb la condescendència pròpia d'un pecat venial. Amb l'ajuda de Déu a mi em sembla que és mortal. Mortal de dimissió. Ho seria a qualsevol país europeu de llar…

Cas Ortega: mentida sobre mentida

Tal i com alguns demanàvem ahir a la xarxa, en les darreres hores, després del mullader mediàtic organitzat, la vicepresidenta de la Gestoria Joana Ortega s'ha vist obligada encarregar finalment la correcció de la seva biografia a la Viquipèdia (on ja no apareix com a psicològa) i a l'Enciclopèdia Catalana (GEC) en línia. Ha oblidat fer-ho, però, també en l'entrada curta de la mateixa enciclopèdia (us ho il·lustro amb una captura de pantalla d'ahir a la nit). Per a memòria de la seva descomunal mentida, convé que quedi registre visual en aquest bloc dels canvis efectuats. Per a qui estigui interssat no serà difícil aplegar una llarga llista d'exemples, atès que Joana Ortega, la de "CiU no és independentista, en absolut" (agost de 2011) havia difòs fins ara arreu de la xarxa, sense rubor, la seva mentida amb total impunitat en tota mena de documents i formats.

 



 


























En això, cal dir-ho, ha estat bastant més hàbil que en la barroera justífic…

Joana, continua esborrant

Si no vaig errat (segur que en trobareu algun exemple concret per desmentir-ho, com passa sempre), els polítics catalans de més relleu de les primeres dècades del segle XX es van distingir per una tasca professional abans d'assaltar els càrrecs públics, fos en temps dinàstics o republicans. Des del Macià militar al Companys advocat laboralista. Molts d'ells havien sorgit de la mateixa base de la piràmide social i havien treballat i treballat, picant pedra, fins a ocupar llocs rellevants. Aquí i ara, res de res. Predominen autèntics professionals, però del seguidesme del líder, del passadís i del joc de pilota partidari. En liquidar la Mancomunitat de Catalunya el dictador Primo de Rivera, l'expresident Josep Puig i Cadafalch s'exilià i passà la major part del temps fins al seu retorn a Catalunya impartint cursos i conferències a diferents universitats, principalment, la Sorbona i Harvard. Sí, si, exactament igual que els nostres podrien fer-ho ara. De fet, m'imagi…

Relats de diumenge (VIII). L'estrany cas del diputat inexpressiu

Com les maquinàries dels partits són com són, aquell home va arribar fins a les llistes al Parlament. I en els primers llocs, no creieu. Ningú s'explicava com havia estat possible. Qüestió de faldilles? Callava algun secret de corrupció inconfessable? Com era tan evident el seu defecte expressiu, naturalment, el seu grup parlamentari no el va fer intervenir en el Ple fins ben entrada la legislatura. Tampoc no calia donar cap espectacle. Però, arribat el dia inajornable, la presidenta va pronunciar el seu nom convidant-lo a adreçar-se a la cambra. Va baixar pel pendent de l'hemicicle, es va atansar al faristol i va començar el seu discurs: "mmmmmmmmmm...". Aquest so gutural va ser l´únic que va pronunciar de principi a final, això sí, amb un apassionament desfermat. I no penseu que s'hi va estar uns segons agredint les oïdes del públic. No, no. Tota l'estona que tenia assignada, deu minuts, davant la incredulitat de la mesa i de la resta de diputats. Només va…

Tardor de 1936: Catalunya independent

No només ho és ara, a tants i tants estudis de prospectiva sobre la política internacional del futur (excepte a Time). A més d'un pot sorprendre el fet, prou documentat, que durant la Guerra Civil espanyola la possibilitat que Catalunya es constituís en Estat independent fos present i debatuda a les més importants cancelleries europees. Resulta força instructiva al respecte la lectura de l'obra de Gregori Mir Aturar la guerra. Les gestions secretes de Lluís Companys davant el Govern britànic (Barcelona: Proa, 2006). Amb els franquistes assetjant la capital espanyola durant la tardor de 1936, la caiguda de Madrid, pensaven alguns diplomàtics, tot depenent de quines tendències polítiques conduïssin el procés al nostre país, podia portar a la constitució d'una República Catalana sota l'empara de França o a una República Socialista Catalana a l'abric de la Unió Soviètica.

Calia, doncs, estar preparats per prendre una actitud de reconeixement o de rebuig. En un context…

Algú hauria de defensar l'equip

Segons l'establishment català, no només hem de batre rècords mundials de solidaritat (fins al 10% del nostre PIB regalat pel morro indefenidament a aquells que pretenen fer-nos desaparèixer de la història), sinó que, esportivament, en l'expressió pública del nostre club de referència, també hem de ser els més guais dels més guais. Fair play total. No hem de parlar mai dels àrbitres. No tornaré sobre l'eliminació a la Copa l'any passat pel Sevilla (gol propi anul·lat per raons desconegudes i penalty xiulat en contra comès fora de l'àrea) o de la Lliga de Campions per l'Inter (gol decisiu en fora de joc). Repassem només l'eliminatòria de Champions d'aquesta temporada contra l'Arsenal. Primer, Londres. Per començar, el mig centre Song fa sis faltes en els primers vint minuts, tres de les quals mereixedores de targeta. I res. A continuació, gol legal anul·lat a Messi. Després, penalty escamotejat a Pedro amb el darrer defensa (Koscielny) estalviant-se,…

El PP entra fins a la sala de màquines

En poc més de dos mesos el Bipartit (independentistes majoritaris de Convergència, mes dependentistes dominants a Unió) comença a competir en alguns aspectes amb el (justament) vilipendiat govern Tripartit de la Gestoria. Les confortables cadires de cuir dels despatxos es veu que fan veure les mateixes accions d'un color diferent. Les teves lletges; les meves, del tot justificables. Resulta que l'independentisme d'ERC havia estat responsable (certament) de facilitar enormes parcel·les de poder al socialisme depenent. I això era (és veritat) gravíssim. De traïdors a botiflers, tot s'hi va valdre per ensorrar els republicans, amb un èxit notable. Tampoc va faltar, cal dir-ho, la contribució entusiasta dels afectats, absolutament mancats de qualsevol nord estratègic coherent des del moment en que l'Artur Mas i José Luis Rodríguez Zapatero van travessar plegats la porta de la Moncloa pel gener de 2006.

Ara, els independentistes intel·ligents de CiU (que ho són dobleme…

Federals que s'apropen al final del túnel

No fa gaires anys, abans dels nens, acostumaven a fer petites rutes ciclistes a través de la via verda de les Terres de l'Ebre. És francament deliciós. Quan, passat Xerta, l'antic pas del ferrocarril comença a ascendir deixant el riu enclotat, comences a trobar alguns túnels. És aleshores que topes amb la foscor. Les llums interiors, alimentades per energia solar, gairebé mai funcionen: els panells exteriors desapareixen "misteriosament". Un dels túnels més llargs fa corba. Encara que n'ets conscient, la claror que ve de la boca per on hi entres t'anima a continuar endavant. Fins que arriba un punt en que, sense adonar-te, quedes completament a les palpentes. És el moment de màxim risc. Una pedra en el camí pot deixar-te fora de combat. Però si, valent, avances només una mica més, de seguida albires la llum de l'altra banda. Eres molt més a prop de la sortida del que la foscor et permetia somiar.

He pensat en això mentre llegia el manifest publicat per a…

L'Esteve Crespo representa un país

I qui és aquest senyor?, us haureu preguntat la immensa majoria dels lectors d'aquest bloc en veure el títol de l'apunt d'avui. Esteve Crespo Haro és l'editor del Telediario cap de setmana de Televisió Espanyola i professor de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. Un periodista teòricament català, doncs. Fa uns dies, en comentar la prohibició de l'expressió Corona catalanoaragonesa a TVE, vaig enllaçar un vídeo de visió imprescindible. Insisteixo avui (i el poso inscrustat a la capçalera), no tant en el debat de fons, sinó per l'eloqüència en el retrat de les actituds atàviques d'espanyols i catalans que s'hi reflecteix, amb una plàstica difícilment millorarable. Diuen tantes coses aquests quatre minuts i mig! No sé perquè (o sí), en veure'l, m'he imaginat un interrogatori inquisitorial a la Castella del Cinc-cents, no pas contra un reu ateu i descregut, sinó contra un religiós, un dels seus, encara que només una mica donat al pens…

Solidaritat Catalana: triar el camp de batalla

Tot llegint uns i altres en aquests dies convulsos he arribat a la conclusió que em veig sol. Potser aquest apunt em permetrà descobrir el contrari. Trobar la solidaritat d'algun lector tan despistat com jo mateix. Entre els cants a la unitat dels uns i les lloes a la coherència dels altres, em veig en una altra ona. Així, doncs, contribuiré modestament a fragmentar encara més el ventall opinatiu sobre el futur de l'independentisme. Crec que Solidaritat Catalana (com Reagrupament, llàstima que no se'n sortís) toquen exactament la partitura que li convé al país. La de la necessitat imperiosa, urgent, inajornable, de trencar els llaços que impedeixen al nostre país superar la crisi descomunal on som immersos i assolir la llibertat i el benestar dels seus ciutadans. Segueix l'estratègia exacta que aquest bloc ha defensat durant el seu, gairebé, un any de vida. La que pertoca a gent que vol desenvolupar amb responsabilitat el seu paper a l'esfera pública. La de la den…

Fragments escollits (IV). Són catalans tots aquells que els espanyols tenen per catalans

"Entre altres coses, els catalans i els jueus tenim en comú la dificultat de formular el criteri de la nostra identitat. No la identitat, sinó el criteri d’identitat. El català i el jueu són ben definits, però consta de precisar què és allò que essencialment constitueix el judaisme o la catalanitat. Per als jueus no és el territori, perquè durant dos mil anys no n’han tingut i no han pas deixat de ser ells mateixos; no és la raça, perquè entre un jueu centroeuropeu, un de francès, un de iemenita i un sefardita no hi has pas denominador comú ètnic; no és la llengua, perquè abans del modern estat d’Israel la majoria no sabien hebreu; ni la religió, ja que a l’estat d’Israel, que són més jueus que mai, la gran majoria són ateus. Jo trobo genial, i il·lustrativa per al nostre tema, la frase de Sartre: “jueu és un que els altres diuen que és jueu”. No conec el context d’aquesta frase, que he llegit citada; suposo que Sartre la devia dir a propòsit de l’antisemitisme. En tot cas, dura…

Quan l'erudició amaga la veritat

He de reconèixer que, potser pels meus orígens aragonesos, l'expressió Corona catalanoaragonesa, ben comuna a la nostra historiografia (especialment medieval), en substitució del nom històric oficial de Corona d'Aragó, a mi mai m'ha fet el pes. No podem deixar, però, que l'anècdota ens confongui davant els habituals intents d'intoxicació de la historiografia espanyolista. Fins i tot quan utilitza la manca de tremp propi dels nostres veïns en la defensa de la seva pròpia història, ben aviat ofegada per la bota castellana. Un dels primers apunts d'aquest bloc, fa gairebé un any, ja intentava abordar la qüestió. Ara, però, s'ha posat novament de moda després de la prohibició taxativa i humiliant de la utilització d'aquesta expressió per part de Televisió Espanyola, com si d'un insult gravíssim als espectadors es tractés. Parlo de l'ens públic que també (i molt, massa) paguem els catalans, tot i que, a casa meva, si deixés d'emetre, ens costari…

Barcelona: fem-nos-ho mirar

Tenir la millor mercaderia no et converteix en el venedor més exitós. Gaudir de l'única fruita fresca del mercat, la que conté els nutrients que necessiten els compradors, no et posa els clients immediatament a la cua. Encara, fins i tot, com és el cas, que allò que ofereixen els altres estigui tan passat que put. La força del costum fa molt. Costa abandonar els hàbits. La confiança en el venedor és fonamental. I aquest és el nostre problema. Durant mesos no he aconseguit superar el meu sentiment de perplexitat davant dels destins de l'independentisme que considera que no és temps d'anar esperant (l'altre ja l'havia donat per perdut uns mesos abans). La seva desunió endèmica constitueix un llast que dificulta considerablement guanyar una imatge de solidesa i seriositat davant l'opinió pública. Impedeix que sigui observat com a un venedor fiable. Allò, en definitiva, que ha fet que la seva presència institucional sigui molt menor del que li pertocaria si ens at…

Sobre el sexe dels àngels

El conseller Mas-Collell al Parlament i el portaveu del govern Francesc Homs als mitjans van parlar la setmana passada del concert econòmic. Està bé. Llàstima que sigui un projecte absolutament irrealitzable. Però, en fi. Vull enganyar-me pensant que es tracta de generar noves frustracions en capes encara més àmplies de la població catalana, a fi de guanyar nous adeptes a la causa de la nostra llibertat. Tot i que es tracti d'un joc irresponsable (el país està que cau i no estem per diferir allò que tothom sap que és l'única solució), no puc estar-me de felicitar el portaveu de la Gestoria per la seva fonamentació històrica de la demanda del concert. Tot i que sigui completament il·lusòria. No només perquè el Consell Consultiu ja va negar la possibilitat d'apel·lar als drets històrics per demanar un sistema singular per Catalunya, sinó, sobretot, perquè la sentència del Tribunal Constitucional també va deixar claríssim que nosaltres no en tenim, de tals drets.

Som un pobl…

Noves tasses de caldo unionista

L'altre dia, mentre mamà Ortega defensava la consellera Fernández Bozal al Parlament (però no era tan brillant, la noia?) i el seu Cap de Gabinet fugia espaordit, ressonava encara amb força la notícia que el seu cap, "lo pelat", havia aconseguit una segona diana, un autèntic golàs per l'escaire en la porteria pròpia del govern de la Gestoria. Es veu que el Gran Timoner la remena millor en el medi aquàtic que en la gespa del rectangle futbolístic, on Duran és amo i senyor. Es tracta d'una segona tassa de caldo unionista, encara que sembli increïble, encara més difícil d'empassar que l'anterior. A les ordres de la vicepresidenta de la Gestoria treballarà a partir d'ara Susana Bouis Gutiérrez, exdelegada del Govern de la metròpoli a les colònies entre els anys 2003 i 2004, sota l'imperi del gran José María Aznar. Pel que sembla, els millors (com el nou representant de la Generalitat davant la Unió Europea, Juan Prat), una vegada més, són els més esp…

Ridículs debats colonials

Hua, hua, hua. He de dir que fa uns dies vaig patir un incontenible atac de riure. Caram quin coi de país. Resulta que portem mig any, abans i després de les eleccions, parlant, bàsicament, sobre fins a quin nivell cal limitar la velocitat dels vehicles als accessos de Barcelona (per cert, castigant a un terç del país amb un debat que ni els va ni els ve). Pensava que aquest era el nivell de la nostra autonomia. El tipus de coses que podíem decidir aquí. Però, no. M'equivocava. És encara molt més baix. Realment l'alçada dels poders de la Gestoria és encara molt més miserable. Quan encara no feia quinze dies que el conseller del bat de beisbol apuntava a ascendir la limitació a les vies ràpides a 130 quilòmetres per hora, arriba Madrid, parlen els que manen de veritat, i anuncien que redueixen la velocitat màxima a autopistes i autovies a 110. Ah, i les tarifes dels trens, que era de les poques coses que ens havien transferit amb les Rodalies de RENFE, també les rebaixen unila…