Ves al contingut principal

Algú hauria de defensar l'equip








Segons l'establishment català, no només hem de batre rècords mundials de solidaritat (fins al 10% del nostre PIB regalat pel morro indefenidament a aquells que pretenen fer-nos desaparèixer de la història), sinó que, esportivament, en l'expressió pública del nostre club de referència, també hem de ser els més guais dels més guais. Fair play total. No hem de parlar mai dels àrbitres. No tornaré sobre l'eliminació a la Copa l'any passat pel Sevilla (gol propi anul·lat per raons desconegudes i penalty xiulat en contra comès fora de l'àrea) o de la Lliga de Campions per l'Inter (gol decisiu en fora de joc). Repassem només l'eliminatòria de Champions d'aquesta temporada contra l'Arsenal. Primer, Londres. Per començar, el mig centre Song fa sis faltes en els primers vint minuts, tres de les quals mereixedores de targeta. I res. A continuació, gol legal anul·lat a Messi. Després, penalty escamotejat a Pedro amb el darrer defensa (Koscielny) estalviant-se, a més, l'expulsió.

Ara, continuem per Barcelona. Primera part, penalty a Messi claríssim no xiulat per l'àrbitre. Segona part, l'àrbitre s'estalvia la segona groga novament a Koscielny que comet novament penalty sobre Pedro (aquest sí xiulat). De moment, sis de sis jugades decisives decantades a favor de l'Arsenal. L'única (i discutible) que perjudica l'equip anglès és l'expulsió rigorosa i innecessària de Van Persie. Què quedarà de l'eliminatòria en els mitjans internacionals? Què s'allotjarà en el subconscient del proper àrbitre que ens toqui a Europa? Que el Barça ha estat beneficiat en aquesta eliminatòria. De qui és la culpa (en la part que podem evitar): que ni un sol responsable del club hagi sortit a defensar la dignitat de l'equip i a clamar contra el robatori del qual varem ser víctimes a Londres i dels errors arbitrals a Barcelona. Segur, no ho ha de fer en Guardiola, però busquem algú urgentment, si us plau. Necessitem un dolent quan abans. Algú que faci el mateix que els altres. Que aquest no és un joc de happy flowers.

Comentaris

  1. Estic totalment d'acord. I ara em direu psicòpata però estic convençut que en els partits que varem jugar contra el Milan i amb la perspectiva que el Barça jugues una final al Bernabeu amb els antecedents de la final de la copa del Borbó a València on es va boicotejar l'himne de la gran tifa còsmica, estic convençut, deia, que va haver una conxorxa contra el Barça al mes alt nivell.

    ResponElimina
  2. Dies de grans sotregades emocionals, almenys per a mi.
    Guanyem l'eliminatòria heroicament; En Iniesta anuncia que a partir d'ara parlarà en català i anglès, el que causa un terratrèmol espanyolero; A les sis d'aquest matí, m'he despertat amb una molt forta angoixa veient un fotimer de gent desorientada en mig d'un camp enorme ple de brutícia; A les vuit m'assabento de l'enorme terratrèmol al Japó; Poso TV3 per veure "la magnitut de la tragèdia" i em trobo una entrevista amb en Salvador Giner, amb tot el seu gran nivell de sabiduria, bonhomia i senzillesa. (No fa gaire, vaig tenir l'honor de poder tenir-hi una petita conversa amb ell. És un prodigi de saber adaptar-se al nivell de l'interlocutor!)
    Ahir mateix, em vaig assabentar que m'havien ficat dins d'una mesa electoral, així, per decret... Ahir, el Parlament es va involucrar al dret a decidir... Mentrestant, tota la revolució del món àrab...

    Què més, senyors i senyores...?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…