Ves al contingut principal

Duranlàndia no ens reconeixerà mai

El mateix dia que el president Jordi Pujol (l'home de sobtada clarividència) afirmava, ras i curt, clar i català, que "van a fotre'ns", cridava l'atenció sobre l'escassetat dels arguments existents a hores d'ara per no reclamar la independència i marcava l'accent sobre la seva viabilitat econòmica (recordant només a continuació l'existència de dificultats polítiques per assolir-la), l'amic de tots els bons patricis Josep Antoni Duran i Lleida profetitzava des dels mitjans audiovisuals d'El Mundo, a preguntes del mateix Pedro J. Ramírez, que cap país de la Unió Europea reconeixerà una Catalunya independent. Són les dues ànimes de l'actual Bipartit, davant per davant. És difícil aconseguir una divisió més profunda de parers al si de la federació que diu que ens governa en un sol dia. Sé que pensareu que sóc dolent, però, podríem dir-li Dragon Khan nacional?

No hi ha dubte, com ell mateix no s'està de recordar-nos, que el calb de la Franja parla amb ple coneixement de causa, a mig camí entre el desig i el convenciment. Per alguna cosa ha deixat en mans de funcionaris espanyols l'actual representació de la Gestoria a nivell europeu. Insisteix en una suposada divisió entre nacionals catalans i espanyols al nostre país que, segons sembla, només es produirà si no es fa el que volen els segons (perquè els primers som considerats uns imbècils disposats a acceptar el que manin els bons, és a dir, els seus). No es pot descartar, però, que l'enèssim estirabot espanyolista d'en Duran tingui a veure amb les dificultats de la seva colla al Parlament, principalment de la situació patètica en la qual es troba la seva mà dreta i Falsa Psicòloga. En definitiva, és el que passa quan centenars de milers d'independentistes catalans voten el senyor Duran i Lleida i el fan portaveu de la comissió d'Afers Exteriors del Congrés espanyol.

Comentaris

  1. De la sobtada clarividencia d'En Pujol i de tots els ancians els francesos en diuen: "Ne pas mourir idiot"

    ResponElimina
  2. Duranlandia. El Club selecte dels Duran. Club tan selecte que no deu tenir gaires inscrits, a jutjar de les glories politiques que exhibeix al Govern dels Millors: Fernandez Bozal, Joana Ortega. Se salven Nuria de Gispert i JM Pelegrí. Em sembla que no n'hi ha més d'UDC.
    El President té un bon circ davant de la seva taula. El Club Duranlàndia li ha de ser un pes insuportable. Jo crec que si fes un gest definitiu d'apartar-se'n, deslliurar-se d'aquest Club, guanyaria molta més capacitat de maniobra. Es clar que també cal tenir present el llast "Millet-Osacar" i el que pengi...

    Déu n'hi do de polítics....!! No cal fer-los la prova del cotó, no....

    ResponElimina
  3. Algun dia tindràs de rebuscar tots aquests comentaris per dir-nos el que feia i deia en Duran el 2011. Aleshores aquest home serà el mes catalanista del mon català i des-de el seu lloc de ministre del estat de Catalunya, o vicepresident, continuarà dient burrades i ficant-se on ningú el demana, nomes ens el traurem de sobre quant en Fraga es mori i a ell l'hi agafi una compondria que l'impedeixi deixar de plorar.

    ResponElimina
  4. El calb de La Franja?
    Hohoho, molt bona.
    Ha faltat el "jo vull ser ministre" o més ben dit "Yo quiero ser ministro"

    Salut!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…