Ves al contingut principal

Barcelona: fem-nos-ho mirar

Tenir la millor mercaderia no et converteix en el venedor més exitós. Gaudir de l'única fruita fresca del mercat, la que conté els nutrients que necessiten els compradors, no et posa els clients immediatament a la cua. Encara, fins i tot, com és el cas, que allò que ofereixen els altres estigui tan passat que put. La força del costum fa molt. Costa abandonar els hàbits. La confiança en el venedor és fonamental. I aquest és el nostre problema. Durant mesos no he aconseguit superar el meu sentiment de perplexitat davant dels destins de l'independentisme que considera que no és temps d'anar esperant (l'altre ja l'havia donat per perdut uns mesos abans). La seva desunió endèmica constitueix un llast que dificulta considerablement guanyar una imatge de solidesa i seriositat davant l'opinió pública. Impedeix que sigui observat com a un venedor fiable. Allò, en definitiva, que ha fet que la seva presència institucional sigui molt menor del que li pertocaria si ens atenem a les quotes de mercat.

Tot i que a molts llocs de Catalunya les coses s'estan fent bé, després del calvari del procés de configuració de candidatures per a les darreres eleccions nacionals de novembre, ara hem d'entomar el serial Barcelona. No hi ha dret. Monzó, en el seu genial article de fa uns dies, apel·lava al lideratge de Mohammed Jordi com a única solució per portar la revolta contra la misèria autonomista al nostre país. Acabarà tenint raó. Només des del seny es pot articular un nou independentisme fort. Seny dels qui han de renovar-se completament després del desastre (ERC i Reagrupament); seny dels qui haurien de valorar la conveniència o no de presentar-se a unes eleccions municipals que es troben massa allunyades de l'objectiu al qual cal dedicar-hi totes les energies com a marca (Solidaritat Catalana), tapant la tasca excel·lent que duen a terme al Parlament.

Seny, seny, seny. Si us plau. Cal un 5% dels vots per entrar a l'Ajuntament de Barcelona. A les darreres eleccions nacionals, a la capital catalana, ERC va obtenir un 6,53% dels vots (i a les municipals sempre baixa), Solidaritat Catalana un 2,89% i Reagrupament un 1,06%. Les CUP no s'hi van presentar. Si ens ho proposem com fins ara, podem "aconseguir" que aquest total de 10,48% obtingui un total de zero regidors. Que l'independentisme no estigui representat al consistori de la capital del país. Que tots siguem purs dins l'extraparlamentarisme. Pensem-hi una mica abans de prendre mal tots plegats. Almenys, sempre ens quedarà l'esperança en gent com l'Oriol Junqueras d'ahir a Vilaweb.

Comentaris

  1. Els partits independentistes són com iogurts, tots acaben caducant ben aviat. Per cert,ha dit quelcom la tieta Cuní arran del resultat de l'enquesta?

    ResponElimina
  2. Estem ben perduts. On serà el messies que ens portarà a la llibertat? Ha nascut?, ha de néixer?. La cosa es que ara per ara som un exercit que no te un comandament capacitat i els espies enemics s'infiltren en les nostres files i ens divideixen. Quan s'acabarà això?.

    ResponElimina
  3. Em sento molt dona com a independentista! perquè als independentistes ens passa com a les dones, hem d'anar demostrant! no sen's dóna la valua per suposada, patim de la negació prèvia de presumpció d'innocencia...
    Si al Parlament estem fent una gran tasca, perquè no als ajuntaments? Hem perdut la cirereta, el temps dirà si mes aviat era, o no una perla, ara no fòra bo de dir-ho, però queda el més bo. Els millors van marxar d'ERC i de Rcat per fer SI. El treball ens ha donat la raó fins ara, i continuarem treballant... una mica de respir, si us plau!

    ResponElimina
  4. O som decididament rucs o els serveis secrets espanyols estan maniobrant-hi, sinó no ho entenc.

    ResponElimina
  5. Molt ben treballat el teu article, Granollacs!

    Efectivament, el problema del nostre indep. català és el de que el desitgem tant que ens fa torontollar el nostre magí. Des d'abans de la creació d'ERC, sempre hem anat així.
    No ens hem d'enfonsar, com diu la Núria, no. Ànim i serenitat. De moment, els únics que fan feina indep. és SI, amb Laporta o sense. La resta de parlamentaris és pur conformisme carcerari. Doncs, a seguir! Que tenim enlluernaments que ens volen distreure de la feina? Doncs, sí (+SI!)
    Cal serenitat i tenir bon pas per arribar a la meta, per més esbarzers que ens punxin la cara i les mans.
    Per cert, bravo per en Uriel Bertran a les 9h. d'avui a la RAC1!! Ha madurat molt. És allò de la bona fruita d'en Granollacs. Ara, ja la sap vendre, amb molt bona dosi de prudència.


    Discupeu-me la meva excitació d'ahir. Gràcies.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…